Tres mesos després de les eleccions del 14-F, Pere Aragonès ha estat investit President de la Generalitat de Catalunya amb els vots a favor de Junts i la CUP. Encara que es tracta del primer President d'ERC des de 1936, i és una mostra del gir a l'esquerra en el moviment d'alliberament nacional en els últims anys, hem d'assenyalar que l'acord dels dirigents d'ERC amb la dreta de Junts significa una evident continuïtat amb les polítiques antisocials que s'han estat aplicant fins avui des de la Generalitat.
Les calculades paraules de Pere Aragonès en la seva investidura, parlant de “fer possible culminar la independència de Catalunya” no poden ocultar que els dirigents d'ERC, i també els de Junts, han fet tot el possible per a congelar el mandat de l'1 d'Octubre. Ara pretenen fer un altre pas estratègic posant punt i final a la lluita de masses a favor de la república catalana, reconduint el conflicte cap a les calmades aigües parlamentàries de l'autonomisme.
Un Govern progressista amb un banquer de Conseller d’Economia?
Pere Aragonès insisteix en el caràcter progressista de l'acord amb Junts i diu que és “compatible” amb el de la CUP. Però la realitat el contradiu: l'acord ERC-Junts reafirma el seu compromís amb la privatitzadora Llei d’Educació de Catalunya (LEC). Demandes com la suspensió de les bales de foam, la no intervenció de la BRIMO/ARRO en desnonaments o la retirada del Govern com a acusació contra activistes socials no només brillen per la seva absència, sinó que a més es recull l'ampliació del cos de Mossos d'Esquadra fins als 22.000 efectius.
Les promeses més “progressistes” incloses en l'acord amb la CUP desapareixen d'un cop de ploma. En l'àmbit sanitari ni rastre “d’avançar cap a un model de titularitat pública que inclogui xarxa de serveis auxiliars” o de posar fi a algunes externalitzacions. S'esfuma la creació d'una energètica pública i la referència a la banca pública és un eufemisme per a referir-se a les enormes quantitats de diners públics que el Govern es compromet a regalar a les multinacionals en el marc del repartiment dels fons europeus.
La prova d'aquesta orientació a la dreta es confirma amb la designació de Jaume Giró per a encapçalar la Conselleria d’Economia. El candidat proposat per Junts, i acceptat per ERC, ha estat un alt directiu de Gas Natural, Repsol, president de Petrocat i conseller de Petronor, director adjunt de CaixaBank i, com no, amic personal de Cristina de Borbó, Florentino Pérez, Josep Sánchez Llibre (president de la patronal catalana) i Sol Daurella (presidenta de Coca-Cola a Europa). És un home de l'òrbita de l'elit convergent com Artur Mas i Miquel Roca.
Cal recordar que en la seva funció de director general de CaixaBank, Giró va aprovar el trasllat de la seva seu social a Palma després de la celebració del referèndum d'autodeterminació de l’1-O de 2017. Va ser un més en la virulenta campanya repressiva desfermada per l'Estat i el nacionalisme espanyolista contra el dret a decidir.
L'elecció de Giró ho diu tot. La direcció dretana de Junts utilitza demagògicament el discurs de la “confrontació amb l'Estat” i de “mantenir-se fidels a la lluita per la independència” per a diferenciar-se d'ERC i retenir la seva influència en el moviment d'alliberament nacional. Però els fets demostren que les seves paraules són, simplement, una amalgama de mentides infumables. És evident el que busca Junts. Els seus més de 200 alts càrrecs no poden quedar desconnectats del poder econòmic i polític de la Generalitat. I tampoc poden permetre’s un altre tipus de govern alternatiu presidit per ERC.
De cara a la galeria, Junts ha “tibat la corda” en les negociacions, i alguns dirigents han arribat a manifestar la seva simpatia per quedar-se fora. Però era evident que l'aclaparadora majoria dels seus responsables optarien per entrar en el Govern amb el màxim poder de decisió. A més, els empresaris catalans, i especialment el capital financer, volen a un home de total confiança per a gestionar les ajudes públiques multimilionàries previstes postCovid, i esvair per semore més el fantasma de l’1-O i la lluita per la república.
Les poderoses forces que volen acabar amb el moviment per la república
ERC ha aconseguit imposar la seva estratègia de la mà de Junts per a donar un marge a la “taula de diàleg” amb el govern central. Pedro Sánchez, com estava acordat, ha respost immediatament amb una proposta d'indults per als dirigents independentistes presos i la reforma del delicte de sedició. En tots dos bàndols conflueix un mateix desig: donar carpetada a la lluita per la república catalana.
Per al PSOE aquesta decisió, encara que arriscada, els permetrà presentar-se com l'única garantia per a “restablir” la convivència a Catalunya i garantir el suport del bloc que va donar la investidura a Pedro Sánchez per al que queda de legislatura. També, pensen, pot ser un trampolí perquè el PSC guanyi les pròximes eleccions generals a Catalunya, i compensar l'avanç de la dreta en altres territoris.
Desactivar el moviment a Catalunya és un punt central per a aconseguir un altre objectiu estratègic: la pau social. Aquests dos pilars, juntament amb la campanya de vacunació massiva i la reactivació de l'economia, són l'aposta del PSOE de Sánchez per a garantir l'estabilitat del govern central.
A favor d'aquest pla s'expressava tot un sector de la burgesia en les pàgines del diari El País. En el seu editorial del passat 30 de maig, els que van advocar per la repressió salvatge contra els drets democràtics del poble català, recomanen ara els indults per a protegir el règim del 78: “La democràcia espanyola té pendent resoldre el conflicte a Catalunya. Això pot intentar-se amb el manteniment passiu del statu quo. O mitjançant el diàleg. No hi ha cap garantia que això últim tingui efectes positius. Sí que hi ha bastantes proves que el no a tot de governs anteriors ha afavorit el creixement independentista en l'última dècada. La situació és ja difícil. Però es convertiria en una catàstrofe immanejable si un salt qualitatiu convertís les posicions en favor de la secessió en àmpliament majoritàries. Aquest periòdic creu que la millor manera de reconduir la crisi és a través d'iniciatives polítiques que primer rebaixin la tensió, i progressivament recuperin després en la societat catalana espais de sintonia amb el projecte democràtic espanyol. (…) Els condemnats porten tres anys i mig a la presó. I és evident que la presó és utilitzada com a munició pels que volen continuar amb les seves tàctiques inflamatòries a Catalunya”.
El País sap a més que Catalunya ha estat fonamental per a tancar el pas a la dreta cap a la Moncloa i tem que un govern del PP —dirigit en la pràctica per Ayuso-Aznar— i amb la participació de Vox, pugui fer ressorgir a un nivell molt superior la batalla per l'alliberament nacional català. Aquest sector de la burgesia ha passat del pal a la pastanaga. “No hi ha garantia” diuen, però val la pena intentar-ho. I ara és el moment. El Ministre Ábalos també ho diu, i reclama "un lideratge clar, que s'arrisqui i assumeixi el cost de dir-li a la ciutadania les coses realment com són, no com li agradaria que fossin. Fa falta que algú exerceixi aquest lideratge a Catalunya. Aragonès té ara aquest desafiament".
La dreta i l'extrema dreta política i mediàtica, i el sector de la burgesia i de l'aparell estatal lligat a ella, han posat el crit al cel per descomptat. El Tribunal Suprem (TS) va publicar un informe qualificant l'indult com a “solució inacceptable”, assenyalant que no hi ha hagut “penediment” i que no té “utilitat pública”. El PP ha anunciat que presentarà mocions contra els indults en més de 8.000 ajuntaments. Tampoc han faltat les veus dels dirigents més casposos del PSOE, amb Felipe González i els presidents d'Extremadura i Castella - la Manxa al capdavant, oposant-se a la mesura.
Però de què ens parlen aquests senyors? Quina hipocresia! El TS sí que va aprovar per raons de “conveniència pública” l'indult del tinent coronel Antonio Tejero pel cop d'estat del 23-F. Van indultar al general Alfonso Armada, també pel 23-F, a l'exministre José Barrionuevo i el seu secretari d'Estat per a la Seguretat, Rafael Vera, després de la seva participació confirmada en el terrorisme d'Estat dels GAL, a desenes de policies condemnats per tortures i a una llarga llista de jutges, polítics i empresaris condemnats per corrupció. Així és la justícia del règim del 78: impunitat per als feixistes, explotadors i repressors, presó per aquells que van permetre posar unes urnes.
Un hipotètic indult per als presos polítics independentistes serà sens dubte recorregut i pot acabar novament en mans del TS. Però fins i tot encara que tiressin endavant els indults ho farien de manera parcial, i no permetrien tornar als exiliats, ni extingiria les penes de multa i presó que afecten més de 3.000 activistes i militants independentistes.
Finalment, però no menys rellevant, els dirigents d'Unides Podem s'han limitat a subscriure la postura de Pedro Sánchez, oposant-se a defensar l'amnistia per als independentistes represaliats i, quelcom que és decisiu, a aixecar un moviment en tot l'Estat per la república, pel dret a decidir i contra els atacs a la llibertat d'expressió i els muntatges judicials i policials.
Recuperar la lluita de masses contra les retallades, la repressió i per la república catalana socialista
Ens trobem en una nova fase de la lluita i per a encarar-la adequadament és necessari treure les conclusions de l'anterior.
Els dirigents d'ERC, veient el gir a l'esquerra expressat el 14-F, van buscar primer a la CUP per a diferenciar-se de Junts per l'esquerra. Al mateix temps, van intentar desactivar l'oposició de la CUP a les polítiques capitalistes d'ERC implicant-la en el propi Govern.
Des d'Esquerra Revolucionària sempre hem rebutjat qualsevol tipus de sectarisme i entenem que l'avanç en les condicions de vida de les famílies treballadores, per petit que sigui, és positiu i és producte de la lluita. Però la realitat és que amb l'acord signat amb ERC, la direcció de la CUP es comprometia a donar estabilitat al Govern, renunciant a fer una oposició contundent, i a canvi de vagues promeses que evidentment no es compliran.
Els dirigents de la CUP han declarat que posaran tots els seus esforços en aconseguir “la unitat estratègica de l'independentisme” perquè això serà una “eina rupturista per a desenvolupar polítiques socials”. Arran de l'ocorregut en els últims anys, creiem que no resulta presumptuós per part nostra dir que això no serà així. La dreta independentista no només no farà cap paper progressista, sinó que s'oposarà a qualsevol política social progressista i a lluitar conseqüentment contra el règim capitalista del 78.
La direcció de la CUP ha d'abandonar la política de col·laboració de classes i de supeditació a la socialdemocràcia i la dreta independentistes. Establir “acords de mínims” amb ERC no permetrà acumular més forces, ni augmentar la influència de la CUP en la lluita per l'alliberament nacional. Però sí que servirà, en canvi, als dirigents socialdemòcrates d'ERC i a la pròpia burgesia per a enfonsar el tall anticapitalista de la CUP i afeblir-la.
No és cert que “no es pot fer més amb l'actual correlació de forces parlamentària”. Des de quan els i les revolucionàries hem determinat les nostres tasques històriques segons el nostre pes en les institucions capitalistes?
La CUP ha de realitzar una oposició intransigent a les polítiques d'austeritat del Govern, construint una alternativa política que uneixi la lluita per la república catalana a la mobilització massiva contra les retallades, les privatitzacions i els acomiadaments. És al carrer on es fa valer la veritable correlació de forces i el profund gir a l'esquerra que ha experimentat el moviment d'alliberament nacional a Catalunya.
Ni un pas enrere en la defensa del mandat de l'1-O! Hem d'aixecar una política d'independència de classe i batallar pel socialisme. Només així podrem traçar un pont per a guanyar al conjunt de la classe obrera catalana, i conquistar el suport dels joves i treballadors de la resta de l'Estat a la causa de la República catalana socialista.
