Ara cal aixecar una alternativa d'esquerres que acabi amb les retallades i la repressió
S'ha acabat. La caiguda de Rajoy després de la moció de censura de Pedro Sánchez reflecteix, per sobre de tot, la profunda crisi del règim del 78 i és el fruit directe d'una contestació social massiva sense la qual hagués estat impossible. Milions de treballadors, joves, dones i pensionistes sentim una gran alegria per haver desallotjat de la Moncloa a aquest reaccionari i al seu partit corrupte.
Aquesta victòria ha de servir per a impulsar la batalla pels nostres drets. Cal aconseguir que les polítiques del PP, les retallades i la repressió, siguin derrotades en la pràctica el més aviat possible. I només hi ha un camí per a aconseguir-ho: intensificant la mobilització social i aixecant una alternativa d'esquerres que trenqui amb la lògica d'un sistema polític i econòmic dissenyat per a defensar els privilegis dels poderosos.
Un balanç negatiu per a la burgesia
L'etapa que avui es tanca significa molt més que la fi d'un mediocre president de govern que ha aplicat retallades socials sagnants, innombrables escàndols de corrupció i que compta amb l’honor d'encapçalar una involució democràtica aberrant. És la constatació de la fallida d'un règim.
La legislatura amb prou feines ha durat un any i mig, un lapse breu ple de frustració per a a la classe dominant. Quan el 29 d'Octubre del 2016, després de repetir les eleccions i després de propiciar un cop d'Estat dins del PSOE, es va aconseguir la investidura agònica de Mariano Rajoy, els cercles del poder tenien l'esperança que les aigües tornessin al seu curs. Però res d'això ha passat, més bé al contrari.
No només la inestabilitat política és més gran i la crisi catalana segueix sense resoldre’s. El problema és que una de les grans formacions en què el sistema capitalista espanyol va basar la seva governabilitat, travessa el pitjor moment de la seva història i ha estat desallotjada del poder per una moció de censura inesperada.
Encara que cap politòleg ni tertulià ho vulgui reconèixer, la sentència de la Gürtel no ha fet més que precipitar la situació. El factor decisiu en la caiguda ignominiosa de Rajoy i el seu govern s'ha de buscar en l'escalada de mobilitzacions de masses iniciades amb l'aixecament del poble català l'1 d'Octubre del 2017, continuades amb la gran vaga feminista del 8 de Març i coronades, de moment, amb la rebel·lió dels pensionistes.
Aquests moviments de protesta, que s'han produït un cop més al marge de la socialdemocràcia i de l'aparell dels grans sindicats, molt ocupats per una altra banda a proporcionar constants balons d'oxigen a Rajoy, mostraven una radiografia més fidel de la societat que qualsevol debat parlamentari. La deslegitimació política del PP, tot i els esforços de molts per a apuntalar-lo durant aquest any i mig, s'ha accelerat perquè milions de treballadors, dones, pensionistes i joves no s’han cregut cap de les seves mentides, per començar la d'una recuperació econòmica que només serveix per a augmentar les fortunes i beneficis obscens de la banca i els grans empresaris. En aquest context, la sentència de la Gürtel ha actuat com la gota que ha fet vessar el got.
L'actitud de Rajoy
Que el Partit Popular és una maquinària corrupta al servei dels grans poders econòmics i fàctics de l'Estat, no és cap secret. Però que l'Audiència Nacional posi per escrit que va teixir "un autèntic i eficaç sistema de corrupció institucional a través de mecanismes de manipulació de la contractació pública central, autonòmica i local", i que acrediti que disposava d'una "Caixa B" consistent "en una estructura financera i comptable paral·lela a l'oficial existent almenys des de l'any 1989 ", és el súmmum.
La implicació del PP en una corrupció sistèmica es podia sortejar amb més o menys fortuna en altres moments. Però ara les coses han arribat a un límit. Que en només un mes s'hagi produït la dimissió de Cristina Cifuentes, la detenció d'Eduardo Zaplana, i esclati la sentència del cas Gürtel, genera una atmosfera irrespirable.
Les dures condemnes dictades, ni més ni menys que 351 anys de presó per a 29 dels 37 acusats, són força cridaneres si les comparem amb altres casos similars. Per això és convenient no deixar-se enganyar per les aparences i comprendre el fons del que aquí es ventila. La fallida del règim del 78, aguditzada per la gran rebel·lió social iniciada amb el 15M, s'ha manifestat en molts terrenys. La pèrdua de credibilitat de la monarquia i del parlamentarisme, l'ensorrament del bipartidisme i la decadència de la socialdemocràcia, la irrupció de Podem... En el cas de la justícia, el seu enorme descrèdit ha explotat després l'escandalós judici de la Manada, provocant una indignació social poques vegades vista. Amb la sentència de la trama Gürtel s'ha intentat recuperar part d'aquesta credibilitat perduda, però per al sistema el remei ha estat pitjor que la malaltia.
La burgesia no desitjava aquest escenari. La classe dominant necessita d'un govern fort i fa temps que està treballant a tota màquina per a un recanvi polític del PP. El suport a Albert Rivera i Ciutadans (Cs) des d'amplis sectors del món empresarial i mediàtic, forma part d'aquesta estratègia consensuada. Una maniobra semblant a la que a França va encarnar Emmanuel Macron davant d'un gaullisme i a una socialdemocràcia en decadència, incapaços de frenar la mobilització social i el desgast de les institucions capitalistes.
En editorials, comentaris i anàlisis, els portaveus del poder econòmic i fàctic apostaven per eleccions immediates i construir una nova majoria al voltant de Ciutadans. D'aquí les súpliques perquè Rajoy dimitís, donant pas a la convocatòria electoral. Però això no ha passat. Rajoy ha preferit enrocar-se i evitar una dimissió que, a més de semblar una confessió pública de culpabilitat, donaria moltes opcions al partit d'Albert Rivera en una consulta electoral immediata, accelerant la fi catastròfica del PP. Hi ha vegades que els interessos immediats dels aparells polítics de la burgesia no coincideixen amb les seves necessitats estratègiques com a classe.
Des del cercle dirigent del PP s'ha optat per guanyar temps, i passar a la confrontació amb el nou govern recorrent al discurs espanyolista més encès. Com Rafael Hernando ha explicat en el debat parlamentari, el PSOE arriba al poder gràcies a "els amics d'ETA i els vots d’aquells que volen trencar Espanya".
En qualsevol cas, la crisi del PP no es resoldrà amb aquest tipus de gestos. El que està en joc és l'hegemonia a la dreta política. No podem descartar la dimissió de Rajoy com a president dels "populars", és més, això seria d'allò més lògic com a part d'una maniobra que conduís a una "refundació" del partit i a un nou candidat o candidata amb un expedient que fes menys pudor.
Del que no hi ha cap mena de dubte és que la tensió i l'enfrontament amb Ciutadans s’intensificarà durant els propers mesos. I d'aquesta moció de censura Albert Rivera tampoc ha sortit enfortit. Sense que la seva proposta d'eleccions anticipades tingués èxit, ha votat al costat del PP i el seu perfil reaccionari s'ha accentuat durant el debat. Les cares de frustració dels dirigents de Cs eren tot un reflex de la seva impotència política.
El govern de Pedro Sánchez i les tasques de l'esquerra
El triomf de la moció de censura i la sortida de Rajoy ha provocat un sentiment d'alleujament i alegria. I no podia ser d'una altra manera: el patiment que hem suportat durant aquests set anys de governs reaccionaris ha estat terrible. L'eliminació de drets socials, la desigualtat insultant, l'increment de la repressió política a una escala sense precedents des de la caiguda de la dictadura, o l'ofensiva del nacionalisme espanyolista més ranci, són part d'una llosa massa pesada com per a no celebrar la caiguda d'un govern tan repugnant. Aquesta pressió social està darrere de l'èxit parlamentari de Pedro Sánchez. Com explicar el vot favorable del PNV o del PDeCAT a la moció si no és precisament per aquest ambient?
Cal situar les perspectives per al govern de Pedro Sánchez, i per a fer-ho necessitem partir d’allò que ha fet el PSOE durant aquest any i mig de legislatura. Com és conegut, els barons territorials van oferir el govern a Rajoy després de donar un cop d'Estat i forçar la dimissió de Pedro Sánchez tant de la secretaria general com de diputat. Aquesta maniobra, encapçalada per Felipe González i els seus majordoms, i instigada des de l’IBEX 35, tenia la finalitat d'augmentar l'estabilitat política i garantir els plans del gran capital europeu i nacional.
Des del Novembre del 2016 el PSOE ha complert amb aquesta tasca, a canvi d’una greu crisi interna i un desgast terrible. Quan Pedro Sánchez va guanyar les primàries al Maig del 2017, va despertar fortes il·lusions en què un gir a l'esquerra del PSOE era possible. El seu triomf davant Susana Díaz va ser tot un toc d'alerta per a la militància i la base electoral socialista, i un terrible cop de puny per a l'aparell. No obstant això, aquest anhelat gir a l'esquerra, i dur a terme el mandat del "No és no" mitjançant una política d'oposició dura al PP, mai es va produir.
Ja amb Pedro Sánchez restituït a la secretaria general, el PSOE ha format part d'una triple aliança parlamentària que ha sostingut el govern de Rajoy en totes les qüestions del fons. Així va ser quan es van negar a donar suport a la moció de censura de Podem al Maig del 2017, o quan van donar suport a l'ofensiva repressiva contra els drets democràtics del poble de Catalunya i van donar llum verda a l'aplicació del 155, legitimant la causa general contra l'independentisme i els empresonaments.
El PSOE ha justificat els atacs a la llibertat d'expressió, fins i tot ha proposat iniciatives legislatives per a endurir el control governamental de les xarxes socials. El mateix es pot dir sobre les retallades socials, els desnonaments, la justícia masclista o la negativa del PP a reparar a les víctimes de la dictadura franquista, assumptes que el PSOE no ha qüestionat en cap moment.
Per a assegurar-se la victòria en la moció de censura, Sánchez ha declarat solemnement que governarà amb els pressupostos aprovats pel PP i el PNV, és a dir, amb uns comptes que plantegen una tisorada brutal en la despesa social en sanitat, educació, ajudes a la dependència, inversió en infraestructures, etc. Què es pot desprendre de tot això? Res bo per als treballadors, els pensionistes, la joventut, els aturats i les dones. També ha insistit que intentarà teixir el màxim d'acords, que descarta la convocatòria immediata d'eleccions, i que intentarà la normalització de relacions amb el govern català, aixecant el 155 en lloc d'estendre’l, encara que va subratllar per enèsima vegada que mai acceptarà un referèndum legal sobre el dret a decidir.
El PSOE ens té acostumats a que trair les seves promeses s'ha convertit en la marca personal de la casa. Però en aquesta ocasió no hi ha ni tan sols promeses, només un treure a Rajoy per "raons de salut democràtica". En els seus càlculs a curt termini pensen que si disposen del temps necessari abans de les noves eleccions, puguin aprofitar-lo per a projectar-se públicament com a campions de la "estabilitat" política i recuperar crèdit. Però el que tenen per davant no serà un camí de roses: des del PP i Cs no els hi deixaran respirar.
La derrota del PP i la formació del govern de Sánchez, torna a posar el focus sobre els dirigents d'Units Podem. Votar a favor de la moció de la censura ha estat totalment correcte, però una cosa és això i una altra molt diferent estendre un xec en blanc al PSOE.
No hi ha dubte que la sortida de Rajoy de la Moncloa ha omplert d'ànim a amplis sectors dels treballadors i del jovent. Ara cal completar la tasca i amb la mobilització obligar Pedro Sánchez a que governi per a aquells que han fet possible aquesta victòria i no per el FMI, la banca i la CEOE.
Des d'Esquerra Revolucionària fem una crida a Pablo Iglesias i Alberto Garzón a passar a l'ofensiva política, exigint immediatament al PSOE que prengui mesures efectives: aturar les retallades socials i establir la pensió mínima en 1.100 euros al mes; derogar la LOMCE i les contrareformes laborals i de les pensions; prohibir per llei els desnonaments i assegurar l'habitatge públic amb lloguer social; defensar les dones i els seus drets, lluitant contra la justícia masclista; tombar la Llei Mordassa i els processos judicials contra cantants de rap, tuiters, sindicalistes i militants de l'esquerra; reconèixer el dret a decidir per a Catalunya, Euskal Herria i Galiza, i posar en llibertat els presos polítics.
Tant de bo ens equivoquem, però és possible que Sánchez no faci res d'això i que les esperances de molts es tornin a frustrar. Per això cal estar preparats. La relació entre la lluita de masses i el front electoral és molt estreta, i per a situar-nos en les millors condicions de derrocar al PP i a Ciutadans cal sortir d'aquesta crisi fent una crida a la classe treballadora, al jovent, al moviment feminista, als pensionistes, al poble de Catalunya, a confiar només en les nostres pròpies forces i unir-les en els carrers i places mitjançant la mobilització.
Els dirigents de Units Podem tenen una gran oportunitat. Aprofitar-la o no està a les seves mans.
