Lluitar per la transformació socialista de la societat!
La Constitució de 1978 compleix el seu 40 aniversari quan el règim que va néixer amb ella es troba en una situació de fallida. La crisi global del sistema capitalista que es va iniciar al 2007, i les polítiques d'austeritat i de retallades de drets que a partir d'aquesta data ens van imposar, han despullat de legitimitat a les institucions nascudes dels acords de la Transició.
Les il·lusions amb les quals importants sectors de la classe treballadora van celebrar els resultats del referèndum constitucional del 1978 han desaparegut i no tornaran mai. Al contrari, en un ambient de creixent polarització social es percep amb més claredat cada dia que, sota la vestidura grandiloqüent del text constitucional, s'oculta la dominació de la classe capitalista.
Fa poc el Tribunal Suprem, canviant radicalment d'un dia per l'altre la seva pròpia sentencia que perjudicava a la banca, o l'esperpent de negociació podrida entre PP, PSOE i Podemos per a renovar el Consell General del Poder Judicial, ens oferien una clara lliçó sobre la naturalesa de l'Estat capitalista. La "separació de poders", la "independència de la Justícia", el parlament com a "representació de la sobirania popular" o "el govern de tots" no és més que una ficció. Les paraules de Marx i Engels tornen a mostrar la seva plena vigència quan observem el funcionament del règim del 78: "El poder públic ve a ser, pura i simplement, el consell d'administració que regeix els interessos col·lectius de la burgesia".
La narrativa oficial de la Transició
Durant gairebé 40 anys des dels mitjans oficials, i des de les direccions de partits com el PSOE i el PCE/IU, s'ha difós un discurs deformat sobre el significat històric de la Constitució del 78. Segons aquesta versió, després de la mort del dictador Franco les principals forces polítiques, recollint el més ampli sentiment ciutadà, van arribar a un acord per a posar fi a dècades d'enfrontament i de violència i, oblidant els rancors del passat, van assentar les bases per a obrir un període de llibertat, pau i prosperitat.
La realitat del que va passar en aquests anys dista molt d'aquest fals discurs de reconciliació i democràcia, i conèixer-la ens ajudarà a comprendre millor la situació actual i les arrels polítiques i socials de la crisi del règim.
Després del final de la guerra civil al 1939, la burgesia i els grans latifundistes de l'Estat espanyol van assegurar la seva dominació de classe gràcies a la criminal dictadura del general Franco. Els capitalistes es van aprofitar de la capacitat repressiva del règim franquista per a beneficiar-se de la màxima explotació d'una classe treballadora que s'enfrontava a anys de presó, o fins i tot a la mort, si gosava reclamar, encara que fos tímidament, els seus drets més elementals.
A mitjans dels anys 50 el capital nord-americà i europeu va descobrir que el franquisme els hi oferia un veritable paradís per a les seves inversions. La industrialització del país va fer un salt de gegant. Prop de cinc milions de camperols i jornalers van abandonar els seus pobles i van traslladar-se a les grans ciutats a treballar en una indústria que s'expandia a un ritme extraordinari. L'increment numèric de la classe obrera industrial va ajudar a que l'activitat sindical i política clandestina, i les vagues i protestes de tota mena s'estenguessin amb rapidesa.
Els anys finals de la dictadura del general Franco van coincidir amb l'inici de la primera crisi general del capitalisme des del final de la Segona Guerra Mundial, la crisi de 1973-1974. La mort del dictador al 1975 va obrir pas a una situació prerevolucionària, que es va estendre al llarg de 1976 i els primers mesos de 1977. Durant aquest període les lluites obreres, les ocupacions de fàbriques, els enfrontaments amb les forces repressives i les manifestacions de masses van arribar a nivells de combativitat i d'extensió sense parangó des dels anys 30. Gairebé el 90% de la força laboral total va participar en vagues durant aquests mesos, que en moltes ocasions s'iniciaven amb un contingut merament econòmic, però que ràpidament es transformaven en moviments polítics que amenaçaven amb desbordar l'ordre establert. La gran vaga general de Vitòria al Març de 1976, impulsada per les comissions representatives, autèntics embrions de Consells obrers, van ser un exemple d'això.
L'aparell de l'Estat franquista, que havia garantit durant anys el poder de la burgesia, era incapaç de frenar mitjançant la repressió les escomeses d'una classe obrera que havia perdut la por. Va ser la por de la burgesia el que va propiciar el ràpid apropament dels hereus del règim de Franco cap als dirigents de l'oposició clandestina, representats per Felipe González (PSOE) i Santiago Carrillo (PCE). La seva intenció era clara: associar els dirigents reformistes dels partits de masses dels treballadors als seus plans d'estabilització política i econòmica, i capejar amb la seva inestimable ajuda els riscos d'una explosió social que pogués posar en qüestió els fonaments de l'ordre capitalista.
En una situació en què la correlació de forces era clarament favorable per a la classe treballadora, quan l'enfonsament de les dictadures feixistes de Portugal i Grècia creava les millors condicions per a un avanç decisiu cap a la revolució socialista, els dirigents del PCE i del PSOE es van plegar als plans del gran capital nacional i internacional.
D'aquesta manera, una burgesia terroritzada, que havia vist com al Juliol de 1976 col•lapsava, sota l'empenta de la mobilització obrera, el primer govern post-franquista encapçalat per Arias Navarro i Fraga Iribarne, va recuperar la confiança en el futur i, sense renunciar en cap moment a l'ús intensiu de la repressió -com demostren els 159 assassinats de militants d'esquerres comesos per la policia, la Guàrdia Civil i les bandes feixistes en aquest període- va exigir als dirigents reformistes de l'esquerra un rosari de concessions les conseqüències de les quals patim fins al dia d'avui.
L'herència que ens ha deixat el pacte constitucional
Si fins ara un torturador tan miserable i cruel com Antonio González Pacheco, conegut com Billy el Niño, no ha hagut de respondre davant els seus crims i es passeja pels espais públics amb total impunitat, és gràcies als acords que van donar lloc a la Constitució de 1978.
El clam per la llibertat dels presos polítics era tan fort que ja al Novembre de 1975, uns dies després de la mort de Franco, el règim es va veure obligat a posar en llibertat a 700 empresonats. Les excarceracions van continuar al llarg de 1976 sota la creixent pressió de les vagues i mobilitzacions pro-amnistia que tenien un seguiment massiu, sobretot a Euskal Herria. Després de les eleccions generals de 1977 un dels principals acords de la Transició, molt publicitat en el seu moment pels dirigents del PCE, va ser la famosa Llei d'Amnistia. Amb el pas del temps s'ha apreciat millor que aquella va ser una de les concessions més terribles, una llei de punt i final que va garantir als responsables de la dictadura que no haurien de preocupar-se mai més pel seu negre historial de repressió política, tortures, violacions i assassinats. (1) L'acceptació d'aquesta Llei, que en el fons equipara les víctimes amb els seus botxins, va preparar el terreny perquè avui el PP i Ciutadans puguin tranquil·lament negar-se a condemnar el règim franquista. Si els responsables franquistes haguessin pagat pels seus crims en el moment oportú aquest insult als represaliats i les seves famílies no hagués estat possible.
Una altra de les grans capitulacions del PSOE i el PCE que se segueix pagant avui, va ser l'acord amb els polítics franquistes per a negar el dret a l'autodeterminació a les nacions de l'Estat espanyol. Aquesta reivindicació figurava en un lloc central en el programa dels partits de l’esquerra i, encara que avui pugui semblar difícil de creure per als més joves, es defensava amb energia fins als més recòndits racons del territori. Gràcies a aquesta defensa, la lluita per l'emancipació nacional de Catalunya, Euskal Herria i Galiza -la cultura i drets democràtic-nacionals van ser durament reprimits per la dictadura- va esdevenir un factor que va reforçar la unitat del moviment obrer.
Per descomptat, aquesta renúncia no va fer desaparèixer el problema nacional: les concessions arrencades per la mobilització i que es van plasmar parcialment en l'anomenat "Estat de les autonomies", el va ajornar durant uns anys fins que, enmig de la polarització social provocada per la crisi de 2008, va ressorgir amb força a Catalunya amb un extraordinari aixecament social a favor de la República Catalana.
La salvatge repressió contra el poble català a l'Octubre de 2017 va mostrar amb tota la seva cruesa les conseqüències d'una altra de les grans renúncies de la Transició: les principals institucions de l'aparell de l’Estat franquista, incloent les seves eines repressives, es conserven intactes en l'actual ordenament constitucional. Un simple canvi de nom -Audiència Nacional en lloc de Tribunal d'Ordre Públic, per exemple- no ha modificat en absolut el caràcter profundament franquista i repressor dels organismes fonamentals de l'Estat.
No va ser cap casualitat que el senyal d'atac a la mobilització exemplar del poble de Catalunya l'1 d'Octubre de 2017, la donés el rei Felip VI en el seu discurs televisat dos dies més tard. Precisament l'acceptació de la monarquia a la Constitució de 1978 va ser una altra lamentable capitulació dels dirigents de l'esquerra reformista.
La monarquia borbònica va ser restaurada per Franco com a mitjà per a assegurar la continuïtat del seu règim i, a l'acceptar-la sense discussió, els dirigents socialdemòcrates i estalinistes d'aquells moments van aprovar que, sota la vestidura de la "democràcia", es mantingués la figura d'un rei les competències del qual el col·loquen com a figura clau per a garantir l'ordre capitalista. No en va la Constitució concedeix poders extraordinaris al rei per a prendre mesures de caràcter executiu, suspenent les llibertats públiques, i d'ordre militar, l'estat d'excepció, en el cas que una rebel·lió social posi en risc els interessos de la burgesia.
Trencar amb el règim del 78, lluitar pel socialisme
Avui, com durant els anys de la Transició, travessem una profunda crisi econòmica i social que ha minat els fonaments polítics del sistema capitalista espanyol. Les mobilitzacions massives del període 2011-2014 o el fulgurant ascens de Podemos són manifestacions que la classe treballadora està reclamant un canvi real en les seves condicions de vida, un canvi que vagi més enllà de reformes cosmètiques i de concessions temporals que aviat serien revertides.
Igual que fa 35 anys, és de nou el PSOE, amb la col·laboració dels dos grans sindicats CCOO i UGT, qui s'encarrega de frenar les demandes de canvi i tracta desesperadament d'imposar un clima de pau social.
Però l'esgotament de l'últim període d'expansió capitalista impedeix que torni a repetir-se la situació dels anys 80 i 90, quan el govern del PSOE, recolzant-se en la seva immensa autoritat política i en les subvencions de la Unió Europea, va ser capaç de tirar endavant contrareformes socials molt dures i atacs tan greus a la classe obrera com la reconversió industrial.
En la seva tasca de garant de la pau social, el PSOE sembla haver trobat un gran aliat en la direcció de Podemos. La recerca ansiosa de "respectabilitat" de Pablo Iglesias, el seu afany d'entrar com més aviat millor a un govern de coalició al preu que sigui, l'ha conduït a convertir-se en la crossa que un PSOE molt disminuït necessitava per a vestir amb vestidures "progressistes" la continuïtat de l'ajust econòmic i les retallades socials.
Tot i el paper que està jugant la direcció de Podemos i del PSOE, el règim del 78 travessa una crisi aguda i l'únic que pot fer és guanyar temps. L'agudització de la polarització social, unida a l'experiència de les lluites d'aquests últims temps, demostra que només amb la mobilització als carrers arrencarem avenços socials significatius. En aquest procés ens enfrontarem amb la ferotge resistència de les institucions del règim del 78, que utilitzarà tots els seus recursos per a garantir l'estabilitat i la pervivència del sistema. Però aquesta vegada no es tornaran a repetir les concessions i renúncies de la Transició. Lluitarem fermament i, reprenent la voluntat que va inspirar a milers de lluitadors i lluitadores en la llarga nit del franquisme, amb el programa i la bandera de la transformació socialista de la societat acabarem aquest règim reaccionari i antidemocràtic.
NOTES
(1) Cal no oblidar que entre 1936 i 1952 més de 200.000 persones van ser afusellades per l'Estat franquista, d'elles més de 50.000 després d'acabada la guerra. Fins al final de la dictadura no es va deixar de detenir, de torturar, d'empresonar i de condemnar a mort a militants antifranquistes (els últims afusellaments van ser el 27 de Setembre de 1975).
