Capitalisme parasitari i financer. Un govern fet a la seva mida
El capitalisme espanyol travessa la crisi més important dels seus últims setanta anys. N’hi ha prou amb una dada. La formació bruta de capital fix, és a dir, la taxa del capital dedicada a la inversió productiva, ha patit un col·lapse extraordinari: va caure el 2008 un 4,7%; el 2009, un 16,6%; el 2010, un 5,1% i la previsió per al 2012 és d’un 5,5%. En cinc anys una caiguda del 38,2%! En contrast, la fuita de capitals entre el juny de 2011 i el juny de 2012 va ser de 296.000 milions d’euros, l’equivalent al 27% del PIB!
Aquestes xifres revelen molt bé el sabotatge dels capitalistes a l’economia productiva. Quan des del govern, des del PSOE i, malauradament, des de les direccions sindicals i d’IU, s’insisteix en que s’han d”adoptar” mesures que afavoreixin l’ocupació i la inversió en la producció, però sense trencar amb el sistema, ens hem de preguntar, per què els capitalistes no ho fan? Per què s’entesten en no aplicar els suggeriments dels portaveus parlamentaris i sindicals? La resposta és concreta. Els capitalistes inverteixen no per amor a l’altre, als aturats, als joves que busquen la seva primera feina. No, així no funciona el capitalisme. Ells inverteixen el seu capital si consideren que el benefici està assegurat, si obtenen un lucre satisfactori en el menor temps possible. Però si l’economia mundial està submergida en una crisi de sobreproducció sense comparació des del 1929, quan l’escassetat neix de la sobreabundància de mercaderies, béns i serveis que no troba sortida en el mercat, quan es tanquen empreses a tots els sectors, i el consum es deprimeix, no hi ha cap raó perquè els amos del capital inverteixin en el procés de producció. Al contrari, busquen acomodar-se en altres activitats més rentables encara que els seus efectes provoquin nous i majors desequilibris i una desigualtat creixent i insostenible.
El PP i Rajoy assumeixen la mecànica del capitalisme sense complexos. No en va la seva política d’”austeritat” persegueix augmentar els beneficis de la banca i les grans empreses, i donar un cop decisiu a la classe obrera, als seus drets, salaris i a la seva capacitat de resistència. Les seves “reformes” han representat, per començar, una retallada sense precedents a la despesa social, a la plusvàlua diferida, que els treballadors no obtenen directament en salaris però sí en serveis i prestacions de tot tipus; esperonen grans negocis per als monopolis privats gràcies a una nova onada de privatitzacions en sectors essencials i irrenunciables per a la població (com l’educació i la sanitat); a través de reformes legals reforcen el poder dels empresaris –com a propietaris col·lectius de la força de treball assalariada- a les fàbriques i també davant dels tribunals (que, d’altra banda, es privatitzen perquè els treballadors no puguem accedir-hi). Tot això es complementa amb el saqueig de les finances públiques -i el pagament d’interessos del deute, que el 2013 arribaran als 38.600 milions d’euros, un 33,8% més que el 2012-, en benefici dels responsables de la crisi: el sector financer i els grans plutòcrates.
Es pot ser més escandalosament mentider que el ministre De Guindos, que Rajoy, que tot aquest govern de reaccionaris, quan exigeixen austeritat i nous sacrificis acusant als ciutadans corrents d’haver viscut per “sobre de les seves possibilitats”, mentre permet als bancs estafar a un milió de famílies amb les preferents o desnonar a més de tres-centes mil, i a més, premia a aquests paràsits amb constants injeccions de capital, amnisties fiscals, amb la compra dels seus immobles invendibles, i aplaudeix les indemnitzacions multimilionàries que obtenen en abandonar tranquil·lament els seus càrrecs després de falsejar els llibres comptables? Així és i així funciona el sistema en la seva fase de degeneració senil, en l’època del capitalisme monopolista d’Estat. La seva putrefacció representa la putrefacció de la societat contemporània, dels seus governs, de la seva justícia, de la seva moral, de les seves institucions (que ara revelen millor que mai fins a quin punt estan subordinades a les grans empreses i bancs).
Enfonsar els treballadors en la pobresa
El 2012 s’han evaporat cada dia més de 2.000 llocs de treball, i segons Eurostat, l’oficina estadística de la UE, cap al novembre l’atur va arribar a la cota del 26,6%, o el que és el mateix, 6.157.000 persones a l’atur. Més de 1,7 milions de llars, segons l’última Enquesta de Població Activa, té a tots els seus membres a l’atur, i només el 67% dels registrats a les oficines d’ocupació reben alguna prestació. Però la sagnia no s’aturarà el 2013. Les mesures en marxa, amb la reforma laboral com a ariet, provocaran un augment de desenes de milers de nous aturats en l’empresa privada i en el sector públic, on s’han destruït més de 70.000 llocs de treball l’any passat.
El creixement d’aquest “exèrcit de reserva”, i les reformes i mesures aprovades pel PP, ha fet retrocedir el poder adquisitiu dels treballadors als nivells de 1985. Segons l’OCU, tres de cada deu treballadors cobren ara entre un 1% i un 10% menys que fa un any, mentre que un de cada deu ha vist reduït el seu salari en més d’un 20%. Només un 37% ha mantingut el seu salari durant els últims dotze mesos. Entre els jubilats, el 35% cobra entre un 5% i un 10% menys que any enrere, i el 8% entre un 10% i un 20% menys. L’empobriment de la classe obrera també es nodreix de l’augment escandalós dels preus dels productes i serveis bàsics. En l’últim any el rebut de la llum ha pujat quatre cops (en total, un 17%, i un 70% d’increment des del 2008). Però la llum no és cap excepció: la pujada del preu dels transports públics és igual de brutal, com els increments de les tarifes de l’aigua, de l’IBI, dels peatges, els aliments i un llarg etcètera.
Les conseqüències de tot això són òbvies. Segons un informe del Sindicat de Tècnics del Ministeri d’Hisenda (Gestha), elaborat a partir de dades oficials, la taxa de precarietat a Espanya, que inclou nuclis familiars amb ingressos conjunts iguals o inferiors a 12.000 euros bruts anuals, així com famílies sense ingressos, afecta a un total de 20,6 milions de persones, és a dir, el 43,7% de la població! Aquesta pauperització creixent de la població té el seu contrapunt en l’acumulació de riquesa en l’altre pol: el 10% dels més rics gaudeixen del 63% de la renda global espanyola (només 200 espanyols multimilionaris tenen 145.800 milions d’euros de patrimoni). “Governar, de vegades, és repartir dolor”, va senyalar fa unes setmanes amb total desimboltura el ministre de Justícia, Alberto Ruiz Gallardón. Ho està aconseguint, sens dubte: no només han repartit un gran patiment, el que en realitat fan és exercir una gran violència contra la majoria. És una guerra total, però no declarada oficialment.
El full de ruta del govern de Rajoy per al 2013
Les tendències cap a la depressió de l’economia espanyola es reforcen, com reconeixen els organismes econòmics internacionals, que empitjoren les previsions del govern notablement: després d’una contracció de l’1,3% del PIB el 2012, l’OCDE i l’FMI estimen per al 2013 una caiguda de l’1,4% o l’1,3%, i una taxa d’atur del 26,9%, superior a la del 2012!
“Donats els importants riscos que s’han acumulat, són urgents mesures polítiques decisives en tots aquests fronts”, afirma l’últim informe de l’OCDE. I quines són aquestes mesures urgents? Augment de l’IVA a més béns i serveis; una nova reforma de les pensions per retardar l’edat de jubilació i rebaixar la seva quantitat; una altra reforma laboral, amb un contracte únic i que retalli les indemnitzacions per acomiadament... Per exagerats que semblin, aquests “suggeriments” formen part del full de ruta del govern de Rajoy per al 2013 i es complementen amb d’altres que estan en la seva safata de sortida: el copagament sanitari total; acomiadar milers de funcionaris i empleats públics (algunes xifres que s’han filtrat parlen d’un 20%); aprofundir en les retallades en les prestacions de desocupació, jubilació i viduïtat, que ja s’han posat en marxa el 2012; privatització de l’educació i la sanitat gràcies a l’aplicació de la LOMCE i a decrets com el del Govern regional de Madrid...
Aquesta política d’esclavització de la classe obrera garanteix que el govern no es vegi obligat a sol·licitar el “rescat” financer a la UE. Si no ho han fet fins ara és per la por a una escalada en la lluita de classes encara major a la d’aquest últim any. Fa poques setmanes el ministre d’Economia, Luis de Guindos, va admetre que el Govern estava “mirant” la possibilitat de sol·licitar-lo i va senyalar: “Els temps també són importants. Hem d’elegir la millor decisió en el millor moment possible”. En efecte, llençar gasolina sobre un incendi no sol ser una bona idea.
Continuar la lluita fins a tombar el PP i alçar una alternativa socialista a la catàstrofe capitalista
Ningú pot dir ja que els treballadors, que la joventut, no estem disposats a lluitar amb totes les conseqüències. A totes les grans accions de masses de l’any que ha acabat s’ha sentit l’impuls des de baix: els dirigents sindicals han anat a remolc dels esdeveniments, obligats a convocar dues vagues generals –que han estat un èxit rotund- després de ser pressionats per un moviment de protesta que els ha desbordat constantment. El problema no és de força, ni de decisió. L’exemple de la marea verda, dels miners, els jornalers, els estudiants, els empleats públics, els del transport urbà, la sanitat madrilenya, de moltes empreses privades, és esfereïdor. Però els treballadors s’han d’enfrontar no només a la dreta i la patronal, també han de superar l’obstacle d’uns dirigents que encara estan petrificats per la política de la “pau social”, del “diàleg i pacte social”. Idees que, en els fets, serveixen com a força auxiliar al govern i els empresaris.
Després de la vaga general del 14-N i les manifestacions multitudinàries d’aquell dia, els dirigents de CCOO i UGT han tornat a recórrer a un guió molt conegut. En comptes de mantenir la continuïtat de la lluita, d’endurir-la i estendre-la, a través d’un calendari concret de noves vagues generals amb l’objectiu irrenunciable de tombar la contrareforma laboral, la LOMCE, les retallades socials, i fer un pas endavant exigint la renúncia del govern, s’han centrat en reclamar un “referèndum” –que és un replegament sobre el nivell de mobilització a què es va arribar- i en pidolar la tornada al “diàleg social”. I si esclaten conflictes sectorials d’envergadura que poden esdevenir un punt de referència, sembla que el seu únic interès és liquidar-los al més aviat possible.
Quan la direcció d’Iberia va anunciar un ERO que comportarà la destrucció de 4.500 llocs de treball i una reducció de prop del 40% dels salaris, CCOO i UGT van amenaçar amb una convocatòria de vaga, suspesa immediatament després de la pressió del govern, l’empresa i els grans mitjans de comunicació. En lloc de basar-se en la força dels treballadors d’Iberia, en la seva capacitat per paralitzar el trànsit aeri i els aeroports de tot l’Estat, en l’ambient que hi ha a favor de la lluita contra els acomiadaments per desfermar un moviment de solidaritat, els dirigents sindicals han acceptat els plans de l’empresa només que trossejant-los al llarg dels pròxims dos anys. Una cosa molt semblant ha passat amb la lluita de Paradors Nacionals. Després d’unes quantes jornades de vaga que van ser un èxit de participació, les direccions de CCOO i UGT firmen un acord que implica, en essència, acceptar les exigències del govern: 350 acomiadaments, el tancament del Parador de Puerto Lumbreras i que 27 centres pateixin tancaments parcials per períodes de dos, tres o quatre mesos, a més a més de la clausura de 13 restaurants.
A la reconversió que pateix el sector bancari, l’estratègia de les federacions de CCOO i UGT és similar. La direcció de Bankia “nacionalitzada”, nomenada a dit pel PP, ha posat a sobre la taula 6.000 acomiadaments, el tancament de mil sucursals i una reducció salarial de prop del 50%, complint les condicions imposades per Brussel·les per proporcionar liquiditat. En el cas de Banco Santander la xifra d’acomiadaments serà de 3.000 treballadors. En el conjunt del sector bancari es destruiran 55.000 llocs de treball entre el 2008 i el 2015, segons els plans posats en marxa. Quina és l’actitud dels dirigents de CCOO i UGT davant d’aquesta salvatjada? Lluny de plantejar una resposta contundent, començant per un pla de vagues generals al sector, imploren negociar amb una clara disposició a acceptar els acomiadaments però en “condicions no traumàtiques”, és a dir, amb una mica més d’indemnització i amb algunes prejubilacions.
Les direccions de CCOO i UGT, que manquen d’una alternativa coherent a la crisi capitalista, accepten la seva lògica d’una manera irrefutable. Però la seva acció va a contrapèl del sentir dels treballadors i del seu nivell de consciència, de l’actitud que milions han demostrat en aquesta lluita de classes sense quarter. A sectors on les cúpules sindicals tenen menys influència per imposar les seves polítiques, els conflictes adquireixen una dinàmica notablement diferent. En el cas de la sanitat madrilenya, la mobilització exemplar contra la privatització ha destacat per dret propi gràcies a assemblees constants, participatives i democràtiques (que tan poc agraden als buròcrates); per una presència multitudinària, tant de treballadors com de pacients i població en general, a les vagues, a les tancades d’hospitals i ambulatoris, a les manifestacions; per haver guanyat la batalla de l’opinió pública madrilenya… Sens dubte, aquesta mobilització, que se suma a les 62 vagues i 2.500 manifestacions registrades a la capital del “regne” al llarg del 2012, representen el major desgast del govern del PP a Madrid en vint anys.
La possibilitat d’una victòria està a l’abast de la mà, i la clau està en unificar la lluita de la sanitat pública, amb l’ensenyament públic, els treballadors de Metro, de l’EMT, de Telemadrid, de la recollida d’escombraries, de l’Ajuntament…, en una vaga general de 24, 48 o de 72 hores a la comunitat de Madrid fins que el PP retrocedeixi. I l’efecte d’un triomf similar no se li escapa a ningú: actuaria com una descàrrega elèctrica per al moviment obrer de tot l’Estat i un cop del qual la reacció no es podria refer.
Una estratègia d’aquest tipus significa partir del fet que la millor defensa de les conquestes que ens volen prendre és passar a una política ofensiva, confiar plenament en la capacitat de lluita dels treballadors, i defensar una alternativa revolucionària, socialista, en front de la crisi del capitalisme i els atacs del PP, que generalitzi i doni un contingut acabat a les conclusions que milions de treballadors estan traient de la seva experiència quotidiana. Òbviament, les direccions sindicals actuals, imbuïdes de prejudicis, infectades pels clixés de l’opinió política burgesa, inflades per la rutina d’oficina i acomodades a l’escalf dels despatxos, són completament refractàries a aquesta política.
Recentment, Ignacio Fernández Toxo, secretari general de CCOO, va plantejar que al mes de març hi haurà noves mobilitzacions a la UE contra les retallades. Les declaracions les va fer en el X Congrés de CCOO de Catalunya i va ser molt sincer a l’hora de traslladar les seves inquietuds: “Ens agradaria més treballar en un escenari de negociació, però les portes estan tancades aquí i a Europa. Per tant, intentarem obrir aquest espai des de la mobilització social”. Per descomptat, va descartar que aquesta mobilització acabi en una nova vaga general a l’Estat espanyol (ja ens té acostumat a això), i va demanar als partits d’esquerres que “facin el relleu de l’activisme que porten a terme els sindicats en la lluita contra les retallades”, perquè, segons Toxo: “el sindicalisme no ho pot tot ni se li pot carregar aquesta responsabilitat”. En el mateix discurs va reclamar “un pla Marshall del segle XXI” per ajudar als països en pitjors condicions de la UE.
Un buròcrata és un murri astut, i un gran buròcrata ho és en una proporció molt més gran. Toxo, en les seves declaracions, revela sense embuts la psicologia de l’aparell sindical: “Prou ja de tanta mobilització! Allò nostre és negociar, allí és on ens trobem còmodes! Que altres facin el relleu!”. Quina manera més bonica de treure’s responsabilitats. En qualsevol cas, Toxo podria senyalar quina política haurien d’adoptar les direccions de PSOE i IU. Però no ho fa per la simple raó que la política dels dirigents del PSOE, i en gran mesura de molts d’IU, és la mateixa que defensen les cúpules de CCOO i UGT, i que es resumeix en: Un pla Marshall per a Europa! Refundar la UE sobre bases pietoses i considerades amb els treballadors i els pobres! Fa més de 150 anys, quan Marx i Engels van escriure el Manifest Comunista, també es van referir a aquells socialistes (els anomenaves “socialistes burgesos”) que “volen perpetuar les condicions de vida de la societat moderna sense les lluites i els perills que neixen fatalment d’aquelles. Volen la societat actual sense els elements que la revolucionen i la descomponen”. Que bonic seria un Pla Marshall per a Europa! I que la CEOE fos raonable, amiga dels treballadors, i comprengués que ha d’acceptar una distribució més justa de la riquesa! Per a disgust de Toxo, Méndez, Rubalcaba, de tots els reformistes del món que enyoren els bons dies del “capitalisme progressiu”, vivim en l’era de la descomposició del règim burgès; d’una gran guerra social que destrueix el bonic i cuidat jardí de la col·laboració de classes, que situa en primer pla la dominació autoritària del capital financer, que posa en qüestió les formes de democràcia parlamentària, de la llibertat d’expressió, d’organització i vaga, incompatibles de forma creixent amb el manteniment de l’ordre capitalista.
El sindicalisme mostra tots les seves limitacions quan renuncia a la lluita política per la transformació socialista de la societat. El primer objectiu dels treballadors i els joves amb consciència de classe és comprendre que no hi ha cap medicina “democràtica” per a un sistema podrit. Que la protesta massiva que s’està desenvolupant contra les polítiques d’ajust, de retallades socials, contra els desnonaments i la privatització de l’ensenyament i la sanitat públiques, perquè tingui èxit, ha d’esdevenir organització política conscient. És necessari alçar la bandera del socialisme dins dels nostres sindicats de classe, de les nostres organitzacions polítiques de classe, forjar una tendència marxista revolucionària forta que parli clar als treballadors i a la joventut, per oposar a la barbàrie capitalista una alternativa socialista: l’expropiació del capital financer, de la banca i els monopolis, sota el control democràtic dels treballadors, com a pas decisiu per a conquerir unes condicions de vida dignes i de plena ocupació, defensant els nostres serveis públics essencials i establint les bases materials per a una autèntica democràcia de la majoria.
