L'eixordadora cassolada amb el qual va ser rebut el discurs televisiu del rei Felip VI el passat 18 de març expressa molt bé la indignació i el rebuig que provoca la institució monàrquica, sentiments que van revifar després de conèixer-se que la fiscalia suïssa investiga l'ex rei Joan Carles I pels seus comptes bancaris secrets i pel cobrament de 100 milions d'euros en comissions il·legals.

La fúria popular contra les activitats corruptes del rei “emèrit”, que són de sobres conegudes des de fa diversos anys, s'ha acrescut en revelar-se el paper de Felip VI i les seves dues germanes en les fundacions Zagatka i Lucum, radicades en paradisos fiscals i que servien per a ocultar la fortuna dels Borbons.

La crisi de la monarquia torna al primer pla

En els últims dies, milions de treballadors de l'Estat espanyol han assistit commocionats, i en molts casos com a afectats directes, al col·lapse generalitzat de les infraestructures sanitàries, serveis i institucions públiques davant la crisi del coronavirus. Milions estem comprovant en carn pròpia que la nostra salut i les nostres vides valen molt poc quan estan en joc els beneficis dels grans grups empresarials.

La falta de mitjans per a protegir la població contra el virus i contra les conseqüències econòmiques i socials de la seva propagació contrasta sagnantment amb la placidesa i sumptuositat en la qual gaudeix el seu retir l'ex Rei, entre festes, caceres i tiberis, gràcies a les activitats delictives realitzades a l'empara de la seva funció com a Cap de l'Estat. Tots els intents realitzats fins ara per a blanquejar la família Borbó i restablir el prestigi de la monarquia s'han ensorrat estrepitosament.

De res va servir que una majoria de la Mesa del Congrés dels Diputats, constituïda per PSOE, PP i Vox, vetés el 10 de març la creació d'una comissió de recerca sobre la fortuna de Joan Carles de Borbó. La miserable pretensió que el pas del temps fes oblidar aquest nou escàndol ha fracassat.

També va ser inútil, i fins i tot va tirar més llenya al foc, el comunicat de premsa de la Casa Reial intentant explicar els fets. Aquesta nota va deixar patent que Felip VI coneixia, com no podia ser d'una altra forma, que el seu pare compartia amb ell una part del botí obtingut en anys de malifetes. I l'embullada explicació de la seva fingida renúncia a aquesta fortuna, davant un notari anònim i comunicant-lo a unes suposades “autoritats competents”, quan aquesta renúncia no té més que un valor simbòlic ja que només seria legal si es fa després de la defunció de Joan Carles, va afegir la sensació que la Casa Reial intenta burlar-se dels ciutadans.

Tampoc la decisió de retirar la quantiosa assignació anual de 194.000 euros a l'ex Rei va ajudar a calmar els ànims, ja que, en admetre obertament la Casa Reial el caràcter delictiu de les activitats de Joan Carles I, no sols reconeix l'origen criminal de la fortuna de la família Borbó, sinó que posa de manifest la completa impunitat amb la qual ha operat, i continua operant, aquest grup de “presumptes” delinqüents.

La monarquia trontolla perquè el règim del 78 trontolla

L'abdicació de Joan Carles I, al juny del 2014, va ser promoguda per la classe dominant en un intent d'atallar la greu crisi del règim del 78 en el moment més àlgid de la rebel·lió social oberta a conseqüència de l'enfonsament de l'economia mundial. Trenta-set anys d'estabilitat i grans beneficis per a l'elit economicofinancera es veien desafiats per una marea de protestes: la mobilització explosiva del 15M, les vagues generals, les marees ciutadanes, les marxes de la dignitat o la lluita del poble català... van ser un obús contra la línia de flotació del bipartidisme i l'ordre capitalista espanyol.

La legitimitat del règim del 78 es qüestionava perillosament, i els escàndols del cunyat de Felip VI, Iñaki Urdangarín, i del mateix Joan Carles avivaven l'incendi. Les condemnes a presó de Urdangarín i els seus còmplices, juntament amb la renúncia de Joan Carles I, van ser maniobres calculades en un intent de netejar la imatge i apuntalar la legitimitat de Felip VI.

Avui, hem de tornar a subratllar que la Constitució del 1978, pactada entre les forces polítiques de la dreta franquista i el seu aparell repressiu, i les direccions del PSOE, del PCE i dels grans sindicats, buscava només un objectiu: posar fi al període revolucionari obert després de la mort del dictador Franco, mantenir intacte els poders fàctics heretats de la dictadura amnistiant tots els responsables dels seus crims, i garantir que el poder seguiria fermament en mans de la burgesia.

Els drets democràtics que aquesta Constitució decretà ja havien estat arrencats al carrer amb la mobilització de masses i els centenars de morts de la classe obrera a les mans de la policia i la Guàrdia Civil en aquells anys. Però aquesta Constitució, a més, reservava a un Rei, designat per Franco, un paper crucial i uns amplis poders, gairebé dictatorials, per als períodes de crisis, en els quals el funcionament normal del joc parlamentari es veu obstaculitzat per la magnitud de la protesta popular. Per això, per a exercir amb efectivitat el seu paper polític, cal que la monarquia compti amb una certa acceptació, o almenys que no desperti un rebuig generalitzat.

En l'època dels Pactes de la Transició, la figura de Joan Carles I va ser fonamental per a aconseguir els acords que van facilitar el nou ordre constitucional i que van assegurar la total impunitat per als responsables de 40 anys de repressió salvatge. Joan Carles I no sols va comptar amb l'obvi suport dels franquistes, que es van agarrar a ell com a taula de salvació, sinó que la seva figura va ser magnificada pels dos grans partits d'esquerres d'aquell moment, PCE i PSOE, i per les direccions de les centrals sindicals majoritàries. Fins a tal punt va arribar l'exalçament de les forces de l'esquerra reformista al rei Joan Carles I que el seu retrat, a més de trobar-se en els edificis oficials, era molt visible en els locals del PCE on, per instrucció directa del seu secretari general, Santiago Carrillo, ocupava un lloc d'honor.

En els moments actuals, quan la fallida de l'ordre capitalista s'estén pels cinc continents i quan les esquerdes del règim del 78 són cada vegada més profundes, la burgesia ha intentat preservar la figura de Felip VI com a solució política d'emergència en cas que el descontentament social posés en risc la continuïtat del seu sistema de dominació.

No és només la corrupció d'un monarca, és la corrupció d'un sistema

La ràbia contra el rei s'expressa amb tanta força perquè milions de treballadores i treballadors, milions de joves, s'han fet conscients que no estem davant el cas aïllat de la corrupció personal d'un monarca, sinó que ens enfrontem a un sistema construït sobre una corrupció estructural i generalitzada.

Com expliquem en un article publicat a l'octubre de 2017 (clica aquí) la corrupció és inherent al parasitari i endarrerit capitalisme espanyol, que ha sabut connectar perfectament amb el món de les altes finances internacionals, amb el qual comparteixen el desig il·limitat d'enriquiment i la completa absència d'escrúpols per a aconseguir-ho.

Aprofitant el rellevant paper que li va atorgar el dictador Franco, i la burgesia espanyola i mundial, Joan Carles I va anar per feina, des del primer dia del seu regnat, de cara a obtenir un botí el més gran possible. En 1977, el rei Joan Carles I va rebre de l'encara príncep saudita, Fahd bin Abdulaziz, la fabulosa quantitat de 100 milions de dòlars, amb el supòsit objectiu d’“enfortir la democràcia” a Espanya. No hi ha notícies que la democràcia s'enfortís gens ni mica, però les finances personals de Joan Carles I sí que es van veure apreciablement reforçades.

Gràcies a la seva bona relació amb la monarquia saudita, va aconseguir cobrar una comissió per cada barril de petroli importat des d'aquest país i, a partir d'aquí, no va haver-hi gran operació especulativa del capitalisme espanyol on la mà de Joan Carles I no intervingués. La trama Gürtel; el cas Malaia; l'especulació urbanística a República Dominicana; la venda del Banc Zaragozano, propietat dels il·lustres financers Alberto Cortina i Alberto Alcocer, al Barclays Bank en 2003; la construcció de l'AVE a la Meca duta a terme per un consorci d'empreses espanyoles encapçalades per OHL… i un interminable etcètera. Tot li va servir a Joan Carles I i la seva família per a acumular una fortuna que, segons el periòdic New York Times, s'acosta als 2.000 milions d'euros.

És l'hora de lluitar per la república socialista!

Quan el 3 d'octubre de 2017, Felip VI va llançar en un discurs televisiu una autèntica declaració de guerra contra els intents del poble català d'exercir democràticament el seu dret a l'autodeterminació, exercia el paper que la classe dominant té reservat a la institució monàrquica. És molt dubtós que, si la lluita del poble català es reactivés en un pròxim futur, l'efecte d'un nou discurs agressiu de Felip VI s'acostés, ni de lluny, al qual va tenir en el seu moment. La confiança en la monarquia s'ha fet fallida entre sectors de la població cada vegada més amplis.

La crisi del règim monàrquic és el reflex de la descomposició del sistema econòmic i social sobre el qual es posa. La crisi del coronavirus està demostrant que una societat organitzada entorn del benefici d'una ínfima minoria, on gairebé res funciona si no hi ha enmig una empresa que obtingui un benefici privat, és una societat que condemna la immensa majoria a la pobresa i al sofriment.

El responsable últim de les desgràcies que milions de persones estem sofrint no és el coronavirus. El veritable responsable és un sistema capitalista en crisi, i les polítiques d'austeritat que ha imposat per a mantenir els beneficis d'un grapat d'explotadors sense importar el cost social que això provoqui.

Aquesta és la realitat que milions de treballadores i treballadors estan constatant en aquests últims dies. Per això la seva ràbia s'ha dirigit al màxim cap polític del règim que garanteix la continuïtat del sistema capitalista i la dictadura del capital financer. No hi ha temps que perdre. És l'hora d'organitzar-nos i lluitar per abolir la monarquia i conquerir la república socialista!