El pla de xoc està clar: acabar amb les retallades, la privatització de la sanitat i defensar els llocs de treball
La crisi sanitària del Coronavirus ha despullat la catàstrofe social que sacseja el món capitalista. Tots els governs, inclòs el del PSOE-UP, no fan més que balbucejar justificacions lamentables, encoratjar el pànic i proposar mesures per salvaguardar els beneficis de les grans empreses. Mentrestant, la majoria de les famílies treballadores es veuen greument afectades per la pandèmia i paguen un preu altíssim per la degradació de l'assistència sanitària i els milers d'acomiadaments que es preparen.
Amb més de 2.000 infectats i 50 morts, i en un clima d'incertesa pel que pugui passar, a l'opinió pública se li volen escamotejar les autèntiques causes d'aquesta crisi sanitària que amenaça amb transformar-se en un terratrèmol econòmic, social i polític. Tots els mitjans de comunicació, seguint instruccions governamentals, oculten els efectes de dècades de retallades salvatges a la sanitat pública i en la resta dels serveis bàsics, i les privatitzacions massives que han fet d'or a les grans multinacionals.
El fet que els 800 contagiats a la Comunitat de Madrid hagin col·lapsat el sistema sanitari públic, que les UCI es trobin saturades, que el Govern autonòmic del PP -amb el suport del Ministeri de Sanitat- hagi decidit deixar sense classes a més d'1’4 milions d'estudiants carregant sobre els pares la seva cura sense facilitar permisos retribuïts, o que ja s'estigui parlant de milers d'acomiadaments a tots els sectors... i que mentrestant centenars de clíniques i hospitals privats tan sols de Madrid es neguin en rodó a atendre a cap malalt amb el virus... simplement això, demostra la demagògia política a què estem assistint i la falta de decisió i coratge per part de Govern del PSOE-UP per tallar dràsticament la situació i protegir la salut i els drets de les famílies treballadores.
Retallades sagnants. Aquestes són les conseqüències
Durant anys els governs del PP, però també els dirigits pel PSOE, han ficat la tisora a fons a la sanitat pública i han lliurat una part considerable de l'assistència sanitària al negoci privat, exactament igual que amb l'educació pública.
Les xifres són inapel•lables. Si el 2011 la despesa en sanitat pública suposava el 6,5% del PIB, el 2013 representava el 6% i el 2017 el 5,9%. Les retallades pressupostàries s'estimen entre 15.000 milions i 21.000 milions d'euros des de 2009. En aquests moments el sistema disposa de 5.600 llits hospitalaris menys que el 2010, i els acomiadaments de professionals sanitaris es compten per desenes de milers en els últims deu anys.
Partint de les dades del Servei Madrileny de Salut, tan sols entre 2010 i 2018 la sanitat madrilenya ha perdut uns 3.300 professionals, tot i que la població amb dret a l'assistència sanitària pública ha augmentat en gairebé 500.000 persones en aquest mateix període. Una realitat que pot extrapolar-se a Andalusia, governada durant dècades pel PSOE i que ha patit retallades similars, a Catalunya amb els governs de PDeCAT i ERC, o Galícia, on el Govern de Núñez Feijóo ha lliurat la sanitat gallega als empresaris del sector provocant mobilitzacions massives en els mesos anteriors.
La nostra salut s'ha convertit en la font d'un negoci fabulós amb la complicitat de PP i del PSOE que han aprovat desenes de lleis privatitzadores. Deteriorant conscientment la sanitat pública han creat un buit enorme per a les empreses i les assegurances sanitàries privades que es beneficien dels concerts amb el ministeri de Sanitat i les conselleries autonòmiques. Amb el seu model, les clíniques privades van ingressar ni més ni menys que 1.615 milions d'euros públics en 2017, sumant cinc anys seguits d'increment. Les assegurances privades van passar de facturar 6.900 milions en pòlisses a 8.000 milions en aquest mateix període. Un negoci fèrriament controlat per grans empreses, vuit en concret, que es reparteixen les tres quartes parts del pastís: Quirónsalud, Vithas-Nisa, HM Hospitals, HLA (Asisa), Hospiten, Sanitas i Clínica de Navarra. El mercat de la sanitat privada s'ha convertit en quelcom tan desitjable, que les corporacions internacionals han pres el control d'alguns d'aquests grups.
La connexió entre el Govern central, els autonòmics i aquestes empreses és tal, que la Comunitat de Madrid ha passat de lliurar als hospitals privatitzats 299 milions d'euros públics en 2011, a 451 milions el 2012 i 617 el 2016. A la Comunitat Valenciana la progressió ha estat de 56,9 milions d'euros el 2010, a 283 el 2014 i 308 milions el 2018.
Segons el catàleg nacional d'hospitals, Madrid compta amb 33 hospitals públics i 50 privats. Dels 33 primers, cinc tenen una gestió privada i els seus tractaments, segons ha quedat demostrat en diferents auditories, són fins a 6 vegades més cars que en els de gestió pública.
Per suposat la privatització sanitària s'ha estès també als serveis de neteja i desinfecció, que han estat externalitzats a les grans multinacionals. Segons assenyala la plataforma Audita Sanitat, la principal adjudicatària dels contractes de la sanitat madrilenya és Clece SA, la companyia de multiserveis d'ACS propietat de Florentino Pérez.
I quan tot això passa, el sector privat es nega en rodó a posar els seus mitjans, sostinguts amb recursos públics majoritàriament, per atendre els malalts i contagiats de Coronavirus. Segons ha denunciat en un comunicat l'Associació de Facultatius Especialistes de Madrid (AFEM), el sector privat "s'ha posat de perfil evitant el risc o traspassant-lo a la Sanitat Pública". "Les assegurances privades de salut ja han declarat que no cobreixen el Coronavirus per ser una pandèmia", de manera que "queda clarament de manifest que l'objectiu de la sanitat privada no és procurar salut, ni de bon tros col•laborar amb el sistema públic, el seu objectiu és guanyar diners, com qualsevol empresa privada i el mètode és seleccionar bé el risc per traspassar-lo o evitar-ho".
La AFEM ha reclamat també "més mitjans materials, humans i equips de protecció suficients" per enfrontar el Coronavirus i formació en els centres "que no es dóna en molts casos". "Esperàvem un pla de formació seriós davant l'epidèmia que s'acosta", però "hi ha hospitals com el Gregorio Marañón on la informació es limita a un protocol penjat a la intranet sense haver donat informació presencial al personal pels equips que van dissenyar els protocols".
La crisi del Coronavirus ha provocat que els serveis d'emergència de Madrid, com el Summa 112, estiguin completament desbordats: "les preses de mostres a domicilis triguen diversos dies i es demoren les confirmacions i la seva comunicació als professionals sanitaris, i els trasllats de pacients que requereixen ingrés després de la seva valoració en domicili triguen diverses hores, amb el consegüent risc d'exposició de professionals i familiars". A tot aquest caos, cal afegir que els centres de salut "comencen a bloquejar-se al no existir un telèfon directe per a professionals, que han de contactar a través del 061 a les tardes, telèfon que també rep trucades dels ciutadans i està saturat" , provocant "esperes inadmissibles de més d'una hora per rebre instruccions des del 112 o salut pública, col•lapsant l'atenció sanitària".
Per un pla de xoc en defensa de les famílies treballadores
El 10 de març Pedro Sánchez va comparèixer davant els mitjans de comunicació a La Moncloa per anunciar un "pla de xoc". En realitat, va ser un espectacle lamentable de propaganda vàcua, que tan sols va confirmar la gravetat de la situació i la incapacitat d'aquest Govern per respondre amb efectivitat.
Sánchez va anticipar "setmanes difícils". Sí, en efecte, seran molt difícils, i ens encaminem a un escenari semblant o pitjor al d'Itàlia. En el seu discurs va parlar que l'Executiu inclourà en el seu pla "recursos per protegir el benestar de les famílies treballadores, facilitant reducció de jornades i ajudant-los a tenir cura dels menors". Però no només no hi ha res en concret, sinó que les empreses estan rebutjant donar permisos retribuïts i es preparen per realitzar acomiadaments massius.
És un complet escàndol que un Govern que es diu d'esquerres l'única cosa que expliciti sigui un "pla de liquiditat per a les empreses". Evidentment la patronal ja ha presentat una taula reivindicativa exigent, començant per la rebaixa de l'impost de societats, l'increment dels fons públics per als expedients de regulació temporal d'ocupació (ERTO), exonerant a les empreses d'haver de fer un preavís de 15 dies, o l'exempció de les quotes a la seguretat social. I des de la Moncloa estan dient a tot que sí.
No podem acceptar aquesta situació. La classe treballadora i el jovent no han de pagar els plats trencats d'aquesta crisi sanitària. És precisament al contrari. Els responsables d'haver portat a la societat a aquest desastre de retallades socials i empobriment, és a dir, els grans capitalistes, han de ser els que facin el sacrifici. CCOO i UGT, juntament amb Unides Podem han d'abandonar la seva complicitat amb aquestes mesures pro empresarials que no resolen res i ens perjudiquen, i passar a l'ofensiva exigint un pla en benefici dels treballadors, dels sectors més necessitats i de la sanitat pública.
Un pla que ha de passar per les següents mesures immediates:
1. Aprovació urgent d'un decret llei perquè l'Estat prengui el control de tota la sanitat privada, dels seus recursos humans i tècnics, hospitals i clíniques. Obligatorietat, mitjançant aquesta llei, perquè atenguin de forma gratuïta a tots els malalts de Coronavirus garantint totes les proves clíniques i els mitjans per a la seva hospitalització i curació. Aquelles empreses, clíniques i hospitals que es neguin a complir amb aquest decret en defensa de la salut pública seran expropiats automàticament i passaran a titularitat pública.
2. Contractació immediata de 20.000 professionals sanitaris (metges, infermers/es, investigadors, tècnics, personal de suport, ambulàncies...) per fer front a aquest crisi. Obertura de totes les instal•lacions hospitalàries públiques, reforç i ampliació de les UVI i compra de material mèdic i quirúrgic necessari. Coordinació dels recursos a escala estatal amb un pla centralitzat.
3. Un pla de xoc per garantir les operacions programades i seguir atenent a la població malalta i en risc. Cal posar fi a les llistes d'espera i la massificació de la medicina ambulatòria i de família. És inacceptable que es posi en risc la vida de milers de pacients per les retallades i la falta de mitjans.
4. Nacionalització del sector farmacèutic, gratuïtat de totes les medicines necessàries per enfrontar el Coronavirus i la resta de les malalties. Fora totes les retallades i el copagament. Els hospitals privatitzats han de ser recionalitzats immediatament. Cap euro públic al negoci de la sanitat privada.
5. Els permisos no retribuïts, les reduccions de jornada o la flexibilització laboral no resol res, i càrrega aquesta crisi sobre les esquenes de la classe treballadora implicant brutals reduccions salarials. Totes les treballadores i treballadors que tenen al seu càrrec filles, fills o familiars dependents se'ls ha d'aplicar l'article 37.3 d) de l'Estatut dels Treballadors. D'acord a aquest, quan es té un deure inexcusable, com és la cura d'una persona dependent, el treballador té dret a absentar-se de la feina amb el 100% de la seva retribució i sense que sigui computable com a temps de vacances. Aquest Govern té l'obligació de garantir aquesta mesura indispensable per enfrontar la situació actual i els escenaris que han de venir.
6. Cap acomiadament, ERTO o ERO sota l’excusa del Coronavirus. Cap reducció salarial. Que els empresaris posin la seva part de tots els beneficis acumulats durant aquests anys. Que es torni els diners dels rescats patronals i bancaris.
7. Reducció per llei dels preus dels productes fonamentals per a la vida diària de les famílies treballadores i persecució contundent de l'especulació. Prou que les grans cadenes de supermercats i les multinacionals de el sector alimentari es facin d'or!
8. Cap restricció a la llibertat d'expressió, manifestació i organització. Formació de comitès de personal sanitari, usuaris i delegats sindicals en els centres hospitalaris per controlar la qualitat de l'atenció mèdica i poder reclamar els mitjans necessaris.
9. Nacionalització de la banca per posar els recursos gegantins de el sector financer al servei de les necessitats sanitàries i socials. Aquesta és l'única manera efectiva de lluitar contra la desocupació i la pobresa a la qual els responsables de les institucions econòmiques internacionals i els governs al seu servei ens empenyen.
10. Ens hem de preparar per impulsar mobilitzacions de masses dels treballadors, el jovent, els pacients i els seus familiars, per defensar les reivindicacions que poden enfrontar aquesta crisi sanitària, social i econòmica al nostre favor.
La situació que es presenta a l'Estat espanyol, a Itàlia, a tota Europa o els EUA és una advertència molt seriosa per a la classe obrera. Com ha amenaçat la presidenta del Banc Central Europeu, Christine Lagarde, el "món pot enfrontar-se a un escenari similar a la crisi del 2008", és a dir, a un desastre d'acomiadaments massius, més retallades, més pobresa i desigualtat.
Els capitalistes es preparen per passar-nos la factura del seu desastre. Hem de reaccionar amb la mateixa contundència i claredat que ells. No podem quedar-nos de braços creuats. Cal organitzar la resposta i la mobilització massiva, i construir una esquerra combativa que no cedeixi davant les pressions intolerables de la minoria de multimilionaris que governa el món.
