Les eleccions del 28A han estat històriques a Catalunya. Amb la participació més alta des del 1982 (77,6%), els resultats expressen una victòria aclaparadora de l’esquerra. Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), En Comú Podem (ECP) i Front Republicà (FR) sumen el 65,4% dels vots. La dreta espanyolista: Cs, PP i Vox, queden en 5ª, 6ª i 7ª posició i a penes obtenen el 20%.

La derrota del bloc reaccionari a Catalunya és estrepitosa, amb una patacada monumental del PP, que perd 264.000 vots i es queda amb un escó (en 2016 van obtenir-ne 6), i Vox aconsegueix només 148.481 vots, el 3,6% i 1 diputat. Els resultats de Cs mereixen una menció especial.

Els mateixos mitjans de comunicació de la burgesia que presentaren Rivera i Arrimadas com a grans guanyadors de les eleccions al Parlament del 21D de 2017, afirmant bajanades com que el cinturó roig de Barcelona s’havia tornat taronja, intenten ocultar ara la rebolcada que aquests polítics de disseny a sou de l’Ibex 35 han rebut del 28A. Ciutadans perd a Catalunya 633.636 vots respecte fa un any i quatre mesos, ni més ni menys que el 57%, quedant-se amb tan sols 477.096, l’11,55% i 5 escons (la cinquena posició). Aquest daltabaix és especialment acusat en els barris i localitats obreres com Hospitalet, Badalona, Terrassa, Sabadell, o les pròpies Barcelona i Tarragona, on Cs no passa del 15%.

Un gir profund a l’esquerra

Per primer cop, un partit independentista guanya unes eleccions generals a Catalunya. ERC venç en 748 dels 947 municipis catalans, col·locant-se com a primera força en les províncies de Tarragona, Lleida i Girona, i segona en la de Barcelona molt a prop del PSC, i alçant-se amb la victòria també a Barcelona ciutat.

Més d’un milió de paperetes d’ERC, i 15 diputats en el Congrés, són una expressió acabada de la mobilització que ha recorregut Catalunya en aquests anys contra la repressió d’Estat i per una república que respongui a les aspiracions de la majoria treballadora i el jovent. On més creix el vot a ERC és en les localitats i barris obrers del cinturó roig de Barcelona i a Tarragona. En totes aquestes zones augmenta el seu vot respecte les eleccions del 2016 en un 50 ó 60%, arribant a increments rècord a Nou Barris (81,4%) o a ciutats com Hospitalet (86,5%) i Badalona (81,6%).

Els bons resultats d’ERC posen de manifest diversos fets:

Primer. Molts joves i treballadors/es que han votat a ECP en eleccions anteriors, no accepten l’actitud de desdeny de molts dels seus dirigents, quan no d’obert menyspreu, cap a una mobilització exemplar en defensa del dret democràtic a l’autodeterminació. Les declaracions insistents de Pablo Iglesias i Alberto Garzón equiparant el moviment de masses per la república amb una conspiració de les elits catalanes, i la seva renúncia a estendre aquesta lluita a la resta de l’Estat contra la Monarquia i per la república socialista, els ha passat una factura molt important. ECP redueix els seus vots de 848.526 vots i un 24,51% en 2016 (fou la força vencedora) a 614.738 i el 14,89% (tercera posició).
Segon. El moviment d’alliberament nacional a Catalunya, que ha posat en escac el règim del 78 des de les històriques jornades de l’1 i el 3 d’octubre de 2017, s’està diferenciant cada cop més en línies ideològiques i de classe.

La dreta catalanista, agrupada històricament en CiU i ara en el PDeCAT, ha perdut suports substancials. I tot i que Junts per Catalunya (JxCat) no es pot assimilar per complet a aquesta tradició, i que els seus vots també són contra la repressió i per la llibertat dels presos polítics i els exiliats, el magre 12% que han obtingut (497.638 paperetes i 7 diputats) és una bona mostra que les masses de Catalunya no volen una república a mans de polítics burgesos que apliquen retallades socials, privatitzacions i mesures antiobreres, o reprimeixen durament els sectors més combatius del moviment republicà.

Dins les files de l’independentisme existeix un qüestionament creixement a les polítiques del Govern de Quim Torra i dels dirigents de JxCat. Els xiulets a Torra en la manifestació de l’1-O de l’any passat, la pressió de les bases de l’ANC i l’ultimàtum anunciat per la seva direcció perquè el Govern apliqui el mandat de l’1-O, el rebuig a la repressió cap als CDRs i cap a les manifestacions antifeixistes, i el desbordament d’aquests dirigents per mobilitzacions impulsades des de baix, com va quedar de manifest en la vaga general del 21F, són proves més que evidents. Les eleccions del 28A no han fet més que certificar aquesta tendència.

Un potencial formidable per derrotar el règim del 78

Els centenars de milers de joves i treballadors/es que han votat ERC no ho han fet perquè la seva direcció renunciï des de fa mesos a aplicar el mandat del referèndum de l’1-O, o advoquin pel “diàleg”. Els motius són uns altres. El vot a ERC s’ha convertit en l’opció més útil per frenar la dreta espanyolista i enviar un missatge de desafiament a l’Estat espanyol i als partits del règim.

ERC sempre ha comptat amb una base electoral important entre les capes mitjanes urbanes, i el seu programa ha estat socialdemòcrata sense vel·leïtats radicals. Va participar en els governs del Tripartit, i ha estat el sostén de Mas, Puigdemont i ara de Torra. Els seus líders no han tingut cap problema en donar suport a pressupostos antisocials amb retallades. Per això seria un error depositar una confiança cega en la direcció d’ERC. A pesar de la bel·ligerància verbal de Rufián i altres líders com Tardà, els seus plantejaments s’han mostrat moderats en els moments més crítics com ha deixat sempre clar el seu cap de files Oriol Junqueras.

Però en aquesta ocasió, aquests mateixos dirigents que han hagut de fer-se eco de l’enorme pressió de la lluita de classes accentuant així la seva imatge d’esquerres. La seva campanya s’ha centrat en exigir la llibertat dels presos polítics (diversos dels seus caps de llista estan empresonats), denunciar l’agressió als drets democràtics i el vincle de la dreta espanyolista amb el franquisme. A més, han insistit amb força en combatre el bloc reaccionari i, particularment, a Vox.

Aquest discurs els ha permès agrupar bona part del “vot útil” de l’independentisme combatiu, així com de treballadors i treballadores que en altres ocasions no votaren independentista però que, arran la tíbia política de ECP, han vist en ERC la millor manera per colpejar la repressió de l’Estat, la monarquia i el règim del 78.
També són importants les lliçons que aquests resultats expressen per forces situades a l’esquerra d’ERC. La constitució del Front Republicà (FR) i la seva decisió de presentar-se a les eleccions va generar il·lusió en molts activistes d’esquerres. El FR va recollir 18.000 avals en 10 dies per poder presentar-se a les eleccions, deixant clar la gran simpatia que generava una candidatura compromesa explícitament amb el mandat de l’1-O.

Però els dirigents de FR no s’han diferenciat a penes ni en el seu discurs ni en el seu programa del missatge d’ERC, i no han aixecat amb claredat la bandera de la república socialista de Catalunya. En un context tan polaritzat, el votant potencial de FR no ha vist cap diferència essencial entre ells i ERC, i han optat pel vot útil. Finalment, la coalició dirigida per Dante Fachín ha aconseguit 113.008 vots, el 2,74%, i s’ha quedat sense representació parlamentària.

L’altra força que, juntament amb ERC, creix més, és el PSC. Els mitjans intenten presentar els 398.473 vots que guanya respecte el 201 com un suport a la política dels seus dirigents i una recuperació sòlida, després de caigudes espectaculars en els últims anys com a conseqüència de les seves polítiques de retallades quan governaven en la Generalitat i el seu rebuig al dret a decidir.

És evident que la direcció del PSC s’ha posicionat en els moments claus al costat de la dreta espanyolista. Va donar suport al 155 i va participar en manifestacions nauseabundes amb el PP, Cs, i fins i tot Vox, sostenint la bandera rojigualda. Per a la història quedarà la intervenció de Borrell juntament amb Vargas Llosa i Paco Frutos clamant contra el “separatisme” mentre eren ovacionats per milers de reaccionaris vinguts de molts punts de l’Estat.

Però una part substancial del suport al PSC no és pro155 ni espanyolista, sinó un vot de sectors tradicionals de l’esquerra, especialment del moviment obrer, que s’ha mobilitzat per evitar l’avanç de l’extrema dreta- i l’amenaça als drets democràtics del poble de Catalunya que aquesta representa-, i que desconfien del paper de la dreta catalanista del PDeCAT en el moviment independentista, per les seves retallades i el seu classisme.

Un altre aspecte significatiu és que el PSC recupera una part de vots que en les eleccions catalanes del 21D de 2018 es van anar cap a Ciutadans, després d’una campanya brutal de la por, i de sentir que aquella era l’opció més favorable per impedir la independència. Molts d’aquests sectors, després de veure la deriva reaccionària de Cs en els fets i especialment en el seu pacte amb PP i Vox a Andalusia, han tornat al seu espai polític tradicional.

Trencar amb la dreta catalanista per construir una república dels treballadors i el poble

L’esquerra ha arrasat en les eleccions catalanes, mostrant l’enorme potencial que existeix perquè la classe obrera es converteixi en el motor de la lluita per l’alliberament social i nacional.

Des d’Esquerra Revolucionària hem insistit que en el si del moviment de masses per la república catalana hi ha dues tendències de classe amb interessos contraposats. La immensa majoria, formada per milions de joves i treballadors i treballadores i amplis sectors de les capes mitjanes empobrides i radicalitzades a l’esquerra, no volem una república capitalista perquè tot segueixi igual. Davant d’aquesta majoria hi ha també una tendència minoritària, però amb un pes decisiu en la direcció, que parla de república amb la boca petita per ficar-la al congelador, treure les masses dels carrers i recuperar l’autonomisme per seguir aplicant les polítiques de retallades i austeritat que exigeixen la burgesia catalana, espanyola i europea.

Els grans resultats d’ERC el 28A tenen molt a veure amb la voluntat de frenar la dreta en aquesta cita electoral i amb el procés de diferenciació interna a esquerra i dreta en les bases independentistes. Si de veritat els dirigents d’ERC volen respondre a les aspiracions del milió de joves, treballadors i sectors de les capes mitjanes que els han votat, han de recolzar-se en aquesta enorme força per trencar amb la dreta catalanista i les polítiques socialdemòcrates que se subordinen a la lògica del capitalisme, per fer avançar la lluita per una república dels treballadors i treballadores, el jovent i el poble.

Els resultats del 28A confirmen un cop més el que es va iniciar l’1 i el 3 d’octubre de 2017 no ha acabat. La crisi política que sacseja Catalunya, que entrellaça les aspiracions nacionals i democràtiques amb el rebuig a les polítiques capitalistes, no pot resoldre’s en el marc del sistema.

A la república que necessitem- amb justícia social i igualtat-, només hi podrem arribar amb una política i mètodes de lluita revolucionaris. Només una república socialista nacionalitzarà la banca, les elèctriques i els grans monopolis, col·locant les palanques fonamentals de l’economia sota el control democràtic de la classe obrera. Només una república socialista eliminarà les retallades i l’austeritat, acabarà amb la violència sistèmica cap a les dones, el racisme i l’homofòbia, i garantirà l’accés a un habitatge, sanitat i educació públiques, dignes i gratuïtes, i a la plena ocupació. Només una república socialista escombrarà l’opressió nacional de Catalunya i assegurarà la convivència democràtica dels pobles i nacions que composen l’Estat espanyol en peu d’igualtat.

És l’hora de la lluita i l’organització, i dotar al moviment per la república catalana d’un programa socialista i internacionalista.

Uneix-te a Esquerra Revolucionària per aixecar aquesta alternativa!