El Consell de Ministres presidit per Pedro Sánchez ha aprovat els indults per als nou dirigents independentistes catalans presos. A l'octubre del 2019 van ser condemnats pel Tribunal Suprem (TS) a més de 100 anys de presó després que l'1 d'octubre del 2017 més de dos milions de ciutadans de Catalunya ens pronunciéssim a les urnes a favor de la República.
És obvi que Pedro Sánchez no fa això perquè de sobte hagi decidit respectar el mandat del referèndum de l’1-O, ni perquè defensi el dret democràtic d'autodeterminació del poble català. Ho fa després que el moviment d'alliberament nacional a Catalunya hagi protagonitzat les mobilitzacions més multitudinàries de les últimes dècades, amb vagues generals amb suport massiu, i un cop comprovat que la repressió policial i judicial, i l'ofensiva de l'espanyolisme, no han estat capaços de doblegar la lluita.
Per a tancar la major crisi del règim del 78, un ampli sector de la burgesia espanyola i catalana han donat suport al full de ruta del govern central. L'objectiu és clar: desactivar les mobilitzacions costi el que costi amb la col·laboració d'ERC i de Junts.
Els indults concedits i la hipocresia de la dreta
Pedro Sánchez i l'aparell del PSOE mai han deixat de justificar la repressió generalitzada contra el moviment independentista: van donar suport a l'aplicació de l'article 155 de la Constitució que va suprimir de facto l'autonomia catalana; mai van qüestionar l'empresonament i les condemnes dels activistes i dirigents independentistes, i amb entusiasme van embolicar-se en la bandera rojigualda al costat de la dreta.
Després de conèixer-se la sentència del procés, i a un mes de les eleccions del novembre de 2019, Sánchez va assenyalar que “com correspon a un Estat social i democràtic de dret com l'espanyol, l'acatament significa el seu compliment. Reitero, significa el seu íntegre compliment [de les penes]”.
Ara Sánchez parla de “retrobament”, “concòrdia” i fins i tot de tenir “cor”, però no posa en qüestió la sentència del TS i afirma que els nou eren presos, no per les seves idees, sinó per realitzar “actes contraris a la legalitat democràtica”, legalitat que emana dels Pactes de la Transició amb els hereus de la dictadura.
Per descomptat, els indults seran “parcials i condicionats”, segons l'expressió del propi Sánchez. No es retiren els anys d'inhabilitació per a ocupar un càrrec públic o presentar-se a unes eleccions (entre 9 i 13 anys), i estaran “condicionats a què no es cometi un delicte greu durant un termini de temps determinat; en cas contrari quedaria sense efecte”. Serà la mateixa justícia franquista la que decidirà si “reincideixen”, és clar.
Malgrat tot això, la dreta i l'extrema dreta mediàtica, i el sector de la burgesia i de l'aparell estatal lligat a ella, han tret foc pels queixals. I no donaran treva al govern de Sánchez en aquest punt. PP, Vox i les restes de Ciutadans han anunciat que impugnaran la mesura.
Prèviament el TS havia qualificat els indults com a “solució inacceptable” perquè no hi ha “penediment”. Tampoc han faltat en aquestes setmanes les veus dels dirigents més casposos del PSOE, amb Felipe González i els presidents d'Extremadura i Castella-la Manxa al capdavant, oposant-se a la mesura.
Quina hipocresia! En aquests dies s'ha tornat a recordar el que diuen les hemeroteques. El TS sí que va proposar per raons de “conveniència pública” l'indult del tinent coronel Antonio Tejero pel cop d'estat del 23-F. Van indultar l'exministre José Barrionuevo i el seu secretari d'Estat per a la Seguretat, Rafael Vera, després de la seva participació confirmada en el terrorisme d'Estat dels GAL, a desenes de policies condemnats per tortures i a una llarga llista de jutges, polítics i empresaris condemnats per corrupció.
Així és la justícia del règim del 78: impunitat per a feixistes, explotadors i repressors, presó per als quals van permetre posar unes urnes.
Buscant el retorn a la "normalitat i el diàleg"
El PSOE pretén presentar-se com l'única garantia per a “restablir” la convivència dins i fora de Catalunya i mantenir el suport del bloc que va donar la investidura a Pedro Sánchez per al que queda de legislatura. En els seus càlculs contemplen a més que aquesta estratègia pot ser un trampolí perquè el PSC guanyi les pròximes eleccions generals a Catalunya, i compensar l'avanç de la dreta en altres territoris.
“Preservar l'estabilitat” diu Sánchez. És a dir, desactivar el moviment de masses a Catalunya. Un punt central per a aconseguir una altra fita estratègica dels grans poders econòmics: la pau social. Aquests dos objectius, de la mà de la campanya de vacunació massiva i la reactivació de l'economia, són la gran aposta del PSOE.
No és cap casualitat que Sánchez anunciés a bombo i platerets els indults en l'acte del Teatre del Liceu, abrigallat per destacats representants de l'oligarquia catalana. Tampoc ho és que el president de la CEOE secundés públicament els indults per a “normalitzar les coses”. La burocràcia sindical de CCOO i UGT, tenaços defensors de la pau social, no es van voler perdre l'acte del Liceu i han donat suport entusiasta a Sánchez. Fins i tot la Conferència Episcopal va anunciar el seu suport als indults!
És evident que un sector decisiu de la burgesia aposta ara per aquest camí per a desactivar la mobilització social. Pensen que aquesta concessió els permetrà continuar apuntalant el règim del 78 i pot desarticular el moviment de masses.
La posició d'ERC i Junts també és clara. Encara que amb la boca petita intentin criticar el govern central, s'han sumat per complet a una operació que porta mesos ordint-se amb ells dins. Els portaveus del “nou” Govern han renunciat explícitament al mandat de l’1-O, són acusació particular en judicis a activistes independentistes i han situat de conseller d’Economia un banquer que va participar en la furibunda campanya espanyolista desfermada després de l’1-O. Què més es pot dir!
Per l'amnistia i la república catalana socialista! 1-O, ni oblit ni perdó!
Aquests indults als nou dirigents independentistes no extingeixen les penes de presó i multa que afecten més de 3.000 persones, ni permeten tornar als exiliats i exiliades. No reverteixen la causa general contra el moviment d'alliberament nacional de Catalunya desfermada per l'aparell estatal del règim del 78.
No és cert que els indults siguin un “primer pas” perquè, amb hores i paciència en una taula de negociació, s'aconsegueixi l'amnistia i l'exercici del dret a l'autodeterminació, com intenta vendre ERC. És il·lús concebre'ls com una ajuda per a continuar la lluita per la república catalana. Els indults són una peça angular de l'estratègia d'un sector important dels capitalistes tant catalans com espanyols per a evitar costi el que costi l'obertura de noves crisis revolucionàries com va ocórrer en els mesos d'octubre de 2017 i 2019.
La supeditació dels dirigents d’Unides Podem al PSOE, també en la qüestió dels indults, torna a subratllar la completa deriva de la formació violeta, i el seu abandó d'una orientació d'esquerres coherent per a estendre la lluita per la república al conjunt de l'Estat espanyol.
Des d'Esquerra Revolucionària defensem l'amnistia per als presos i preses polítiques i represaliades independentistes. A més, és fonamental ressenyar que la causa general contra el moviment independentista català és un seriós advertiment. Aquesta mateixa deriva autoritària i repressiva de l'aparell estatal la veiem amb els joves d’Altsasu, contra els activistes de la PAH, contra Pablo Hásel, en conflictes laborals i vagues, o contra el moviment feminista.
Des d'Esquerra Revolucionària cridem a aixecar un ampli moviment en defensa de la república socialista catalana, contra el règim capitalista del 78, per l'amnistia total per a tots els presos polítics, la derogació de les lleis repressives, començant per la Llei Mordassa, i la depuració d'un aparell de l'Estat plagat de franquistes i reaccionaris començant pel TS.
La classe dominant i l'aparell de l'Estat es preparen per a xocs encara més virulents i esmolen totes les seves eines legals contra totes i tots els que lluitem. I ho fan comptant amb la col·laboració activa dels dirigents de la socialdemocràcia tradicional i de la 2.0. La tasca dels revolucionaris no és esperar temps millors, lamentar-nos per les cantonades, o fugir enfront les dificultats, sinó respondre conseqüentment amb una organització més conscient i una mobilització més contundent.
A Catalunya som milions els que ens hem mobilitzat en els últims anys per una república catalana que posi fi als desnonaments, les privatitzacions, la precarietat, les retallades en sanitat i en educació. No cal donar ni un pas enrere en aquest objectiu!
L'única manera d'aconseguir en els fets allò pel que vam votar l’1-O, és impulsar la mobilització per la república i defensar un programa de classe i socialista que guanyi a aquesta causa a la majoria de la classe treballadora de dins i fora de Catalunya.
