L'aspecte més important del que ha passat en les eleccions catalanes és la caiguda en picat del PSC i d’ERC (i la caiguda, encara que menys accentuada, d’ICV) com a conseqüència de la política aplicada pel tripartit durant 7 anys, una política que ha tingut molt poques diferències amb la practicada per la dreta de CIU quan estava en la Generalitat (retallada de les despeses socials, suport a la Banca i els empresaris, repressió policial, etc). El reformisme sense reformes ha estat incapaç d'aprofitar el gran gir electoral a l'esquerra que es va produir el 2003 i que va posar fi a 22 anys de govern de CIU i va anticipar la caiguda d'Aznar, que es va produir l'any següent. Al que hem assistit a Catalunya ha estat en molta major mesura una derrota del reformisme que a una victòria de la dreta.
Les dades són bastant eloqüents. Respecte a les autonòmiques de 2006, el PSC, ERC i ICV perden 477.000 vots i respecte a les eleccions de 2003, quan es produeix el gir, perden la impressionant quantitat de 798.000 sufragis. La dreta (PP, CIU, C's) incrementa els seus vots en 336.000 respecte a les autonòmiques de 2006 i 370.000 respecte a les de 2003.
El PSC recull els pitjors resultats de la història
El PSC recull els pitjors resultats electorals de la seva història, amb 570.000 vots (18'32%). La fugida de vots en les últimes conteses electorals és espectacular. Respecte a les autonòmiques de 2003 (1.031.000 vots) i fins i tot el 1999 (1.183.000 vots) perd més de la meitat dels vots. Respecte a les eleccions generals de 2008, el PSC perd més de 1'1 milions de vots, el que no es pot adjudicar a la diferència de participació electoral. En el cinturó industrial de Barcelona, la pròpia capital, i en les poblacions obreres catalanes (Sabadell, Terrassa, Mataró...) la caiguda del PSC supera els 10-15 punts percentuals. Aquests resultats electorals, amb una fugida de vots molt important a l'abstenció, s'expliquen pel desgast del PSC-PSOE durant els últims anys, que ha crescut en els darrers mesos amb els plans d'ajustament i la reforma laboral.
Els mitjans de comunicació han destacat que la participació ha estat més alta que en les anteriors eleccions del 2006, tractant de presentar un escenari en el qual la "societat catalana es va mobilitzar electoralment per a acabar amb el caos del tripartit". Certament l'abstenció ha estat una mica més baixa que en els anteriors comicis, 176.000 votants es van incorporar a votar fonamentalment a la dreta, no obstant això, no convé perdre de vista que l'abstenció continua en una xifra molt alta, el 40,05%, és a dir, més de dos milions de catalans amb dret a vot no el van exercir.
No és casualitat que l'abstenció hagi estat molt més acusada en les ciutats i barris obrers, bastions de l'esquerra on els dirigents del PSC i de ICV han estat incapaços de mobilitzar: Badalona (45'9%), L'Hospitalet (44'4%) o Santa Coloma (49%) registren una abstenció molt superior a la mitjana. En l'altre extrem, municipis amb un elevada renda per càpita com Sant Cugat del Vallès (28'5%) o els districtes burgesos de Barcelona com Sarrià (26'5%) o Les Corts (29'4%) tenen una participació molt major que la mitjana, on guanya la dreta folgadament.
La caiguda d’ERC
ERC experimenta una caiguda fins i tot major que el PSC. Perden la meitat de vots, 200.000 respecte a 2006, i respecte a 2003 perden 326.000 vots, passant a ser la cinquena força en el Parlament. L'ascens fulgurant d’ERC durant el període 2003-2004 està estrictament vinculat al procés de mobilitzacions de masses contra la dreta. La decepció per la política del tripartit, tant en els drets democràtics nacionals com en la política social, ha enfonsat la base electoral d’ERC. Els vots que ha perdut ERC s'han anat a CIU, a l'abstenció o a la Solidaritat (SI) de Joan Laporta, que a pesar de ser un reaccionari de cap a peus, ha aconseguit agrupar un vot independentista descontent amb ERC i amb la política oficial en general.
Iniciativa per Catalunya també ha baixat, encara que ha moderat la caiguda passant de 282.000 vots el 2006 a 229.000. Si han caigut menys que els altres socis del tripartit és per mantenir un perfil més d'esquerres, reflectint que hi ha un enorme espai polític a l'esquerra del PSC, el gruix del qual en aquestes eleccions ha optat per abstenir-se.
Un altre punt relacionat amb el descrèdit de la política oficial, un fenomen molt associat a la crisi del reformisme, és l'increment del vot a les opcions extraparlamentàries i el vot en blanc i nul, que ha augmentat en 161.000 vots des de 2003 sumen ja 265.000 (excloent a l’ultradreta).
Els resultats de la dreta
La dreta nacionalista CIU suma 1.198.000 vots, amb un increment de 260.000 vots en relació a les eleccions de 2006, el que la situa amb 62 escons en el Parlament, més del doble que el PSC, i en condicions de governar. De totes maneres, CIU no recupera la base social i electoral amb la qual va contar durant els anys vuitanta i noranta, i que es va deteriorar amb intensitat durant les mobilitzacions contra el PP, que a Catalunya eren també contra el govern Pujol, sostingut amb els vots populars. El 38'47% del vot queda encara lluny dels registres de l'època d'hegemonia del pujolisme, superiors al 40% en el període 1984/1995.
L'increment de vots de CIU respon en gran mesura a un transvasament de vots d’ERC i de l'abstenció en les últimes eleccions, encara que és veritat que en part ve de votants del PSC. Mentre ha estat en el tripartit el PSC ha tractat de competir en "soberanisme" amb CIU, sense defensar de forma conseqüent drets democràtic nacionals i sense vincular-los a la lluita contra el capitalisme. La socialdemocràcia, en comptes de desemmascarar els interessos de classe de CIU (que tracta d'encobrir explotant els sentiments democràtic nacionals del poble català) ha volgut emular-la i és lògic que aquesta nefasta orientació dels reformistes hagi acabat per beneficiar a la dreta nacionalista.
A última hora durant la campanya, el PSC ha tractat de diferenciar-se de CIU presentant-se com un baluard enfront de la deriva soberanista de CIU, intentant sense èxit mobilitzar electoralment a la seva base amb prejudicis espanyolistes. També va tractar de donar un perfil més "social" a la seva candidatura, però sense cap credibilitat ja que contrastava amb l'experiència del tripartit i amb tots els plans reals d'atac que el govern de Zapatero està anunciant des de Madrid.
Tornant als resultats de la dreta, el PP registra un augment important d'escons, passant de ser la cinquena força a la tercera amb 18 diputats i 384.000 vots, incrementant en 68.000. L'increment de vots és significatiu, encara que partien d'un nivell molt baix per a tractar-se del principal partit de la burgesia espanyola. Encara així, es queden molt lluny dels 420.000 del PP el 1995 amb Vidal-Quadras, i ni tan sols aconsegueixen incrementar els vots respecte a les eleccions al Parlament de 2003, quan van aconseguir 393.000.
El videojoc de la campanya electoral del PP, on es "caçava" immigrants i independentistes, resumeix l'essència de la seva política. Amb aquesta política ultrareaccionària han aconseguit incrementar el seu suport entre una petita capa endarrerida de treballadors i capes mitges-baixes, especialment perjudicats per la crisi econòmica i orfes d'una alternativa clara per part de l'esquerra. Dels 68.000 vots d'increment respecte a 2006, 58.000 procedeixen de la província de Barcelona, dels quals 30.000 del cinturó industrial, molt castigat per la crisi.
Ciutadans, amb una política extremadament demagògica anticatalana i antipolítica, ha captat el mateix tipus de votants, mantenint-se amb més de 100.000 vots. La racista Plataforma per Catalunya aconsegueix 75.000 vots (el 2,42%). En total són 175.000 vots marcadament reaccionaris (i si sumem els del PP, que a Catalunya té una connotació especialment reaccionària, seria un total de 569.000), una expressió de la polarització política que existeix a Catalunya.
Més estabilitat?
Catalunya no està al marge dels processos polítics que s'estan donant a tota Europa. Enmig de la major crisi econòmica de les últimes dècades els governs socialdemòcrates europeus estan sucumbint un rera altre a les pressions del capital financer. El tripartit no ha estat una excepció, en altres articles del Mlitant hem explicat com la coalició d'esquerres no només havia defraudat a la seva base electoral sinó que s'havia situat a la dreta fins i tot de Zapatero en nombrosos aspectes clau com la reforma laboral. En un context així és normal que un sector de les capes mitges, desesperades per la crisi econòmica, al no trobar una alternativa en les organitzacions de la classe obrera busqui en la dreta una sortida a la crisi i la defensa de "l’ordre". No obstant això, aquest procés és molt volàtil i la dreta tindrà moltes dificultats per a consolidar el seu suport. CIU, encara que va tractar de mantenir un perfil baix durant la campanya electoral per a no animar el vot de l'esquerra, sí va deixar caure el que serà el seu programa electoral: "aprimar l'administració". Això significa retallades dràstiques en educació, sanitat i serveis socials, i plans d'acomiadaments i tancament d'empreses públiques. A més, Artur Mas no dubtarà a promoure tots els plans de retallades i "d’ajust" que es vegi obligat a dur a davant el govern central.
La suposada fortalesa que tractarà d'exhibir el govern de CIU serà més aparent que real. En primer lloc perquè la victòria electoral de CIU no significa que la dreta hagi aglutinat una base social de suport a la política de contrareformes que necessita la burgesia. En tot cas, seran els dirigents polítics i sindicals reformistes qui subministrin un major marge a CIU. De moment la direcció del PSC s'ha mostrat disposada a arribar a acords amb Mas mentre que els dirigents de CCOO i UGT de moment segueixen apostant pel diàleg social.
En tot cas, la perspectiva que s'obre a Catalunya, no serà d'estabilitat, sinó d'inestabilitat, en la qual la qüestió nacional introduirà encara més volatilitat a la situació, i d'ascens de la lluita de classes. Com ha ocorregut també en altres països d'Europa, com França, les victòries electorals de la dreta no frenaran la lluita de la classe obrera i les expressions massives de descontentament. Hi ha un profund divorci entre la política oficial i les aspiracions i sentiments de la majoria aixafadora de la població. Tota la frustració i descontentament acumulat en la societat catalana, lluny de conjurar-se, s'avivarà sota el govern de CIU. La gran manifestació contra la retallada de l’Estatut del 10 de juliol i l'èxit de la vaga general del 29 de setembre no van ser miratges, sinó que reflectien el procés de fons que s'està donant i que inevitablement sortirà a la superfície.
