L’esquerra que de veritat vol transformar la societat ha de defensar el dret a l’autodeterminació dels pobles!
Arrel de la detenció dels Jordis i dels consellers del Govern, i davant les grans mobilitzacions de masses que han omplert els carrers de tota Catalunya exigient el seu alliberament, la dreta espanyolista ha llençat una ofensiva mediàtica intentant demostrar que no són presos polítics sinó “polítics presos”. Per a donar consistència i rigor a aquesta campanya, els estrategues de la reacció han recorregut a dirigents del PCE i d’Izquierda Unida (IU) als quals han passejat per televisions i concedit tribunes i articles d’opinió a diferents diaris, presentant-se de bona gana per fer la vista bona a les opinions de la dreta.
El missatge del bloc monàrquic reaccionari davant els últims esdeveniments a Catalunya és àmpliament conegut: totes les actuacions dels tribunals tenen com a objectiu la defensa de “l’Estat de Dret”, les lleis i la Constitució, violades suposadament pel moviment popular a Catalunya, al qual s’acusa d’haver comés un delicte de rebel·lió i un altre de sedició.
Han estat molts juristes que han impugnat aquestes qualificacions, desmuntant detalladament tant els autos de la jutgessa Lamela com la querella infame del Fiscal Maza. I és que sembla difícil d’explicar que aquestes iniciatives judicials tinguin una altra finalitat que no sigui la de contribuir a aixafar a un moviment polític de masses que reivindica el dret a decidir del poble català, exercint de manera cívica i exemplar el passat 1 d’Octubre, davant una violència inaudita de milers de guàrdies civils i policies nacionals desplegats en territori català per un Estat, i un govern, que no només es neguen a condemnar els crims del franquisme i reparar a les seves víctimes, sinó que amb la seva actuació repressiva emula a la de la dictadura de manera crua.
Tot això sembla entrar-los per una orella i sortir-los per l'altra a Alberto Garzón, Paco Frutos, Víctor Díaz Cardiel i a tots els dirigents i ex-dirigents de IU i del PCE que s’han prestat tot sols a aquesta maniobra de la reacció. Òbviament no es pot al·legar que aquests experimentats polítics estiguin actuant de forma innocent. No, no és el cas. Tots ells s’han mostrat especialment hostils al moviment explotat a Catalunya que ha col·locat al règim del 78 davant la seva major crisis política. Garzón ha equiparat la lluita pel dret a l’autodeterminació que milions han portat als carrers mitjançant l’acció directa, és a dir, utilitzant els mètodes de la mobilització de masses i la vaga general, amb el mateix Estat centralista i autoritari que els ha reprimit. Frutos ha anat pel mateix camí, encara que molt més conseqüent en el seu tancament de files amb l’Estat i la seva legalitat: participant sense cap vergonya en una manifestació organitzada per la dreta espanyolista, va ser aplaudit per milers de feixistes mentre tronava contra els joves que fan vaga a favor de la república catalana.
En qualsevol cas, tant Garzón com Frutos han acceptat el guió escrit des del govern de Rajoy, les altes estàncies judicials i els mitjans de comunicació de la burgesia espanyola, rabiosament anticomunistes sempre, però actualment –per raons més que evidents- plens de compassió i record cap als presos del PCE.
Una campanya al servei de les mentides i la demagògia de la dreta
Els fets parlen per si sols. Com és possible que s’hagi arribat al punt on Garzón i els dirigents citats s’hagin posat al servei d’aquesta campanya de la dreta, utilitzant els presos polítics del franquisme, dels quals el PCE va tenir milers a les presons de la dictadura i que van ser acompanyats també milers més d’altres organitzacions de l’esquerra (socialistes, anarquistes, nacionalistes bascs...), per negar la repressió salvatge de l’Estat i els partits del règim del 78, i menysvalorar el fet que hagi dirigents d’organitzacions socials i polítiques catalanes presos per defensar idees independentistes i republicanes?
Garzón, Frutos i els quals els acompanyen han tingut la gosadia d’afirmar en nombrosos mitjans –els mateixos que menyspreen a les víctimes del franquisme i les seves reivindicacions- que parlar de presos polítics ara és banalitzar la dictadura i el patiment sofert a les seves presons. Alberto Garzón fins i tot ha usat la figura heroica de Marcos Ana en un programa de la 1 de Televisió Espanyola, per rentar la cara a l’Estat i al govern del PP minimitzant l’enorme càrrega repressiva del les seves decisions polítiques i judicials.
¿Per què fa això Garzón? És potser que creu que posant terra de per mig davant la qüestió catalana, i recolzant el discurs oficial que no hi ha presos polítics mantindrà vots i recolzaments electorals entre capes i sectors que estan acusant la campanya del nacionalisme espanyolista?
Garzón ha insistit en la necessitat d’arribar a un “referèndum pactat i legal” amb el mateix Estat i amb les mateixes polítiques que apliquen el 155, suspenen l’autonomia i neguen el dret a l’autodeterminació per a Catalunya. És aquesta la manera amb la que enfoca també la conquesta d’una república federal i l’obertura d’un procés constituent? A través de la negociació i el pacte amb els poders polítics, econòmics i militars del règim del 78?
Fa poc Garzón va publicar diferents missatges a les xarxes socials de tribut al centenari de la Revolució Russa. Fins i tot ha escrit un llibre on es reivindica a ell mateix marxista i comunista. Creu sincerament Garzón que Lenin hagués rebutjat la lluita de masses per exercir el dret a l’autodeterminació a Catalunya? Que hagués apel·lat al pacte, al consens amb els nostres enemics de classe per “resoldre!!!” l’opressió nacional catalana, mentre milers de persones exerceixen la violència legal de l’Estat contra més de dos milions de persones que volen votar? Potser Lenin hagués renunciat a participar en aquest moviment de masses amb un programa de classe, perquè al capdavant del mateix hi ha polítics nacionalistes burgesos que pretenen utilitzar-ho pels seus propis interessos? Lenin hagués anat de plató en plató per ser entrevistat per periodistes reaccionaris, i confirmar el seu discurs que no hi ha presos polítics a Catalunya, mentre milions de ciutadans, joves i treballadors fan vagues generals i mobilitzacions exigint la seva llibertat?
Garzón parla que la situació dels presos polítics catalans no és “equiparable” amb la dels presos polítics de la dictadura. Ens podria explicar el seu raonament? Una cosa que oblida Garzón és que Marcos Ana, i milers de comunistes, van estar a les presons no només perquè existia un règim dictatorial, sinó perquè hi havia una legalitat que justificava tota aquella repressió, com està passant ara amb el 155. I els comunistes, que volen derrocar la dictadura, correctament es saltaven les lleis fent vagues, que el franquisme considerava il·legals, repartint propaganda, acte que estava prohibit contundentment, s’organitzaven políticament, quelcom que la dictadura impedia a la seva legislació. Sí, els treballadors sabien que havien de saltar-se la legalitat de la dictadura si volien vèncer. Els presos polítics del franquisme no eren detinguts només per les seves idees, sinó per fer-les realitat mitjançant la lluita i la organització. No és això el mateix que ha fet el poble de Catalunya quan els mobilitza contra una legalitat injusta que impedeix el seu dret a decidir i constituir una república? Potser no és aquest el motiu que ha portat a la presó als Jordis i als Consellers?
Garzón i altres dirigents de l’esquerra han recordat correctament que els drets democràtics no van ser conquerits per Suárez, el Rei o Fraga, sinó pel poble lluitant als carrers, deixant-se la vida en moltes ocasions. I sí, va ser la lluita revolucionària de milions de treballadors i joves, abans i després de la mort de Franco, el què va aconseguir derrocar a la dictadura, una dictadura amb la qual el Rei (que va jurar els principis del moviment franquista), ni Arias Navarro, ni Suárez pretenien acabar.
Els acords i el consens amb aquells hereus del franquisme, defensats a capa i espasa des de les direccions dels grans partits de l’esquerra, PSOE i PCE, van ser qui va portar el Règim del 78, un règim disposat a apuntalar la impunitat franquista amb la Llei d’Amnistia (recordem, una llei preconstitucional i que no va ser debatuda ni votada pel poble), i també el poder dels capitalistes, mitjançant els Pactes de la Moncloa, la Constitució, l’acceptació de la bandera heretada del franquisme, la Monarquia, i la negació del dret a l’autodeterminació.
Molts dels dirigents de IU i del PCE que avui clamen contra l’existència dels presos polítics, ometen conscientment parlar de la seva actuació durant aquells anys. Per exemple, Víctor Díaz Cardiel, pres polític també, va ser un dels més estrets col·laboradors de Santiago Carrillo quan estava al capdavant del PCE a Madrid. Corresponsable de les decisions de la direcció, va dur a terme la tasca de retirar de totes les agrupacions del partit les banderes republicanes i col·locar en el seu lloc una bandera rojigualda i el retrat de Juan Carlos I i Doña Sofía. Per suposat va haver una gran oposició entre la militància de base, però finalment les “ordres” de dalt es van acatar, com tota la resta, “perquè no s’havia de provocar a la reacció”.
Lluitar conseqüentment contra el règim del 78
Per suposat, els Jordis i els Consellers del Govern no són els únics presos polítics que hi ha a l’Estat Espanyol. La legislació d’excepció per criminalitzar la protesta social i limitar els drets democràtics –símptoma de la deriva autoritària del règim- s’ha endurit durant els últims anys. La Llei Mordassa ha estat un ariet molt útil contra la llibertat d’expressió i de manifestació, i el govern que l’ha dictat, i els jutges que l’executen, ho fan per reprimir els moviments socials, les organitzacions combatives de l’esquerra i a tots aquells que lluiten contra el sistema i les seves injustícies. No és precisament per això que el jove de Vallekas Alfon, o el militant del SAT Andrés Bódalo, han acabat a la presó? Tampoc ells són presos polítics?
Cap dret social i democràtic ha estat regalat als treballadors i als oprimits del món. A tots els països capitalistes, la classe obrera ha hagut de combatre durament per a aconseguir-los, saltant-se sempre una legalitat burgesa que s’ha modificat com resultat exclusiu de les seves victòries. Els exemples són tan abundants com la lluita de classes, aquella vella senyora que viola la legalitat de l’ordre establert a totes hores. O no recorda el company Garzón com van conquerir els seus drets la comunitat afroamericana als EUA? Potser Rosa Parks va pactar poder seure al seient que volia o va haver d’imposar-se trencant la legalitat racista dels capitalistes? No va ser Angela Davis empresonada precisament per no consensuar amb l’Estat nord-americà? Com van conquerir els homosexuals el seu dret a ser-ho? Pactant amb aquells que els consideraven “malalts mentals”, o mobilitzant-se de forma contundent com a Stonewall al 1969? I les dones el dret al divorci i a l’avortament lliure i gratuït? Per desgracia dels defensors del cretinisme parlamentari, dels reformistes orgànics incapaços de veure més enllà de la seva butaca de diputat, regidor o buròcrata sindicat, moltes d’aquestes conquestes segueixen sent negades, o són amenaçades, a nombrosos països que passen per ser democràcies homologables.
Des de l’esquerra que volem transformar la societat, no podem posar-nos de perfil, mirar cap un altre costat o recolzar la repressió, encara que “més suau”, contra la lluita del poble de Catalunya. L’esquerra que vol de veritat transformar la societat ha de defensar el dret a l’autodeterminació dels pobles i el dret a decidir. Ha de defensar l’1-O i el 3-O com un mandat democràtic contra aquest règim corrupte i podrit, que reprimeix les aspiracions de milions de persones amb pilotes de goma i cops de porra, tancament de diaris i la presó, i no lamentar-se que “no va tenir garanties”, quan va ser un extraordinària exercici de democràcia directa i participativa.
Si de debò volem combatre el Règim del 78, i obrir pas a la transformació socialista de la societat, per la via del pacte i la negociació amb els representats de la burgesia no aconseguirem res. La disjuntiva és clara: o ens subordinem a les lleis i les institucions del règim, tal com fa la socialdemocràcia, o emprenem la lluita revolucionària i la mobilització als carrers, com va fer milers de militants antifranquistes desafiant la legalitat imposada pels capitalistes i el seu sistema.
