En la nostra humil opinió, els companys de les CUP estan equivocats amb la seva aposta per les cooperatives. A més, pensem que no es tracta d'una qüestió secundària ni moltíssim menys. Als moments d'ascens revolucionari, una vegada i una altra es presenta davant els treballadors l'opció del cooperativisme com una alternativa a les expropiacions i nacionalitzacions. Des de l'esquerra “moderna” es defensa la cooperativa com una cosa molt més democràtica que una empresa pública, on el treballador es converteix en propietari dels mitjans de producció.
Nosaltres no defensem una empresa pública regida per criteris capitalistes, però pensem que la cooperativa tampoc soluciona els problemes de la classe obrera. En la nostra opinió, les CUP haurien de promoure, no cooperatives de producció, sinó empreses públiques, però empreses públiques controlades pels treballadors. Així mateix pensem que haurien de defensar la remunicipalització dels serveis públics a través de l'expropiació de les empreses privatitzades, sense indemnització excepte en cas de necessitat comprovada, per constituir empreses municipals públiques controlades pels treballadors.
Rosa Luxemburg i les cooperatives
El primer polític que dins de l'esquerra marxista va defensar el règim de cooperatives en contrast amb la nacionalització sota control obrer va ser Eduard Bernstein (1850-1932) dins de la seva revisió general del marxisme. Per Bernstein les cooperatives eren una eina perquè els treballadors participessin en la riquesa social eliminant els beneficis comercials de la burgesia. Rosa Luxemburg (1871-1919) en el seu llibre Reforma o Revolució ja respon en aquest punt a Bernstein:
“Les cooperatives, especialment les cooperatives de producció, constitueixen un híbrid en el si de l'economia capitalista, són petites unitats de producció socialitzada dins de la distribució capitalista. Però en l'economia capitalista, la distribució domina sobre la producció i, a causa de la competència, la completa dominació del procés de producció pels interessos del capital -és a dir, l'explotació més descarada- es converteix en una condició imprescindible per a la supervivència d'una empresa.
Això es manifesta en la necessitat de, en raó de les exigències del mercat, intensificar tot el possible els ritmes de treball, allargar o escurçar la jornada laboral, necessitar més mà d'obra o posar-la al carrer..., en una paraula, practicar tots els mètodes ja coneguts que fan competitius a una empresa capitalista. I en exercir el paper d'empresari, els treballadors de la cooperativa es veuen en la contradicció d'haver de regir-se amb tota la severitat pròpia d'una empresa fins i tot contra si mateixos, contradicció que acaba enfonsant la cooperativa de producció, que o bé es converteix en una empresa capitalista normal, o bé, si els interessos dels obrers predominen, es dissol.” (Reforma i Revolució, Fundació F.Engels, pag. 70)
És a dir, sota la competència capitalista, les cooperatives de producció, o acaben convertint-se en empreses capitalistes amb caràcter general (per exemple la “cooperativa” Mondragón, avui convertida en una multinacional basca), o els treballadors durant un temps s'autoexploten per finalment fallir. Rosa Luxemburg explica que només les cooperatives de producció que tenen associada una cooperativa de consum poden abstreure's en determinades condicions del mercat, però ho fan a cosa de limitar-se a produir aliments i altres petits productes de primera necessitat i a nivell exclusivament local, centrant a més la lluita contra el capitalisme simplement en el capitalista comercial i no en el capitalista productor i el sistema bancari, veritables amos de la societat.
Control obrer, Marinaleda i Veneçuela
Les cooperatives de producció suposen defensar la propietat individual dels productors, és a dir, que els mitjans de producció siguin propietat dels productors que els utilitzen directament, és a dir, convertir-los d'assalariats a petits capitalistes. No obstant això, els marxistes defensem que els mitjans de producció siguin propietat social dels productors en el seu conjunt, és a dir, propietat de tota la classe obrera, perquè desaparegui la classe capitalista. Això només pot ser a través de la nacionalització de les empreses sota control obrer.
L'aspecte del control obrer és fonamental, ja que sota el capitalisme poden existir empreses públiques gestionades des d'un punt de vista capitalista. El genuí control obrer suposa que siguin els treballadors de l'empresa els que realment dirigeixin i controlin la producció, això sí, anteposant els interessos del conjunt de la societat als particulars de l'empresa. Per descomptat la defensa de l'expropiació de la propietat capitalista està vinculada a la perspectiva de la revolució socialista i la presa del poder.
Això no significa que en casos de lluites concretes no defensem precisament l'expropiació i la nacionalització de les empreses privades. Per exemple, en el cas municipal d'una empresa privatitzada, els treballadors poden lluitar per exigir la nacionalització de l'empresa sota control obrer. Un ajuntament governat per les CUP podria expropiar l'empresa i convertir-la en una empresa pública incorporant el control obrer amb un consell de fàbrica amb representants elegibles i revocables a tot moment per l'assemblea de treballadors i representants de la municipalitat, sindicats, associacions de veïns... Per descomptat cap representant hauria de rebre un salari superior al salari mitjà d'un obrer qualificat.
Però fins i tot en una empresa no municipal moltes vegades l'única sortida per als treballadors és exigir la nacionalització de l'empresa sota control obrer. Sobretot en aquest context de crisi, fins i tot encara que l'organisme públic encarregat de nacionalitzar l'empresa estigui dominat per la dreta. Pensem en una empresa d'automòbils, o de construccions metàl·liques, o una constructora d'habitatges l'empresari dels quals no obté tots els beneficis que voldria i decideix tancar l'empresa. Quina sortida tenen els treballadors? Formar una cooperativa? En aquest cas, quins bancs li prestaran el capital necessari per engegar la indústria, comprar les matèries primeres, actualitzar la tecnologia?? Els reformistes es limitaran a pregar a l'empresari perquè no tanqui l'empresa o implorar perquè sorgeixi un soci capitalista que es faci càrrec. Els marxistes reivindicarem per a aquesta empresa la nacionalització sota control obrer com a única via per garantir tots els llocs de treball. Per descomptat, l'única manera d'aconseguir la nacionalització seria a través de la mobilització massiva dels treballadors, recollint la solidaritat activa del conjunt de la classe obrera. Però hi ha exemples en la història que demostren que és possible.
Certament en situacions on l'empresari tanca, els treballadors ocupen l'empresa i la mantenen produint i lluitant, però l'Estat no procedeix a nacionalitzar-les, la forma jurídica que pot adoptar l'empresa per mantenir la producció i els llocs de treball mentre no és nacionalitzada pot ser la cooperativa de productors. Així va succeir amb Zanón a Argentina, o amb les terres de Marinaleda. Però no ens enganyem, si els capitalistes han permès aquestes experiències és per la lluita portada pels treballadors i la simpatia que desperten entre la classe obrera. No obstant això, Marinaleda, per exemple, amb tots els seus assoliments, no aconsegueix els 3.000 habitants de població i amb tot, sofreix els efectes del mercat capitalista i l'aïllament: fora dels límits de Marinaleda persisteix el domini dels terratinents i les brutals condicions d'explotació que sofreixen els jornalers.
El cas més significatiu de com el cooperativisme pot jugar un paper fins i tot reaccionari ho tenim a Veneçuela. Allí, enmig de la revolució, els reformistes van apostar pel cooperativisme per allunyar als treballadors de les expropiacions i el control obrer. El resultat és que malgrat les ingents quantitats de diners públics destinades per l'Estat per fomentar les cooperatives, avui dia, fora del sector petrolier el capitalista privat encara controla el 70% de l'economia veneçolana. De fet, molts treballadors van descobrir en les seves carns que els empresaris s'aprofitaven de les subvencions per a cooperatives donant-li a les contractes i subcontractes forma jurídica de “cooperativa”. Després de la nefasta experiència de les cooperatives (l'auge de les quals va estar entre 2006 i 2007) la classe obrera s'ha orientat a aconseguir nacionalitzacions i control obrer, lluita que encara s'està desenvolupant a Veneçuela.
El futur és de la classe obrera
Darrere de la defensa de les cooperatives hi ha consideracions de classe. Tornant a Rosa Luxemburg, la revolucionària marxista explica que, amb tota la seva revisió del marxisme, “Bernstein veu la realització del socialisme a fer rics als pobres, és a dir, en l'esvaïment dels antagonismes de classe en un sentit petit burgès”: convertir als assalariats en petits propietaris -afegim nosaltres- i, de pas, potenciar el negoci dels petits propietaris a través de subvencions, ajudes, prioritzant aquests negocis.
Però el petit empresari està condemnat sota el capitalisme, fa molt que va passar el temps del petit negoci pròsper. Avui dia, i amb la crisi molt més, els petits negocis sucumbeixen, fallint o sent absorbits per la gran empresa. El capitalisme concentra la propietat en cada vegada menys mans i llança a les files del proletariat i del lumpen-proletariat a l'antiga petita burgesia.
El futur de la humanitat no està a tornar al passat, al capitalisme primitiu del petit negoci. La gran indústria és progressista, en el sentit que permet un augment de la productivitat capaç d'eradicar les misèries del món. El que manca és que aquesta increïble producció social no estigui en mans de capitalistes privats, sinó dominada per la majoria de la societat: expropiar la gran propietat per posar-la al servei del conjunt de la classe obrera, aquesta és l'essència de la revolució socialista.
