Crisi orgànica del capitalisme
Després de presentar uns pressupostos per al 2013 que porten a una nova baixada als inferns –amb descensos de la despesa d’un 14% a ministeris com el d’Educació i del 22% en el de Sanitat-, el govern del PP ha conegut les últimes previsions de l’FMI per a l’economia espanyola: el PIB caurà l’any vinent un 1,3%, gairebé el triple de l’estimat per Rajoy, i el dèficit públic no baixarà del 3% fins el 2017. En resum, totes les mesures d’ajust adoptades no serviran en cap cas per estimular el creixement, sinó per garantir que la gran banca, nacional i internacional, cobri puntualment els interessos pel deute públic espanyol que han adquirit a tipus d’usurer, un capítol que en aquests pressupostos representa la primera despesa d’Estat: més de 32.000 milions d’euros! Però, a més a més, la previsió de l’FMI tira per terra els càlculs del PP, que en fer els comptes per al 2013 partien de que l’economia només retrocediria un 0,5% i el dèficit es podria rebaixar al 4,5%, cosa totalment descartada si no s’apliquen noves i sagnants retallades. Tot això sense tenir en compte les contrapartides que representarà el rescat de l’economia espanyola i que, com han afirmat tant el ministre d’Economia alemany com el president del Banc Central Europeu, seran contundents.
Amb un col·lapse de la formació bruta de capital fix en els últims cinc anys (la caiguda ha estat de més del 37%); una fuga de capitals que segons les últimes dades del Banc d’Espanya pujava fins el mes de juliol (en taxa interanual) a 235.375 milions d’euros (prop del 25% del PIB); una contracció de la demanda que continua sense fre i un descens clar de les exportacions, en un context de crisi europea i mundial, la política de retallades només aguditzarà la recessió de l’economia espanyola. La perspectiva de més atur, menys poder adquisitiu i més pobresa, són el present i el futur per a la majoria. Càritas, en el seu últim informe, revelava que un 25,5% de la població està en risc de pobresa o exclusió social, mentre l’atur va tornar a pujar al setembre, amb 79.645 nous desocupats, rabejant-se especialment amb els menors de 25 anys, que suporten una taxa superior al 50%. Paral·lelament, la pèrdua de poder adquisitiu de la classe obrera el 2012 serà la més gran des de la Transició, i segons dades de l’Institut Nacional d’Estadística (INE) els ingressos dels treballadors perden abruptament terreny en la renda nacional enfront dels beneficis empresarials.
Un govern dèbil al que només li queda la repressió
És difícil recordar un govern que en tan poc temps, deu mesos, s’hagi desacreditat tant i que perdi suport tan ràpidament. Segons una enquesta de El País publicada el passat 12 de setembre, el 84% dels votants no confia en el president del govern i només un de cada dos votants del PP (52%) tornaria a votar a aquest partit. Però les enquestes, les previsions i les perspectives poden empitjorar encara més per a la dreta.
Aquestes últimes setmanes hem tingut nous exemples de la disposició dels joves i treballadors a plantar batalla als plans del PP. L’últim ha estat la històrica mobilització del 25 de setembre, que ens ha deixat una imatge simbòlica i que reflecteix el clima social existent: desenes de milers de persones envoltant un parlament aïllat, protegit per més de 1.500 antiavalots, mentre els diputats a dins miraven de donar una imatge de “normalitat” i “tranquil·litat” que no sentien. A les setmanes prèvies al 25-S, tant el govern com els seus portaveus als mitjans de comunicació afins portaven a terme una intensa campanya de criminalització, titllant la mobilització de “cop d’Estat encobert” i comparant-la amb el 23-F. Increïble! Un cop més, el govern del PP mira de desacreditar el moviment i atemorir la població per impedir l’èxit de la convocatòria, però tots els seus intents són infructuosos. Després del 25-S, desenes de milers vam tornar a sortir al carrer amb més força el 29, per denunciar la brutalitat policial i exigir la fi d’aquest govern reaccionari.
La salvatge repressió policial, amb imatges dignes de les èpoques més negres de la dictadura franquista, i les declaracions posteriors de dirigents destacats del govern, van revelar de manera nítida l’autèntic tarannà antidemocràtic, no només del PP, sinó de la burgesia espanyola. La delegada del govern de Madrid, Cristina Cifuentes, no ha deixat passar l’ocasió per demanar “modular el dret de manifestació”, és a dir, crear un estat d’excepció contra les protestes socials, fent servir els tribunals com a complement de les porres dels antiavalots. En la mateix línia també s’han manifestat el nou president de
Una altra reminiscència patètica del caràcter totalitari del govern actual va ser la frase antològica de Mariano Rajoy lloant “a la majoria silenciosa que no es manifesta”, el mateix argument que feia servir Franco cada cop que dictava una pena de mort o reprimia a treballadors. El País del 7 d’octubre publicava una enquesta que no deixava marge per al dubte sobre què opina aquella “majoria silenciosa”. El 77% dels enquestats comparteix i dona suport als motius de la protesta del 25-S; un 91% creu que la crisi l’estan pagant tots menys els bancs i els més rics; i a la pregunta sobre el que podria passar si la situació no millora, un 91% creu que hi haurà manifestacions massives freqüents; un 64% assalts a comerços i un 79% que esclataran protestes violentes.
La lluita sí serveix. Del 25-S a la vaga general
El moviment obrer, els aturats, la joventut, els jubilats, hem demostrat que no acceptem els atacs del govern: des de la vaga general del 29-M, la marxa minera, les manifestacions massives del 19 de juliol i el moviment jornaler a l’estiu, fins a la marxa a Madrid del 15-S i les grans mobilitzacions del 25-S, 29-S i del 7 d’octubre, som milions els que no ens resignem, els que volem arribar fins al final en la defensa dels nostres drets i del nostre futur.
Davant d’aquesta situació, els dirigents d’UGT i CCOO han d’escoltar la veu del carrer, de la seva base, dels milers de treballadors en lluita a molts sectors, de la joventut estudiantil, i proposar un programa contundent d’acció per fer enrere els atacs de la dreta. És increïble que en un moment com el que vivim, Toxo i Méndez segueixin amb la seva política de la dilació i confusió, posposant la convocatòria de la vaga general mentre aquesta esdevé una de les principals consignes de la classe obrera a totes les mobilitzacions. És increïble que el 7 d’octubre es perdés de nou l’oportunitat de llençar la data per a una nova vaga general, i que els dos dirigents la condicionin a que el govern del PP organitzi un referèndum sobre les retallades. Això no passarà mai! Però, a més a més, que els sindicats organitzin aquest referèndum és, senzillament, fer un pas enrere en el nivell de mobilització i protesta que ja s’ha assolit. El que fa falta és unificar les lluites, ampliar-les, estendre-les i endurir-les, fins aconseguir derrotar el govern!
Molts mitjans de comunicació ja situen la data de la vaga general el proper 14 de novembre, després que a la reunió de
No són pocs els que, des de les files de la burgesia, plantegen obertament que l’estat espanyol es prepara per a una situació semblant a la de Grècia. La previsible sol·licitud de rescat, que només es retarda pel temor de Rajoy a les conseqüències brutals que tindrà en la lluita de classes, remarca el caràcter històric dels moment que vivim. Centenars de milers de joves, treballadors, desocupats, estem passant per una dura escola d’aprenentatge, la lliçó principal de la qual està clara: hem de transformar la protesta social en organització i lluita política conscient, per derrocar el capitalisme i transformar la societat en línies socialistes.
Crisi orgànica del capitalisme
Després de presentar uns pressupostos per al 2013 que porten a una nova baixada als inferns –amb descensos de la despesa d’un 14% a ministeris com el d’Educació i del 22% en el de Sanitat-, el govern del PP ha conegut les últimes previsions de l’FMI per a l’economia espanyola: el PIB caurà l’any vinent un 1,3%, gairebé el triple de l’estimat per Rajoy, i el dèficit públic no baixarà del 3% fins el 2017. En resum, totes les mesures d’ajust adoptades no serviran en cap cas per estimular el creixement, sinó per garantir que la gran banca, nacional i internacional, cobri puntualment els interessos pel deute públic espanyol que han adquirit a tipus d’usurer, un capítol que en aquests pressupostos representa la primera despesa d’Estat: més de 32.000 milions d’euros! Però, a més a més, la previsió de l’FMI tira per terra els càlculs del PP, que en fer els comptes per al 2013 partien de que l’economia només retrocediria un 0,5% i el dèficit es podria rebaixar al 4,5%, cosa totalment descartada si no s’apliquen noves i sagnants retallades. Tot això sense tenir en compte les contrapartides que representarà el rescat de l’economia espanyola i que, com han afirmat tant el ministre d’Economia alemany com el president del Banc Central Europeu, seran contundents.
Amb un col·lapse de la formació bruta de capital fix en els últims cinc anys (la caiguda ha estat de més del 37%); una fuga de capitals que segons les últimes dades del Banc d’Espanya pujava fins el mes de juliol (en taxa interanual) a 235.375 milions d’euros (prop del 25% del PIB); una contracció de la demanda que continua sense fre i un descens clar de les exportacions, en un context de crisi europea i mundial, la política de retallades només aguditzarà la recessió de l’economia espanyola. La perspectiva de més atur, menys poder adquisitiu i més pobresa, són el present i el futur per a la majoria. Càritas, en el seu últim informe, revelava que un 25,5% de la població està en risc de pobresa o exclusió social, mentre l’atur va tornar a pujar al setembre, amb 79.645 nous desocupats, rabejant-se especialment amb els menors de 25 anys, que suporten una taxa superior al 50%. Paral·lelament, la pèrdua de poder adquisitiu de la classe obrera el 2012 serà la més gran des de la Transició, i segons dades de l’Institut Nacional d’Estadística (INE) els ingressos dels treballadors perden abruptament terreny en la renda nacional enfront dels beneficis empresarials.
Un govern dèbil al que només li queda la repressió
És difícil recordar un govern que en tan poc temps, deu mesos, s’hagi desacreditat tant i que perdi suport tan ràpidament. Segons una enquesta de El País publicada el passat 12 de setembre, el 84% dels votants no confia en el president del govern i només un de cada dos votants del PP (52%) tornaria a votar a aquest partit. Però les enquestes, les previsions i les perspectives poden empitjorar encara més per a la dreta.
Aquestes últimes setmanes hem tingut nous exemples de la disposició dels joves i treballadors a plantar batalla als plans del PP. L’últim ha estat la històrica mobilització del 25 de setembre, que ens ha deixat una imatge simbòlica i que reflecteix el clima social existent: desenes de milers de persones envoltant un parlament aïllat, protegit per més de 1.500 antiavalots, mentre els diputats a dins miraven de donar una imatge de “normalitat” i “tranquil·litat” que no sentien. A les setmanes prèvies al 25-S, tant el govern com els seus portaveus als mitjans de comunicació afins portaven a terme una intensa campanya de criminalització, titllant la mobilització de “cop d’Estat encobert” i comparant-la amb el 23-F. Increïble! Un cop més, el govern del PP mira de desacreditar el moviment i atemorir la població per impedir l’èxit de la convocatòria, però tots els seus intents són infructuosos. Després del 25-S, desenes de milers vam tornar a sortir al carrer amb més força el 29, per denunciar la brutalitat policial i exigir la fi d’aquest govern reaccionari.
La salvatge repressió policial, amb imatges dignes de les èpoques més negres de la dictadura franquista, i les declaracions posteriors de dirigents destacats del govern, van revelar de manera nítida l’autèntic tarannà antidemocràtic, no només del PP, sinó de la burgesia espanyola. La delegada del govern de Madrid, Cristina Cifuentes, no ha deixat passar l’ocasió per demanar “modular el dret de manifestació”, és a dir, crear un estat d’excepció contra les protestes socials, fent servir els tribunals com a complement de les porres dels antiavalots. En la mateix línia també s’han manifestat el nou president de
Una altra reminiscència patètica del caràcter totalitari del govern actual va ser la frase antològica de Mariano Rajoy lloant “a la majoria silenciosa que no es manifesta”, el mateix argument que feia servir Franco cada cop que dictava una pena de mort o reprimia a treballadors. El País del 7 d’octubre publicava una enquesta que no deixava marge per al dubte sobre què opina aquella “majoria silenciosa”. El 77% dels enquestats comparteix i dona suport als motius de la protesta del 25-S; un 91% creu que la crisi l’estan pagant tots menys els bancs i els més rics; i a la pregunta sobre el que podria passar si la situació no millora, un 91% creu que hi haurà manifestacions massives freqüents; un 64% assalts a comerços i un 79% que esclataran protestes violentes.
La lluita sí serveix. Del 25-S a la vaga general
El moviment obrer, els aturats, la joventut, els jubilats, hem demostrat que no acceptem els atacs del govern: des de la vaga general del 29-M, la marxa minera, les manifestacions massives del 19 de juliol i el moviment jornaler a l’estiu, fins a la marxa a Madrid del 15-S i les grans mobilitzacions del 25-S, 29-S i del 7 d’octubre, som milions els que no ens resignem, els que volem arribar fins al final en la defensa dels nostres drets i del nostre futur.
Davant d’aquesta situació, els dirigents d’UGT i CCOO han d’escoltar la veu del carrer, de la seva base, dels milers de treballadors en lluita a molts sectors, de la joventut estudiantil, i proposar un programa contundent d’acció per fer enrere els atacs de la dreta. És increïble que en un moment com el que vivim, Toxo i Méndez segueixin amb la seva política de la dilació i confusió, posposant la convocatòria de la vaga general mentre aquesta esdevé una de les principals consignes de la classe obrera a totes les mobilitzacions. És increïble que el 7 d’octubre es perdés de nou l’oportunitat de llençar la data per a una nova vaga general, i que els dos dirigents la condicionin a que el govern del PP organitzi un referèndum sobre les retallades. Això no passarà mai! Però, a més a més, que els sindicats organitzin aquest referèndum és, senzillament, fer un pas enrere en el nivell de mobilització i protesta que ja s’ha assolit. El que fa falta és unificar les lluites, ampliar-les, estendre-les i endurir-les, fins aconseguir derrotar el govern!
Molts mitjans de comunicació ja situen la data de la vaga general el proper 14 de novembre, després que a la reunió de
No són pocs els que, des de les files de la burgesia, plantegen obertament que l’estat espanyol es prepara per a una situació semblant a la de Grècia. La previsible sol·licitud de rescat, que només es retarda pel temor de Rajoy a les conseqüències brutals que tindrà en la lluita de classes, remarca el caràcter històric dels moment que vivim. Centenars de milers de joves, treballadors, desocupats, estem passant per una dura escola d’aprenentatge, la lliçó principal de la qual està clara: hem de transformar la protesta social en organització i lluita política conscient, per derrocar el capitalisme i transformar la societat en línies socialistes.
