Fa cent anys, del 26 al 31 de juliol de 1909, es va produir a Barcelona la, denominada per la burgesia, "Setmana Tràgica". La història oficial relata una insurrecció anarquista motivada per la guerra al Marroc que va derivar en l'incendi i saqueig de desenes d'esglésies i convents i en la profanació de tombes. Tanmateix, els cercles obrers de l'època la van anomenar "Revolució de juliol" i fins i tot Setmana Gloriosa. Els esdeveniments d'aquells dies, produïts a l’escalf del desastre colonial de 1898 i de l'impacte que entre els obrers va causar la revolució russa de 1905, van demostrar el potencial revolucionari del proletariat català, sent una bestreta de la revolució del 19 del juliol de 1936.

La classe obrera a Barcelona

El 1898, en una ignominiosa guerra contra els Estats Units, la monarquia espanyola perdia les seves últimes colònies d'ultramar: Cuba, Filipines i Puerto Rico. Va ser tota una demostració de la putrefacció i decadència de l'imperialisme espanyol, un règim endarrerit, bàrbar, la classe dominant del qual era incapaç de portar endavant la modernització que es produïa en altres països del món. Va ser el punt de partida d'un procés d'ascens revolucionari que, amb les seves alces i baixes, acabarà provocant la proclamació de la II República i la guerra civil.

A la crisi i descomposició del règim, es va sumar el desastre econòmic que la derrota va provocar. Va afectar sobretot a la indústria catalana, especialitzada en la producció tèxtil i el comerç amb les ara excolònies (suposaven el 95% de les seves vendes a l'estranger), però sobretot va revelar quines eren les seves bases: una indústria obsoleta, on no es feien inversions en tecnologia, i que obtenia els seus beneficis dels privilegis colonials, la política proteccionista del govern, i, sobretot, la sobreexplotació de la classe obrera.

La classe obrera barcelonina s'havia nodrit amb l'arribada de milers d'immigrants, sobretot del Llevant espanyol, d'Aragó i de la Catalunya rural. Les seves condicions de vida eren dramàtiques. Més del 40% de la població era analfabeta (el 60% als barris obrers). El salari mig dels obrers era de quatre pessetes al dia -sent de 3, i fins i tot de 2,5 pessetes a nombrosos sectors- i les jornades laborals s'estenien més de 12 hores al dia. Els salaris contrastaven amb la pujada dramàtica dels preus que la política d'aranzels provocava: el cost mig mínim d'una família obrera només en alimentació i allotjament era de 112 pessetes al mes.

Com avui succeeix amb les faveles llatinoamericanes, els barris obrers eren enormes barriades de barraques sense aigua corrent o gas. Es calcula que només a Barcelona (en aquell moment amb 550.000 habitants) hi havia més de 10.000 prostitutes, fonamentalment dones obreres a l'atur i amb fills, o joves del servei domèstic desprestigiades pels seus antics senyors. Sens dubte, l'explotació infantil era una pràctica comuna: entorn de 20.000 menors -excloent el servei domèstic i tasques com transportistes, etc. - treballaven sobretot en la indústria tèxtil. Per a súmmum, el 1908 els industrials tèxtils havien enviat a l'atur el 40% de les seves plantilles i algunes empreses van practicar el 1909 el locaut.

Abans que comencés l'aventura militar al Marroc, les condicions per a una vaga general ja estaven donades a Barcelona. 

Solidaritat Obrera, els anarquistes i el PSOE

Malgrat la cruesa de la repressió i la persecució policial a què el moviment obrer es veia sotmès, des de finals del segle XIX la classe obrera tracta de crear els seus primers sindicats. El 1903 en solidaritat amb els obrers metal·lúrgics, la classe obrera barcelonina protagonitza la seva primera vaga general, que durarà tota una setmana. Tanmateix, sense una direcció centralitzada i sense objectius concrets, la vaga es va extingir per esgotament. La repressió va ser terrible i la majoria dels naixents sindicats van ser destruïts.

No serà fins al 1907 quan el moviment obrer mostri els primers símptomes de recuperació. Serà amb la formació de Solidaritat Obrera, el primer intent seriós d'unificar els diferents sindicats gremials i de fàbrica en una sola central sindical, primer d'àmbit local i posteriorment de tot Catalunya. El seu manifest fundacional va ser subscrit per 35 de les 70 societats obreres existents en aquell moment a Barcelona. El maig de 1909 el sindicat comptarà amb 15.000 afiliats a tot Catalunya, fonamentalment a Barcelona i les localitats properes.

Encara que tradicionalment es considera que Solidaritat Obrera era d'inspiració anarquista, el cert és que en el seu interior, els anarquistes no deixaven de ser una minoria i a més molt dividida. La majoria del sindicat estava composta per societats obreres sense una filiació política i ideològica clara.

Els vells anarquistes bakuninistes havien dirigit una onada d'atemptats terroristes en l'última dècada del segle XIX de la qual no s'havien recuperat, delmats per la repressió policial i per la visible inutilitat de les seves accions. A més molts d'aquests vells anarquistes s'havien passat a les files republicanes. Però també havien sofert l'impacte de la revolució russa de 1905: la pràctica clàssica de l'anarquisme de la "propaganda pel fet" havia demostrat la seva ineficàcia en contrast amb el moviment de masses revolucionari de la classe obrera russa. Seria l'origen dels "anarcosindicalistes" i "sindicalistes".

D'altra banda, el PSOE i l’UGT jugaven un important paper dins de Solidaritat Obrera, fins al punt que un dels seus principals dirigents, Fabra Ribas, era el portaveu del PSOE a Catalunya.

L'UGT, que havia nascut precisament a Barcelona, no havia aconseguit desenvolupar-se com en altres llocs de l'Estat fonamentalment pel paper que va jugar en la vaga de 1903, oposant-se frontalment i violentament a la vaga general considerant-la aventurera i inadequada.

En aquell moment, la política de la direcció socialista es caracteritzava pel rebuig frontal de la política de vagues generals per considerar-les desviacions anarquistes. A més, tenia una posició sectària cap a les reivindicacions democràtiques (caracteritzant-les de petit-burgeses) i centrava tota la seva acció en potenciar l'Institut de Reforma Social, creat pel govern, per aconseguir millores econòmiques. D'aquesta manera, lluny de debilitar els republicans petit-burgesos, el PSOE els lliurava el monopoli de la lluita contra alguns aspectes que realment preocupaven els treballadors com era l'anticlericalisme o la lluita per una educació pública laica. Aquesta política d'una banda sectària i alhora conciliadora amb el govern va portar el moviment socialista a una crisi important i a desafiliacions massives.

Aquesta crisi i, una vegada més, l'impacte de la Revolució russa i, en ella, l'ús de la vaga general revolucionària, provocaria un gir dins del PSOE. Tanmateix, la direcció socialista no trauria totes les conclusions de 1905. Encara que formalment van acceptar l'ús de la vaga general, limitaven el seu ús a demostracions pacífiques. A Catalunya finalment optarien per orientar-se a Solidaritat Obrera entrant en el nou sindicat. Però a més, també van adoptar una política de col·laboració amb els republicans petit-burgesos que tindria nefastes conseqüències. 

El Partit Radical

El 1909 el Partit Republicà Radical d'Alejandro Lerroux era una força amb gran influència en el panorama polític català. La majoria de la classe obrera amb dret a vot ho feia a aquest partit petit-burgès, fins al punt que en les eleccions municipals de maig de 1909 va ser el partit guanyador a Barcelona, a un regidor de la majoria absoluta, amb més de 35.000 vots . Es creu que, d’aquests, entorn de 20.000 eren votants obrers.

Alejandro Lerroux, l'"emperador del Paral·lel" i futur president del govern republicà durant el Bienni Negre, va arribar a Barcelona el 1901 amb la cartera plena de diners del govern central. El seu objectiu era formar un partit que, d'una banda limités la influència dels regionalistes burgesos catalans, però que, sobretot, aconseguís captar l'atenció d'un moviment obrer en ascens per apartar-lo de la senda revolucionària.

El Partit Radical va fundar la primera Casa del Poble a la Península Ibèrica imitant les desenvolupades pels socialistes a Bèlgica (model que posteriorment adoptaria el PSOE), va crear xarxes socials d'aliments, protecció social i educació orientades als treballadors més precaris. Comptava amb una organització juvenil composta de milícies armades, els "Jóvenes Bárbaros", que defensaven els mítings del partit -els anomenats "berenars radicals" i atacaven els dels altres grups polítics. També amb dues organitzacions femenines, les "Damas Rojas", d'extracció obrera, que combinava accions reivindicatives amb assistencials, i les "Damas Radicales", on s'agrupaven les dones petit-burgeses que sobretot realitzaven una acció cultural.

Tanmateix, darrera d'aquesta xarxa social només hi havia un intent de desviar l'energia revolucionària de la classe obrera cap a l’arena del parlamentarisme. Lerroux, encara que feia demagògiques crides a la revolució social, centrava el seu discurs a denunciar el catalanisme -utilitzat per la burgesia catalana per dividir els treballadors entre catalanoparlants i emigrants- i, sobretot, en un violent anticlericalisme: "alzad el velo de las novicias y elevadlas a la categoría de madres", exhortava Lerroux als "Jóvenes Bárbaros".

L'aparició de Solidaritat Obrera va suposar un cop dur per a les aspiracions dels radicals. Des del primer moment la tàctica de Lerroux va ser tractar de controlar el sindicat o destruir-lo.: "He destruït Solidaritat Catalana -amb referència a la coalició electoral catalanista- i destruiré Solidaritat Obrera" - explicava el líder radical. Des d'octubre de 1908 fins a la Setmana Tràgica, es van produir constants enfrontaments entre anarquistes, socialistes i sindicalistes d'una banda, i radicals per un altre, pel control del sindicat. 

"La guerra dels banquers"

En aquest context es produeix la guerra al Marroc. Després de la pèrdua de les colònies d'Ultramar, la burgesia espanyola necessitava un nou camp d'acció i nous mercats. La burgesia catalana era precisament dels sectors més interessats en la guerra al Marroc. Associats al comte de Romanones, el marquès de Comillas i l'empresari Eusebi Güell eren propietaris d'una societat minera que operava a prop de Melilla. A més el propi Comillas era amo de la companyia marítima encarregada de transportar les tropes des de la península fins al Marroc (per això el transport de tropes es feia des de Barcelona), entre altres negocis.

A això se sumava la pròpia situació en el comandament militar, humiliat en la guerra contra els Estats Units, que exigia un nou conflicte en el qual poder recuperar l'honor perdut. Els Borbons havien recuperat el tron el 1874 gràcies als militars, així que per a Alfonso XIII era prioritari mantenir content el generalat.

França havia utilitzat a la monarquia espanyola en el joc colonial per assentar el seu poder al Marroc davant les aspiracions d'Alemanya i les cauteles del Regne Unit. Així s'havia arribat a l'acord de dividir el Marroc en dues àrees d'influència: una francesa (amb la majoria del territori) i una altra espanyola, amb la costa mediterrània i algun que un altre enclavament. Tanmateix, encara que el sultà del Marroc era un titella de l'imperialisme, les diferents tribus no van acceptar el domini colonial. El govern espanyol era incapaç de garantir l'ordre a la seva zona d'influència i les pressions de l'imperialisme francès per a una intervenció militar es van sumar a les causes abans esmentades.

Finalment el govern, presidit pel conservador Antonio Maura, va preparar els plans militars. El 4 de juny va tancar el parlament i dies després va ampliar el pressupost dedicat a despeses militars començant la tramesa de tropes a Melilla. El 9 de juliol els rifenys ataquen les mines espanyoles donant l'excusa perfecta per començar la guerra. El govern va mobilitzar immediatament els reservistes de l'exèrcit.

Els reservistes eren majoritàriament obrers que ja havien acabat el seu servei militar però que en cas de guerra podien ser mobilitzats per l'exèrcit. Es tractava per tant de caps de família de qui depenien dones i nens i que en molts casos no comptaven amb cap altra font d'ingressos. El govern no donava cap ajut a les famílies afectades. Però a més la pròpia formació de l'exèrcit era profundament classista. Els burgesos podien deslliurar-se d'ingressar en l'exèrcit pagant 1.500 pessetes o enviant un substitut. Des d'abans del seu inici, la guerra va ser coneguda popularment com "la guerra dels banquers".  

Cap a la vaga general

L'ordre de mobilitzar els reservistes va radicalitzar encara més l'ambient, no només a Barcelona sinó a tot l'Estat. A partir del 25 de juny, el PSOE iniciarà una campanya pública de denúncia dels plans bèl·lics del govern. El 18 de juliol, amb la guerra ja en marxa, Pablo Iglesias en un míting a Madrid per denunciar el caràcter imperialista de la guerra planteja, per primera vegada, la idea d'una vaga general per aturar la guerra. Tanmateix, els esdeveniments s'accelerarien.

Aquell mateix dia es produïa a Barcelona l'embarcament dels regiments compostos per reservistes. A la cerimònia van acudir nombroses dones de la burgesia que tenien per costum acomiadar els soldats lliurant-los tabac i escapularis. Per a les dones dels reservistes l'actitud de les dames burgeses va ser inacceptable. Era insultant que aquelles acabalades senyores acudissin a acomiadar els seus marits, pares i fills quan els de la seva classe es deslliuraven de l'exèrcit. Les dones van improvisar una protesta que va marcar l'inici de les mobilitzacions de carrer contra la guerra. Amb prou feines van poder embarcar els reservistes en els vaixells, però els escapularis i el tabac van acabar llençats al mar. Durant tota la tarda es van succeir manifestacions de carrer pel centre de la ciutat encapçalades per les dones.

Tota la setmana va estar marcada per manifestacions de carrer, no solament a Barcelona, sinó també a Madrid i altres localitats. Dimarts arriben les notícies dels primers enfrontaments bèl·lics al Marroc i la mort dels primers reservistes, la qual cosa encén encara més els ànims. L'endemà, un míting del PSOE a Terrassa amb 4.000 obrers aprova una resolució a favor de la convocatòria d'una vaga general. Finalment, l'enorme pressió obligarà la direcció d'UGT a convocar vaga general en tot l'Estat per al 2 d'agost.

Tanmateix, dissabte arribarà una nova notícia des del Marroc: l'exèrcit espanyol havia estat derrotat pels rifenys a Ait Aixa. 26 soldats havien mort i uns altres 230 estaven ferits. Les masses no podien esperar el 2 d'agost per lluitar contra la guerra. Pressionats per l'ambient, els dirigents de Solidaritat Obrera es veuen obligats a conformar un Comitè Central de Vaga i a llançar la mobilització per a aquell mateix dilluns a Barcelona. La direcció del Comitè estaria conformada per un representant socialista (Fabra Ribas), un representant sindicalista i un representant anarquista. Diumenge, la decisió seria ratificada en una assemblea amb 250 delegats fabrils de tota la comarca de Barcelona.