Davant d'aquesta determinació, els sectors de la direcció de la CUP que apostaven per la col·laboració de classes han intentat per tots els mitjans i maniobres possibles forçar un resultat favorable a l'acord. Després de ratificar-se el "NO definitiu" al Consell Polític de la CUP, bé és cert que per quatre vots de diferència davant del SÍ, Antonio Baños-el cap de llista de la CUP a l'Parlament- va presentar la seva dimissió mentre els sectors més dretans demanaven perdó, de forma humiliant, per haver impedit la investidura de Mas. A tot es això es van sumar els cors dels convergents que dirigeixen l'ANC i altres entitats nacionalistes, que no van estalviar en insults i menyspreu a la militància de la CUP, titllades de "comunistes", "espanyolistes" "revolucionàries", o els laments hipòcrites per haver confiat en una formació que "no té sentit de país". Una campanya furibunda per manipular el mandat de les bases i poder finalment arribar a un acord amb Junts pel Sí, burocràtic i fraudulent, rumiat en llocs ben protegits de la llum i els taquígrafs. ¡Quan es tracta de les decisions importants, les "assemblees" se substitueixen per les formes més antidemocràtiques de la política burgesa!

La CUP humiliada per Mas i Junts pel Sí

Poc després d'assolir l'acord, Artur Mas compareixia a la Generalitat per informar sobre el mateix en un gest revelador: Mas no s'aparta de la política, i al Govern o fora d'ell serà determinant per a les decisions fonamentals. Per descomptat, la retirada de Mas com a President és un glop amarg, però incomparablement més digerible que convocar per al març uns comicis on els resultats de Convergència podrien haver estat catastròfics. Per això Mas, després que la cúpula de Convergència i Esquerra el convidaran a aquest sacrifici, va sortir content i triomfal, plenament conscient de l'èxit que suposa aquest acord i el cop mortal infligit a la CUP.

El pacte signat col·loca com a President a Carles Puigdemont, alcalde de Girona, un fidel i lleial convergent prest a continuar amb el llegat de Mas. Però el més greu de l'acord són les condicions humiliants que els dirigents de la CUP han acceptat: si Mas es marxa momentàniament, la CUP renúncia a aplicar una política pròpia i queda a les ordres de Junts pel Sí.

Segons els termes de l'acord, s'obliga als diputats de la CUP a "no votar en cap cas en el mateix sentit que els grups parlamentaris contraris al procés i/o el dret a decidir quan estigui en risc aquesta estabilitat [parlamentària/de govern] ". D'aquesta manera qualsevol iniciativa legislativa que amenaci l'estabilitat del Govern, com ara els pressupostos, per molt injustos i per moltes retallades que continguin, haurà de ser acceptada. En definitiva, els parlamentaris de la CUP perden la seva llibertat de vot per sotmetre’s a la disciplina de Junts pel Sí, és a dir, de Convergència. En segon lloc la CUP, en un fet històricament insòlit, cedeix dos diputats a Junts pel Sí per garantir la majoria absoluta no obtinguda a les urnes. Un autèntic frau per als votants i militants de la CUP. Si haguessin volgut votar a Junts pel Sí ja ho haurien fet directament!

Finalment, però no menys greu, la CUP realitza "examen de consciència", demana perdó, i es castiga, per "haver posat en risc l'impuls i el vot majoritari de la població i l'electorat a favor del procés cap a la independència", i reconeix els seus "errors en la bel·ligerància expressada cap Junts pel Sí". La CUP "posa a disposició de l'acord el compromís de renovar, tant com sigui necessari, el mateix grup parlamentari amb l'objectiu de visualitzar un canvi d'etapa i assumir implícitament la part d'autocrítica que li correspon en la gestió del procés negociador". Mas, gaudint del seu triomf, ha ressaltat en la compareixença aquest aspecte indicant que "alguns diputats i diputades de la CUP hauran de renovar-se per fer explícits aquests errors de la CUP". Senzillament increïble! El que Mas i Convergència mai han fet per les retallades salvatges i criminals, per la corrupció del clan Pujol, les comissions del 3%, els seus pactes amb el PP per tirar endavant la reforma laboral, o la repressió brutal contra la protesta social, se li imposa a la CUP, que accepta resignada el càstig.

En definitiva, la burgesia i els seus representants no tenen cap problema a "cedir" en les formes i en aspectes secundaris per mantenir fermament el seu poder polític i econòmic. En última instància, el que està en joc no és la "independència" de Catalunya sinó qui decideix les polítiques a aplicar: Pujol, Mas o Puigdemont, és a dir, Convergència i els de sempre, o els que hem estat als carrers lluitant contra els seus privilegis. El mateix Mas ho ha explicat en la seva compareixença, en assenyalar que un acord en aquests termes, busca garantir l'estabilitat i la governabilitat, és a dir, continuar amb les polítiques d'ajust i assegurar els seus interessos de classe.

Sí a l'acord amb Ada Colau, sí a la unitat de l'esquerra que lluita

Convergència i Mas miren de guanyar temps després de les successives patacades electorals que han patit. Les eleccions generals del 20-D a Catalunya van suposar una derrota històrica per la dreta espanyolista però també per als nacionalistes burgesos de Convergència. Si el PP es col·loca en el furgó de cua amb tan sols 5 escons i Ciutadans passa a cinquena posició amb els mateixos diputats que el partit de Rajoy, la Convergència d'Artur Mas, el partit de l'estabilitat burgesa a Catalunya -que va perdre més de la meitat del seu electorat, gairebé 600.000 vots menys, reduint el seu nombre d'escons de 16 a 9- s'ha situat en una posició electoral cada vegada més difícil. La burgesia catalana, i concretament l'aparell polític de Convergència, ha utilitzat i manipulat els drets democràtics nacionals del poble de Catalunya i l'ofensiva de la dreta espanyolista contra aquests drets, amb l'única finalitat d'assegurar la seva posició dominant, els seus negocis i les seves privilegis. Per això, per a molts treballadors de Catalunya, la independència -capitanejada i liderada per la dreta nacionalista catalana- sona a una farsa muntada per afavorir les elits de sempre.

L’acord adoptat per la CUP és una galleda d'aigua freda: reforça les posicions de la burgesia nacionalista precisament quan més feble es trobava, i suposen un gir a la dreta, després que moltes veus a la CUP s'alcessin a favor de una possible aliança electoral amb Ada Colau. Si s'haguessin convocat eleccions al març, un bloc de la CUP amb les candidatures de convergència de l'esquerra hauria obtingut un resultat espectacular, seguint l'èxit d'En Comunitat Podem, que el passat 20D es va alçar amb més d'un 25% dels vots , deu punts per sobre dels que va treure Esquerra Republicana i el partit de Mas.

El que ha passat a Catalunya amb la CUP no deixa lloc a equívocs: arribat el moment decisiu, com ja va passar a Grècia amb Tsipras, cal situar al costat d'uns interessos concrets de classe, o amb els treballadors i els oprimits, o amb els capitalistes en les seves diverses formes i pelatges. Totes les declaracions i discursos sobre l'anticapitalisme han finalment de contrastar-se amb una política conseqüentment socialista i internacionalista, en el dia a dia, en els moments decisius. No serveix de res fer servir un llenguatge "radical" per després actuar al servei de la dreta de sempre.

Malgrat aquest lamentable acord, és ara més necessari que mai organitzar la lluita als carrers contra aquest nou govern de la dreta a Catalunya, combatent qualsevol nova retallada que plantegi, i exigint revertir tots els que ja hem sofert. No podem acceptar altres quatre anys de Govern Convergent! I igual d'important és entendre les lliçons que llancen aquests esdeveniments: aconseguir el ple dret d'autodeterminació i la convivència fraternal dels pobles és una part indissoluble de la lluita per la transformació socialista de la societat. Cap pacte amb la burgesia va portar la llibertat al poble de Catalunya.