En una entrevista amb l’actual Gerent del Partit, Martínez, es feia públic que “s’ha donat mandat a empreses especialitzades per a vendre immobles, inclosa la històrica seu del carrer Gobelas, a les afores de Madrid, però no hi ha interès comprador. Una altra cosa seria la seu de Ferraz, tan cèntrica a la capital, però el gerent ni tan sols s’ha plantejat fins ara desprendre-se’n del símbol de poder d’aquest partit de 137 anys d’història. Segons informació remesa pel PSOE al Tribunal de Comptes, Martínez exprimeix el que pot i sí ha recorregut, a més a més de la frustrant posada en venda d’immobles, al refinançament del seu gegantesc deute”. (Carlos Segovia, El Mundo 2/10/16).
Parlem d’una organització que duu les paraules Socialista i Obrer a les seues sigles centenàries, i que mai hauria d’haver arribat a aquesta situació. És indispensable efectuar una profunda autocrítica i rectificar les greus errades comeses.
Aquesta situació de perillós endeutament a què ens enfrontem representa la bancarrota ideològica i programàtica a la que s’ha dut l’organització. Ha hagut, a més a més, un autèntic malbaratament, donat que el Partit va tenir al voltant de 750.000 afiliats, centenars de milers de càrrecs institucionals i, avui, encara manté una gran implantació a ajuntaments i Comunitats Autònomes. Així queda demostrat, també al terreny de les finances, que les polítiques reformistes, quan no obertament liberals, han dut el Partit a la vora del precipici. L’actual bancarrota no és cap sorpresa, s’ha gestat durant dècades, i és la conseqüència inevitable de l’abandonament de l’autofinançament a través del moviment obrer que el PSOE havia defès històricament, i que li va permetre salvar moltes més greus dificultats de les que s’hi han presentat des de la Transició.
Actualment la nostra formació té un cens d’uns 180.000 afiliats que cotitzem una quota mínima de 60€ a l’any. La bretxa entre alguns càrrecs del Partit, que cobren quantitats astronòmiques com qualsevol burgés, comparades amb els 658 euros en el que està fixat el salari base, és inadmissible i demostra amb claredat que han convertit el Partit en una empresa de col·locació per a créixer a costa d’unes sigles històriques. La solidaritat, la justícia distributiva, que molts mantenen de paraula, afirmant “que pague més el que més guanya”, no es compleix en la pràctica.
Tot això ens reaferma en la necessitat d’obrir un profund debat ideològic a l’organització. Les qüestions organitzatives no són més que les conseqüències pràctiques de les idees que es defensen. Una política, ja siga des del govern o des de l’oposició, caracteritzada per acceptar o aplicar de forma activa els retalls contra les condicions de vida de la classe treballadora, inevitablement va acompanyada d’un rebuig al debat democràtic a la base i d’una aproximació a la burgesia, ja siga al parlament o al finançament de l’organització.
En una de les esmenes que vam presentar al 2013 titulada, “Girar a l’esquerra per a lluitar per un nou programa socialista”, vam proposar una modificació d’Estatuts sobre les següents polítiques:
“Obrir portes i finestres per a que entre l’aire fresc. Implantar les primàries a tots els nivells. Desenvolupar completament la democràcia interna. Garantir la llibertat d’expressió plena. Promoure l’elecció i revocabilitat dels càrrecs des de les Assemblees de Base. Les Assemblees seran sobiranes i proposaran els candidats amb plena llibertat. Garantir la participació de tots els afiliats en igualtat de condicions, introduint la rotació i un màxim de dos mandats en els càrrecs. Els representats elegits per a les institucions cobraran el salari mig d’un treballador qualificat. Mesures contundents contra el frau i la corrupció, amb tolerància ZERO exigint-nos a tots un comportament ètic d’acord amb els principis del genuí socialisme democràtic que va defensar i practicar Pablo Iglesias. (…) Un programa ben identificat amb el nostres principis, trajectòria, projecte orientat cap a la majoria social “d’esquerres” que conformen les classes populars (classe obrera i capes mitges, professionals, funcionaris, autònoms, etc.). Un partit transparent, responsable davant la societat, que rendeixi comptes del compliment dels seus programes i compromisos, i de la tasca dels seus càrrecs públics (…) que accentue l’efectivitat dels mecanismes d’exigència de responsabilitats polítiques mitjançant la revocabilitat dels càrrecs, amb procediments de democràcia directa (primàries, llistes obertes) per a l’elecció de candidats a càrrecs orgànics i institucionals…”
Cal desenvolupar una batalla sense treva contra la dreta i els elements burgesos dins del Partit. La seua actuació no sols està destruint totes les tradicions classistes, esborrant colp a colp les paraules Socialista i Obrer de les nostres sigles, sinó que poden arribar a destruir l’organització com a tal. La seua determinació a facilitar un govern de la dreta demostra com de lluny han arribat ja i el gegantesc abisme que els separa dels treballadors i la joventut.
Front això, Esquerra Socialista, alça una alternativa per a utilitzar tota la creativitat meravellosa de la que és capaç el gènere humà que no pot ser una altra que el genuí socialisme i la democràcia plena.
