El Govern de coalició s’ha iniciat en un context de polarització i crisi social aguda, i la seva política estarà mediatitzada per les dures pressions de classes antagòniques.

¿Divisió de tasques?

D'una banda, les aspiracions de la base social i electoral del PSOE i d’Unides Podem: els milions de joves, treballadores i treballadors, pensionistes ... mobilitzats aquests anys als carrers i a les urnes, esperen i necessiten una millora real de les seves condicions de treball i de vida. La massiva vaga general a Euskal Herria el passat 30 de gener és un clar exemple de com la classe obrera no donarà al nou govern cap xec en blanc.

Per altra banda, els grans poders econòmics i la burgesia europea no consentiran que el Consell de Ministres aprovi cap mesura que contravingui els seus interessos de fons. La seva agenda d'austeritat està damunt de la taula per ésser complida.

Aquestes pressions contradictòries no han trigat a fer-se visibles. Mentre el 21 de gener Pablo Iglesias participava al barri obrer de Vallecas en un homenatge als advocats laboralistes i als joves manifestants assassinats pels feixistes i la policia durant l'anomenada setmana negra de gener de 1977, Pedro Sánchez viatjava a Davos per intervenir en el Fòrum Econòmic Mundial, entrevistar-se amb representants de fons d'inversió, bancs i grans empreses i garantir-los que no tenen res a témer per les mesures que el seu govern prendrà.

La burgesia europea està seguint atentament el nou Executiu perquè mantingui la política d'austeritat i retallades i, lamentablement, el govern de coalició ha confirmat que es plegarà als seus requeriments. Brussel·les ja ha exigit que el dèficit pressupostari espanyol el 2020 es redueixi en 8.000 milions d'euros. Alhora, l'1 de gener va entrar en vigor la reforma de l'article 135 de la Constitució- acordada per Zapatero i el PP de Mariano Rajoy el 2011- que prioritza el pagament a la banca dels interessos del deute públic sobre qualsevol altra despesa de l'Estat. Paradoxalment serà aquest Govern, amb cinc ministres d’Unides Podem, el primer que haurà de gestionar-ho.

Com moltes fonts reconeixen, el marge de maniobra que imposen les regles pressupostàries és mínim. L'increment dels ingressos de l'Estat a través de la pujada d'impostos prevista, en un context de clara desacceleració econòmica, és totalment insuficient fins i tot per complir amb els modestos objectius del programa del govern de coalició.

D'altra banda, la reforma laboral del 2012 ha provocat el col·lapse de la negociació col·lectiva. Al novembre de 2019 els treballadors coberts per convenis col·lectius eren 9.210.000, la xifra més baixa en vint anys. La pèrdua de drets laborals, els baixos salaris i la precarietat laboral han possibilitat que els empresaris amassin enormes beneficis.
Canviar dràsticament aquesta situació i prendre mesures transcendents a favor de la majoria exigeix trencar amb l'austeritat i confrontar amb fermesa contra els capitalistes i els seus organismes internacionals.

Primeres mesures del govern PSOE-UP

El govern ha pres les seves primeres decisions: pujada d'un 0,9% de les pensions, increment salarial del 2% als funcionaris i augment de l'SMI fins als 950 euros. Tot i haver estat presentades a so de bombo i platerets com una ruptura amb l'etapa anterior dominada per les retallades, la veritat és que aquestes mesures estan molt lluny, fins i tot, dels ja de per si modestos objectius recollits en l'acord signat entre Pedro Sánchez i Pablo Iglesias.

Les plataformes de pensionistes d'Euskal Herria van recordar al Govern que el programa de coalició recull l'increment segons l'IPC real, i que l'augment de les pensions mínimes i no contributives sempre seria més gran amb l’objectiu de dignificar-les. D'altra banda, la pujada salarial dels funcionaris del 2% contrasta amb el 20% de poder adquisitiu perdut des del 2010. Pel que fa a l'SMI, la quantia de la pujada posa en perill- com va reconèixer la pròpia ministra de Treball, Yolanda Díaz- l'objectiu d'arribar al final de la legislatura als 1.200 euros; a això caldria afegir que segueixen sent multitud els mecanismes amb què compten els empresaris per a no pagar aquesta quantitat.

La patronal ha pactat la pujada de l'SMI a canvi que el Govern confirmés oficialment que no derogaria la reforma laboral del PP, excepte alguns dels seus aspectes més lesius com l'acomiadament per baixa mèdica. Tampoc derogaran les successives reformes de les pensions que van ampliar l'edat de jubilació, i fonts de la Moncloa parlen d'aconseguir un ampli "consens" amb la dreta per a una nova llei educativa que reemplaci la LOMCE...

En definitiva, comencem la legislatura amb mesures que es queden molt lluny del promès, i retrocessos polítics clars que tindran l'efecte de encoratjar encara més a la dreta. Si el Govern pensa que el camí és no provocar la reacció renunciant al programa promès, o anar "a poc a poc" garantint la pau social, la lluita de classes els donarà un bany de realitat.

Assetjament de la dreta

El govern de coalició PSOE-UP no era l'aposta dels capitalistes. No podem oblidar que el procés de grans mobilitzacions iniciat el 2011 és el que ha determinat el gir del tauler polític i la formació d'un govern d'aquesta naturalesa. En aquestes condicions la burgesia està gestionant una situació que li ha vingut imposada pel desenvolupament de la lluita de classes. I no ho fa de forma unànime.

Vox i el PP, amb el suport d’un ampli sector de la classe dominant i de l'aparell de l'Estat, han deixat clar que no donaran cap treva. En el seu punt de mira es troben els drets democràtics i socials conquerits per la classe obrera, el moviment de les dones i el jovent. L'anomenat pin parental és una prova acabada d’això, el mateix que la seva campanya permanent de criminalització contra el poble de Catalunya. La reacció no dubtarà a utilitzar tots els mitjans al seu abast al parlament, a l'aparell de l'Estat i mitjançant la mobilització al carrer, per assetjar i debilitar el govern i seguir aglutinant la seva base social.

Al mateix temps, cada vegada són més els capitalistes que estan optant per assetjar el Govern a través d’altres mitjans. El discurs d'Antonio Garamendi, president de la CEOE, ha canviat significativament, substituint el to bel·ligerant per un tarannà més moderat i de col·laboració. El 10 de gener, Garamendi insistia a Ràdio Euskadi en la legitimitat del govern i demanava a l'oposició que fos "forta i contundent però lleial perquè la crispació i l'enfrontament social no són bons". Després de confessar que havia felicitat a Pablo Iglesias, incidia en què "és moment de seure a les taules" i oferir a l'Executiu "col·laboració amb sentit d'Estat i lleialtat institucional", tot i que també ha recalcat que "veurem de les promeses electorals què se’n pot fer i què no".

El PSOE- que copa els ministeris clau i gestiona la immensa majoria del pressupost de l'Estat- ha donat prou proves de "responsabilitat" per gaudir de la confiança de l'Ibex35. No és cap casualitat que Pedro Sánchez hagi situat Nadia Calviño al capdavant del poderós Ministeri d'Economia: el seu paper és el de blindar les polítiques que garanteixen els interessos de les grans empreses, la banca i la UE.

Els dirigents del PSOE semblen encantats amb els ministres d'Unides Podem i Pedro Sánchez els ha afalagat amb elogis a la reunió de l'Executiva socialista. Això és una cosa que ha de fer reflexionar els activistes de l'esquerra que amb el seu esforç han donat la batalla als carrers tots aquests anys.

Res més lluny de la nostra intenció mantenir una actitud sectària. Cal plantar cara a la dreta i fer-ho amb totes les conseqüències. Per això quan Pablo Iglesias i Garzón justifiquen les seves concessions al·ludint a la fragilitat dels suports parlamentaris del govern i al seu pes minoritari dins de l'Executiu, no fan més que ficar-se en un carreró sense sortida. Aquest camí els porta a la política del "mal menor", i a entrar en conflicte amb la seva base natural de suport. En aquest sentit, ha estat molt significativa la nefasta oposició d'UP a la recent vaga general a Euskal Herria.

Les lliçons de la història estan per prendre-les seriosament. Dur a terme polítiques en benefici dels treballadors, del jovent, dels col·lectius més desfavorits, fins i tot encara que siguin tímides reformes, exigeix confrontar amb els grans poders econòmics i la reacció, organitzant i impulsant la lluita de la classe obrera i el jovent als carrers. Només així es podrà superar aquesta suposada "debilitat parlamentària" que, per descomptat, no reflecteix l'autèntica correlació entre les classes.

"No deixeu de criticar-nos, no deixeu de pressionar", insistia Pablo Iglesias quan va rebre la cartera de vicepresident del govern. Milions de treballadores i treballadors hem pres nota i tindrem molt en compte aquesta recomanació.


Nova data del sorteig: 21 de novembre

se-rifa.png

 

Degut a la crisi del coronavirus aplacem el sorteig de la nostra rifa al dissabte 21 de novembre.

Escriu-nos i compra la teva papereta per a donar suport a la nostra lluita!

PERIÒDIC D'ESQUERRA REVOLUCIONÀRIA

bannerafiliacion2 01