El passat dijous 30 de gener, els telenotícies es van omplir amb les imatges dels prop de 10.000 manifestants que van sortir als carrers de Don Benito (Badajoz) coincidint amb l'inici de la fira del camp "Agroexpo", i que van ser durament reprimits per la policia antiavalots. En aquesta mobilització, terratinents del camp extremeny beneficiaris de les subvencions estatals i europees, compartien espai amb petits agricultors i cooperativistes colpejats per la crisi dels preus agraris i la dictadura dels grans monopolis del sector agroalimentari.

Des d'aquest moment, les mobilitzacions convocades per la patronal ASAJA, juntament amb organitzacions més vinculades al moviment sindical i de l'esquerra com UPA i la COAG, s'han anat succeint per tota la geografia. La ultradreta de Vox i el PP no han perdut l'oportunitat per orientar les protestes contra el Govern de coalició, alhora que escampen tota la seva demagògia reaccionària com si els interessos dels petits propietaris, els cooperativistes i els jornalers (molts d'ells immigrants ), fossin els mateixos que els motius que porten als grans i mitjans propietaris, i als terratinents de tota la vida a sortir als carrers amb pancartes a la mà.

Per posar més pressió a favor d'aquests últims, el president d'Extremadura i dirigent del PSOE a la comunitat, Guillermo Fernández Vara, va plantejar que un dels problemes del sector agrari residia precisament en les recents pujades del salari mínim interprofessional (SMI). Aquest element, que és una de les cares públiques de l'ala més a la dreta del seu partit, un espanyolista furibund, i que gaudeix d'un salari mensual oficial de 6.300 euros, ha optat per posicionar-se obertament amb la patronal del camp fent-se ressò del seu discurs, la mateixa patronal que porta més d'un any bloquejant l'aplicació de l'SMI i que condemna a una situació insostenible a 65.000 treballadors i treballadores que han de sobreviure amb salaris inferiors a 900 euros mensuals.

El camp: una altra víctima de la dictadura dels monopolis

No hi ha dubte que els grans monopolis que controlen el sector agroalimentari, no només la distribució i comercialització sinó la compra de la producció en origen, ha vist incrementades de manera espectacular les seves xifres econòmiques. El volum de negoci del sector és de 107.000 milions d'euros anuals (més del 10% del PIB), xifra que situa Espanya en la cinquena posició de la UE després de França, Alemanya, Itàlia i Regne Unit. La despesa total de les llars de l'Estat espanyol en alimentació va ser de 68.538.000 d'euros durant l'any 2018, però en el transcurs de l'última dècada, les exportacions del sector s'han incrementat un 97.5% arribant a la xifra de 50.349.000 d'euros.

D’aquesta manera s'entenen els grans interessos que estan en joc. Els grans monopolis del sector s'estan fent d'or. En el cas de Mercadona va batre el seu propi rècord en 2018: les seves vendes es van incrementar un 6% el 2018 fins als 24.305.000, i els seus beneficis aquest mateix any van ser de 593 milions d'euros. L'empresa valenciana posseeix ja 1.500 supermercats i planeja l'obertura d'altres 200 més: la seva quota de mercat, segons estudis de diferents consultores, pot rondar a prop de el 27 per cent del total.

L'altre gran és Dia, amb 4.151 botigues en i una facturació bruta en 2019 de 5.199 milions d'euros. És la segona en beneficis amb una quota de l'entorn del 7 per cent, i creixerà més després de la compra de Supermercats El Árbol i de 160 supermercats d'Eroski. Carrefour i Eroski els segueixen amb una part del pastís del 8 i 7 per cent respectivament. Alcampo per la seva banda té una participació que ronda el 4 per cent i Lild, que creix any rere any, s'aproxima al 3,5.

Aquestes xifres donen idea de l'extrema concentració i el caràcter monopolístic del sector. Aquestes forces poden decidir sense cap condició la política de preus. No té res a veure amb el que assenyala el ministre d'Agricultura respecte a que res es pot fer per fixar preus mínims a causa de la "lliure competència". La realitat és una altra: no hi ha lliure competència, hi ha control monopolístic del sector, quelcom que no només implica preus extremadament baixos, sinó unes condicions salarials i laborals miserables i de semiesclavitud, no només per als jornalers sinó per a tots els treballadors del sector en el seu conjunt.

Tot això explica que durant 2019 el preu que s'ha pagat al productor en origen i el que finalment paga el consumidor en un supermercat s'hagi incrementat de mitjana un 450%, arribant en alguns casos com el de la patata al 700%. Aquest marge especulatiu és un benefici íntegre per a la gran indústria del sector que controla la distribució i comercialització.

Tampoc podem oblidar que aquesta indústria agroalimentària, i els sectors que es lucren amb ella, estan darrere de la sobreexplotació dels aqüífers i els recursos hídrics, que estan provocant una catàstrofe ecològica a l'Estat espanyol de grans dimensions. Paral•lelament a aquesta situació, un grapat de grans famílies terratinents rep desenes de milions d'euros en subvencions provinents de la Política Agrària Comuna (PAC) de la Unió Europea, amb l'agreujant que per obtenir la majoria d'aquestes subvencions no cal produir res ja que són dependents de la superfície en propietat i no de la producció de la terra.

Per un camp amb condicions salarials i laborals dignes

Extremadura és el territori amb una distribució de la terra més desigual de tota Europa, 42.000 hectàrees de terreny estan en mans de cinc grans propietaris mentre que el 92% de la població extremenya major d'edat no té ni un centímetre quadrat de terra.

Al seu torn, ocupa un dels primers llocs de desigualtat social: gairebé 90.000 extremenys i extremenyes han de recórrer a bancs d'aliments, el 43% de la població es troba en risc de pobresa i/o exclusió social i el 38’8% té una renda inferior al llindar de la pobresa.

Donada aquesta terrible situació, no és casualitat que sectors de la patronal agrària colpejades per les grans multinacionals intentin pescar en aigua tèrbola, arrossegant a sectors de petits propietaris molt colpejats.

Però no podem oblidar que aquesta patronal del camp, parasitària i reaccionària, és la que contribueix al fet que les condicions de vida dels treballadors i treballadores del camp siguin de completa misèria. ASAJA, una de les organitzacions patronals que ha estat promovent les mobilitzacions, recentment ha fet crides a no pagar el SMI als treballadors del camp i segueix volent precaritzar encara més el sector.

Cap millora podrà venir dels mateixos que ens oprimeixen i ens exploten dia a dia, que han mantingut les seves posicions de privilegi a costa del patiment de desenes de milers de treballadors i treballadores en jornades de sol a sol a canvi d'un miserable salari, i que abusen descaradament dels nostres germans de classe immigrants que són qui s'emporten la pitjor part.

Els sindicats de treballadors i treballadores del camp han de convocar mobilitzacions que realment responguin a les aspiracions dels jornalers i petits propietaris, trencant immediatament amb aquests elements patronals que només busquen seguir enriquint-se a la nostra costa. Nacionalització dels grans monopolis del sector agroalimentari per poder establir preus justos pels productors i assequibles per tota població. Expropiació de la propietat latifundista i reforma agrària integral, per dignificar seriosament les condicions dels jornalers, acabar amb l'atur, el PER i el caciquisme. Aquest és el programa que hauria d'aplicar aquest Govern de coalició i no les constants cessions als grans poders econòmics del sector a què ens té acostumats el PSOE.

Només la mobilització independent dels treballadors agraris amb un programa de classe, sense patrons ni terratinents, podrà transformar la situació del camp.


Nova data del sorteig: 21 de novembre

se-rifa.png

 

Degut a la crisi del coronavirus aplacem el sorteig de la nostra rifa al dissabte 21 de novembre.

Escriu-nos i compra la teva papereta per a donar suport a la nostra lluita!

PERIÒDIC D'ESQUERRA REVOLUCIONÀRIA

bannerafiliacion2 01