La decisió de Pablo Iglesias i Irene Montero de comprar un xalet a la serra nord de Madrid ha desencadenat una gran polèmica a les files de l'esquerra. En un moment en què desenes de milers de famílies segueixen sent desnonades, quan més de 9 milions d'assalariats cobren per sota dels 800 euros mensuals i la pobresa assalta al 23% de la població, la informació què Pablo Iglesias i Irene Montero han signat una hipoteca propera als 550.000 euros per adquirir una gran casa de 250 metres quadrats, amb un jardí de 2.300 metres, habitatge per a visitants (o per al servei domèstic), i una gran piscina integrada en l'entorn, no podia deixar de provocar una profunda commoció.
La reacció de Pablo Iglesias i d'Irene Montero davant les crítiques de molts militants de Podem i d'activistes de l'esquerra ha estat realment negativa. Han intentat emmudir la discussió apel·lant a una campanya de persecució implacable per part de la dreta i els seus mitjans de comunicació, col·locant a la militància de Podem davant d'una consulta que té totes les característiques d'un plebiscit: "O nosaltres o el caos".
El plebiscit s'ha camuflat com un exercici de democràcia: "Quan es qüestiona la credibilitat d'un líder polític, un no es pot amagar i cal donar la cara. Han de ser els inscrits i les inscrites els que decideixin si hem de seguir sent el Secretari General i la Portaveu Parlamentària i si seguim sent diputats. I hem decidit preguntar-los", ha assenyalat Pablo Iglesias. Però la part més important d'aquesta discussió, el que realment ha generat tant malestar i ha proporcionat tanta munició a la dreta política i mediàtica, no està prevista en la pregunta.
La qüestió és concreta. Els dirigents d'una formació que va néixer per a acabar amb els privilegis de la casta política i econòmica, que utilitzava una crítica demolidora al sistema i les seves pràctiques corruptes, que apel·lava a la igualtat i la defensa dels drets socials davant les privatitzacions i les portes giratòries... aquests dirigents avui, amb la seva decisió de viure en els mateixos espais de la casta, en unes condicions materials alienes a les de milions de treballadors, joves, aturats i gent normal i corrent que constitueixen la base social i electoral de Podem, estan actuant de manera coherent amb la política que diuen defensar?
Pablo Iglesias i Irene Montero han mostrat la seva indignació pel setge al qual els sotmeten els paparazzi, pels insults de la premsa reaccionària o les manifestacions de feixistes a les portes de la seva nova casa. Òbviament, rebutjar aquests atacs és una obligació de qualsevol militant d'esquerres. Però Pablo Iglesias i Irene Montero haurien d'entendre que el seu cas no és quelcom extraordinari. El seu “sofriment” és incomparablement més suportable que el que pateixen desenes de milers de famílies desnonades, moltes d'elles monoparentals de dones amb fills al seu càrrec i que mai tindran la possibilitat d'accedir a la compra d'un xalet a la serra nord de Madrid. No és comparable al dels joves que sobreviuen amb salaris miserables i són explotats durament, o es veuen empesos al forat de la desocupació crònica sense més expectativa que la d'emigrar. Per descomptat que viure l'assetjament dels feixistes és una qüestió menyspreable, però en aquest país hi ha dirigents independentistes presos per les seves idees, militants d'esquerres a Catalunya que pateixen agressions físiques de bandes feixistes emparades per la justícia, tuiters que són jutjats pels seus missatges, i cantants de rap que són empresonats per cançons que diuen la veritat.
Karl Marx va assenyalar fa molt temps que el "ésser social determina la consciència", és a dir, que les condicions d'existència de les persones modelen la seva manera de considerar el món, la societat i la política. Pablo Iglesias i Irene Montero han defensat que el seu comportament respecta el codi ètic de Podem i que, al cap i a la fi, amb els seus diners fan el que volen. Molts han argumentat que en una Espanya on la corrupció, el robatori i la mentida són la norma en la política, el que han fet Iglesias i Montero representa un exemple de transparència i honestedat. Però ells i nosaltres sabem que aquesta és una manera de fugir de l'aspecte central de la polèmica.
Viure en una zona residencial amb les mateixes condicions que els sectors més privilegiats de la societat no és senyal de res? Ajuda a la lluita per l'alliberament dels oprimits? Seguint el raonament de Pablo Iglesias, Irene Montero i de tots els que han aplaudit el seu comportament, cal preguntar: I si tots els membres del Consell Ciutadà imiten el seu exemple? Què passaria si els dirigents de Podem a tots els nivells, diputats i regidors inclosos, adquireixen cases de luxe a les seves ciutats i localitats? Però no ha estat aquest, precisament, el signe visible de la degeneració política de la socialdemocràcia espanyola?
Hi ha una lògica inapel·lable en la decisió de Pablo Iglesias i Irene Montero. I té a veure amb l'evolució política que han imposat a Podem en els últims temps. Quan Pablo Iglesias va aconseguir el triomf davant Íñigo Errejón a Vista Alegre II, escrivíem el següent: "Pablo Iglesias i els seus col·laboradors més propers tenen una gran responsabilitat. Han d'escoltar el mandat de les bases de Podem. La unitat no es pot construir a costa d'abandonar els principis i donar l'esquena a milions de persones que estan patint dramàticament els efectes d'una crisi devastadora. La unitat s'ha de fer amb els que lluiten, amb els que pateixen, amb els que poden fer possible el canvi real. I això passa per fer una crida immediatament a la mobilització, a preparar ja una vaga general contra el “tarifazo” elèctric, contra la rebaixa de les pensions, contra les retallades en sanitat, contra la LOMCE, el 3+2 i la Llei Mordassa, per un habitatge digne per llei, i per les llibertats democràtiques, inclòs el dret a decidir. No n'hi ha prou amb picades d'ullet a l'esquerra de tant en tant. No n'hi ha prou amb reflexions que després no tenen cap conseqüència pràctica. L'única manera de lligar-se sòlidament a les masses, la veritable força de Podem com esquerra transformadora, només es pot desenvolupar defensant una alternativa socialista davant de la crisi capitalista i implicant-se directament en les lluites quotidianes del moviment obrer i juvenil". 1
Lamentablement en els 15 mesos transcorreguts des d'aquell triomf, Pablo Iglesias ha donat l'esquena a aquest mandat. Renunciant a que Podem encapçalés la lluita per l'alliberament nacional i social de Catalunya, mantenint una posició equidistant entre aquells que atien el nacionalisme espanyolista i neguen el dret a decidir al poble català –l’aparell de l'Estat i el règim del 78- i els que pateixen els cops i la violència policial. Limitant la seva acció política a les institucions, s'ha sumit en la bassa del cretinisme parlamentari sospirant per una aliança amb el PSOE de Pedro Sánchez, tot i que aquest sempre ha contestat amb el menyspreu més sonor. Renunciant a impulsar la mobilització social, a les senyes d'identitat que van fer de Podem una amenaça per al sistema, abandonant les propostes polítiques més avançades (des de la nacionalització de grans empreses, a la remunicipalització dels serveis públics privatitzats), la pràctica que ha imposat s'assembla cada dia més a la de la socialdemocràcia tradicional.
Estar atrapat de per vida a un crèdit hipotecari, i pagar per ell l'equivalent al que milions de famílies ingressen mensualment; o haver de dedicar milers d'euros per a mantenir un ritme de vida amb servei domèstic i jardiners, no només és la conseqüència d'una deriva política: constitueix tot un símbol de renúncia a pertànyer a una classe social, a viure les seves circumstàncies, a patir els seus problemes i sentir com ella. Fa molt de temps que el moviment revolucionari va inscriure en la seva bandera: diputat obrer, sou obrer! Una mesura de control polític que recull una gran veritat pràctica.
Les idees i la moral no poden separar-se mai del punt de vista de classe que les sosté. La burgesia imposa a la societat els seus objectius i l’acostuma a considerar com a immorals la política i els mitjans que els contradiuen. La petita burgesia s'adapta a la moral de la classe dominant i en ella recau la tasca de transmetre els prejudicis i els llocs comuns fermament establerts. Per això és important insistir que la moral dels que lluitem contra el sistema està composta de tot allò que fa avançar la consciència de classe, que enforteix l'organització dels oprimits i ens fa més forts en la batalla contra el capital i els seus majordoms. La decisió dels dos màxims dirigents de Podem és una mostra d'indiferència davant el patiment de milions, proporciona arguments als nostres adversaris, i com a opció individual porta implícita l'empremta d'una profunda desmoralització. Un acte personal de gran transcendència política, que torna a posar en valor aquesta estrofa tan estimada: Ni en déus, reis ni tributs està el suprem salvador. Nosaltres mateixos realitzem l’esforç redemptor.
NOTA
