En contrast, els qui de debò tenen “il·lusions” en les eleccions són els banquers i els empresaris, els sectors pels quals la crisi s'ha convertit en una gran oportunitat per seguir acumulant beneficis obscens, i que consideren la probable victòria del PP un ressort important per al seu objectiu estratègic de desmantellar les conquestes socials dels treballadors. Un procés que va iniciar amb força el govern del PSOE, i que pretenen accelerar i aprofundir, situant la cita electoral del 20-N com el tret de sortida d'aquesta nova fase.
L'ofensiva de la dreta
El programa d'un eventual govern de Rajoy és evident, és el que està aplicant Esperanza Aguirre a Madrid o CiU a Catalunya, però encara més endurit i amb efectes més profunds: retallades salvatges en la sanitat i l'ensenyament públic amb la introducció del copagament sanitari i la reducció del tram obligatori en l'ensenyament; disminució de les prestacions de desocupació; acomiadaments de milers de treballadors en el sector públic; acabar definitivament amb els convenis col·lectius; abaratiment de l'acomiadament; reducció de les cotitzacions socials dels empresaris; augment d'impostos indirectes, etc. És el full de ruta que marquen la CEOE, els representants dels banquers, el Banc d'Espanya, el Banc Central Europeu, la Unió Europea i l’FMI.
Atès que la perspectiva de recuperació de l'economia mundial i espanyola s'ha ajornat sine die i que el més probable és una tornada a una situació de depressió, tots els esforços dels capitalistes s'estan concentrant a preservar els seus beneficis a costa d'una intensificació encara major de l'explotació de la classe obrera, canviant dràsticament i a pitjor les seves condicions de vida i els seus drets. No en tenen prou amb les retallades realitzades fins ara, ni els cinc milions d'aturats, dels quals dos són ja de llarga durada; ni el gairebé milió i mig de famílies en què tots els membres estan sense treball; ni que en el que portem d'any els ingressos mitjans anuals de les llars hagi caigut un 4,4% respecte a 2010; els desnonaments massius, la precarietat..., els capitalistes volen més. La particular gravetat de la crisi econòmica en l'Estat espanyol, a causa del caràcter parasitari de la burgesia, farà que els atacs, aquí, siguin encara més salvatges. Els capitalistes pretenen compensar la creixent factura dels interessos que l'Estat paga a la banca i el gegantesc forat que aquesta té per l'abrupta fi de l'especulació immobiliària amb una reducció proporcional de la despesa social. L'únic i veritable “pla de sortida” de la crisi que té la burgesia espanyola i mundial enfront de la crisi és declarar la guerra a la classe obrera i, efectivament, per a aquest escenari s'està preparant. Volen reformes “estructurals”, és a dir, una reducció dràstica de drets i infraestructures socials.
El PP passarà a l'ofensiva des del primer moment, no només per factors econòmics, sinó també polítics. Enfront d'un clima de contestació creixent al carrer, present des de fa molts mesos i especialment significatiu en les comunitats on governa la dreta, el PP tractarà de treure el màxim profit, des del primer minut, de la seva suposada “legitimació” en el terreny electoral. Ho esgrimirà per aplicar des del principi, sense transicions, una política brutalment antisocial i repressiva. Des del punt de vista institucional, mai ha tingut el PP tant poder, circumstància de la qual la burgesia tractarà de treure el màxim profit. La pauta seguida per CiU després de guanyar les eleccions autonòmiques catalanes és un clar advertiment de per on aniran les coses.
Gir social a la dreta o fallida de la socialdemocràcia?
La probable victòria de la dreta no serà producte d'un suport social majoritari a la política de retallades, ni per un ambient d'apatia i desmobilització. Serà, en aquest sentit, la collita del fracàs de la política de la socialdemocràcia, que ha capitulat en tots els fronts davant els grans poders econòmics, nacionals i internacionals. Serà el producte de la total fallida del programa socialdemòcrata, tant en el terreny econòmic, com polític i sindical, i de la seva acceptació de la lògica del capitalisme. La tremenda particularitat de l'actual situació política es pot resumir en el fet que la dreta pugui guanyar unes eleccions simultàniament al fet que s'estiguin produint les mobilitzacions de l'esquerra més importants des de la caiguda de la dictadura, com les que es van veure el 19 de juny o el passat 15 d'octubre, del moviment 15-M, per no parlar de les mobilitzacions contra les retallades en el terreny educatiu. En una situació de mobilització social molt similar, i gràcies a ella, va ser quan Zapatero va guanyar les eleccions el 2004. Encara que en aquells moments el mòbil immediat de les manifestacions fos la implicació del govern del PP en la guerra de l'Iraq, la seva actuació en el desastre del Prestige o la seva postura enfront dels atemptats d'Al-Qaeda, ja es revelava un descontent i una crítica molt més general i profunda cap al sistema. Tot aquell anhel de canvi es va canalitzar en un vot massiu al PSOE, la qual cosa també va deixar clar que la dreta també pot ser batuda en el terreny electoral.
Des del punt de vista de l'ambient entre la joventut i la classe obrera, les condicions per a una victòria de l'esquerra serien en aquests moments encara més favorables. La irrupció de la crisi econòmica ha estat una brutal lliçó col·lectiva de com funcionen veritablement el capitalisme i les seves institucions. Les condicions objectives per aconseguir un suport social majoritari a un programa oposat als interessos dels grans capitalistes i de defensa conseqüent dels interessos dels treballadors són encara més clares que fa vuit o quatre anys. No obstant això, la política del govern del PSOE ha anat justament en la direcció contrària al sentiment predominant entre la classe obrera i la seva base de suport electoral. En la mesura en què la crisi s'ha fet més palesa i més greu, la seva política econòmica, sense haver satisfet mai les demandes dels treballadors, s'ha anat escorant cada vegada més a la dreta, iniciant la política de retallades i atacs que ha portat, en el terreny electoral, a una enorme desmobilització.
Tot el pes de la responsabilitat en la defensa dels drets fonamentals dels treballadors cau sobre els dirigents sindicals de CCOO i UGT, però la seva política ha estat marcada pels pactes i consensos amb el govern i els empresaris, acceptant, en la pràctica, la inevitabilitat de les retallades, un fet que, al costat de la política del govern, ha adobat el camí de la dreta en el terreny electoral. Després de la vaga general del 29 de setembre de 2010 i davant l'agreujament de la crisi, Toxo i Méndez van assumir, en la pràctica, el paper “d’homes d'Estat”, recolzant la contrareforma de les pensions o mirant cap a un altre costat davant noves agressions als drets laborals o front l'actitud cada vegada més hostil i ofensiva de la CEOE. Quan és obvi per a tothom que estem davant d'una nova volta de rosca contra les conquestes socials, ja no des de les comunitats autònomes sinó també des del govern central, els dirigents de CCOO i UGT insisteixen, com un disc rallat, en la necessitat d'un “pacte de rendes” pel qual, a canvi de continuar amb la política de contenció salarial, demanen als empresaris que moderin els beneficis i “apostin per un model d'economia productiva”. Així, mentre el PP i la CEOE afilen el ganivet a plena llum, els dirigents de CCOO i UGT tornen a oferir un gran pacte social. Els capitalistes prenen nota del senyal de debilitat i s'embraveixen. No obstant això, la política dels dirigents sindicals tampoc es correspon amb l'ambient i la voluntat de la base sindical, que senten clarament la necessitat de lluitar. L'actitud del professorat a Madrid, que va aconseguir imposar un calendari de mobilitzacions contra les retallades d'Esperanza Aguirre molt més rotund que el que inicialment planejaven els dirigents sindicals, així com la participació massiva en les vagues i manifestacions convocades, és molt simptomàtic de quin és el veritable ambient que es respira per baix, en clar contrast amb el conservadorisme i la paràlisi dominant en la cúpula sindical.
En un intent desesperat per pal·liar el desastre electoral, augurada pel resultat de les eleccions catalanes de novembre i les municipals i autonòmiques de maig, els dirigents del PSOE han jugat la carta de Rubalcaba, que tracta de presentar-se amb un perfil més d'esquerres, apel·lant constantment la defensa dels interessos dels més humils i al perill que per a les conquestes socials tindrà un govern del PP. Però amb aquest gir, a més de tenir un problema molt greu de credibilitat i coherència, no s'esmena el factor fonamental que ha escorat al govern de Zapatero cada vegada més a la dreta: la falta d'alternativa al capitalisme. En l'actual context de profunda crisi, fins i tot en el cas que guanyés el PSOE, en la mesura en què el seu programa se segueix basant en l'acceptació del capitalisme, és a dir, en la inviolabilitat de la llei del màxim benefici per uns quants, el nou govern amb Rubalcaba reprendria la senda de les retallades que ja ha emprès Zapatero. Ja hem vist el lluny que ha arribat la socialdemocràcia grega en la política d'atacs als treballadors.
Agudització de la lluita de classes i perspectiva revolucionària
Com ja ocorregués en les eleccions municipals, la percepció que “governi qui governi sempre guanyen els mateixos”, s'ha reforçat entre capes molt àmplies de la classe obrera i la joventut. Això implicarà un creixement de l'abstenció. Òbviament, milions de treballadors i joves també es tornaran a mobilitzar en les urnes pensant, i amb raó, que una victòria de la dreta suposarà un major enduriment dels atacs. En aquest context, els marxistes de Militant considerem que l'opció electoral que millor pot expressar el rebuig al PP i a la política antiobrera que ha practicat el govern del PSOE és el vot a Izquierda Unida. Malgrat les limitacions del seu programa, i de la renúncia dels seus dirigents a orientar-se a la base dels sindicats per donar una resposta organitzada contra la política desmovilizadora de les cúpules de CCOO i UGT, Izquierda Unida s'ha oposat a les contrareformes i ha participat activament en les mobilitzacions dels últims anys, presentant-se com un referent més a l'esquerra per a molts treballadors i joves. En tot cas, com l'experiència ha demostrat sobradament, amb votar no n’hi ha prou. La tasca fonamental per als sectors més avançats dels treballadors i la joventut és crear els mitjans per a la construcció d'una alternativa revolucionària.
Qualsevol alternativa política i sindical que pretengui servir als interessos de la majoria de la societat ha de partir del reconeixement d'una realitat bàsica: en aquesta fase de crisi i decadència del capitalisme mundial, la qual cosa és elemental i imprescindible per als capitalistes contradiu de forma absoluta el que és bàsic i imprescindible per als treballadors i les seves famílies. Tot intent de conciliar aquests interessos contraposats porta a la col·laboració amb els qui controlen les palanques del poder, el gran capital financer i les grans empreses, i a l'assumpció dels seus objectius i necessitats. Per això, una alternativa que defensi els interessos bàsics de la majoria de la població, que lluiti conseqüentment contra l'atur, en defensa de la sanitat i l'educació públiques, per un habitatge per a tots..., ha de plantejar obertament que la riquesa que generem amb el nostre treball sigui posada al servei de les necessitats de la majoria, i això només serà possible amb la nacionalització de la banca i els grans monopolis sota el control democràtic dels treballadors.
Una victòria del PP, en tot cas, no tallarà la tendència ascendent de les mobilitzacions a les quals hem assistit en l'últim període. Per descomptat, hi haurà elements de perplexitat i de confusió entre molts treballadors, però la tendència fonamental seguirà sent la que ha vingut prenent força en els últims mesos: la de comprendre que l'única via per frenar els atacs i fer valer els nostres drets és la de la lluita. Un ampli sector dels treballadors i de la joventut té cada vegada més clar que el problema fonamental per fer front a l'ofensiva de la burgesia no és la falta d'ambient sinó la falta d'alternativa i organització. En els últims mesos els carrers s'han omplert, com en molt temps no havia succeït, d'una profunda indignació i voluntat de canvi. L'ofensiva de la dreta tindrà com a conseqüència una agudització encara major de la lluita de classes, amb la incorporació d'un sector darrere l'altre a la lluita i a la cerca d'una alternativa. Igual que va ocórrer a Amèrica Llatina quan la crisi de finals dels noranta va portar amb si una gran ona de revolució que encara perdura, el mateix està ocorrent a Europa. La situació a Grècia és d'efervescència revolucionària, aquesta és la perspectiva per a l'Estat espanyol.
Ara la tasca principal és convertir tota l'extens i profund descontentament social existent en força real. L'única forma d'avançar en aquest sentit és construint una alternativa marxista i revolucionària en el moviment de la classe obrera i de la joventut.
