Rescat financer i retallada de les despeses socials
Segons informacions que la premsa ha publicat reiteradament els últims dies els diners públics que el govern emprarà per salvar a Bankia oscil·larà entre 8.000 i 10.000 milions d'euros. Aquesta és la mateixa quantia de la retallada en sanitat i educació pública que el govern del PP va anunciar i va imposar setmanes enrere, amb tancaments d'hospitals, copagament, increment de taxes universitàries, massificació de les aules i acomiadaments massius, entre altres conseqüències. No es tracta d'una comparació arbitrària sinó de dos processos completament lligats. La rapidesa i la brutalitat amb la qual el PP està emprenent el desmantellament de totes les conquestes socials tenen totalment a veure amb la urgència de salvar els interessos dels banquers (autòctons i internacionals) d'una greu crisi econòmica i financera de la qual ells mateixos són els principals responsables i que s'agreuja per moments.
Una nacionalització al servei d'una minoria
Malgrat els intents del govern de minimitzar i maquillar l'abast que el rescat bancari tindrà en els comptes públics aquest serà sens dubte devastador. Es tracta de la major operació de rescat financer de la història en l'Estat espanyol. L'argument que els diners públics injectats en la banca es recuperarà amb interessos és un insult a la intel·ligència i ha estat desmentit pel propi José Ignacio Goirigolzarri, nou president de Bankia després de la sortida de Rato. El primer que ha defensat l'ex directiu del BBVA, jubilat amb una pensió multimilionària en plena crisi, és que Bankia no retorni a l'Estat els 4.464 milions d'euros ja prestats a través del FROB (que es convertirien en accions de l'Estat) i que l'entitat deixi de pagar els interessos per aquest préstec. Aquest és el tipus de nacionalització que està defensant el nou cap de Bankia i el PP: que l'Estat posi, directa i obertament, diners a fons perduts per tapar el forat creat pel pet del boom immobiliari sense que l'entitat deixi d'operar en funció dels interessos d'una minoria privilegiada, impune i completament paràsita. Socialitzar les pèrdues i privatitzar els guanys; el de sempre però a una escala superior, d'acord amb la gravetat històrica de la crisi capitalista.
Els treballadors estem interessats en un altre tipus de nacionalització completament diferent, on la finalitat del control de la banca sigui beneficiar a la majoria. Això implica la nacionalització de tot el sector financer, no només dels bons tòxics; l'expropiació de les grans fortunes que s'han beneficiat de l'especulació durant tots aquests anys de boom immobiliari; la nacionalització dels grans monopolis privatitzats en els últims anys i la implantació d'un control per baix dels treballadors per evitar la corrupció en les empreses nacionalitzades. Només així s'asseurien les bases per engegar l'economia i beneficiar a la majoria de la societat.
La creació de “bancs dolents”
Però els plans del govern del PP van molt més allà de Bankia. Segons ha publicat la premsa, estan disposats a sanejar amb diners públics a tot el sector bancari creant el que en l'argot financer anomenen un “banc dolent”, és a dir una entitat pública que es faci càrrec de tots els “actius tòxics” de la banca privada (préstecs incobrables, fonamentalment lligats a la construcció, i pisos que han acumulat en els balanços dels bancs per la fallida de constructors i promotors). Executat d'una o una altra manera, el pla consistirà que l'Estat compri uns “actius tòxics” el valor del qual al mercat (el real) tendeix a zero; en altres paraules, a lliurar a la banca una gran quantitat ingent de diners públics a canvi de res; en altres paraules, una nova operació de saqueig de les finances públiques amb prou feines disimulable. També segons la premsa el suport de l'Estat a la banca s'estendria no només a compensar els actius tòxics sinó uns altres que de moment són “sans”, però que amb l'agreujament de la crisi es podrien acabar “deteriorant”.
Un sistema a la vora del col·lapse
La decisió d'intervenir en Bankia, com totes les mesures del govern del PP, és producte d'una exigència de la gran burgesia espanyola i internacional, particularment del sector financer, a través del BCE i el FMI. Bankia portava en una situació de fallida de facto des de fa molt temps i aquesta situació amenaçava amb sortir a la superfície de forma abrupta i arrossegar rere seu a tot el sistema financer espanyol i internacional. Els bancs espanyols li deuen als francesos (incloent el sector privat no bancari) 248.000 milions de dòlars, 202.000 milions als alemanys i 140.000 milions als britànics. Empreses espanyoles deuen 97.000 milions de dòlars als bancs francesos i 79.000 milions als britànics. La interconnexió financera és evident.
El detonant, l'accident, el que ha empès el govern a actuar ara sembla que va ser el retard en la presentació de l'informe de l'empresa auditora Deloitte. El desfalc entre el valor formal de Bankia i el seu valor real ja era massa voluminós com per poder encobrir-ho, la publicació de l'informe podria provocar moviments fora de control en els “mercats”, així que el govern va decidir intervenir. Segons l'informe de Deloitte, el Banc Financer i d'Estalvi al que pertany Bankia tenia comptabilitzat en el seu balanç 12.000 milions d'euros en accions d'aquesta última entitat, quan el seu valor en Borsa actualment és de 2.000 milions. També té crèdits concedits en mora o d'improbable recuperació per un valor de 31.000 milions, amb tan sols 8.300 aprovisionats.
Bankia, la punta de l'iceberg
Bankia és la punta d'iceberg del desastre en el qual està sumida tota la banca espanyola. En tot cas, Bankia, de per si mateix, ja suposa un 20% de tot el sistema financer espanyol i és la quarta entitat en importància, amb 300.000 milions en actius comptabilitzats.
Segons dades del propi Banc d'Espanya els actius problemàtics en tota la banca espanyola ascendeixen a 184.000 milions d'euros i segons dades publicades en la premsa, 120.000 estan sense provisionar. La tendència és que els actius tòxics segueixen creixent. La morositat, que està a nivells històrics, no només afecta al sector immobiliari, ja comença a estendre's als préstecs realitzats a altres segments de l'economia. El sector bancari espanyol era una bomba de rellotgeria i anava a esclatar a qualsevol moment. El factor fonamental és que l'economia productiva segueix una profunda tendència descendent. La crisi capitalista mundial, que és una crisi de sobreproducció, no ha tocat fons i l'economia espanyola és un de les seves baules més febles. Per això, malgrat el brutal cost social de les mesures del PP per salvar el sistema financer, no està en absolut clar que aconsegueixi estabilitzar-lo. El forat és tan gran, i creix a tal velocitat, que tard o d'hora és probable que sigui necessària una intervenció concertada de la burgesia a escala europea i fins i tot mundial.
La factura fins ara: mig bilió
Per tot aquesta situació és evident que les quantitats d'injecció fetes públiques fins ara es quedaran curtes. I això malgrat les ingents quantitats de diners que s'han injectat des de l'inici de la crisi, que ja de per si mateix són un pesat llast que amenaça amb enfonsar a tota la societat.
Realment Bankia és un “banc zombie” i, malgrat les nauseabundes lloes cap a Rato que es poden llegir en la premsa, que el presenta com un “brillant gestor”, realment aquest projecte no hagués pogut sobreviure ni un sol minut sense el respatller dels diners públics. A més de l'esmentat préstec del Frob per valor de 4.464 milions, entre Bankia, el BFA i les caixes que formen el grup van rebre de l'Estat, en forma d'avals, 35.500 milions d'euros des de l'any 2008 fins avui. I ara vindrà el nou pla de sanejament públic amb noves i multimilionàries injeccions anunciades, amb la finalitat de vendre al banc al sector privat una vegada torni a ser rendible.
Si analitzem el conjunt de la banca espanyola la situació no és molt diferent. Fins a finals de 2011 el conjunt del sector financer va rebre un total de 115.046 milions d'euros, entre avals i ajudes directes a càrrec del Frob. Pel 2012 el govern de Rajoy va aprovar una nova línia d'avals per import de 100.000 milions d'euros. A això caldria sumar els 300.000 milions d'euros de crèdits concedits pel BCE amb un interès del 1% a 3 anys. En total estem parlant de 500.000 milions d'ajuda pública, la meitat del PIB de l'economia espanyola.
Però és que a més, a això caldria sumar, els diners que l'Estat lliura a la banca via interessis del deute, una quantitat que ha augmentat any rere any durant la crisi. La majoria del deute públic espanyol està en mans de bancs espanyols. Aquest any l'Estat gastarà en concepte d'interessos del deute 30.000 milions, el 10% del total de la despesa de l'Estat; a això caldria sumar 4.600 milions del deute autonòmic. El negoci de l'especulació, demanant diners al BCE al 1% i prestant a l'Estat al 5% és una de les fonts més importants de beneficis de la banca en l'últim període. Per aquesta via Santander, BBVA, Caixabank, Popular, Sabadell, Banesto i Bankinter van embutxacar 1.646 milions en el primer trimestre d'aquest any.
Beneficis a mansalva, malgrat la crisi
Per més increïble que sembli (però així funciona el capitalisme), malgrat la dependència dels diners públics que té la banca; a pesar que ara ha de ser rescatada en una operació que portarà a la ruïna a la majoria de la societat si no ho impedim; aquesta ha collit, durant la crisi, multimilionaris beneficis, repartint sucosos dividends i pagant salaris i pensions multimilionàries a uns quants directius i “assessors”. El 2008 les cinc grans entitats financeres espanyoles (Santander, BBVA, Caja Madrid, La Caixa i Banc Popular) van tenir un benefici net conjunt de 18.000 milions d'euros. El 2009 els bancs que operaven a Espanya van obtenir en conjunt 15.000 milions de beneficis. El benefici net de les cinc més importants va arribar a 14.940 milions d'euros en 2010, ja en una situació de crisi brutal. Increïblement, una setmana abans de la nacionalització, Bankia presentava beneficis per 40,9 milions.
Fa tan sols dos anys, ja en plena crisi capitalista, els banquers espanyols encara es vanagloriaven de ser els “més rendibles del món”, i efectivament, per uns quants butxaques l'eren. Segons dades del Banc de Pagaments Internacionals (BIS) de 2010 el benefici abans d'impostos de les principals entitats financeres espanyoles va ser el més alt dels països d'economies avançades, en proporció als seus actius: més del doble del benefici obtingut pels bancs a EUA i més del cinc vegades que els francesos.
En realitat els bancs han actuat com a gegantescs motors de drenatge de diners públics, que ha estat canalitzat cap als comptes corrents secrets i caixes fortes de les famílies més riques del país. Aquests senyors gestors dels diners aliens són els mateixos que exigeixen ara retallades socials, presentant-los com “inevitables” i “necessaris” per a sostenibilitat dels comptes públics, i ens adverteixen tots els dies que no podem (nosaltres els mortals, clar) viure per sobre de les nostres possibilitats.
En defensa d'una nacionalització al servei de la majoria
La crisi capitalista està subratllant el paper parasitari de la banca, deixant en evidència que la seva "funció social" com a dinamitzadora de l'economia és una pura fal·làcia. En realitat, la banca, en mans privades, és un inquietant forat negre que amenaça amb engolir tota la riquesa creada per la societat.
En la premsa econòmica burgesa s'al·lega contínuament, per justificar el continu saqueig de les arques públiques, que les grans entitats són “massa grans” per deixar-les caure. El que cal dir és que els bancs i els sectors estratègics de l'economia són massa grans, massa importants socialment, perquè estiguin en mans privades i operin en funció de l'obtenció de beneficis individuals. Si això ja era cert en períodes de creixement, l'actual crisi revalida aquesta idea de forma dramàtica.
Quin sentit té la propietat i els criteris de funcionament d'aquests bancs segueixin sent privats quan no podrien sobreviure ni un segon sense les quantitats ingents de diners públics que estan rebent? L'Estat avala els préstecs, garanteix els fons, compra els actius que no valen res, amplia capitals i paga interessos que constitueixen una part cada vegada més important dels seus beneficis. Aquesta és la pura realitat. I què fan a canvi els "emprenedors" que estan al capdavant d'això bancs? Posar el cassó. El negoci no pot ser més rodó i la seva inutilitat social més absoluta.
La primera mesura que caldria prendre perquè, efectivament, la banca complís la funció d'impulsar la creació de riquesa i d'ocupació, és la seva nacionalització, però com ara es veu amb tota claredat això és insuficient. Cal assenyalar amb claredat com és la fi que té aquesta nacionalització. Per a la burgesia la nacionalització té la finalitat de socialitzar les pèrdues per després privatitzar. Per tant estem en contra d'aquesta nacionalització burgesa, feta amb criteris capitalistes i pilotada pels mateixos capitalistes responsables de la crisi.
Estem a favor de la nacionalització amb criteris i mètodes totalment diferents, que beneficiï a la majoria de la societat. Per a això, en primer lloc, cal nacionalitzar a tot el sistema financer, no només la seva part ruïnosa. En segon lloc aquesta nacionalització ha de ser sense indemnització (excepte als petits accionistes o casos de necessitat comprovada) i complementada amb l'expropiació de les grans fortunes personals dels que s'han enriquit especulant en el boom immobiliari, beneficiant-se dels interessos del deute públic i amb els salaris astronòmics autoassignats. En tercer lloc, el procés ha de ser controlat per baix, pels treballadors, per atallar directament qualsevol tipus de maniobra comptable, fugida de capitals i corrupció allí on es produeixi. En quart lloc la nacionalització de la banca hauria de completar-se, per poder impulsar l'economia, l'ocupació i, en general, la prosperitat social, amb l'expropiació de les principals indústries i monopolis del país, molts dels quals ja eren públics. Només així es podria evitar el caos i l'anarquia destructiva inherent a la propietat privada i a la manera de producció capitalista. És perfectament possible que l'economia es regeixi per un pla conscient i en benefici de la majoria.
Totes aquestes forces productives es podrien engegar per garantir un pla d'inversions públiques en equipaments socials als barris, en un sistema públic d'ensenyament i una sanitat de qualitat, per desenvolupar la indústria, l'agricultura i, com no, per facilitar el consum i la inversió en petits negocis. Els pisos buits propietat dels bancs es podrien utilitzar amb lloguers barats i es resoldria de cop el problema de l'accés a l'habitatge. Quin problema hi hauria, des del punt de vista del funcionament de l'economia, per dur a terme aquestes mesures? Cap, tret que els banquers es veurien privats dels seus insultants beneficis. Inversions "improductives" des del punt de vista del benefici privat, no tenen per què ser improductives o inviables des del punt de vista social.
La vigència de les idees marxistes
Mai la percepció del paper parasitari dels capitalistes ha estat tan estesa socialment. Mai un programa veritablement socialista, l'única solució enfront de la crisi capitalista, ha tingut un potencial suport social tan extens. De fet, si els dirigents del PSOE, IU, CCOO i UGT ho defensessin, trobarien un ressò entusiasta i immediat, i no només entre la classe treballadora, sinó entre amplis segments de les anomenades capes mitges, també afectades per la crisi capitalista.
És en moments històrics com els que estem vivint quan millor es comprèn la idea que el marxisme no és un compendio d'idees arbitràries i utòpiques sinó l'expressió conscient de les necessitats de la classe treballadora, l'única classe capaç d'evitar la destrucció i la barbàrie a la qual el sistema capitalista empeny a tota la humanitat. I com també diu el marxisme, per més profundes i catastròfiques que siguin les crisis capitalistes, és necessari el factor conscient, revolucionari i socialista, perquè efectivament aquesta crisi sigui l'última crisi capitalista, i puguem obrir pas a una nova etapa històrica, sense classes, sense opressió i sense límits per a les futures generacions. Aquesta és la tasca.
