El dissabte 29 de Febrer més de 200.000 persones vam omplir de gom a gom el Parc de les Exposicions de Perpinyà. De fet, s’arribà ràpidament a l’aforament màxim i desenes de milers es concentraren als seus voltants. A més a més, milers de persones no van poder arribar a temps tot i l’endarreriment de l’inici de l’acte d’una hora, ja que es van quedar col·lapsats prop de la frontera amb l’Estat francès arran dels controls de la Policia Nacional espanyola a La Jonquera. En un dia previst de màxima afluència a les carreteres direcció Perpinyà, les forces policials espanyoles van reduir a un únic carril la circulació i van impedir en la pràctica l’exercici del dret democràtic a reunió i manifestació de milers de persones.

Després de mesos sense cap oportunitat per mobilitzar-se i amb els dirigents de dretes i socialdemòcrates catalanistes fent mans i mànigues per ficar la República catalana en el congelador, el moviment d’alliberament nacional ha aprofitat l’acte del Consell per la República i el retorn de Puigdemont per realitzar una gran demostració de força i deixar palès la seva clara voluntat de no fer ni un pas enrere en la lluita per la República catalana.

La ira de la dreta espanyolista

Després de setmanes ignorant la celebració de l’acte a Perpinyà i implorant al cel el seu fracàs, la massiva mobilització del moviment republicà ha fet sortir una bona granellada als representants de la dreta espanyolista. El president de Cs al Parlament, Carlos Carrizosa, demanava el dia següent de forma desesperada una reforma del mecanisme de les euroordres perquè la cerca i captura a Puigdemont decretada pels tribunals franquistes de l’Estat espanyol sigui aplicable a altres països. La marquesa i portaveu del PP en el Congrés, Cayetana Álvarez de Toledo, escrivia una carta a l’Assemblea Nacional francesa exigint que aquesta expressi públicament el seu rebuig a Puigdemont. Tampoc els mitjans de comunicació espanyolistes volien faltar a la cita, parlant de l’“aquelarre de reivindicació puigdemonista” i l’“ambient d’hostilitat” existent entre “la massa separatista”.

La reacció desfermà la seva ira després de veure impotent com el moviment d’alliberament nacional català manté amb escreix la seva força i que la lluita per la República catalana és ben viva. Les declaracions dels seus portaveus respecte de l’acte de Perpinyà expressen amb claredat la por i la ràbia vers aquest moviment. La celebració d’aquest acte, a més, demostra les tares autoritàries de l’Estat espanyol, que desoeix les sentències judicials a nivell internacional (incloent el TJUE) i impedeix el retorn dels exiliats i exiliades. Duríssimes penes de presó per organitzar un referèndum, detencions arbitràries, multes i repressió per manifestar-se pacíficament, destitució d’un president escollit democràticament... Sens dubte actuacions més pròpies d’un règim dictatorial.

Mesa de diàleg sense dret a l’autodeterminació?

Les referències dels oradors de l’acte de Perpinyà més aplaudides per les desenes de milers de persones que inundaven el Parc de les Exposicions van ser les de la lluita als carrers del passat octubre i la de continuar la batalla per la República catalana. En canvi, les alabances que els dirigents d’ERC proclamaren en els vídeos projectats a l’acte, van ser rebudes per xiulets i protestes. I és que efectivament el govern PSOE-UP ha negat des del principi l’exercici del dret a l’autodeterminació.

L’abstenció dels dirigents d’ERC per a facilitar la investidura de Pedro Sánchez ha anat molt més enllà de frenar la possibilitat d’un govern de dretes del PP, Vox i Cs. Certament, s’estan implicant a fons per a frenar la lluita als carrers i posposar per a un futur indeterminat la consecució de la república. Afirmen que el suport a la República catalana no és majoritari i que per això cal “eixamplar la base”, i mentrestant arribar a acords amb l’Estat per aconseguir la reducció de les penes i millores penitenciàries per als presos polítics. Els dirigents d’ERC estan enormement equivocats i la seva pràctica política no coincideix amb la voluntat majoritària dels seus votants i del conjunt del moviment: l’1-O del 2017 vam realitzar un referèndum d’autodeterminació, en el qual vam participar més de dos milions a pesar de la repressió salvatge de l’Estat, i que mostrà aclaparadorament el suport a la República catalana. A més a més, ¿és que una República catalana que acabi amb les retallades i els desnonaments, que asseguri un lloc de treball i posi fi a la precarietat laboral, que proporcioni unes pensions dignes i posi fi a la xacra del masclisme no rebria el suport majoritari de la població? Per descomptat que sí!

Com aconseguir la República?

El debat actual per als lluitadors i lluitadores que nodreixen de forma majoritària el moviment d’alliberament nacional és: quina estratègia necessitem per tombar el règim del 78 i conquerir una República catalana al servei dels treballadors i treballadores?

Les paraules de Puigdemont en el míting sobre “preparar la lluita definitiva” contrasten enormement amb les declaracions de Junqueras dient que “necessitem ser més”. Aquestes afirmacions de Puigdemont són vistes amb simpatia per una part important de les masses i són sens dubte producte de la pressió d'aquestes. Però certament l’expresident a l’exili manca d’una alternativa conseqüent; és un polític burgès que intenta connectar amb els amplíssims sectors que no estan disposats a posar fi a la rebel·lió social i assegurar-se uns bons resultats en les properes eleccions catalanes. De fet, l’anàlisi de la pràctica política dels dirigents de JxCat des de l’1-O del 2017 mostra que també han fet un paper de fre en la lluita per la república, incloent la repressió de manifestants. A més a més, el Govern de JxCat i ERC ha estat continuador de les polítiques de retallades i privatitzacions dels anteriors governs convergents, aprofundint l’empobriment i el deteriorament de les condicions de vida de la classe treballadora i el poble de Catalunya.

Les centenars de milers de persones que assistiren a l’acte de Perpinyà no ho van fer perquè estiguessin d’acord amb les polítiques capitalistes i d’austeritat aplicades per JxCat, sinó perquè se’ls presentava la primera oportunitat en mesos per expressar el seu desig de continuar ja -i no d’aquí a un temps incert- la lluita per la república. Fou un error que els dirigents de la CUP declinessin intervenir en aquesta mobilització i que afirmin ara que estem en un procés d’“acumulació de forces” i que “ara no és el moment de la resolució”.

La correlació de forces actual és enormement favorable per vèncer l’Estat i aconseguir la República catalana! Per a fer-ho, és necessari que la direcció del moviment d’alliberament nacional estigui en mans dels treballadors i treballadores, i que basant-se en la lluita en els carrers adopti la defensa d’una República catalana socialista que permeti unificar el conjunt dels oprimits i oprimides i tombar el règim capitalista del 78. Ni un pas enrere en la lluita per la república!