El Comitè Federal, com no podia ser d’altra manera després de l’ocorregut a la seva reunió del passat 1 d’Octubre, s’ha dividit entorn la qüestió fonamental. La votació final ha mostrat el següent resultat: 139 a favor de l’abstenció i 96 en contra. Recolzant l’abstenció a la investidura de Rajoy s’han posicionat tots els dirigents felipistes, els barons territorials encapçalats per Susana Díaz, els ex Ministres més vinculats a les mesures neoliberals i l’austeritat. Amb el No s’han situat dirigents que, tenint també un expedient molt tacat pel seu recolzament a polítiques de retallades, estan molt pressionats als seus territoris per la irrupció de Podem i la qüestió nacional. És el cas dels líders del PSE i del PSC, dels socialistes balears, i d’altres que també acusen la gran fuga de vots que el PSOE ha patit cap a Units Podem.
La direcció colpista ha exigit “respecte a la democràcia” del Comitè Federal i que no es trenqui la unitat al grup parlamentari socialista. Els mateixos que han perpetrat un cop brutal contra la democràcia interna forçant la dimissió d’un secretari general escollit a les primàries, i que es neguen a que la militància sigui qui decideixi, ara exigeixen disciplina de vot. Una disciplina podrida per garantir que el PP segueixi governant i portant a terme la seva política no és democràcia, és una imposició inacceptable.
Tots els diputats que s’han oposat a l’abstenció han de ser conseqüents. Si no mantenen el seu vot negatiu al Parlament la seva credibilitat quedarà compromesa. No s’està votant quelcom secundari. Si aquests dirigents volen regenerar el PSOE com una força real de l’esquerra han d’aprendre que tan sols hi ha un camí: l’enfrontament frontal contra el sector colpista i pro capitalista del Partit, que no dubtarà en destruir-lo per garantir a la burgesia la governabilitat. I aquesta lluita exigeix moltes coses. En primer lloc valentia política: no és acceptable que Pedro Sánchez no assisteixi al Comitè Federal. No té cap sentit. La seva obligació, si realment està en contra d’aquesta capitulació i vol evitar-la, és intervenir activament i mobilitzar a la militància socialista. Del contrari tan sols contribuirà a enfortir l’ala de dretes. La valentia és fonamental, però ha d’estar vinculada a la defensa d’un programa socialista que posi fi a la política de col·laboració de classes on el PSOE porta instal·lat des de fa uns 40 anys.
Les condicions per emprendre la batalla des de l’esquerra estan madures al PSOE. La militància ho ha demostrat sobradament: hi ha un clamor contra l’abstenció que és molt més que això. Els milers de militants que s’han mobilitzat a centenars d’agrupacions contra els colpistes, o les al voltant de 90.000 firmes aconseguides pel l’alcalde de Jun exigint la celebració d’un Congres extraordinari, són una força considerable per guanyar aquesta guerra. Però si els dirigents que han de donar-la renuncien a ella, els esdeveniments poden tenir altres derives, començant per una desafiliació massiva de militants que farà encara més ràpida la pasokització del Partit i el seu enfonsament.
Un esdeveniment de transcendència història
L’abstenció decidida, i que es materialitzarà durant els pròxims dies, no té res a veure amb un gest simbòlic de caràcter “tècnic”, o amb el mal menor necessari per preservar “l’interès d’Espanya”. És tot un programa polític, una decisió estratègica d’enormes conseqüències, que defineix el grau de fusió que els actuals dirigents del PSOE mantenen amb la classe dominant. Les màscares han caigut de manera vergonyosa: enrere queden les declaracions demagògiques, les filigranes dialèctiques. La veritat és concreta. Amb aquesta abstenció no s’aconseguirà “acabar amb la obra del PP” o “fer avançar l’agenda reformista”, com han assenyalat patèticament dirigents com Eduardo Madina o Juan Ramón Jáuregui, sinó perpetuar-la i seguir infligint patiment a milions de persones. Si els actuals dirigents del PSOE quan estaven al govern van ser incapaços de trencar amb els dictadors de la gran banca i la UE, ho faran ara que han entregat el govern al PP?
La decisió adoptada pel Comitè Federal del PSOE no defèn als oprimits, a la joventut, als aturats, a les famílies desnonades, als estudiants víctimes de la LOMCE i les revàlides. Tot el contrari. És la culminació de la política de col·laboració de classes, de front únic amb la burgesia que es ve desenvolupant des del 1982, i busca únicament assegurar l’estabilitat del capitalisme garantint que l’agenda d’ajustos decidida per la UE es porti a terme amb els majors recolzaments possibles. Encara que els colpistes dintre del PSOE consideren que han guanyat un temps preciós per recompondre les seves forces, unes noves eleccions – que segurament es realitzaran més d’hora del que molts s’imaginen – poden ser una hecatombe per ells com ja vaticinen nombroses enquestes.
La burgesia ha decidit que, a les actuals circumstàncies, abans que sacrificar al PP i induir al seu si una crisi catastròfica, prefereix arruïnar al PSOE i accelerar la seva pasokització, encara que això signifiqui minar un punt de recolzament fonamental pels seus interessos. Des de la caiguda de la dictadura franquista, i especialment després del seu gran triomf electoral al 1982, el PSOE ha prestat grans serveis per contenir la lluita de classes i contribuir decisivament a l’estabilitat del règim capitalista durant més de tres dècades.
Felipe González i l’aparell socialista es van beneficiar de les enormes reserves socials del PSOE, de la memòria històrica de milions d’homes i dones que van patir la llarga nit de la dictadura franquista, del creixement econòmic, i que la dreta que es presentava com alternativa traspuava franquisme per tots els cantons. Però més de tres dècades de serveis als capitalistes espanyols i internacionals no han passat en va: reconversions industrials i privatitzacions massives, l’entrada a la OTAN i a la UE, la guerra bruta a Euskal Herria, la intervenció a les guerres imperialistes, els atacs als drets socials i democràtics... ofereixen un sou demolidor. La pèrdua de credibilitat política del PSOE s’ha anar desenvolupant durant els últims deu anys, accelerant-se amb virulència al calor de la crisi econòmica.
No té cap sentit culpar d’aquesta deriva a un o a un altre dirigent. La causa fonamental de la crisi del PSOE és política: en una època de decadència orgànica del capitalisme, les reformes socials són eliminades d’un cop de ploma, les mesures d’ajustos i retallades dominen i la socialdemocràcia es sotmet a elles amb totes les conseqüències. Ho hem vist a França amb Hollande, a Alemanya amb el SPD (formant part d’un govern de coalició amb la CDU de Merkel), a Grècia amb el PASOK, i al Partit Laborista britànic amb els blairistes. La crisi de la socialdemocràcia espanyola –en sintonia amb la de la resta d’Europa– és la conseqüència inevitable de la seva unitat política, i material, amb la classe dominant i l’acceptació de les seves polítiques a tots els terrenys.
Com hem assenyalat a anteriors materials, les derrotes contundents que el PSOE arrossega des del 2011, iniciades sota el mandat de Rodríguez Zapatero i continuades sota la direcció de Pérez Rubalcaba, són el resultat directe del recolzament del Partit a les retallades i les reformes constitucionals per benefici exclusiu de la banca; del seu nauseabund suport al nacionalisme espanyolista que els ha portat a una posició de marginalitat a Catalunya i a Euskal Herria, per no parlar de la seva arrogància a l’hora de mostrar-se com a campions de la governabilitat capitalista. Aquesta estratègia política ha col·locat clarament al PSOE al costat dret de la foto. Però la raó de fons que aquesta percepció s’hagi aprofundir entre milions cap buscar-la als canvis profunds que s’han produït a la correlació de forces entre les classes. Les causes es transformen en efectes i els efectes en causes.
La lluita de classes: reformisme o revolució
Ningú parla d’això, però la seva ombra és molt llarga. El gir a l’esquerra entre la classe obrera i la joventut és el factor més important en aquesta equació. És l’element que ha trencat l’estabilitat política de més de tres dècades, que ha fer saltar pels aires el bipartidisme, que ha posat entre l’espasa i la paret a la institució monàrquica, que ha trencat amb la preponderància del nacionalisme espanyolista.
Sí, un gir a l’esquerra que s’ha cuit a foc lent en una mobilització social extraordinària, antecedents de la qual els hem de buscar a les grans lluites contra la dictadura franquista dels anys setanta. Al 15M, a les vagues generals, a les Marxes de la Dignitat, a la Marea Groga i Blanca (moviments de masses en defensa de l’educació i sanitat públiques), les grans mobilitzacions estudiantils o les massives manifestacions a favor del dret a decidir a Catalunya... milions de treballadors, joves i sectors amplis de les capes mitges empobrides han donat l’esquena al PSOE, però també a la burocràcia de CCOO i UGT.
La irrupció de Podem a les eleccions europees del 2014 va representar un canvi fonamental a l’escenari polític. D’on va sorgir la seva força? Òbviament no cal ser molt sagaç per entendre que són grans commocions socials l’únic que pot fer possible que un partit tingui un desenvolupament tan explosiu. Va ser la gran mobilització de masses, i els elements de ruptura amb el sistema que aquesta mobilització va posar de manifest, el que va crear l’espai vital perquè Podem es convertís en una alternativa a la socialdemocràcia oficial.
Que Podem hagi guanyat la meitat de la base electoral socialista corona les tendències fonamentals de crisi agònica del PSOE. Però l’evolució dels esdeveniments planteja altres aspectes que cal analitzar acuradament per la seva rellevància. Després que Podem aconseguís uns resultats espectaculars a les eleccions europees i municipals, la direcció de la formació morada va posar totes les seves esperances al terreny institucional abandonant descaradament la lluita al carrer, amb la única excepció de la Marxa del Canvi al Gener del 2015.
Aquesta tragèdia s’ha mantingut a tota costa des de fa gairebé dos anys i ha tingut altres vessants, com governar les grans ciutats sense trencar amb la lògica de les privatitzacions i la gestió capitalista, o l’abandonament obert de les reivindicacions més avançades del seu programa. La direcció de Podem perseguia una fi amb això: ocupar l’espai de la socialdemocràcia tradicional, però a la vista dels fets l’orientació no ha aconseguit els objectius desitjats, ni tan sols al pla institucional. Lluny de proporcionar nous èxits electorals ha minvat la seva base entre sectors dels treballadors i la joventut, i ha reduït considerablement el nervi militant de Podem.
Els marxistes rebutgem frontalment el programa dels socialdemòcrates de dretes –sempre conseqüents en la seva defensa intransigent del capitalisme– però també els prejudicis dels reformistes d’esquerra, que substitueixen l’acció independent de la classe obrera pel parlamentarisme com a mitjà per transformar la societat. Evidentment som molt conscients del paper progressista que pot jugar el terreny electoral al procés de lluita pel socialisme, augmentant el nivell de consciencia i d’organització dels oprimits, però subordinem l’activitat parlamentaria a la lluita de classes i la defensa d’un programa revolucionari.
La crisi que ha esclatat al PSOE, i la que està desenvolupant-se a Podem, planteja el debat fonamental: reformisme o revolució. A la majoria dels aparells polítics i sindicals de l’esquerra fa temps que es va renunciar a la lluita per transformar la societat. Segons la seva línia de pensament qualsevol millora pels treballadors i les capes populars no serà fruit de la lluita de classes ni de la defensa d’un programa socialista conseqüent, sinó d’enginyoses iniciatives parlamentaris, de pactes i consensos. Per la socialdemocràcia, igual que per molts dirigents de les noves formacions emergents de l’esquerra, fora del joc institucional tan sols existeix el no res; reneguen del marxisme, acusant-lo de ser incapaç de donar resposta als nous “desafiaments polítics” del segle XXI, però quan accedeixen al govern capitulen en tota la línia davant les pressions i exigències dels capitalistes. L’exemple de Tsipras a Grècia és rellevant al respecte.
Les velles disjuntives tornen a situar-se al centre del debat, precisament perquè els vells problemes segueixen sense resoldre’s. A aquesta època de recessió mundial, conquerir qualsevol mínima reforma en benefici de la població implica una dura lluita de classes. Els discursos parlamentaris són inútils, les negociacions i l’esperit de “consens” impotents per torçar la voluntat dels capitalistes. La classe dominant està determinada a descarregar la catàstrofe econòmica sobre les esquenes dels treballadors i les seves famílies independentment de les seves conseqüències. Enfrontar-se als seus atacs amb èxit requereix que aixequem un programa socialista i un mètode per aconseguir-ho basat en la mobilització de masses. Ambdues coses són un tabú per la socialdemocràcia oficial i molts dels nous líders que pretenen ocupar el seu espai.
Una nova fase a la lluita de classes
La investidura de Mariano Rajoy amb els vots dels parlamentaris socialistes marcarà el caràcter fraudulent i il·legítim del seu govern. Al precipitar la crisi del PSOE la burgesia buscava l’estabilitat necessària per aplicar la seva agenda de retallades en les millors condicions, allunyant unes terceres eleccions que haguessin posposat els seus plans durant massa temps. A la vista dels resultats, el negoci no els ha sortit precisament rodó. Aquest govern serà molt dèbil, sotmès a la idea d’haver de pactar amb el PSOE i Ciutadans els aspectes fonamentals del seu programa de retallades, i amb un Partit Socialista sotmès a la critica furibunda de les seves bases, els seus votants i el descontent de molts dels seus quadres mitjans i parlamentaris nacionals, autonòmics i regidors. Tot el contrari a una situació d’estabilitat política, que a més es veu compromesa per unes perspectives econòmiques ombrívoles i que persisteixen a la recessió.
Però si al terreny parlamentari la situació és negativa, quan el govern del PP intenti posar en marxa la seva agenda la resposta del moviment obrer i juvenil no es farà esperar gaire. És difícil establir un ritme precís, però l’experiència d’aquests anys ha quedat gravada a la consciencia de milions. La credibilitat del PP i els colpistes del PSOE per fer-nos empassar una nova onada d’atacs a les nostres condicions de vida és nul·la. El seu marge de maniobra s’ha reduït considerablement, i allò que els proporciona l’actitud nefasta de la burocràcia de CCOO i UGT amb la seva política de pau social, també.
Per complicar encara més les coses per la classe dominant, la situació de Podem és una olla exprés. Els canvis operats al discurs de Pablo Iglesias durant les últimes setmanes han estat notables, però no són cap sorpresa: al cap i a la fi reflecteixen els processos que s’estan donant a la lluita de classes i els seus efectes a una formació tan inestable com Podem. Pablo Iglesias va acceptar durant una llarga temporada l’estratègia de la desmobilització com una opció guanyadora (només cal recordar les seves declaracions després de les eleccions del 26J quan deia que el treball parlamentari seria l’eix de Podem). Però està comprovat que aquesta línia tan sols afavoreix a la dreta, tant dins de Podem com a fora.
La renúncia a una política de confrontació amb el Capital debilita a Podem, i en conseqüència a la persona que representa millor que cap altra a la formació, donant ales al sector d’un Íñigo Errejón més que disposat a dirigir amb entusiasme el gir a la dreta i a més reemplaçar al propi Pablo Iglesias al lideratge. Les paraules de Pablo Iglesias qüestionant la “comoditat” del parlamentarisme, apel·lant a col·locar la lluita als carrers com a eix de l’acció política de Podem, la defensa de la vaga general, i fins i tot, l’autocrítica realitzada pel gir a la dreta de l’últim període, indiquen l’enorme pressió de les masses i el temor real davant els avanços del sector de dretes de Podem.
La tasca fonamental en aquests moments és desplaçar l’acció de l’esquerra militant cap al terreny de la mobilització i la confrontació social contra la dreta. Units Podem té una oportunitat història d’emergir com la força dominant de l’esquerra al pròxim període. Però les oportunitats cal materialitzar-les, cal aprofitar-les, com Pablo Iglesias sap molt bé.
Si Units Podem adopta de manera immediata el camí de la lluita, dient les coses clares, la situació pot transformar-se ràpidament en benefici dels oprimits. Però no és suficient amb fer apel·lacions abstractes a la Declaració dels Drets Humans, o a la democràcia (en aquest cas capitalista), o governar grans ciutats acceptant les regles del joc dels capitalistes i frustrant les il·lusions de milions. Units Podem ha de donar també un clar gir a l’esquerra, defensant un programa socialista capaç d’afrontar-se a la crisi capitalista amb mesures efectives: nacionalitzant els sectors estratègics de l’economia (incloent la banca); defensant intransigentment la sanitat i l’educació pública (derogació de la LOMCE, el 3+2, les revàlides, les retallades pressupostàries...), el dret a la jubilació als 60 anys amb contractes de relleu, el fi de la precarietat i la pujada del SMI; prohibint per llei els desnonaments i creant un parc d’habitatge públic amb lloguers socials de veritat; respectant als drets democràtics incloent el dret a decidir d’Euskal Herria, Catalunya i Galiza, i anul·lant les lleis repressives. Aquest és el programa que pot transformar completament el panorama polític.
La lluita de classes a l’Estat Espanyol ha entrat a una nova fase, molt més turbulenta que la que hem viscut els últims anys. La crisi del PSOE i de Podem, la il·legitimitat del nou govern del PP, la frustració de les il·lusions electorals i parlamentaries, són una gran escola d’aprenentatge polític. Aquesta escola, i els grans esdeveniments que estan per venir tant a l’Estat espanyol com internacionalment, posen sobre la taula la necessitat de construir una forta organització armada amb les idees del marxisme revolucionari.
Els treballadors i joves que formem part d’ESQUERRA REVOLUCIONARIA, que participem activament al Sindicat d’Estudiants, a les lluites de la classe obrera i als moviments socials defenent un programa anticapitalista i socialista, creiem que no hem de conformar-nos amb votar. Cap aritmètica parlamentaria pot modificar el pla de la burgesia espanyola i europea de tornar a la càrrega amb més retallades i més atacs als nostres drets. Si volem derrotar als capitalistes necessitem aprofundir la rebel·lió social que ha col·locat a la dreta contra les cordes durant aquests anys, i transformar aquesta lluita en organització revolucionaria als centres d’estudi, a les empreses i fàbriques, als nostres barris. Només el poble salva al poble.
Uneix-te a Esquerra Revolucionària!
