Els treballadors de la sanitat encenen la metxa del descontent social

Ahir 14 d’abril desenes de milers de manifestants van omplir el centre de Barcelona contra les retallades socials de CiU. La concentració convocada pels sindicats a Pl. Sant Jaume va quedar completament desbordada per una marea humana, la majoria treballadors de la sanitat amb bates blanques, però també usuaris, treballadors d’empreses públiques com Parcs i Jardins de Barcelona, joves, i professors d’escola, on les retallades significaran l’acomiadament de més de 3.000 professors i mestres. No només els 10.000 assistents que va donar la policia són una burla, sinó que fins i tot la xifra de 20.000 que dóna la premsa i els sindicats es queda curt, tenint present que Pl. Sant Jaume estava completament plena mitja hora abans de la concentració i que els carrers dels costats van estar abarrotats de manifestants, fins i tot arribant a Pl. Catalunya.

Les consignes que cridaven els assistents són una mostra de que el rebuig a les retallades no està motivat “perquè els metges estan preocupats pel seu salari”, com va dir Boi Ruiz, sinó perquè degradarà de forma irreversible la sanitat pública per a benefici de la sanitat privada, i perquè ja n’hi ha prou que la crisi la paguin els treballadors: “Hi ha poc pa per tant xoriço”, “les retallades, per als bancs”, “no a la privatització de la sanitat pública”, “pedaços per a avui, necrosis per a demà” i “retallades per a avui, càncer per a demà”. I per descomptat no va faltar “Boi Ruiz dimissió” i “Mas dimissió”. Tot un rècord si es té en compte que porten poc més de 100 dies al govern.

S’ha de destacar la gran quantitat de pancartes i cartells fets pels mateixos manifestants, amb consignes i vinyetes còmiques contra les retallades. L’ambient combatiu i de fúria va fer que durant les gairebé dues hores de la concentració fos pràcticament moure’s ni establir una conversa pel soroll eixordador de crits, picar de mans i xiulets, que només es va veure interromput quan va córrer la veu de fer un minut de silenci per la sanitat pública, que va emmudir de forma espectacular la concentració.

El govern està responent amb un desvergonyiment inaudit. Diuen que les retallades s’estan negociant, quan a la majoria dels centres sanitaris ja s’estan aplicant. Les divisions per dalt són una conseqüència de la contestació social contra les retallades. El president del Col·legi de Mèdics i assessor d’Artur Mas s’ha pronunciat en contra de les retallades, igual que el Consorci de Salut i Social de Catalunya (CSC), que agrupa a gestor públics i concertats de la majoria dels hospitals comarcals, ambulatoris i centres sociosanitaris. A la concentració es deia que Boi Ruiz ha presentat la dimissió però que Artur Mas l’ha rebutjat. Sigui cert o no aquest rumor, és evident que la lluita contra les retallades comença amb un suport social molt gran i amb els treballadors de la sanitat encenent la metxa del descontent social general.

Cal donar continuïtat a la lluita amb un pla de mobilitzacions contundent

Aquesta mobilització arriba després d’una setmana de mobilitzacions descentralitzades per hospitals, on els treballadors han desbordat als dirigents sindicals, sortint al carrer cada dia malgrat i en alguns casos en contra de les indicacions dels dirigents sindicals. El pla de mobilitzacions que han planejat els dirigents sindicals, que consisteix en concentracions per hospitals cada dimecres i una manifestació a Barcelona dintre d’un mes, el 14 de maig, és clarament insuficient. Hi ha motius i ambient per llançar un pla de mobilitzacions, començant per la convocatòria d’una Vaga General del Sector Públic a Catalunya al mes de maig, que tiri enrere els plans de retall social de CiU. L’afluència massiva a la concentració d’ahir no eclipsa, més aviat al contrari, la crítica dels treballadors als dirigents sindicals i la demanda d’un pla de lluita contundent, una cosa de la que la mateixa premsa burgesa se n’ha fet ressò.

Aquesta mobilització reflecteix tant l’oposició a les retallades com el profund malestar social acumulat pels atacs als treballadors en aquests tres anys de crisi capitalista. Per a impulsar la lluita, cal trencar amb la política de desmobilització i pacte social imposada pels dirigents sindicals, recuperant un sindicalisme combatiu i de classe.