El 13 de desembre va finalitzar a Madrid la Cimera Climàtica anomenada COP25 després de més de deu dies de reunions en què han participat representants de 200 països d’arreu del món.

Sota el lema “temps per actuar”, aquesta trobada ha sigut una plataforma publicitària descarada per a les grans empreses capitalistes responsables de l’actual degradació ambiental. En una època de decadència del sistema, la destrucció del planeta avança a passos de gegant mentre els culpables d’aquesta situació es reuneixen en còmodes butaques.

Un nou fracàs

La propaganda ha funcionat a tota màquina per vendre’ns la conferència de Madrid com un pas endavant per continuar desenvolupant els acords assolits a París el 2015, tots ells incomplerts sistemàticament.

La COP25 ha basat la seva trobada en dues propostes principals. La primera és l’Aliança per a l’Ambició Climàtica, formada per un total de 73 països (així com regions i ciutats, a més de 787 empreses i 16 grans inversors) que han expressat la seva intenció de reforçar els seus plans d’acció climàtica a partir de l’any 2020 per assolir la “neutralitat climàtica el 2050”, és a dir, arribar a un balanç d’emissions 0. (1)

Malgrat l’optimisme amb el qual s’ha recollit aquest pacte als mitjans de comunicació, és impossible conèixer quines mesures concretes prendrà aquest llistat de països per complir aquest objectiu. La Ministra de Medi Ambient del govern de Xile, Carolina Schmidt, que ostentava la presidència de la Cimera, treia pit i afirmava que: “Subratllem la nostra força global per aconseguir una ambició més gran. Més i més líders s’hi estan sumant a aquest esforç per a demostrar que l’augment de l’ambició en els compromisos [...] és igualment necessària com possible. Estem aquí per escoltar allò que les nostres poblacions demanen”.

No deixa de ser vergonyosament irònic que aquestes paraules surtin de la boca d’una ministra del govern assassí de Piñera en un moment en què el poble xilè exigeix la renúncia immediata del president i la caiguda de tot l’executiu.

El cinisme és de tal calibre que pretenen presentar una aliança buida i sense propostes, i en la qual no participen els principals emissors de gasos hivernacle (Xina, India, Brasil i els EUA), com la principal aportació de la COP25.

El segon pilar de la cimera ha estat el conegut com EU Green Deal, Pacte Verd Europeu, impulsat per la Comissió Europea i que “ha de permetre a les empreses i als ciutadans europeus que es beneficiïn d’una transició ecològica sostenible”. Malgrat les grans paraules sobre reduir la contaminació i protegir la vida que es presenta al document, només cal gratar una mica la superfície d’aquesta presentació del Green Deal (GND) a l’europea per descobrir quina és la seva columna vertebral: ajudar les grans empreses, mitjançant desgravacions fiscals i subvencions, perquè es converteixin en “netes” i generin “productes verds” i així, es converteixi en un “incentiu per a la inversió”.

Al full de ruta del Pacte Verd es calcula que per assolir els objectius marcats (la descarbonització de l’economia europea, etc) s’exigirà una inversió anual de 260.000 milions d’euros, pel que “s’haurà de mobilitzar els sectors públics i privats” i en el que el Banc Europeu d’Inversions oferirà suport addicional.

Amb aquesta mesura presentada a Brussel·les sota el paraigua de la Cimera del Clima de Madrid es confirma perquè els revolucionaris i revolucionàries rebutgem el GND com una alternativa per solucionar la crisi ecològica. Aquesta fórmula abraçada tant per la Unió Europea com pel Partit Demòcrata dels EUA, pretén amagar sota la catifa la responsabilitat que les multinacionals tenen davant la crisi climàtica més greu de la història del planeta. Quan s’especifica que els bancs i el sector privat podran finançar la suposada “transició ecològica europea” parlem de què els mateixos capitalistes que decideixen què, quant i com es produeix, aquells que obtenen beneficis obscens explotant la Terra i a qui vivim en ella, seran presentats com aliats en la lluita contra el canvi climàtic, rentant-se així encara més la cara i fent, per descomptat, un gran negoci.

Els mercats de carboni o com especular amb el medi ambient

Una de les polèmiques que ha recorregut la COP25 radicava en els mercats de carboni, recollits inicialment al Protocol de Kyoto, on els governs i empreses poden acudir a una mena de borsa en la qual es poden comprar contingents, drets d’emissió o tones de diòxid de carboni equivalents (COE2) no emeses. Aquest mercat actualment mou 150.000 milions de dòlars i representa un mecanisme especulatiu salvatge que ha beneficiat els països i empreses que més han augmentat les seves emissions i que poden comprar més barat el COE2 als mercats abans de complir les normatives climàtiques aprovades.

Aquesta realitat explica que les emissions no només no s’hagin reduït, sinó que hagin augmentat escandalosament: el 2018 es va enregistrar el rècord històric de concentració de gasos efecte hivernacle més alt dels últims tres milions d’anys.

A més, a aquest mercat de carboni s’uneixen els “crèdits” i “bons” creats, valors amb els que s’especula a la borsa. No només no han significat cap pas endavant, les cimeres climàtiques i els protocols nascuts d’elles han obert de bat a bat les portes a l’especulació amb el mateix canvi climàtic.

No hi ha terme mig: o amb els capitalistes o amb el planeta

Una de les qüestions més escandaloses de la COP25 ha estat el paper que s’ha atorgat a les grans multinacionals capitalistes, en aquest cas espanyoles, en l’organització i finançament d’aquesta, tal com hem explicat en altres articles.

El dia que van començar les negociacions, tota la premsa escrita dedicava les seves portades a Endesa, l’empresa més contaminant de l’estat espanyol i una de les patrocinadores oficials de la Cimera. Però el llistat és molt llarg: Iberdrola, el Banc Santander, el BBVA, Repsol, Energy, Coca-Cola i la seva campanya màrqueting “ecologista”... Tot això impulsat per les desgravacions fiscals garantides pel govern en funcions del PSOE, que no ha dubtat en posar-se de costat d’aquells qui volen matar el nostre ecosistema i retallen dramàticament les condicions de vida de milions de persones.

Però no només hem hagut de suportar aquest regal que l’Executiu de Sánchez ha ofert a les multinacionals. El primer dia de la Cimera Climàtica, en una gran pantalla apareixia el president xilè Sebastián Piñera, el responsable de més de 30 morts i 2.000 ferits en la repressió salvatge contra el poble de Xile, oferint una salutació a tots els participants de la COP25, agraint a Espanya “la seva solidaritat i comprensió” i disculpant-se per no poder estar presencialment a la capital espanyola per “l’onada de violència criminal” que viu el país.

Uns dies més tard, qui pujava a l’escenari era Alejandro Sanz. Aquest multimilionari amb residència a Miami, conegut per donar suport entre d’altres al colpista Guaidó a Veneçuela, afirmava que “tots som culpables i tots som part de la solució”. No cal ser un gran expert en la matèria per comprendre que no, que aquells que viatgen en jets privats i aquells que viatgem en transport públic no som iguals ni contaminem el mateix. Dos exemples que radiografien la farsa delirant que s’ha viscut aquestes setmanes a Madrid.

Una situació límit. El problema és el capitalisme

El passat dijous, un grup d’investigadors va presentar a la Cimera del Clima un informe que assenyala que l’augment de la temperatura en dos graus provocarà un desgel que, en el pitjor dels escenaris, farà que no existeixi cap glacera fora dels pols i l’Himàlaia, perjudicant així el subministrament d’aigua dolça.

Com en altres ocasions els mitjans de comunicació van recollir aquest document, i es preguntaven alarmats com era possible que els líders mundials segueixin sense escoltar la comunitat científica i als milers de joves que s’han manifestat durant mesos arreu del planeta.

Tal com l’experiència s’ha encarregat de demostrar, en un moment històric en què la tecnologia ens permet conèixer amb detall tota la informació de què disposem sobre la crisi ecològica, el punt fonamental no és la falta de comprensió de l’estat en què es troba el món, sinó el model de producció capitalista. Un sistema que es basa en l’acumulació de beneficis privats, la lògica del qual té conseqüències socials i mediambientals dramàtiques, és incompatible amb les demandes i els interessos de la majoria de la societat.

Per un ecologisme revolucionari i anticapitalista

El passat 6 de desembre, més de cent mil persones vam prendre els carrers de Madrid en una gran manifestació contra el canvi climàtic. Una mobilització convocada per desenes de col·lectius i organitzacions ecologistes, sindicats i moviments socials, però en la qual van participar també, de forma escandalosa, empresaris i ministres de la dreta. Com ja hem vist en moltes ocasions, els ferms defensors d’aquest sistema criminal intenten descafeïnar i directament assimilar un moviment que ha connectat de forma clara amb el jovent a escala mundial.

Des del Sindicat d’Estudiants i Esquerra Revolucionària, aquesta mateixa setmana vam irrompre en el ple de la Cimera per a denunciar el teatre vergonyós que es va viure entre aquestes parets i vam participar en la manifestació organitzant un bloc anticapitalista per denunciar la farsa de la COP25 i en defensa d’un ecologisme revolucionari i anticapitalista.

Aquesta és l’única forma de desemmascarar a qui s’està lucrant amb el canvi climàtic. La nostra lluita no és una batalla individual, per això no cerquem solucions individuals ni partits del sistema per molt verds que siguin. Lluitem contra el capitalisme perquè és l’origen de tots els mals que ens colpegen. El capitalisme no pot ser ni més social ni més ecològic. Només lluitant per a la transformació socialista de la societat podrem frenar aquesta barbàrie i construir un món on ningú mai més conegui ni l’explotació, ni la misèria ni la desigualtat i puguem conviure en absoluta harmonia amb el nostre planeta.

(1) Això vol dir que els gasos emesos a l’atmosfera siguin absorbits per boscos i altres embornals.