En el referit discurs de febrer, Rajoy també va dir que “faria tot el que calgui perquè brillli la veritat”, però el 14 de juliol, el diari dirigit per Pedro J. Ramírez, ha donat a conèixer que un representant de màxima confiança del PP, en nom de Rajoy, va enviar el missatge següent a Bárcenas, empresonat a Soto del Real: “Si parles, la teva dona anirà a la presó. Si calles, Alberto Ruiz-Gallardón serà destituït en l'últim Consell de Ministres abans de vacances i el teu tema s'arxivarà al setembre per nul•litat”. Curiosa forma que “brilli la veritat”, molt semblant a la qual utilitza la màfia siciliana!
La línia fonamental de defensa dels dirigents del PP, després que Bárcenas comencés a tirar de la manta, és repetir fins a la sacietat que aquest últim és un “delinqüent” i que les seves revelacions no mereixen cap credibilitat. No obstant això, el dissabte la premsa va fer públic els amistosos missatges entre Rajoy i el delinqüent, quan ja s'havia destapat l'assumpte dels sobresous i el compte milionari que Bárcenas tenia a Suïssa, i això a pesar que el PP havia negat qualsevol contacte amb Bárcenas des de Nadal.
Els “delinqüents” manegen el poder i les finances
Afirmar que el PP ha estat “enganyat” per Bárcenas és una ridiculesa. Clar que Bárcenas és un delinqüent, un delinqüent que tractava amb tots els delinqüents que manegen el poder i les finances d'aquest país, i que repartia els dividends amb els dirigents del PP! És precisament perquè Bárcenas tenia “qualitats” per manejar-se en els cercles del gran capital, entre els quals no hi ha pocs lúmpens de l'alta societat, per la qual cosa va estar durant dues dècades sent tresorer del PP! Per això els anteriors responsables de les finances del PP, Ángel Sanchis, Rosendo Naseiro i Álvaro Lapuerta estaven fets exactament de la mateixa pasta, putrefacta, i tots han estat o estan imputats per corrupció. Que Bárcenas i tots els tresorers del PP siguin uns “delinqüents” revela la naturalesa decadent i reaccionària, del PP i de la pròpia burgesia espanyola.
L'escàndol dels donatius de grans empresaris al PP i els sobres van molt més allà de les infraccions legals que hagin pogut cometre; és la confirmació del vincle orgànic entre el PP i els grans banquers, empresaris i terratinents. Són ells els que manen en aquest partit i determinen el seu programa. Darrere de les “donacions” i dels sobres hi ha molt més que la concessió de tal o qual obra pública per a tal o qual empresa; està la brutal política de retallades socials, les contrareformes en sanitat i en educació, la legalització del frau fiscal per als milionaris, etc. Així és la “festa de la democràcia” capitalista: qui paga, mana.
Rubalcaba sense alternativa
La postura de la direcció del PSOE respecte la política del PP i els escàndols de corrupció que impliquen al partit del govern ha estat una veritable vergonya. Al febrer, davant l'impacte de la revelació dels papals de Bárcenas, Rubalcaba va demanar, amb la boca petita, la renúncia de Rajoy, però perquè es posés un altre membre del PP com a president del govern! Però, és possible que un govern de la dreta dirigit per “un altre” membre del PP faci una política diferent a la que està fent l'actual govern? Existeix “un altre” membre de la direcció del PP desvinculat d'una trama corrupta que no és més que un vessant de les múltiples relacions normals de la cúpula d'aquest partit amb els grans capitalistes? Òbviament, no. De fet, aquesta “exigència” de Rubalcaba no era més que una maniobra conjuntural, per sortir del pas, en una situació en la que les revelacions de corrupció en el PP van ser la gota que omplia el got de la indignació social contra la política del PP, contestada de forma continuada i massiva al carrer.
La prova que la petició de dimissió no era de debò és que, immediatament després, tots els esforços de la direcció del PSOE es van centrar a forjar un pacte estable amb el PP. Mai com abans, reiteradament, la direcció del PSOE ha insistit en la necessitat d'un gran pacte nacional. De fet, poc abans que esclatés l'escàndol dels sms entre Rajoy i Bárcenas, el PSOE havia escenificat amb el PP un “gran pacte” sobre Europa, que no era més que una pilota d'oxigen al govern de la dreta més desacreditat de la història; un govern “zombi” i completament suspès en l'aire. Ara, Rubalcaba, pressionat per l'impacte social de les noves proves de corrupció del PP, torna a exigir la dimissió de Rajoy, però insisteix, una vegada més, en què Rajoy “ha de donar pas a un altre dirigent del PP perquè es faci càrrec del govern”. En comptes de demanar la dimissió del govern i eleccions anticipades, la direcció del PSOE està tractant de negociar amb “tota l'oposició” una moció de censura. És a dir, tractarà d'acordar amb CiU (implicada en casos de corrupció igualment greus) i amb el PNB, que practiquen la mateixa política social i econòmica que el PP, una moció que, a més, no té cap possibilitat de prosperar ja que el PP té majoria absoluta al parlament.
La posició de la direcció de CCOO i UGT també és inacceptable, mantenint un silenci completament vergonyós, que no és més que la continuïtat de la seva política de pactes i consensos amb la patronal i el govern. Com més inconseqüent sigui la política dels dirigents del PSOE, de CCOO i d'UGT amb l'objectiu d'acabar d'una vegada amb el govern del PP, major es farà la bretxa que separa a aquests dirigents de la base social i política de l'esquerra, dels militants i dels activistes sindicals.
Esquerra Unida ha de cridar a la mobilització als carrers confluint amb les Marees
Esquerra Unida sí està exigint la dimissió del govern del PP i la convocatòria d'eleccions anticipades. Això és completament positiu i connecta amb les aspiracions de milions de treballadors i joves que s'han mobilitzat massivament contra aquest govern reaccionari. Amb la seva posició, Cayo Lara i Esquerra Unida no fa més que reconèixer el que la majoria sent: que aquest govern, i aquest parlament, estan completament divorciats del sofriment de la immensa majoria de la societat, i que amb els seus actes i la seva política, el PP i els que accepten la lògica del capitalisme han perdut tota la seva legitimitat. Mai com ara la caiguda del govern del PP, i amb ella tota la seva corrupció i els seus atacs contra totes les conquestes socials de la classe treballadora i de la joventut, ha estat més factible. Però l'exigència de dimissió del govern i d'eleccions anticipades ha de ser completada amb la convocatòria immediata de mobilitzacions perquè tot el protagonisme estigui al carrer, en la lluita dels treballadors i del joves i no aquest parlament il•legítim del que només poden sortir maniobres de distracció. Aquest és la crida que ha de realitzar Esquerra Unida, per confluir a més amb els moviments socials, amb les Marees. La lluita al carrer, massiva, ocupant les places com a Egipte, com a Brasil, com vam fer després de l'esclat del 15M, forçant a les direccións sindicals a convocar una vaga general fins que el govern dimiteixi, és la manera de garantir no només la caiguda del PP, sinó que aquesta caiguda porti a l'elecció d'un govern d'esquerres, amb un veritable programa d'esquerres, que comenci per derogar totes les contrareformes i totes les retallades a les despeses socials impostos per la dreta i que nacionalitzi tot el sistema financer i les grans empreses, per començar a posar en pràctica un pla de creixement econòmic i creació d'ocupació en benefici de la majoria de la societat.
