Els resultats del 28M a Catalunya han significat un cop dur, que se suma al trasbals de la victòria devastadora de la dreta espanyolista a nivell estatal. Aquest cop és més impactant comparant els resultats amb el 2019. Llavors, la mobilització massiva als carrers contra la repressió, el règim del 78 i per la república catalana es va reflectir en una victòria històrica de l’independentisme d'esquerres i les forces a l'esquerra del PSC-PSOE determinant per frenar la dreta al conjunt de l'estat.

Per primera vegada en la història, una força independentista i d'esquerra com ERC guanyava les municipals i les generals. Els seus vots al costat dels Comuns i la CUP sumaven 1.326.841, el 37,7%, superant clarament el PSC que, tot i que recuperava part de la seva base històrica, es veia desarborat per aquest gir a l'esquerra. A Barcelona, ERC era primera força, els Comuns segona, pràcticament empatats, i amb la CUP sumaven el 45,5% dels vots. La dreta espanyolista era aixafada: PP, Vox i Cs no ajuntaven ni el 10% (9,25%). Junts resistia utilitzant la imatge de Puigdemont i el seu discurs independentista, però els sectors més identificats amb Convergència desapareixien del mapa.

Quatre anys després, el PSC guanya aquestes municipals a Catalunya, amb 712.949 vots (23,71%), 55.486 menys que fa 4 anys, seguit per Junts (552.089, 18,36%), ERC (519.833, 17,29%) i els Comuns (266.061, 8,85%). Les forces a l'esquerra del PSOE perden 406.991 (301.747 ERC, 62.199 els Comuns i 43.045 la CUP) ¡un terç de l'aconseguit fa 4 anys! El vot conjunt de l'independentisme també retrocedeix, amb ERC patint un càstig massiu: perd el 36,7% dels seus vots a Catalunya i a Barcelona... ¡el 53,5 %! De primera a quarta força!!

La clau és l'altíssima abstenció (44,44%, 9 punts superior al 2019), que es concentra als barris obrers, amb diferències de fins a 30 punts entre feus de la dreta com Sarrià (70% de participació) i barris obrers on amb prou feines arriba al 50% o fins i tot està per sota: A Nou Barris (Barcelona) la participació cau més de 6 punts fins al 51,7%, i a Bonavista (Tarragona) vota el 41,7%.

Avanç de la dreta espanyolista i convergent

La mobilització electoral de la dreta i desmobilització de l'esquerra i l'independentisme progressista dona la victòria a Barcelona a Trias, representant de la dreta convergent més rància, que -a més d'ocultar qualsevol element que recordés la república catalana- ha fet bandera de l'agenda més neoliberal de la burgesia catalana, apel·lant fins i tot al vot útil de la dreta espanyolista i unint-se a la campanya de la ultradreta i els nazis de Desokupa. L’ “Operació Trias” és un primer pas per intentar reconstruir a partir de Junts una CiU 2.0

Una altra dada impactant és que PP i Vox doblen el seu suport. El PP passa de 161.846 vots (4,63%) a 247.113 (8,22%). I Vox quintuplica els seus vots: de 36.240 a 150.653 (5,01%), passant de tenir presència en un únic municipi a 76, incloses Barcelona, les altres tres capitals de província i gairebé totes les ciutats d'importància.

A Badalona, on l'esquerra ha governat 39 dels últims 45 anys, un racista espanyolista, masclista i homòfob com Albiol aconsegueix el 56% dels vots i 18 regidors de 27, rendibilitzant la sensació generalitzada d'abandonament que hi ha als barris d'una de les ciutats catalanes amb més bosses de pobresa i més grans nivels de desigualtat després d'anys sense que les polítiques del govern central, la Generalitat o els governs municipals del PSC, però tampoc els tres anys de govern de Guanyem Badalona (referència de la CUP), en confluència amb ERC, comuns i altres sectors de l'esquerra, hagin canviat res.

L'avanç del PP i Vox no és un detall, com tampoc ho és que gairebé la meitat de vots de Vox a Barcelona provinguin dels districtes més pobres, com el districte obrer de Nou Barris, en què més creix passant d'un 1,71% a un 8,73% (¡¡7 punts!!). Estem davant d'una advertència molt seriosa que Catalunya tampoc és immune a la ultradreta espanyolista.

Aquestes són les conseqüències de quatre anys de desmobilització, pau social i polítiques capitalistes

El motor de les contundents victòries de l'esquerra i l'independentisme a Catalunya durant l'última dècada ha estat la mobilització revolucionària de les masses al carrer: primer amb el 15M i contra les retallades i polítiques d'austeritat de CiU, i des del 2017 amb les crisis revolucionàries obertes després del referèndum de l'1-O, el 2017, i amb la rebel·lió social contra la infame sentència del Suprem contra els dirigents independentistes l'octubre del 2019. El seu missatge, donant la victòria a ERC, era molt clar: combatre la repressió, trencar amb el règim del 78, i portar endavant la república catalana aplicant polítiques d'esquerres que garantissin salaris, ocupació i habitatge dignes, sanitat, educació i serveis socials públics de qualitat, etc...

Quatre anys després, el balanç no pot ser més desolador. De la mà de Junts, ERC va liquidar la república catalana i ha pactat amb els Comuns i el PSC-PSOE blindar la pau social a Catalunya, donant suport a totes les polítiques del govern central i aplicant una agenda similar des de la Generalitat que està significant cedir en un terreny rere un altre als grans capitalistes, mantenir les privatitzacions, no revertir les retallades, i condemnar la classe treballadora, i sectors de les capes mitjanes, a la precarietat i la miseria.

Segons la mateixa Generalitat (Idescat, abril de 2023) un de cada quatre habitants de Catalunya (24,7%), està en risc d'exclusió social. El 12,1 % dels treballadors remunerats rep un salari per sota del llindar de la pobresa i un 21,4% de la població té problemes per pagar el seu lloguer o hipoteca (Informe ISOCAT de la Federació d'Entitats catalanes d'Acció Social). Catalunya és la comunitat amb més desnonaments, amb Barcelona liderant aquesta sinistra estadística que des de la pandèmia ha crescut gairebé un 30%, i amb els lloguers més cars (1.066€/mes de mitjana). I això després de 8 anys amb Ada Colau d'alcaldessa.

Aquesta és la dura realitat, i aquests fets són els que expliquen la derrota d'Ada Colau a l'Ajuntament de Barcelona davant de Trias, que guanya les eleccions amb 70.278 vots més i el 22,42%, quedant Barcelona en Comú en tercer lloc amb el 19,77% i 24.563 vots menys, i per sota fins i tot del PSC, que perd 7.013 vots i obté el 19,79%.

El fracàs dels Ajuntaments del Canvi, que van conquerir tres de les ciutats més grans de Catalunya com Barcelona, Badalona o Sabadell, amb més de dos milions d'habitants; la renúncia de les forces d'esquerra, tant ERC com els Comuns, en connivència amb els dirigents sindicals de CCOO i UGT, a mantenir la batalla als carrers, basant-se en el moviment de masses, i confrontant amb la patronal; les polítiques pro capitalistes de la Generalitat encapçalada per ERC, que manté les retallades i la degradació de la sanitat, educació i altres serveis públics; i l'acord dels dirigents independentistes de cara a renunciar a la lluita contra la repressió, el règim del 78 i per la República, expliquen l'abstenció massiva, l'avanç de la dreta, i el dur càstig tant a En Comú Podem com a ERC.

Els resultats de la CUP i la lluita per la independència i el socialisme

La CUP perd 43.045 vots en aquestes eleccions, el 24,39%. No aconsegueix representació a Barcelona, perd la que tenia a Tarragona (on participava en el govern municipal amb ERC i Junts) i el 30% dels seus vots, i pateix una duríssima patacada a Badalona, on va ostentar el govern municipal entre el 2015 i el 2018, passant de quatre regidors el 2019 a un de sol.

Des d'Esquerra Revolucionària hem fet campanya demanant el vot a la CUP, destacant que s'ha desmarcat dels pressupostos capitalistes de la Generalitat, ha denunciat la guerra imperialista a Ucraïna i a l'OTAN, i ha participat i impulsat lluites i vagues contra els megaprojectes, contra les retallades i en defensa de l'educació, la sanitat i els serveis públics, o denunciant la repressió i la necessitat d'impulsar la lluita per la República catalana.

Tanmateix, atribuir aquests mals resultats al reflux del moviment de masses per la república, al bloqueig dels mitjans de comunicació o a la mobilització de vot útil en favor d'Ada Colau a Barcelona davant dels atacs dels feixistes de Desokupa, no explica completament aquest retrocés. Per què, malgrat el malestar massiu entre el jovent i sectors de l'independentisme d'esquerres i d'avantguarda de la classe treballadora, la CUP retrocedeix i creix tant l'abstenció entre l'esquerra?

Aprofitant la lògica preocupació que han provocat aquests resultats a les bases del moviment d’alliberament nacional, de cara a les eleccions generals del juliol, Jordi Turull (secretari general de Junts) ha proposat una llista independentista única i Pere Aragonés un "front comú". Al mateix temps, a l'esquerra independentista, portaveus del sector més de dreta de Poble Lliure han demanat immediatament que la CUP segueixi aquest camí i es fusioni amb ERC i Junts, abandonant qualsevol posició revolucionària i de classe.

Un camí que portaria a repetir un dels grans errors que va cometre la direcció de la CUP en els moments més crítics de la lluita a Catalunya: subordinar-se a la dreta i a la socialdemocràcia catalanista, a Junts i ERC, renunciant a una política revolucionària independent que vinculi l'alliberament nacional amb la lluita per la independència social, és a dir, a un programa que plantegi la presa del poder a través de l'expropiació de la banca i dels capitalistes tant catalans com espanyols.

La realitat és que Junts i ERC van enterrar la república catalana fa temps, i ho van fer molt conscientment en adonar-se del potencial revolucionari i anticapitalista que va assolir aquesta batalla. Mantenen un discurs independentista abstracte i inofensiu, mirant de calmar el malestar de les seves bases, aplicant fidelment l'agenda que va marcar la burgesia catalana i reconstruint tots els ponts amb l'Estat espanyol i el règim del 78.

Les crides a la unitat per part de la direcció de la CUP a ERC i Junts, supeditant-se a la seva estratègia, com el 2017 i el 2019, tornaran a caure una i altra vegada en sac foradat. La CUP, per avançar, i pot fer-ho!, necessita aparèixer i erigir-se com una alternativa de cara a dirigir el moviment d'alliberament nacional. I això només pot fer-ho revolucionàriament, mitjançant la lluita i l'acció directa, amb els mètodes de la classe treballadora, construint posicions en els sindicats de classe, dirigint les lluites socials, i aixecant un programa anticapitalista i socialista que lluiti directament per la República socialista catalana, sense etapes intermitges.

La lluita per la independència passa necessàriament per lluitar pel socialisme, pel comunisme, expropiant el gran capital, i transformant així radicalment les condicions de vida de les masses. La crisi d'UP, de Syriza i de la nova esquerra reformista ha posat en evidència que no hi ha camins intermedis. O socialisme o barbàrie! Uneix-te a Esquerra Revolucionària!!