El govern del PP i els seus principals portaveus han rescatat del No-Do franquista el vell "contuberni judeo-maçònic de la subversió comunista en allò social", reconvertint-lo en un complot rus-chavista que té com a objectiu agreujar la crisi catalana i així desestabilitzar la democràcia espanyola. Un intent delirant de desviar l'atenció de la política repressiva i reaccionària que el PP està aplicant a Catalunya, i amb el qual es pretén amagar el pou de corrupció en què s'ofega el partit del govern, cosa que en canvi és molt real i verificable.

Corrupció en estat pur

"Corrupció en estat pur", aquestes van ser les paraules que va utilitzar Manuel Morocho, inspector en cap de la Unitat de Delinqüència Econòmica i Fiscal (UDEF), que va dirigir la investigació sobre la caixa B del PP, quan el dimarts 7 de Novembre va declarar davant la comissió del Congrés dels Diputats sobre el finançament irregular del partit del govern.

El policia va acreditar l'existència d'una "organització delictiva" que, des dels anys 90 fins a finals del 2009, es va dedicar a aconseguir adjudicacions "arreglades" de les administracions públiques, el que va possibilitar "mecanismes de finançament" del PP, així com el cobrament de "comissions" per part de diversos dels seus dirigents. La 'trama Gürtel', conformada per almenys 200 persones, tenia una "profunda penetració i control" sobre el PP, segons va afirmar el responsable policial. El PP és el primer partit que s'asseurà a la banqueta dels acusats com a persona jurídica. La raó és la destrucció dels discos durs dels ordinadors que l'ex-tresorer, Luís Bárcenas, emprava a la seu del partit al carrer Gènova de Madrid.

L'altra gran causa judicial que té com a protagonista el partit de Rajoy és l'anomenat "cas Lezo". En ell estan implicats multitud d'ex alts càrrecs de la Comunitat de Madrid (CAM), com Ignacio González i Alberto Ruiz Gallardón, esquitxant també a Esperanza Aguirre i Cristina Cifuentes, actual presidenta de la CAM. Les converses gravades que estan sortint a la llum arran de la investigació, són una mostra més del grau de degeneració que ha assolit el principal partit dels capitalistes espanyols. En una d'elles Ignacio González xerrava amb naturalitat amb el seu amic Luis Vicente Moro, ex-delegat del Govern a Ceuta sota el govern d'Aznar, sobre muntar "puticlubs" a Palència per blanquejar diners.

Aquest cas està revelant quantiosos i lucratius negocis. Fa pocs dies que els investigadors li han confiscat a l'expresident de la Comunitat de Madrid ni més ni menys de 5,4 milions de dòlars en metàl·lic que tenia ocults a Colòmbia, i que són "presumptament" fruit de l'espoli perpetrat al patrimoni del Canal d'Isabel II.

No podem citar tots els casos de corrupció en què està implicat el PP per raons d'espai; la llista és interminable. Però en el context de la situació política actual és rellevant fer una referència a alguns dels seus senadors. Molts dels que van jugar un paper destacat en l'aprovació del 155, estan implicats en investigacions i judicis per corrupció o se'ls relaciona d'una o altra forma amb elles. Pío García Escudero, president del Senat, apareix en els papers de Bárcenas com a receptor de 5 milions de les antigues pessetes, mentre l'actual vicesecretari nacional per a assumptes territorials del PP, Javier Arenas, va admetre, l'any 2013, haver rebut sobresous del partit , en concret un total de 1.384.851 d'euros extres.

Aquests són els impresentables que ens colpegen al cap amb les porres dels antiavalots –justificant-ho perquè cal "respectar les lleis" i defensar el "Estat de dret i la Constitució" -, alhora que espolien els diners públics al seu gust i maniobren des de la fiscalia i l'aparell judicial per encobrir els seus tripijocs.

Un partit al servei dels rics

Els casos de corrupció en què el PP és el protagonista, i les converses de dirigents del partit de Rajoy que hem pogut escoltar en aquests anys, mostren a les clares que el ranci estil caciquil que practicaven els polítics que exercien càrrecs públics sota la dictadura segueix sent la forma d'actuar preponderant al PP. Són els hereus del franquisme. Porten en l'ADN el menyspreu a les necessitats de la majoria, la brutalitat i l'avarícia desmesurada.

Sol·lícits representants de tot un sistema corrupte que està organitzat perquè un grapat de paràsits segueixi acumulant ingents guanys mentre la majoria veu com les seves condicions de vida empitjoren gradualment, mostren una hipocresia sense límits.

La trama de corrupció que satura les artèries del sistema capitalista indica que és part inseparable del seu funcionament quotidià i constitueix la seva essència. Com a mostra, un botó. L'Associació d'Inspectors del Banc d'Espanya denunciava al Congrés que la banca domina al Banc d'Espanya, fins al punt que quan els inspectors detectaven deficiències a certes entitats bancàries o destapaven irregularitats, patien represàlies.

La legalitat vigent, que tan sorollosament defensa el PP, no és més que un cúmul de normes la comesa principal és la defensa dels privilegis dels grans capitalistes. Quan els treballadors, els joves i els sectors més desfavorits es rebel•len contra aquest estat de coses i lluiten decididament pels seus drets, s'adapten aquestes normes a les noves circumstàncies. Retallen els drets democràtics, com al seu dia van aprovar la "llei mordassa", torpedinen la llibertat d'expressió i incrementen la repressió en tots els fronts.

Nous atacs contra els treballadors

En el moment en què el PP s'asseu al banc dels acusats i molts dels seus dirigents, entre ells el mateix president del govern, es veuen esquitxats per nombrosos casos de corrupció, el govern espanyol, sense que la mà li tremoli gens ni mica , aprova noves retallades socials.

En els pressupostosde 2018 la despesa en sanitat es retallarà dues dècimes (passarà d'un 6% del PIB el 2017 a un 5,8%), el seu mínim històric. En educació els recursos públics es reduiran del 4% del PIB de 2017 al 3,8% el 2018, aconseguint també el seu un mínim històric. El percentatge del PIB destinat a pensions, serveis socials i polítiques de foment de l'ocupació, entre d'altres aspectes, es veurà reduït encara més: passarà del 16,5% del PIB a quedar-se al 16,2%. L'ajuda a la dependència patirà un tall de 100 milions d'euros, i els recursos destinats a la lluita contra la violència de gènere també es retallaran. Per no parlar de la fallida de la guardiola de les pensions, i els plans que tenen dissenyats per a una nova contrareforma a les jubilacions públiques que redueixin la seva quantia i augmenti l'edat de jubilació.

El govern del PP actua amb contundència reduint per enèsima vegada les despeses socials, però es mostra molt generós amb els diners lliurats als bancs. Segons les últimes dades de la Comissió Europea, els diners públics invertits en rescatar la banca privada espanyola, i que es dóna per perdut fins al moment, s'eleva a 48.000 milions d'euros, equivalent a un 4,3% del PIB. I ens parlen de democràcia i justícia!

Els rics i els bancs guanyen molt amb el PP, però les condicions de vida dels treballadors i les seves famílies segueixen enfonsant-se. Només algunes dades. L'INE indica que el 2016 el 22,3% de les llars es trobaven per sota del llindar de la pobresa. Les infames condicions laborals i els salaris de misèria fan que el 18% dels assalariats es trobi en risc de caure en la pobresa o en l'exclusió social. I el 61% dels aturats es troba en la mateixa situació.

On són CCOO i UGT?

Al PP li seria impossible aplicar aquesta política sense comptar amb la col•laboració i el suport inestimable del PSOE i de les grans centrals sindicals CCOO i UGT, que amb la seva passivitat desmobilitzadora, i la seva disposició al pacte, estan contribuint a fer la vida molt més fàcil Rajoy.

El paper que està jugant el PSOE és absolutament vergonyós. Pedro Sánchez ha passat del "no és no" a ser un dels principals pilars sobre els quals es recolza el govern del PP per aixafar els drets democràtics, imposar el 155 i continuar amb l'austeritat. Per la seva banda els dirigents de CCOO i UGT en declaracions a la premsa s'han lamentat que actualment estigui centrada en el conflicte a Catalunya, "relegant a un segon pla els no menys greus problemes econòmics, socials i laborals que afecten Espanya" . La pregunta que hem de fer a aquests dirigents és concreta: què heu fet vosaltres perquè la precarietat laboral, els baixos salaris, la ridícula cobertura del subsidi d'atur, i totes les retallades socials imposats per aquest govern es trobin en el focus de la atenció pública?

Les nombroses cartes que tant Unai Sordo com José Álvarez han remès al govern i la patronal per reprendre l'activitat de les taules del "diàleg social", no fan cap efecte, i d'això no en té la culpa l'anomenat "conflicte" català. I és que la debilitat orgànica de l'estratègia de les cúpules burocràtiques dels grans sindicats, i la seva obstinació a reemplaçar la lluita de classes pel pacte social, és una arma en mans del PP i de la patronal.

Sectors cada vegada més amplis de treballadors estan comparant els grans beneficis que estan acumulant els empresaris amb les seves pèssimes condicions laborals i salarials, i estan traient la conclusió que també volen gaudir d'una part d'aquest pastís i estan disposats a mobilitzar-se de forma contundent. Aquesta és la força en la qual cal recolzar-se, per impulsar una lluita generalitzada i unificada. Però és difícil pensar que aquest impuls vingui dels despatxos de la burocràcia sindical o dels parlaments. Un cop més serà tasca de milers d'activistes organitzar les accions des de baix, des de la base i des dels conflictes concrets, i donar a aquesta batalla l'envergadura que necessita, i l'orientació de classe necessària, per derrotar el PP i els seus plans contra la classe obrera. Els propers mesos seran molt importants al respecte.