El desastre socialdemòcrata aplana la majoria parlamentària del PP
El PP ha aconseguit la majoria absoluta al parlament, augmentant el marge que va aconseguir la dreta en les eleccions de l'any 2000. No obstant això, malgrat els 186 diputats (32 més que el 2008) i d'haver tret al PSOE 3,6 milions de vots, una vegada més ha quedat palesa el sostre del PP. L'aspecte central no ha estat, ni molt menys, que s'hagi produït un corriment decisiu del vot cap al PP. Aquests resultats electorals els ha obtingut la dreta havent incrementat en poc més de 500.000 els seus vots. Fins i tot en zones com Madrid o el País Valencià, que la dreta posa sempre com a exemple de solvència i els considera com els seus bastions, ha perdut 29.116 i 27.328 sufragis respectivament respecte a les generals del 2008.
El PP ha mantingut mobilitzada a la seva base social (la petita burgesia del camp i gran part de la ciutat), a la qual cal sumar a sectors minoritaris de la classe obrera, políticament endarrerits, molt copejats per la crisi i que han acceptat com a bona moneda la demagògia del PP.
A les zones on la caiguda del vot socialista ha estat més acusada, la pujada del PP no s'apropa, ni des de lluny al perdut pel PSOE. A Andalusia, per exemple, on el PSOE ha perdut més de 750.000 vots, el PP ha avançat una mica més de 250.000. Els milions de vots perduts per la socialdemocràcia han anat a parar majoritàriament a l'abstenció, a Izquierda Unida, alguna cosa al PP i, alguna cosa, sobretot a Madrid, al dretà partit de Rosa Díez (UPyD), que amb la seva demagògia “democràtica” i en particular amb la seva posició reaccionària i nacionalista espanyola, sobre la qüestió nacional, ha arrossegat a una part dels desencantats amb el PSOE, també a causa de la nefasta política sobre aquesta qüestió duta a terme per la socialdemocràcia.
La clau de la victòria del PP ha estat, sense cap gènere de dubtes, en el desastre del PSOE. Les eleccions les ha perdut la socialdemocràcia i la seva política de defensar amb totes les seves conseqüències el sistema capitalista com l'únic possible i per tant aplicar les mesures que l'economia de mercat exigeix. Els anomenats graners tradicionals del PSOE, que han contribuït decisivament a victòries electorals anteriors, especialment les de les dues últimes legislatures, han experimentat un enfonsament històric. A Catalunya els resultats han estat catastròfics: el PSC ha perdut 11 diputats, 18,75 punts percentuals i més de 800.000 vots; tan sols a Barcelona, la pèrdua de vots socialistes supera el mig milió. A Euskadi han estat 5 diputats i 16,6 punts menys, amb una perduda de 167.000 vots, als quals s’ha de sumar el descens de 45.000 vots, un escó i un 12% a Navarra. A Andalusia, malgrat les anàlisis que intenten suavitzar la caiguda, el PSOE ha reduït el seu recolzament en 11 diputats, 9 punts percentuals i 750.000 vots, el pitjor resultat en 32 anys, amb un PP que li treu prop de 400.000 vots. El PSOE també ha incrementat la seva caiguda a Extremadura, on obté un magre 37%, perd 1 escó i redueix el seu recolzament en 120.000 vots. I no menys espectacular és la garrotada que el PSOE rep a Madrid, on perd més de 500.000 vots, 13 punts percentuals, quedant en un raquític 26,48%, i redueix en 5 els escons obtinguts.
En la nit electoral, un deprimit Rubalcaba es va presentar davant els mitjans de comunicació i uns centenars de militants assumint només el desastre. En la seva intervenció va assenyalar que continuaria defensant les “conquestes socials” i que havia sol·licitat un congrés “ordinari” al secretari general del partit, Rodríguez Zapatero. La solitud del candidat, en aquestes hores amargues, era una pintura tètrica del desastre electoral. Però l'endemà, l'encara President del Govern en funcions, tornava a reafirmar-se en la política adoptada en aquests anys, en les mesures d'ajustos i atacs contra els drets de la majoria, proposant tota la seva col·laboració al Partit Popular per assumir les mesures imposades des de la UE i el BCE. Cap rectificació, cap disculpa, cap gest després de la derrota cap a una part molt significativa de la seva pròpia base social, que en aquesta ocasió els ha donat l'esquena amb contundència. Per aquest camí, està assegurat que el desastre continuarà.
L'explicació que els dirigents del PSOE han balbotejat per justificar aquest monumental desastre en la reunió d'urgència mantinguda per l'Executiva Federal, no pot ser més pobra: “hem estat víctimes de la major crisi econòmica de la història d'Espanya”. Una cortina de fum per ocultar les seves responsabilitats. Sí, és cert que estem enmig de la depressió més aguda del sistema capitalista en seixanta anys, però el PSOE ha abandonat qualsevol alternativa socialista, ha renunciat a aplicar mesures a favor de la majoria de la població i s'ha plegat als interessos dels grans poders econòmics davant els quals ha capitulat obertament. El Govern socialista ha actuat amb contundència contra la classe obrera, la joventut i els sectors desfavorits de la societat, retallant el salari als treballadors públics, augmentant l'edat de jubilació dels 65 anys als 67, introduint en la constitució l'obligatorietat de garantir en primer lloc el pagament dels interessos del deute públic, aplicant reformes laborals que aprofundeixen en la precarietat i en la indefensió dels treballadors, aplaudint les mesures de retallades aplicades per governs autonòmics de la dreta (PP, CIU, el partit d'Álvarez Cascos) sortits de les eleccions del 22 de maig, a més d'haver deixat pràcticament a la seva sort als cinc milions d'obrers que es troben en atur, o els centenars de milers de famílies que estan sent desnonades per no poder fer front al pagament de les seves estratosfèriques hipoteques.
Mentre ha estat cridant als treballadors a estrènyer-se el cinturó, a fer sacrificis i a ser comprensius “amb els esforços necessaris” per la gravetat de la crisi, enfront dels capitalistes el Govern de Zapatero ha malbaratat generositat, comprensió i sobretot recursos de l'Estat. Milers de milions d'euros de diners públics han anat a parar a les arques dels grans bancs i empresaris, a més d'haver-los servit en safata a la classe obrera, com ja hem explicat, perquè puguin esprémer-la sense cap tipus d'obstacle.
En la campanya electoral del PSOE, el discurs emprat per Rubalcaba ha rescatat part de la fraseologia típica de la socialdemocràcia, com la defensa dels serveis públics i l'oposició a les retallades socials. Lamentablement per a les pretensions del fins fa ben poc home fort del Govern, que ha aplicat sense tremolar les retallades en els terrenys en els quals ara deia que s'anava a oposar, les seves afirmacions han mancat de la més mínima credibilitat. És més, mentre de paraula defensava el manteniment de la despesa social, en els fets Rubalcaba va ser l'encarregat de convèncer al grup parlamentari socialista de la necessitat de recolzar l'aprovació de la reforma constitucional el passat mes de setembre.
Quan la crisi del sistema capitalista s'apropa perillosament al punt de transformar-se en una profunda depressió, més inevitable és aquesta disjuntiva: o amb els treballadors (la majoria de la societat) defensant els seus interessos i drets o amb els capitalistes defensant el seu privilegis. L'elecció presa per la direcció del PSOE i el Govern Socialista, no ha donat lloc a dubtes: s'han convertit, en els fets, en guardians dels interessos i privilegis dels rics. I els esforços per part de Rubalcaba d'aparentar una altra cosa han fracassat miserablement. Aquestes són les claus de l'enfonsament electoral del PSOE en les eleccions del 20-N.
IU augmenta notablement la seva representació i els seus vots
Una part molt important del vot de càstig per l'esquerra cap a la política del PSOE ha estat recollit per Izquierda Unida, que ha incrementat els seus vots en més de 700.000 respecte a 2008 i ha passat de 2 diputats a 11. La recuperació d'escons a Sevilla, Màlaga, València, Zaragoza i Astúries, i els tres obtinguts a Barcelona (en coalició amb IC-eua) i a Madrid, no reflecteixen el suport real a IU, la representació parlamentària del qual es veu minvada molt negativament per una llei electoral antidemocràtica. En qualsevol cas, aquests resultats suposen un canvi fonamental respecte a l'anterior legislatura en la qual IU va aconseguir una representació pràcticament testimonial.
El vot rebut per IU s'ha nodrit de treballadors que en anteriors comicis van donar el seu suport al PSOE, i de joves que sens dubte han tingut una presència molt activa en les grans mobilitzacions que s'han succeït des del 15 de maig. Uns resultats que mostren clarament l'enorme potencial d’Izquierda Unida per transformar-se no només en un referent electoral, sinó en l'aglutinant polític d'una potent oposició d'esquerres a la política del PP, a condició que porti fins a les seves últimes conseqüències la idea que Cayo Lara i altres dirigents han assenyalat: ser la veu del carrer, dels aturats, de la joventut precària, dels estudiants, del conjunt de la classe obrera sotmesa al cèrcol d'una ofensiva empresarial brutal. I aquesta tasca és l'essencial, convertir Izquierda Unida en una organització de lluita, de mobilització, que no dubti a donar la batalla al PP utilitzant tots els seus mitjans. És necessari que IU desafiï el joc del parlamentarisme burgès, dotant-se d'un programa autènticament revolucionari que trenqui decisivament amb el capitalisme, que defensi la necessitat d'expropiar als banquers i capitalistes per així construir una societat socialista. També concentrant la part principal de la seva activitat en la lluita quotidiana al carrer, a les fàbriques, enfortint-se d'aquesta forma dins dels sindicats i promovent un sindicalisme de classe, combatiu i democràtic fins a aconseguir que CCOO i UGT abandonin la política de pactes, pau social i concessions a la patronal.
L'activitat parlamentària ha de ser un complement d'aquestes tasques que són les decisives: utilitzar la tribuna per defensar el programa revolucionari i denunciar davant les masses de la classe obrera la farsa del parlamentarisme burgès, revelant davant elles contínuament els milers de fils i mecanismes a través dels quals els capitalistes dominen les institucions de la democràcia burgesa. D'aquesta forma IU es consolidarà electoralment i el més important, veurà incrementat notablement el seu nombre d'afiliats i les seves arrels dins del moviment obrer.
L'esquerra abertzale obté uns resultats històrics
Malgrat els intents patètics de la premsa capitalista per minimitzar el resultat d'Amaiur amb titulars com “Folgada majoria nacionalista de PNB i Amaiur a Euskadi” (El País, 21-11-11), la irrupció de l'Esquerra Abertzale en les eleccions del 20N ha suposat tot un terratrèmol polític que reafirma els resultats de Bildu, la seva plataforma electoral en les eleccions municipals i autonòmiques del 22 de maig passat amb la qual va obtenir un triomf aclaparador.
La perspectiva de la lluita política sense el llast de les accions d'ETA, ha calat entre desenes de milers de treballadors i joves d'Euskal Herria que han vist en Amaiur el referent al que orientar-se per lluitar contra les conseqüències de la crisi capitalista i pel reconeixement dels seus drets democràtic-nacionals. Amb 7 diputats (sis en la CAB i un a Navarra), 284.000 vots en la CAB i 49.000 a Navarra i un percentatge de 24,12% i del 14,86% respectivament, la marca de l'Esquerra Abertzale duplica en la CAB el nombre de diputats del PP, i obté dos més que el PSE i un més que el PNB. Els resultats també reflecteixen un corriment del vot obrer d'esquerres cap a Amaiur a Biscaia i Vitòria, i el fet que a Guipúscoa escombrin mentre el PSE es desploma és també significatiu d'aquest procés.
A Euskadi, com hem assenyalat anteriorment, el PSE-PSOE està pagant les conseqüències de la política de retallades i contrareformes del govern central, a la qual se suma l'aliança amb el PP amb la qual se sostenen en la presidència del Govern basc. En aquest context d'esperança per haver-se obert una nova etapa en la lluita política a Euskal Herria, de polítiques nefastes del PSOE en tots els camps, i de grans mobilitzacions obreres impulsades per la majoria sindical basca han fet possible que Amaiur hagi concentrat el vot de càstig per l'esquerra. L'Esquerra Abertzale té una tasca decisiva per davant: no necessita del llast de formacions burgeses com a EA, l'únic objectiu del qual és empènyer cap a la institucionalització d'aquest gran moviment, ni tampoc d'aliances amb la burgesia basca (PNB), que significarien un aval per a polítiques antiobreres. L'Esquerra Abertzale té totes les condicions per convertir-se en una potent força a favor de la transformació social, que aglutini a una majoria dels treballadors i joves d'Euskal Herria, a condició que no abandoni el terreny de la mobilització de masses i que defensi sense complexos una política socialista de debò, que lligui la lluita pel reconeixement d'un dret democràtic bàsic com és el dret d'autodeterminació amb un programi de classe i revolucionari de ruptura amb el sistema capitalista.
La responsabilitat de les adreces de CCOO i UGT en la victòria del PP
Com hem explicat més amunt, el Govern del PSOE, enfrontat a la crisi capitalista més important des del crack de 1929, va optar per defensar els interessos dels rics i organitzar la seva política amb l'exclusiva finalitat de restablir els beneficis capitalistes a costa de la classe obrera, la joventut i els sectors més desfavorits de la societat. Cada mesura antiobrera, cada retallada, cada reunió amb els principals capitalistes del país en les quals Zapatero prenia puntualment nota de les pretensions dels rics per dur-les a terme, cada concessió als multimilionaris, ha anat enfortint el desencantament, la desil·lusió i abonant el terreny per a l'històric desastre del Partit Socialista.
Com a complement a aquesta política nefasta del PSOE s'ha situat l'estratègia defensada pels actuals dirigents de CCOO i la UGT. Des que la crisi es va instal·lar, milions de famílies obreres han experimentat un gran sofriment. Més de cinc milions d'aturats, més d'un milió i mig de llars amb tots els seus membres en atur, més de dos milions d'aturats que no tenen cap subsidi. A això s'afegeix la desesperança d'una generació jove que sofreix taxes d'atur properes al 50% i la xacra de la precarietat i els salaris miserables. Milers de petites empreses han tancat, i en les mitjanes i grans s'han aplicats plans d'ajust i EREs, a més de reduccions salarials. La tasca de les grans centrals sindicals era òbvia: convertir-se en un mur de contenció d'aquest vendaval, oposant la mobilització més contundent per defensar drets, salaris i llocs de treball. Però la lògica dels dirigents sindicals ha estat exactament la contrària: enfundats en el seu vestit de “homes d'Estat” han fet de la pau social el seu axioma, oferint la seva col·laboració a la patronal i el govern per intentar “suavitzar” els atacs. El resultat està a la vista de tots. Lluny de contenir les ànsies dels empresaris, de parar els peus al govern, els han embravit aplanant el camí per a una ofensiva contra la classe obrera que lluny de remetre s'endurirà.
Quan el govern de Zapatero va aprovar les primeres retallades al maig de 2010 i la pressió a la base en els sindicats i a les fàbriques es va fer més forta, els dirigents van convocar la vaga general del 29 de setembre de 2010. Malgrat el discurs dels dirigents, “la vaga és una putada” en paraules de Toxo, el suport a la mobilització va ser massiu entre la classe obrera industrial i les manifestacions als carrers van superar totes les expectatives amb la participació de més d'un milió i mig de treballadors. La vaga general del 29 de setembre mostrava el camí a seguir, però els dirigents sindicals van abandonar ràpidament la perspectiva de la lluita com a instrument per frenar els atacs i van prendre de ple l'atzucac de les concessions i el pacte social.
Avalant el pacte pel qual es retallaven les pensions; signant massivament els EREs presentats per la patronal i els tancaments d'empreses o limitant-se, en el millor dels casos, a negociar les indemnitzacions; fent actes testimonials contra la reforma de la constitució i mirant cap a un altre costat enfront de la profunda reforma laboral aprovada pel Govern al setembre, els dirigents sindicals afeblien la resposta dels treballadors i contribuïen també al triomf de la dreta. En definitiva davant l'autèntica i profunda “contrarevolució” que els empresaris han imposat en les empreses, l'increment massiu de l'atur, la retallada de les prestacions socials, etc., en la mesura que la resposta dels dirigents de CCOO i UGT, ha estat la de no donar-se per assabentats quan no la d'avalar els atacs, han estat elements que, no solament han convertit als sindicats en un autèntic obstacle perquè els treballadors a través de la lluita defensessin les conquestes que tant ha costat aconseguir, sinó que han contribuït significativament a desenvolupar aquest clima de desencantament que ha portat amb si la victòria del PP.
Una nova etapa en la lluita de classes
La política que aplicarà el PP no hi ha cap dubte de quina serà, no solament per què són el partit que representa directament els interessos dels empresaris i per tant defensa de forma més conseqüent els seus interessos, sinó també per què la crisi del sistema capitalista en general, i del capitalisme espanyol en particular, els dóna molt poc marge de maniobra. Els capitalistes exigeixen mantenir i incrementar els seus beneficis, els banquers i grans corporacions financeres i empresarials, que són els que inverteixen i especulen contra el deute sobirà dels països, pressionen per cobrar fins a l'últim euro dels interessos dels préstecs i per a això el PP atacarà de forma encara més decisiva els serveis socials i els nivells de vida de la classe obrera i la majoria de la població.
Els capitalistes no han donat treva. La prova d'això és que segueixen pressionant a l'alça els interessos del deute sobirà espanyol. Així és com han celebrat la victòria de Rajoy! No hi ha dubte que el PP està més que disposat a portar a la pràctica les exigències dels capitalistes. Esperonats pel resultat electoral, embriagats per la “legitimitat” de les urnes, la dreta es llançarà al degollament de la classe obrera, pensant que comptaran per a això amb la passivitat dels sindicats, fins i tot amb la col·laboració de la direcció del PSOE. En aquesta línia, ja hi ha dirigents de la dreta, com la presidenta del Partit Popular de Madrid, Esperanza Aguirre, que no ha trigat a plantejar que les “reformes” cal portar-les a la pràctica al més aviat possible i no posposar-les. Per justificar els seus plans ja tenen el guió molt clar. Esperanza Aguirre ha declarat que el govern d'Aznar va deixar les arques plenes, al contrari que el de Zapatero “que les deixa buides, sense diners per pagar pensions o desocupació i amb un dèficit brutal que cal pagar”. I per deixar clar com és el full de ruta del sector del PP més lligat a la CEOE ja ha marcat el pas del que ha de fer Rajoy: es necessita un govern “valent, que digui la veritat i que afronti les reformes que portem tres anys posposant, com la reforma laboral que ens ha fet campions del món d'atur i en la qual els sindicats s'han enrocat en una legislació dels temps del franquisme”. Ella, la campiona del nacionalisme espanyolista no ha dubtat en posar la política de CiU a Catalunya com a exemple del que s'ha de fer en la resta del país.
La perspectiva d'un increment dels atacs és clara. CiU, que ha obtingut uns resultats importants a Catalunya, amb més d'un milió de vots, 16 escons (dos més que el PSOE) i gairebé un 30% de suport, ha donat una nova volta de rosca. Amb el recolzament de la petita burgesia i d'un vot tradicional de la dreta, que s'ha concentrat més en CiU que en el PP català, aquests burgesos liderats per gent com Artur Mas i Duran Lleida, que s'ha omplert la boca en campanya d'insults contra els immigrants i crides reaccionàries, volen mobilitzar el recolzament de la “gent de bé” per apuntalar retallades socials sagnants. L'anunci fet pel President de la Generalitat, 48 hores després de celebrades les eleccions, de noves reduccions salarials per als treballadors del sector públic, augment del preu del transport públic i de l'aigua, de les taxes universitàries, i l'establiment d'una nova taxa sobre les receptes mèdiques per als usuaris de la sanitat pública, que anticipa el possible copagament, són un advertiment del que està per venir.
El vendaval que caurà a sobre els treballadors, sobre la joventut, els aturats i els pensionistes, l’hem vist ja en el sofriment que pateix la majoria de la població de Grècia, Portugal o Irlanda. Aquest és el mirall en el qual ens mirem. I només amb la lluita, amb la mobilització més contundent i sostinguda en el temps, defensant una alternativa autènticament socialista que no accepti la lògica imposada pel capital, podrem derrotar aquests plans que pretendre enfonsar-nos en unes condicions d'explotació semblants a les del segle XIX.
Els propers mesos i anys posaran a prova, encara més, a totes les organitzacions, totes les idees i programes. El PSOE té l'oportunitat de fer una autèntica revolució interna i treure totes les conclusions d'aquest estrepitós fracàs de la política socialdemòcrata en l'època d'aprofundiment de la crisi orgànica del capitalisme. La decisió presa de celebrar un congrés ordinari al febrer de 2012, com si perdre més de 4 milions de vots no fos un esdeveniment que mereixés un congrés extraordinari, és completament insuficient. La premsa capitalista parla que ara s'inicia la travessia del desert per al PSOE. Això serà cert si en lloc de donar un gir de 180 a la seva política i trencar amb la seva posició de guardians del capitalisme segueixen fent la mateixa política ara en la seva versió de “oposició responsable”. La possibilitat de seguir el model de Papandreu a Grècia i optar per una política de col·laboració amb el PP, és a dir, de “salvació nacional”, no es pot descartar. De fet, ja hi ha una crida, fins i tot en les files del PP, que cal ajudar al PSOE a recompondre's i integrar-lo en els grans pactes d'Estat que seran necessaris. Una política semblant només aprofundirà el desastre en benefici de la burgesia.
Encara que el PSOE segueixi en aquest camí i els dirigents sindicals no trenquin amb la política de pactes a curt termini, com sembla que és la seva intenció, la classe obrera no romandrà de braços creuats, i més ràpid que tard superaran els obstacles que se'ls presentin per emprendre el camí de la lluita. Les mobilitzacions que van començar el 15 de maig que han omplert els carrers amb centenars de milers de manifestants, el descrèdit de les institucions de la burgesia, i el fet que els treballadors i la joventut no es deixaran atacar passivament, auguren una escalada en la lluita de classes. Les eleccions no han trencat amb la polarització política i social, ni amb el profund descontentament existent.
La dreta britànica va guanyar folgadament les eleccions enfront del Partit Laborista fa poc temps, i avui s'enfronta a l'onada de mobilitzacions més importants dels últims 25 anys. La popularitat del govern de Cameron ha caigut a nivells ridículs als pocs mesos d'haver-se constituït. El mateix es pot dir de Portugal. Fins i tot a Grècia, la constitució del govern d'unitat nacional, integrant al PASOK a la dreta de Nova Democràcia i a la ultradreta (el partit LAOS), ha estat el producte de la situació prerevolucionària que viu el país, i no té assegurat que pugui fer descarrilar el moviment de rebel·lió social que omple els carrers grecs.
La majoria absoluta d'Aznar l'any 2000, en un període de fort creixement econòmic, va ser el principi de la fi de l'etapa de governs del PP. Milions de joves i treballadors van sortir al carrer en defensa de l'educació pública, per un treball digne, contra la massacre imperialista a l'Iraq, contra el desastre del Prestige...Avui les mesures que aplicarà el PP seran més nocives i es veurà obligat a aplicar-les més ràpidament, acusant al seu torn un desgast que previsiblement també serà ràpid.
És evident que el ritme de la resposta social a la dreta, amb la seva majoria al parlament estatal i en molts parlaments autonòmics, no es pot preveure per endavant. Sens dubte, entre una capa de treballadors hi ha incertesa i pesa un cert descoratjament. Com podria ser d'una altra manera! Els obstacles als quals s'enfronta la classe obrera són molts, i el principal, la política dels dirigents socialdemòcrates i dels sindicats majoritaris. Però la dura escola que significarà el govern del PP accelerarà la presa de consciència i farà que milions treguin conclusions polítiques avançades. La tasca dels marxistes i els sectors més conscients de la classe obrera i la joventut és no deixar-se impressionar per la campanya de propaganda de la dreta, no deixar-se contagiar per l'escepticisme de la burocràcia sindical o de sectors d'activistes desmoralitzats. Cal continuar el treball pacient i ferm, a les fàbriques, en els talls, als centres d'estudi, en els sindicats, impulsant la mobilització, unificant als sectors en lluita, defensant una política revolucionària, socialista i internacionalista, construint els quadres en el moviment i en les organitzacions de masses. Aquesta és la tasca, agrupar als sectors més decidits i dotar-los d'un programa marxista de cara als grans esdeveniments que venen. Per què una cosa aquesta fora de dubte: l'increment de la lluita de classes en l'estat espanyol està servit.
Organitza't en el corrent marxista Militant per lluitar contra la dreta i defensar una alternativa revolucionària i socialista
· Ja n'hi ha prou d'atacs contra la joventut, les famílies treballadores, els aturats i els pensionistes. Ni contrareformes laborals ni contrareforma de les jubilacions.
· No a les retallades pressupostàries en sanitat, educació i en les prestacions socials. Si hi ha diners, i molts. Nacionalització de la banca per promoure un pla de xoc en obres públiques i infraestructures, sanitat, educació i donar ocupacions a milions de treballadors i joves en atur!
· Per un habitatge digne per a tots! Nacionalització de les grans constructores i immobiliàries i creació d'un gran parc públic d'habitatges en lloguer a un preu no superior al 10% del SMI.
· En defensa dels aturats! Subsidi de desocupació indefinida d'1.100 euros al mes. Reducció de la jornada laboral a 35 hores setmanals sense reducció salarial.
· No a la privatització de la sanitat, educació i empreses públiques. Renacionalització de les empreses públiques privatitzades (Telefònica, Repsol, etc.) i defensa de tots els llocs de treball
· Increment dràstic dels impostos als rics. Confiscar els patrimonis de les grans empreses i milionaris que defrauden
· No a la retallada dels drets democràtics. Plena llibertat de reunió, manifestació i expressió. Ja n'hi ha prou de repressió contra la joventut. Pel dret d'autodeterminació per a les nacionalitats.
