La UE respon amb mesures xenòfobes i repressives
Aquesta estratègia comença amb les pressions als països africans i àrabs per on transcorre el viatge d’aquests milers de refugiats, per tal de tancar-los en camps de retenció. Al Senegal i al Marroc la UE subvenciona amb milions a governs que incompleixen de manera reiterada qualsevol normativa de drets humans per a que facin la feina fosca d’impedir-los el pas. Després es busca aïllar el territori europeu finançant la construcció a les seves fronteres de tanques antipersona dotades de ganivetes i altres mecanismes. Aquells que tot i així aconsegueixen arribar a Europa els queda encara superar les zones de trànsit- Grècia, Sèrbia, Croàcia, Hongria, Bulgària o Romania- a on se’ls torna a posar tot tipus de traves i són brutalment reprimits per la policia. En cas de que aconsegueixin superar-les es troben amb les fronteres tancades i militaritzades d’Alemanya o Àustria. I si amb tot poden finalment entrar a aquests països, el seu calvari està lluny d’haver acabat: són tancats en centres d’internament sense cap tipus de serveis bàsics, privats de gairebé tot tipus d’ajut i sota constant perill de deportació.
Per si no fos suficient, la Unió Europea planteja construir grans centres en les zones d’Itàlia o Grècia per tal de recloure massivament refugiats, carregant el problema sobre les esquenes d’alguns dels territoris més castigats per la crisi econòmica i amb menys mitjans per a afrontar aquest èxode massiu. Segons xifres d’ACNUR en el món hi ha 20 milions de refugiats, el major número des de la Segona Guerra Mundial; aquesta xifra representa un 3,96% de la població europea. Aquesta xifra contrasta enormement amb les 120.000 persones que els països de la UE estan disposats a rebre en els propers dos anys. Dada que és encara més vergonyosa si es compara amb el fet que a Turquia hi ha en aquests moments prop de dos milions de refugiats sirians, més d’un milió al Líban i més de sis-cents mil a Jordània, sumant un total de 3,6 milions, que suposa trenta cops la xifra que la UE ha aprovat. Només Etiòpia, un dels països més pobres del món, ha rebut 700.000 persones de territoris veïns com Sudan del Sud, Sudan, Somàlia i Eritrea. Aquestes dades posen de manifest la mesquinesa dels governs europeus i la seva total hipocresia de cara a solucionar un problema que ells han contribuït en gran mesura a crear.
Un món en guerra. L’imperialisme n’és responsable
L’únic i veritable culpable d’aquesta situació catastròfica són les polítiques criminals que les diferents potències imperialistes han desenvolupat a Àfrica, Orient Mitjà i altres parts del món, tractant d’imposar la seva hegemonia en base a manipular i confrontar entre sí a diferents grups en funció de les seves diferències ètniques, nacionals i religioses, que acaben per desencadenar múltiples conflictes armats. Almenys 15 guerres han esclatat o s’han reactivat en els darrers cinc anys: vuit a Àfrica- Costa d’Ivori, República Centreafricana, Líbia, Mali, nord-est de Nigèria, República Democràtica del Congo, Sudan del Sud i Burundi-; tres a l’Orient Mitjà- Síria, Iraq i Iemen-; una a Europa- Ucraïna-; i quatre a Àsia- Kirguizistan, Myanmar, Pakistan i Afganistan-. A l’any 2014 tan sols 126.800 refugiats van poder tornar als seus països d’origen, la xifra més baixa registrada en els darrers 31 anys.
Lenin va assenyalar que la guerra és un negoci “terriblement lucratiu” per a les potències imperialistes, ja que les seves grans multinacionals són les que subministren l’equipament i les armes que sustenten aquests enfrontaments i les que posteriorment exploten les matèries primeres i riqueses dels països on es produeixen les guerres en qüestió, moltes d’elles fonamentals per a la producció capitalista. La pròpia Alemanya, tot i que la seva constitució prohibeix la venda d’armament a regions en conflicte, duplicà fins al juny les seves vendes a països àrabs del Golf Pèrsic, especialment Aràbia Saudita, que està duent a terme una salvatge intervenció militar al Iemen i que, juntament amb Turquia (un altre gran receptor d’armament europeu i nord-americà), són els grans suports dels grups islamistes a tota la zona de l’Orient Mitjà i Àfrica.
Angela Merkel, un llop amb pell de xai
La burgesia alemanya actua amb els refugiats exactament igual que amb la venda d’armes, amb el mateix tipus de doble moral. Més enllà dels “discursos humanitaris” de la senyora Merkel, la política del seu govern no deixa lloc a dubtes. El ministre de l’interior alemany, Thomas de Maizière, ha presentat recentment un conjunt de mesures que tenen com a objectiu empitjorar les condicions de vida dels refugiats i facilitar la seva deportació. Així, es donarà més poder a la policia de fronteres per a decidir quins podran accedir al dret d’asil, i a aquells als quals es permeti entrar en el país seran obligats a romandre fins a 6 mesos en una mateixa regió reclosos en centres de primera acollida que, tal i com s’ha vist, no tenen les mínimes condicions i són el principal objectiu dels atacs racistes dels grups d’extrema dreta.
També proposen retallades en les ajudes estatals als refugiats o s’eliminen directament per a tots aquells la sol·licitud d’asil dels quals hagi sigut rebutjada. El dret al treball i a l’estudi es veurà limitat per a tots aquells que procedeixin dels anomenats “països segurs”- com és el cas de Kosovo i altres zones dels Balcans-, o bé que no tinguin passaport o nacionalitat definida. Es facilitaran les deportacions, que només podran ésser aplaçades un màxim de tres mesos. En paral·lel a tot això, els partits burgesos segueixen mantenint una absoluta permitivitat amb les agressions xenòfobes que no fan més que augmentar: de 2013 a 2014 aquest tipus d’agressions van sumar 203 i només en els primers sis mesos del 2015 s’han documentat 202 atacs contra immigrants, i això que molts altres atacs d’aquest tipus no són registrats arran de l’actitud còmplice de la policia amb els grups d’extrema dreta.
L’explotació capitalista dels treballadors emigrants
El capitalisme és un sistema completament deshumanitzat que es regeix per la llei de l’obtenció del màxim guany amb el mínim cost. Per a dur a terme això necessita de mà d’obra disposada a treballar llargues jornades a canvi de salaris baixos i que no tinguin cap tipus d’organització política i sindical, un rol al qual s’ajusten perfectament els treballadors emigrants i els refugiats arran de la situació de desemparament i necessitat en la qual es troben.
A la burgesia li agradaria poder controlar l’arribada de refugiats i adaptar-la a les seves necessitats en el mercat laboral, mantenint sempre el número d’arribades en uns límits que siguin assumibles pel propi sistema. Aquest és l’origen de que molts polítics i empresaris estableixin diferències entre emigrants legítims- útils pel capital- i il·legítims- els “no útils” que haurien d’ésser expulsats-. En aquesta línia s’orienta la idea de David Cameron de seleccionar a qui se li pot concedir el dret a asil directament en els camps de refugiats limítrofes a les zones en conflicte. En certa mesura el que es pretén es convertir aquests camps en gegantesques empreses de treball temporal on els empresaris puguin obtenir un força laboral baratíssima en cada moment que necessitin. També els capitalistes alemanys se sumen a aquest carro en un document signat pels quatre gremis empresarials més importants del país, en el qual defensen la política de fixar quotes en els països de la UE de cara a limitar l’entrada de refugiats i, a més, donen una sèrie de consells al govern de com tractar als que se’ls permeti entrar a Alemanya. Així, alaben la decisió de l’executiu d’anular la prohibició que impedia als refugiats treballar per a empreses subcontratistes, però recomanen que se’ls exclogui del recentment introduït salari mínim.
Però la burgesia no només pretén explotar als treballadors estrangers: busca culpar-los de l’enfonsament de les condicions laborals i la pèrdua de drets socials dels treballadors nadius per a aconseguir dividir i enfrontar entre sí a la classe obrera. Fomenten d’aquesta manera un discurs racista que estén la por i el rebuig als emigrants entre capes de la població que molts cops han vist, o estan en perill de veure, retallades les seves condicions de vida; aquesta és la base sobre la qual actuen posteriorment els grups racistes i feixistes.
Creix la solidaritat amb els refugiats. La classe obrera no té fronteres
En contrast amb l’actitud dels governs de la UE, hem vist multitudinàries manifestacions de suport amb els refugiats en les principals ciutats europees: el 12 de setembre més de 100.000 persones a Londres, 30.000 a Copenhage i desenes de milers en moltes altres ciutats com Madrid, Barcelona o Sevilla. A Àustria i Alemanya milers de persones s’organitzen i es mobilitzen a diari per tal d’ajudar als refugiats que arriben al país de cara a facilitar-los aliments, serveis mèdics, allotjament i classes d’alemany. A l’Estat espanyol els ajuntaments on l’esquerra va aconseguir imposar-se en les eleccions municipals del maig, encapçalats per Barcelona i Madrid, no van tardar en declarar-se ciutats refugi, responent així a la política del Partit Popular- que va negar des d’un primer moment tota possibilitat d’acollir refugiats o donar-los asil-.
És important detenir-se en aquest punt i assenyalar que el govern de Rajoy impulsa la situació vergonyosa que es viu a tota Europa, utilitzant tanques i ganivetes per tal de barrar el pas als refugiats a Ceuta i Melilla, fomentant i donant suport a la violència que tant la Guàrdia Civil com la policia marroquí utilitzen contra ells, tancant-los en Centres d’Internament d’Estrangers (CIEs), autèntics camps de concentració encoberts, expulsant als immigrants del sistema sanitari o recorrent cada cop més a les deportacions sens previ avís.
La tragèdia dels refugiats i el seu dolor i patiment han commogut a la majoria de la població, sobretot a la classe treballadora, que té memòria i coneix de primera mà les penúries que molts dels seus familiars passaren amb l’exili i l’emigració econòmica. Per això les organitzacions sindicals i polítiques de l’esquerra tenen una gran responsabilitat; han de posar-se al capdavant d’aquesta lluita amb una posició de classe, denunciant als veritables culpables d’aquesta situació, impedint que la burgesia ens divideixi per motius de raça, nacionalitat o religió, exigint mesures clares i que uneixin al conjunt de la classe obrera: donar acollida a tots els refugiats que així ho sol·licitin, tancament dels CIEs, derogació de la llei d’estrangeria, acabar amb les batudes racistes de la policia contra els immigrants, no portar a terme ni una deportació més, drets laborals i socials amb condicions de vida dignes per a tots els treballadors independentment del seu origen i nacionalitat.
La lluita pels drets dels refugiats ens implica a tots els que batallem per un món sense explotació. ¡Que tots els recursos que es malgasten per salvar bancs es dediquin a acollir els refugiats, garantir el pa, el sostre, l’habitatge, la sanitat i l’educació per a tots els que poblem Europa!
Benvinguts, refugiats!
Ni quotes ni retallades!