Una crisi global del capitalisme

La crisi del capitalisme mundial és un fet que ningú no pot ignorar. Ahir mateix els economistes ens asseguraven que era impossible un altre 1929. Ara parlen de l'amenaça d'una altra Gran Depressió. L’FMI adverteix d'un augment del risc d'una recessió econòmica severa i prolongada a escala mundial. El que va començar com un col·lapse financer als EUA s'ha estès ara a l'economia real, amenaçant els llocs de treball, els habitatges i les vides de milions de persones.

El pànic s'ha apoderat dels mercats. Richard Fuld, antic executiu cap de Lehman Brothers, va dir al Congrés nord-americà que el seu banc havia volat a causa d'una "tempesta de por". Aquesta tempesta no mostra signes d'amainar. No solament els bancs estan amenaçats amb la fallida, sinó també països, com demostra l'exemple d'Islàndia. Àsia se suposava que salvaria al món de la recessió, però els mercats asiàtics han estat arrossegats pel remolí general. Diàriament es registren caigudes exorbitants des de Tòquio a Shanghái, des de Moscou a Hong Kong.

Aquest és el major col·lapse financer des de 1929. I com va ocórrer amb el gran crack, també ha estat precedit d'una especulació massiva durant el període anterior. La magnitud de l'especulació en les últimes dues dècades no té precedents. La capitalització borsària als EUA va passar de 5,4 bilions de dòlars el 1994 a 17,7 bilions el 1999 i 35 bilions el 2007. Això supera amb escreix la quantitat de capital especulatiu que era present abans de 1929. El mercat mundial de derivats assoleix almenys els 500 bilions de dòlars, la qual cosa és deu vegades més que el total de la producció mundial de mercaderies i serveis.

En els anys de boom, quan els banquers van aconseguir acumular quantitats incalculables de riquesa, no es plantejava compartir els beneficis amb la resta de la societat. Però ara que tenen dificultats recorren al govern exigint diners. Si ets un jugador compulsiu que demanes mil dòlars i els perds, sent incapaç de tornar-los aniràs a presó. Però si ets un banquer ric que ha apostat milers de milions de dòlars dels diners d'altres persones i els perds, no solament no vas a presó, sinó que a més l'Estat et recompensarà amb més milers de milions de dòlars d'altres persones.

Enfrontats al risc d'un col·lapse total del sistema bancari, els governs estan prenent mesures desesperades. L'administració Bush ha injectat 700.000 milions de dòlars a les arques dels banquers en un intent frenètic d'infondre vida a un sistema financer moribund. És l'equivalent d'aproximadament 2.400 dòlars per cada home, dona i nen dels EUA. El govern britànic ha anunciat un pla de rescat superior als 400.000 milions de lliures (proporcionalment molt superior al dels EUA) i la UE ha afegit altres tants milers de milions. El pla de rescat alemany ascendeix a aproximadament el 20 per cent del PIB de l'economia més gran d'Europa. L'administració de la cancellera Angela Merkel va prometre 80.000 milions d'euros per recapitalitzar els bancs amb problemes, i la resta ha estat destinada a cobrir les garanties dels préstecs i les pèrdues. Fins ara s'han gastat ja al món aproximadament 2,5 bilions de dòlars i això no ha aconseguit detenir l'espiral descendent.

Mesures desesperades

La crisi actual està lluny d'haver acabat tot el seu recorregut. Les mesures que han pres governs i bancs centrals no la pararan. Donant grans sumes de diners als bancs només aconseguiran, en el millor dels casos, un respir temporal i alleugerir lleugerament la crisi a costa d'una enorme càrrega de deute per a futures generacions. Però tot economista seriós sap que els mercats han de caure encara més.

En cert sentit la situació actual és encara pitjor que en els anys trenta. L'enorme onada d'especulació que va precedir i va preparar aquesta crisi financera és diverses vegades més gran que la que va desencadenar el crack de 1929. Les quantitats de capital fictici que s'han bombat al sistema financer mundial i que constitueixen una metzina que amenaça amb destruir-lo tot, són tan formidables que ningú no és capaç de quantificar-les. La consegüent "correcció" (per fer ús de l'eufemisme actual a què recorren els economistes) serà per tant fins i tot més dolorosa i duradora.

En els anys trenta els EUA eren el major creditor del món, ara és el major deutor. A l'època del New Deal, Roosevelt, en un intent de treure l'economia nord-americana de la Gran Depressió, tenia a la seva disposició enormes quantitats de diners. Avui, Bush ha de suplicar a un Congrés reticent que li lliuri uns diners que no té. L'aprovació del regal de 700.000 milions de dòlars als grans negocis significa l'augment corresponent de l'endeutament públic. Això al seu torn significa tot un període d'austeritat i retalls dels nivells de vida per a milions de ciutadans nord-americans.

Aquestes mesures de pànic no evitaran la crisi, que amb prou feines acaba de començar. De la mateixa manera, el New Deal de Roosevelt, contràriament a la percepció popular, no va aturar la Gran Depressió. L'economia nord-americana va romandre en situació de depressió fins al 1941, quan els EUA van entrar a la Segona Guerra Mundial i la gegantina despesa militar finalment va acabar amb la desocupació. Una vegada més ens enfrontem a un període llarg de declivi dels nivells de vida, tancaments de fàbrica, reducció dels salaris, retalls de la despesa pública i austeritat general.

Els capitalistes es troben en un atzucac i no veuen una alternativa. Tots els partits tradicionals estan en una situació de perplexitat que frega la paràlisi. El president Bush li ha dit al món que "portarà el seu temps" que el seu pla de rescat financer funcioni. Mentrestant, més empreses cauen en la fallida, més gent perd la seva feina i més nacions s'arruïnen. La crisi creditícia està començant a estrangular empreses abans sanes. Incapaços d'aconseguir capital, les empreses hauran de retallar primer la inversió fixa, després el capital circulant i finalment l'ocupació.

Els empresaris estan pregant als governs i bancs centrals que retallin els tipus d'interès. Però en les circumstàncies actuals aquesta mesura no ajudarà. El retall coordinat de mig punt percentual va ser seguit per caigudes profundes als mercats borsaris mundials. El caos als mercats no es resoldrà amb reduccions dels tipus d'interès dels bancs centrals. Davant una recessió global ningú no vol comprar accions i ningú no està disposat a deixar diners. Els bancs deixen de prestar diners perquè no confien a recuperar aquests diners. Tot el sistema està amenaçat amb la paràlisi.

Malgrat els esforços coordinats dels bancs centrals per injectar diners al sistema, els mercats del crèdit continuen obstinadament congelats. El govern britànic va donar als banquers un regal superior als 400.000 milions de lliures. La reacció va ser una caiguda de la borsa. De fet, el tipus d'interès dels préstecs interbancaris va augmentar després de l'anunci d'aquest donatiu i després de l'anunci que el Banc d'Anglaterra reduiria els tipus d'interès mig punt percentual. En general, aquests retalls no s'estan traslladant als prestataris ni als compradors de cases. Aquestes mesures no han solucionat la crisi, sinó més bé han posat diners a les butxaques de la mateixa gent l'activitat especulativa de la qual, si no va causar la crisi, sí que l'ha exacerbat enormement i l'ha donat un caràcter convuls i incontrolable.

Els banquers mai no perden

En el passat el banquer era percebut com un home respectable amb vestit gris que se suposava era un model de responsabilitat i que sotmetia a la gent a una severa investigació abans de deixar diners. Però en l'últim període tot això va canviar. Amb els tipus d'interès baixos i abundant liquiditat, els banquers van deixar a un costat la cautela i van prestar milers de milions de dòlars per alts marges a gent que, quan van pujar els tipus d'interès, van descobrir que eren incapaços de tornar-los. El resultat va ser la crisi de les hipoteques subprime que va ajudar a desestabilitzar tot el sistema financer.

Els governs i bancs centrals van conspirar per avivar les flames de l'especulació en un intent d'evitar una recessió. Amb Alan Greenspan al capdavant de la Reserva Federal els tipus d'interès es van mantenir molt baixos. Aquesta mesura va ser lloada com una política sàvia. Però aquests mètodes de posposar el dia funest només van servir per fer que la crisi fos mil vegades pitjor quan aquesta finalment va arribar. Els diners barats van permetre als banquers participar en una orgia d'especulació. Els individus demanaven diners prestats per invertir en propietat o comprar béns; els inversors utilitzaven el deute barat per invertir en valors amb major rendiment o vivien de prestat a costa de les inversions existents; els préstecs bancaris anaven molt per davant dels dipòsits bancaris assolint un nivell sense precedents, i les activitats dubtoses no s'apuntaven als llibres de comptes.

Ara tota aquesta situació s'ha convertit en el seu contrari. Tots els factors que van impulsar l'economia es combinen ara per crear una fera espiral descendent. Quan arriba l'hora de pagar el deute, l'escassetat de crèdit amenaça amb paralitzar tota l'economia. Si un treballador fa una espifiada en el seu treball, serà acomiadat. Però quan els banquers arruïnen tot el sistema financer, esperen ser recompensats. Els homes amb vestits elegants que van fer fortunes especulant amb els diners de d'altres ara exigeixen que el contribuent els rescati. Aquesta és una lògica molt peculiar que la majoria de la gent té dificultats per comprendre.

En els anys de boom el sector bancari i financer va aconseguir enormes beneficis. Només l'any 2006 els grans bancs van generar aproximadament el 40 per cent de tots els beneficis empresarials dels EUA. És una indústria on els alts executius reben recompenses 344 vegades superiors al que cobra un treballador mig nord-americà. Fa trenta anys un president mig d'una empresa aconseguia aproximadament 35 vegades el salari d'un treballador mig. L'any passat, el president d'una de les 500 primeres empreses va rebre en concepte de "compensació" 10,5 milions de dòlars.

Els banquers volen que oblidem tot això i ens concentrem en la urgència de salvar els bancs. Totes les necessitats urgents de la societat es deixen a un costat i la riquesa de la societat es posa enterament a disposició dels banquers, els serveis dels quals a la societat se suposa que són més importants que els serveis d'infermeres, mèdics, professors o treballadors de la construcció. Els governs de la UE i els EUA van gastar en una setmana l'equivalent al que seria necessari per alleugerir la fam mundial durant gairebé 50 anys. Mentre milions passen fam, els banquers continuen rebent sumptuosos salaris i bonificacions, i mantenen un estil de vida extravagant a costa de la població. El fet que existeixi una crisi no suposa cap diferència per a ells.

" En interès de tots? "

A la majoria de la gent no li convenç els arguments dels banquers i polítics. Se senten amargament molestos pel fet que els seus diners, tan difícils de guanyar, siguin lliurats als banquers i als rics. Però quan protesten es troben amb un cor ensordidor de polítics que diuen: "No hi ha alternativa". Aquest argument es repeteix amb tanta freqüència i insistència que silencia la majoria dels crítics, especialment quan tots els partits estan d'acord en això.

Demòcrates i republicans, socialdemòcrates, demòcrata cristians, conservadors i laboristes, tots han unit les seves forces en una autèntica conspiració per convèncer l'opinió pública que és "en l'interès de tots" robar a la classe obrera per posar més diners a les mans dels gàngsters empresarials. "Necessitem un sistema bancari sa (és a dir, rendible) ", criden. "Necessitem restaurar la confiança perquè, si no, tindrem una Apocalipsi demà al matí".

Aquest tipus d'argumentació pretén generar una atmosfera de pànic i temor perquè sigui impossible tenir una discussió racional. Però, en què consisteix realment aquest argument? Desposseït de totes les subtileses, significa només una cosa: Ja que els bancs estan a les mans dels rics, i ja que els rics només "arriscaran" els seus diners si aconsegueixen una alta taxa de beneficis, i ja que de moment no estan aconseguint beneficis sinó només pèrdues, el govern ha d'intervenir i donar-los grans sumes de diners per restaurar els seus beneficis i, per tant, la seva confiança. Així, i només així, tot estarà bé.

El famós economista nord-americà John Kenneth Galbraith va resumir el seu argument de la següent forma: "Els pobres tenen massa diners i els rics no tenen suficient". La idea és que si als rics els va bé llavors a llarg termini alguna cosa de la riquesa es filtrarà i ens beneficiarem tots. Però com deia Keynes: a llarg termini tots estarem morts. A més, aquesta teoria ha demostrat ser falsa a la pràctica.

L'argument que és absolutament necessari injectar enormes sumes de diners públics als bancs perquè de no fer-ho significaria una catàstrofe, no convenç els treballadors i treballadores. Aquests últims fan una pregunta molt senzilla: per què hem de pagar nosaltres pels errors dels banquers? Si ells són els que s'han ficat en aquest embolic, llavors ells haurien de sortir sols. A part d'una considerable pèrdua de llocs de treball als sectors financer i de serveis, la crisi bancària afecta en altres sentits als nivells de vida. L'agitació als mercats ha enfonsat la borsa i devastat els estalvis de treballadors i classe mitjana.

Fins a la data, els plans de jubilació en EUA han perdut 2 bilions de dòlars. Això significa que gent que ha treballat dur durant tota la seva vida i que ha estalviat diners amb l'esperança de tenir una jubilació relativament digna, ara ha de cancel·lar aquests plans i retardar la seva jubilació. Més de la meitat de les persones entrevistades en una enquesta recent deien que els preocupava haver de treballar més hores perquè el valor dels seus estalvis per a la jubilació havia caigut i gairebé un de cada quatre ha hagut d'augmentar el nombre d'hores de treball.

Molta gent s'enfronta als desnonaments i a la pèrdua de les seves llars. Si una família perd la seva casa, es diu que és el resultat de la seva pròpia cobdícia i falta de previsió. Les fèrries lleis del mercat i la "supervivència del més fort" els condemnen a viure al carrer. És una qüestió privada i no preocupa el govern. Però si un banc s'arruïna per l'especulació voraç dels banquers, és una terrible desgràcia per a tota la societat i, per tant, tota la societat ha d'unir-se per salvar-lo. Aquesta és la lògica retorçada del capitalisme!

Cal lluitar contra aquest intent vergonyós de col·locar la càrrega de la crisi sobre les espatlles dels que menys tenen. Per resoldre la crisi és necessari arrabassar tot el sistema bancari i financer de les mans dels especuladors i posar-lo sota el control democràtic de la societat, per a així servir als interessos de la majoria i no als interessos dels rics.

Les nostres reivindicacions:

1) No més rescats als rics! Ni una compensació per als peixos grossos! Nacionalització dels bancs i companyies d'assegurances sota el control i administració democràtica dels treballadors. Les decisions bancàries s'han de prendre en interès de la majoria de la societat i no en interès d'una minoria d'abellots rics. La compensació pels bancs i empreses nacionalitzades només s'ha de pagar en cas de necessitat comprovada als petits inversors. La nacionalització dels bancs és l'única manera de garantir els dipòsits i estalvis de la gent corrent.

2) Control democràtic dels bancs. Els consells d'administració haurien d'estar formats de la següent manera: un terç elegit pels treballadors del banc, un terç elegit pels sindicats per representar als interessos de la classe obrera en la seva totalitat i un terç pel govern.

3) Prohibició immediata de les bonificacions exorbitants, els salaris de tots els executius s'haurien de limitar al salari d'un treballador qualificat. Per què un banquer ha de guanyar més que un metge o un dentista? Si els banquers no estan disposats a complir uns termes raonables, cal ensenyar-los la porta i substituir-los per llicenciats qualificats, molts dels quals busquen feina i estan disposats a servir a la societat.

4) Reducció immediata dels tipus d'interès, que s'haurien de limitar als costos necessaris de les operacions bancàries. Disposició de crèdit barat per a aquells que ho necessitin: petites empreses i treballadors per comprar cases, i no per als banquers i capitalistes.

5) Dret a un habitatge, paralització immediata dels desnonaments, reducció general dels lloguers i un massiu programa de construcció d'habitatge social assequible.

La causa de la crisi

La causa de fons de la crisi no és el mal comportament d'alguns individus. Si això fos així llavors la solució seria senzilla: aconseguir que en el futur es comportin millor. Això és el que Gordon Brown vol dir quan parla de la "transparència, honestedat i responsabilitat". Però tot el món sap que les finances internacionals són tan transparents com un pou negre, que la fraternitat bancària és tan honesta com una reunió de la màfia i és tan responsable com un jugador compulsiu. Però fins i tot si tots els banquers fossin uns sants, això no suposaria cap diferència fonamental.

No és correcte atribuir la causa de la crisi a l'avarícia i a la corrupció dels banquers (encara que són summament cobdiciosos i corruptes). Més aviat és una expressió de la malaltia del sistema en general, una expressió de la crisi orgànica del capitalisme. El problema no és la cobdícia de certs individus, ni la falta de liquiditat o l'absència de confiança. El problema és que el sistema capitalista a escala mundial és en un absolut atzucac. La causa primordial de la crisi és que el desenvolupament de les forces productives ha superat els estrets límits de la propietat privada i l'estat nacional. L'expansió i contracció del crèdit amb freqüència es presenta com la causa de la crisi, però en realitat només és el símptoma més visible. Les crisis són una part integral del sistema capitalista.

Marx i Engels fa temps van explicar que:

"Les condicions de producció i de canvi de la burgesia, el règim burgès de la propietat, la moderna societat burgesa, que ha sabut fer brollar com per encant mitjans de producció tan fabulosos i de transport, recorda al bruixot impotent per dominar els esperits subterranis que va conjurar. Des de fa diverses dècades, la història de la indústria i del comerç no és més que la història de les modernes forces productives que es rebel·len contra el règim vigent de producció, contra el règim de la propietat, on resideixen les condicions de vida i de predomini polític de la burgesia.

N'hi ha prou amb esmentar les crisis comercials, la periòdica reiteració de les quals suposa un perill cada vegada major per a l'existència de la societat burgesa tota. Les crisis comercials, a més de destruir una gran part dels productes elaborats, aniquilen una part considerable de les forces productives existents. En aquestes crisis es desencadena una epidèmia social que a qualsevol de les èpoques anteriors hagués semblat absurda i inconcebible: l'epidèmia de la superproducció. La societat es veu remuntada sobtadament a un estat de barbàrie momentània; es diria que una plaga de fam o una gran guerra aniquiladora l'han deixat espletat, sense recursos per subsistir; la indústria, el comerç estan a punt de morir. I tot per què? Perquè la societat té massa civilització, massa recursos, massa indústria, massa comerç.

"Les forces productives de què disposa no serveixen ja per fomentar el règim burgès de la propietat; són ja massa poderoses per servir a aquest règim, que entorpeix el seu desenvolupament. I tan aviat com aconsegueixen vèncer aquest obstacle, sembren el desordre en la societat burgesa, amenacen amb llençar per la borda el règim burgès de la propietat. Les condicions socials burgeses resulten ja massa estretes per incloure la riquesa per elles engendrada. Com se sobreposa a les crisis la burgesia? De dues maneres: destruint violentament una gran massa de forces productives i conquerint nous mercats, alhora que procurant explotar més conscienciosament els mercats antics. És a dir, que remeia unes crisis preparant-ne altres més extenses i imposants i mutilant els mitjans que disposa per a prevenir-les".

Aquestes paraules d'El Manifiest Comunista, escrit el 1848, són tan rellevants i són tan vigents avui com quan van ser escrites. Podien haver estat escrites ahir.

En qualsevol cas, la qüestió més important no és la banca sinó l'economia real: la producció de mercaderies i serveis. Per poder obtenir beneficis, aquests han de trobar un mercat. Però la demanda està sofrint una abrupta caiguda i la situació s'ha agreujat per la falta de crèdit. Ens enfrontem a una crisi clàssica del capitalisme que ja s'ha cobrat moltes víctimes innocents. El col·lapse dels preus immobiliaris als EUA ha portat a una crisi a la indústria de la construcció, que ja ha destruït milers de llocs de treball. La indústria automobilística està en crisi, les vendes als EUA estan en el seu nivell més baix en 16 anys. Això al seu torn significa una caiguda de la demanda d'acer, plàstic, cautxú, electricitat, petroli i altres productes. Tindrà conseqüències en tota l'economia, suposarà un augment de la desocupació i una caiguda dels nivells de vida.

Anarquia capitalista

Durant els últims trenta anys o més, ens han insistit que el millor dels sistemes econòmics possibles era una cosa anomenada economia de lliure mercat. Des de finals dels anys setanta, el mantra de la burgesia va ser "deixa els mercats a regna solta" i "manté l'Estat fora de l'economia". El mercat se suposava que tenia poders màgics que li permetien organitzar les forces productives sense la intervenció de l'Estat. Aquesta idea és tan vella com Adam Smith, que el segle XVIII parlava de la "mà invisible del mercat". Els polítics i economistes presumien d'haver eliminat el cicle econòmic. "No tornarem al cicle de boom i recessió", repetien una i altra vegada.

Ni parlar de seguir cap regulació! Al contrari, exigien a crits que se suprimissin totes les regulacions ja que anaven en "detriment del lliure mercat". Per tant, van llançar a la foguera totes les regulacions i van deixar que les forces del mercat regnessin lliurement. La concupiscència pel benefici va fer la resta, segons es movien d'un continent a l'altre quantitats enormes de capital sense cap tipus d'obstacle, destruint indústries i esfondrant divises nacionals només amb prémer la tecla d'un ordinador. És el que Marx denominava l'anarquia del capitalisme. Ara veiem els resultats. Amb 700.000 milions de dòlars del govern nord-americà i més de 400.000 milions de lliures del britànic, l'Estat es veurà implicat en l'economia durant molts anys. 400.000 milions de lliures és l'equivalent a la meitat de la renda nacional britànica. Fins i tot si aquesta quantitat es reemborsa (que és molt suposar) això significa molts anys d'augments d'impostos, retalls de la despesa social i austeritat.

L'instint de bandada, una llei molt vella, és el que governa el comportament dels mercats. L'olor amb prou feines perceptible d'un lleó rondant a la sabana aconseguirà que una bandada de nyus s'espanti i provocarà una estampida que res no aturarà. Aquest és el tipus de mecanisme que determina les destinacions de milions de persones. Aquesta és la crua realitat de l'economia de mercat. Igual que el nyu pot olorar a un lleó, els mercats poden olorar la imminència de la recessió. La perspectiva d'una recessió és la verdadera causa del pànic. Una vegada això ocorri, res no podrà aturar-lo. Tots els discursos, tots els retalls de tipus d'interès, totes les almoines als bancs no tindran efecte als mercats financers. Veuran que els governs i bancs centrals tenen por i trauran les conclusions necessàries.

El pànic que ha recorregut els mercats amenaça amb aixafar tots els intents dels governs de contenir la crisi. Cap de les mesures desesperades adoptades per la Reserva Federal dels EUA, ni els governs europeus, ni pels bancs centrals no han aconseguit aturar l'estampida. L'efecte d'aquest escàndol és major perquè la mateixa gent que ara demana a crits l'ajut estatal és la que sempre cridava que el govern no tenia cabuda en el funcionament de l'economia i que el lliure mercat havia de funcionar sense regulacions ni cap altra forma d'intromissió de l'Estat.

Ara tots es queixen amargament que els reguladors no van fer bé el seu treball. Però fins fa poc tots estaven d'acord en que la tasca dels reguladors era senzillament deixar sols als mercats. Les autoritats protectores tenen molta raó quan diuen que el seu treball no és dirigir els bancs, perquè aquest va ser el mantra dels últims trenta anys. Des de Londres a Nova York i Reikiavik els reguladors van fracassar i van donar regna solta als "excessos" de la indústria financera. Durant les últimes tres dècades tots els defensors de l'economia de mercat van exigir la supressió de les regulacions.

La competència pels negocis entre centres financers se suposava que garantia que el mercat funcionés de manera eficient, gràcies a la mà invisible del mercat. Però la fallida d'aquesta política de laissez-faire va quedar cruelment al descobert l'estiu de 2007. Ara tots es donen cops al pit i gemeguen per les conseqüències dels seus propis actes. La societat paga ara la factura d'una política que va permetre als capitalistes i als seus representants polítics intentar mantenir un boom inflant constantment la bombolla especulativa. Tots van participar en aquest massiu frau. Republicans i demòcrates, laboristes i conservadors, socialdemòcrates i antics "comunistes", tots van abraçar l'economia de mercat i van aplaudir aquest alegre carnaval de fer diners.

És molt fàcil ser savi després que han succeït els esdeveniments, com et dirà qualsevol borratxo al matí següent després d'una borratxera. Tots juren que han après la lliçó i que mai més no beuran, una decisió excel·lent que sincerament volen complir, fins a la següent borratxera. Ara els reguladors financers estan posant el nas en fins i tot els aspectes més petits dels assumptes de la banca, però només després que els bancs es posessin a punt del col·lapse. On estaven abans els reguladors?

Ara tot el món culpa de la crisi els cobdiciosos banquers. Però només ahir aquests mateixos cobdiciosos banquers eren aclamats universalment com els salvadors de la nació, els creadors de riquesa, els emprenedors de riscs i els creadors d'ocupació. Molts a la City de Londres i a Wall Street ara s'enfronten a la pèrdua dels seus llocs de treball. Però els homes de negocis hauran aconseguit milions per l'especulació al mercat. Els caps dels operadors en els consells d'administració van permetre que continués el casino perquè el seu salari estava també vinculat als resultats a curt termini.

Tardanament les autoritats intenten posar fre als salaris dels banquers com un dels preus dels plans de rescat. Ho fan no per principi ni convicció, sinó perquè temen la reacció de la població davant de l'escàndol que es paguin enormes sobresous dels fons públics a les mateixes persones que han causat el caos en l'economia. Als empresaris no els importa l'ambient de ràbia i odi que s'està acumulant en la societat. En qualsevol cas els és indiferent. Però els polítics no es poden permetre ser totalment indiferents als votants que poden fer-los fora en les pròximes eleccions.

El problema a què s'enfronten és que és impossible regular l'anarquia capitalista. Es queixen de la cobdícia, però aquesta és el cor de l'economia de mercat i no es pot evitar. Tots els intents de limitar l'"excessiva" remuneració, les comissions, etc., es trobaran amb un sabotatge. El mercat expressarà la seva desaprovació amb sobtades caigudes dels preus de les accions. Això servirà per concentrar la ment dels legisladors i els obligarà a fer atenció a l'electorat real: els propietaris de la riquesa. Quan un treballador sacrifica aquest any un augment salarial, aquests diners estan perduts per sempre. Però aquesta mateixa regla no s'aplica als banquers i capitalistes. Fins i tot si aquests últims, per raons cosmètiques, accepten restringir aquest any les seves gratificacions, compensaran aquest gran "sacrifici" augmentat els seus ingressos el pròxim any. No és gens difícil.

La idea que els homes i les dones són incapaços d'ordenar millor els seus assumptes és una calúmnia monstruosa contra la raça humana. Durant els últims 10.000 anys la humanitat ha demostrat ser capaç de superar tots els obstacles i avançar cap a l'objectiu final de la llibertat. Els meravellosos descobriments de la ciència i la tecnologia han posat a les nostres mans la perspectiva de resoldre tots els problemes que ens han turmentat durant segles i mil·lennis. Però aquest colossal potencial mai no es podrà desenvolupar fins a la seva màxima plenitud mentre estigui subordinat al sistema de benefici.

Per una vida millor

Increïblement, en els seus esforços per defensar el capitalisme, alguns comentaristes intenten culpar de la crisi els consumidors i compradors de cases. "Tots som culpables", diuen, sense ni tan sols enrojolar-se. Al cap i a la fi, segons diuen, ningú no ens va obligar a prendre un 125 per cent d'hipoteca ni a endeutar-nos per pagar les vacances a l'estranger o sabates de disseny. Però en una situació on l'economia es desenvolupa ràpid i el crèdit és barat, fins i tot els pobres tenen la temptació de "viure més enllà de les seves possibilitats". En realitat, en determinat moment els tipus d'interès reals als EUA van ser negatius, això significava que a la gent se la castigava per no adquirir un préstec.

El capitalisme crea necessitats constantment noves i la publicitat és ara una gran indústria, que utilitza els mètodes més sofisticats per convèncer els consumidors que han de tenir això o allò. L'estil de vida de les riques "celebritats" es presenta davant de la mirada fixa dels pobres, els presenten una visió distorsionada de la vida i els renten el cervell perquè aspirin a coses que mai no seran seves. Després, els hipòcrites burgesos assenyalen amb el dit acusador a les masses que, com Tàntal, estan condemnats a observar el banquet mentre sofreixen tots els turments de la gana i la set.

No hi ha res d’immoral i il·lògic en aspirar a una vida millor. Si els homes i les dones no aspiressin constantment a una cosa millor, llavors mai no hi hauria progrés. La societat s'enfonsaria en una situació d'estancament i inèrcia. Certament hem d'aspirar a una vida millor, perquè només en tenim una. I si tot el que podem esperar és el que ara existeix, la perspectiva de la humanitat realment seria ombrívola. El que sí que és immoral i inhumà és la lluita incessant per la supervivència que ha creat el capitalisme, que es basa en la cobdícia individual, no simplement com una virtut sinó com el motiu principal de tot progrés humà.

La classe capitalista creu en la presumpta supervivència del més fort. Tanmateix, el que volen dir amb aquesta supervivència no és el més fort o més intel·ligent, sinó només el ric, malgrat que pugui ser feble, estúpid, lleig o malalt, i és igual quants éssers intel·ligents i forts morin en el procés. Es conrea sistemàticament la idea que el meu avenç personal ha de ser a costa dels altres, que la meva cobdícia personal ha de ser satisfeta amb les pèrdues dels altres i que per avançar és necessari trepitjar els altres. Aquest tipus de violent individualisme burgès és la base moral i psicològica de molts dels mals que actualment afecten la societat, que corroeix les seves entranyes i l'arrosseguen al nivell de la barbàrie primitiva. És la moralitat de la competència brutal, el concepte de "salvi’s qui pugui i ximple l'últim".

Aquesta caricatura miserable de la selecció natural és una calúmnia a la memòria de Charles Darwin. De fet, no va ser la competència sinó la cooperació la clau per a la supervivència i desenvolupament de la raça humana des dels seus primers orígens. Els nostres primers avantpassats a la sabana de l'Àfrica oriental (perquè tots descendim d'immigrants africans) eren criatures dèbils i petites. Mancaven de grapes i dents fortes. No podien córrer tan ràpid com els animals que volien menjar o els depredadors que els volien menjar. D'acord amb la "supervivència del més fort" la nostra espècie s'hauria extingit fa milions d'anys. El principal avantatge evolutiu que tenien els nostres avantpassats va ser la cooperació i la producció social. L'individualisme en aquestes condicions hauria significat la mort.

Canvi de consciència

Als defensors de l'anomenada teoria de la supervivència del més fort només cal fer-los una pregunta senzilla: per què als bancs, que han demostrat una incapacitat total per a la supervivència, no els deixen morir sinó que se'ls ha de salvar tant sí com no amb la generositat d'aquesta mateixa societat que se suposa no existia? Per salvar els bancs febles i no aptes, dirigits per banquers estúpids i ineficients, se suposa que la majoria intel·ligent i treballadora s'ha de sacrificar amb molt de gust. Però la societat de cap manera no està convençuda de la utilitat d'aquesta noble causa, ni de que haguem d'abandonar "superfluïtats" com hospitals i escoles, o acceptar un règim d'austeritat en el futur.

Els sotracs econòmics que diàriament apareixen als diaris i a les pantalles de televisió expliquen una història el significat de la qual és clara per a tots: el sistema actual no funciona. Per utilitzar una expressió nord-americana: no ha estat a l'altura de la situació. No hi ha diners per a la sanitat, les escoles o les pensions, però per a Wall Street hi ha tots els diners del món. En paraules de l'escriptor nord-americà més gran de l'actualitat, Gore Vidal, el que tenim és socialisme per als rics i economia de lliure mercat per als pobres.

Molta gent normal està traient d'aquesta situació conclusions correctes. Comencen a qüestionar el sistema capitalista i busquen alternatives. Desgraciadament, no hi ha alternatives immediatament evidents. Als EUA miren a Obama i els Demòcrates. Però els Republicans i els Demòcrates només són la bota dreta i l’esquerra del Gran Capital. Gore Vidal va dir: "A la nostra República hi ha un partit, el Partit de la Propietat, amb dues ales de dretes." Obama i McCain lleialment van recolzar el pla de rescat de 700.000 milions de dòlars per al Gran Capital. Representen els mateixos interessos amb només lleus variacions en la tàctica.

Aquests esdeveniments tindran un efecte poderós sobre la consciència. Una proposició elemental del marxisme és que la consciència humana és profundament conservadora. En general a la gent no li agrada el canvi. L'hàbit, la tradició i la rutina juguen un paper molt important en la modelació de la psicologia de les masses, que normalment es resisteix a la idea d'alteracions importants en les seves vides i costums. Però quan els grans esdeveniments sacsegen la societat fins als seus fonaments, la gent es veu obligada a reconsiderar les seves velles idees, creences i prejudicis.

Ara hem entrat en aquell període. El llarg període de relativa prosperitat que ha durat dues dècades o més als països capitalistes desenvolupats va deixar la seva empremta a part d'una suau recessió el 2001. Malgrat totes les injustícies manifestes del capitalisme, malgrat les llargues hores de treball, la intensificació de l'explotació, la bruta desigualtat, el luxe obscè de la riquesa desfilant vergonyosament al costat d'un nombre creixent de pobres i marginats, malgrat tot això, la majoria de la gent creia que l'economia de mercat funcionava i que podria fins i tot beneficiar-la. Això va ser particularment cert als EUA. Però per a un nombre cada vegada major de gent això ja no és així.

Com combatre la desocupació

Durant el boom, quan es feien fantàstics beneficis, la majoria de la classe obrera no va experimentar un augment real dels salaris. Va ser sotmesa a una incessant pressió per aconseguir una productivitat cada vegada major i més hores de treball. Però ara, quan la crisi comença a colpejar, la classe obrera està amenaçada no solament pels dràstics retalls dels nivells i condicions de vida, sinó també amb la pèrdua de les seves ocupacions. Els tancaments de fàbriques i l'augment de la desocupació estan a l'ordre del dia. Això al seu torn significa un aprofundiment de la crisi i un major deteriorament dels nivells de vida de la població. A escala mundial, milions s'enfronten al perill de ser llançats al pou de la pauperització.

Durant deu anys l'economia espanyola es va presentar com el motor de la creació d'ocupació de la zona euro. Ara les files d'aturats a l'Estat espanyol han augmentat en més de 800.000 persones l'any passat. El col·lapse de la llarga dècada del boom de la construcció ha empès la taxa de desocupació espanyola a l'11,3 per cent, la major de la Unió Europea. "El pitjor està per arribar, això només acaba de començar", deia Daniele Antonucci, un economista de Merrill Lynch International amb base a Londres. Pronostica que la taxa de desocupació espanyola augmentarà el pròxim any fins al 13 per cent, mentre que la desocupació europea passarà al 8,1 per cent des del 7,5 per cent de finals de 2008. En realitat, les xifres de la desocupació són encara pitjors, però els governs recorren a tot tipus de trucs per reduir-les. La mateixa situació existeix, en major o menor grau, a tots els països.

Si no poden augmentar o millorar el seu nivell de vida, els treballadors l'han de defensar almenys. La desocupació amenaça la societat amb la desintegració. La classe obrera no pot permetre el desenvolupament d'una desocupació massiva crònica. El dret al treball és un dret fonamental. Quin tipus de societat condemna a milions d'homes i dones sans a una vida d'inactivitat forçosa quan el seu treball i habilitat és necessària per satisfer les necessitats de la població? És que potser no necessitem més hospitals i escoles? No necessitem bones carreteres i habitatges? No necessitem reparar i millorar la infraestructura i el sistema de transports?

La resposta a totes aquestes preguntes és ben coneguda. Però la resposta de la classe dominant sempre és la mateixa: no podem costejar aquestes coses. Ara tot el món sap que aquesta resposta és falsa. Sabem que els governs poden generar enormes quantitats de diners quan convé als interessos de la minoria rica que posseeix i controla els bancs i la indústria. Només quan la majoria de la classe obrera demana que s'atenguin les seves necessitats llavors els governs diuen que la caixa és buida.

Què demostra això? Demostra que en el sistema en el qual vivim els beneficis d'uns quants són més importants que les necessitats de molts. Demostra que tot el sistema productiu està basat en una cosa única i exclusiva: el benefici o, per dir-ho clarament, la cobdícia. Quan els treballadors van a la vaga, la premsa (que també és propietat i està controlada per un grapat de multimilionaris) els ridiculitza qualificant-los d'"avariciosos". Però la seva "avarícia" és només la lluita per cobrir les seves necessitats: pagar el lloguer o la hipoteca, pagar el menjar i el combustible que pugen cada mes, satisfer les necessitats dels seus fills i famílies.

D'altra banda, la cobdícia dels banquers i capitalistes és la cobdícia d'acumular immenses fortunes a partir del treball d'altres (perquè ells no produeixen res). Amb aquests diners compren obres d'art, no per al seu gaudi personal sinó només com un altre tipus d'inversió rendible, un estil de vida opulent i extravagant, o per satisfer una nova especulació que sempre acaba en col·lapse econòmic i misèria, no per a ells mateixos, sinó per a la majoria sobre la qual descansa el treball productiu de la societat.

En el passat els empresaris deien que la nova tecnologia alleugeriria la càrrega de treball, però ha ocorregut el contrari. La UE acaba d'aprovar una llei que augmenta la jornada laboral setmanal màxima a 60 hores! Això succeeix en la primera dècada del segle XXI, quan els miraculosos avenços de la ciència i la tecnologia modernes han produït més aparells per estalviar treball que en tota la història anterior. Quin sentit té? Quin és el sentit de tenir un gran número d'aturats pagats per no fer res mentre als centres de treball a d'altres se'ls obliga a treballar llargues hores de treball extra forçosament?

Durant el boom, els empresaris van obligar els treballadors a llargues hores de treball extra, per esprémer fins i tot l'última unça de plusvàlua del seu treball. Però quan la recessió comença i ja no tenen mercat per a les seves mercaderies, no vacil·len a tancar les seves fàbriques com si es tractés de capses de llumins, fent fora els treballadors mentre exploten fins el límit als altres. L'atzucac del capitalisme és tal que la desocupació ja no tindrà un caràcter "conjuntural", sinó que cada vegada serà més orgànic o "estructural". Un home o una dona amb més de 40 o 50 anys d'edat probablement no treballarà més a la seva vida, mentre que moltes persones qualificades que perden la seva feina hauran d'acceptar ocupacions no qualificades i més mal pagades per sobreviure.

Aquesta és l'economia d'un manicomi! Des d'un punt de vista capitalista és bastant lògic. Però rebutgem aquesta lògica boja del capitalisme! Contra l'amenaça de la desocupació hem de defensar la consigna d'obres públiques i repartir el treball sense pèrdua de salari. La societat necessita escoles, hospitals, carreteres i habitatges. Els aturats han de tenir feina en un programa d'obres públiques!

Els sindicats han de garantir que els aturats estiguin estretament vinculats als treballadors, units en la solidaritat i la responsabilitat mútua. És necessari compartir el treball disponible sense pèrdua de salari! Tot el treball disponible s'ha de dividir entre la força laboral d'acord amb la jornada laboral setmanal definida. El salari mig de cada treballador ha de ser el mateix que existia amb l'antiga jornada laboral. Els salaris, garantint estrictament un mínim, han de pujar d'acord amb els preus. Aquest és l'únic programa que pot protegir els treballadors en temps de crisi.

Quan aconsegueixen enormes beneficis, els amos de la propietat guarden gelosament els seus secrets empresarials. Ara que hi ha crisi, assenyalaran als seus llibres de comptes com una "prova" que no poden satisfer les reivindicacions dels treballadors. Aquest és especialment el cas dels capitalistes més petits. Però la qüestió no és si les nostres reivindicacions són "realistes" o no des del punt de vista dels empresaris. Tenim l'obligació de protegir els interessos vitals de la classe obrera i protegir-la dels pitjors efectes de la crisi. Els empresaris es queixaran que això reduirà els seus beneficis i tindran un efecte negatiu en el seu incentiu per invertir. Però quin incentiu té la majoria de la població en un sistema basat en el benefici privat? Si els interessos vitals de la majoria són incompatibles amb les demandes del sistema actual, aleshores, al diable el sistema!

Realment és lògic que la vida i el destí de milions de persones estiguin determinades pel joc cec de les forces de mercat? És just que la vida econòmica del planeta es decideixi com si fos un casino gegantí? Està justificat que la cobdícia de benefici sigui l'única força motriu que decideix si homes i dones tindran una feina o un sostre sobre els seus caps? Aquells que tenen els mitjans de producció i controlen els nostres destins respondran de manera afirmativa perquè correspon als seus interessos. Però la majoria de la societat, que són les víctimes innocents d'aquest sistema caníbal, tindrà una opinió molt diferent.

Lluitant per defensar-se contra els intents de fer-los pagar la crisi, els treballadors comprendran la necessitat d'un canvi fonamental de la societat. L'única resposta als tancaments de fàbrica són les ocupacions de fàbrica: "Fàbrica tancada, fàbrica presa". Aquesta és l'única consigna efectiva per combatre els tancaments. Les ocupacions de fàbrica necessàriament porten al control obrer. A través del control obrer els treballadors adquireixen l'experiència de la comptabilitat i administració de l'empresa que els permetrà més tard dirigir la societat en general.

Aquesta ha estat l'experiència de les lluites obreres més avançades en els anys recents, sobretot a l’Amèrica Llatina. Al Brasil (CIPLA/Interfibras, Flasko i altres fàbriques), a l’Argentina (Brukman, Zanon i moltes altres) i a Veneçuela, on la gegantina empresa PDVSA va ser dirigida i van tornar a posar en funcionament els obrers durant els mesos que va durar el tancament patronal en 2002-2003, i on el 2005 es va desenvolupar el moviment de fàbriques ocupades al voltant d'Inveval i que cobra força.

En tots aquests casos i en molts més, els treballadors han intentat amb èxit, malgrat tots els inconvenients, dirigir les seves empreses sota el control i administració dels treballadors. Però el control obrer no pot ser un objectiu en si mateix. Planteja la qüestió de la propietat. Planteja la pregunta: Qui és l'amo de la casa? El control obrer, o bé porta a la nacionalització, o bé simplement serà un episodi efímer. L'única solució real a la desocupació és una economia socialista planificada, basada en la nacionalització dels bancs i de les principals indústries sota el control i l’administració democràtica dels treballadors.

Les nostres reivindicacions:

1) No a la desocupació! Treball o salari complet per a tots!

2) No als secrets empresarials! Obertura dels llibres de comptes! Els treballadors han de tenir accés a informació sobre totes les estafes, especulació, evasió d'impostos, acords sospitosos i comissions o compensacions econòmiques excessives. Que els treballadors puguin veure com han estat estafats i qui és el responsable del caos actual!

3) No als tancaments de fàbriques! Fàbrica tancada, fàbrica presa!

4) Nacionalització de les fàbriques amenaçades de tancament sota el control i gestió dels obrers!

5) Per un ampli programa d'obres públiques. Per un programa d'emergència de construcció per satisfer la demanda d'habitatge social, escoles, hospitals i carreteres que doni ocupació als aturats.

6) Introducció immediata de la jornada laboral de 32 hores setmanals sense reducció salarial!

7) Per una economia socialista planificada, on s'elimini la desocupació i la societat inscrigui en la seva bandera: DRET UNIVERSAL AL TREBALL

Lluita per la defensa del nivell de vida!

Mentre els banquers i els empresaris aconseguien fabulosos beneficis, en termes reals els salaris de la majoria s'estancaven o queien. L'abisme entre rics i pobres mai no ha estat tan gran com avui. Els beneficis rècord han anat acompanyats d'una desigualtat rècord. The Economist (no sospitós de ser un diari d'esquerres) deia: "L'única tendència veritablement contínua durant els últims 25 anys ha estat cap a una major concentració de la renda dels més rics". (The Economist, 17/6/2006.) Una ínfima minoria s'ha enriquit obscenament, mentre que la part de la renda nacional que correspon als treballadors s'ha reduït constantment i els sectors més pobres s'han enfonsat en una pobresa cada vegada més profunda. L'huracà Katrina va revelar davant de tot el món l'existència d'una subclasse de ciutadans empobrits que viuen en condicions tercermundistes al país més ric del planeta.

Als EUA milions estan amenaçats amb la pèrdua de les seves ocupacions i habitatges, mentre l'explotació continua a ritme accelerat. Al mateix temps que Bush anunciava el pla de rescat de 700.000 milions de dòlars, les empreses energètiques nord-americanes registraven un augment de la morositat en el pagament de factures de gas i electricitat. El major increment de talls de subministraments d'energia elèctrica es va donar als estats de Michigan (22 %) i Nova York (17 %), encara que també va augmentar a Pennsilvània, Florida i Califòrnia.

Els treballadors dels EUA produeixen un 30 per cent més que fa deu anys. Però els salaris amb prou feines han augmentat. L'estructura social cada vegada està més forçada. Al si de la societat han augmentat enormement les tensions, fins i tot al país més ric del món. S'està preparant el terreny per a una explosió encara major de la lluita de classes. No solament és el cas dels EUA. A tot el món el boom ha anat acompanyat d'una desocupació elevada. Les reformes i les concessions van retrocedir fins i tot en el punt àlgid del boom. Però la crisi del capitalisme no solament significa que la classe dominant ja no pugui suportar més reformes, sinó que ni tan sols no pot permetre l'existència d'aquelles reformes i concessions conquerides pels treballadors en el passat.

La classe obrera no ha tret cap benefici real del boom i ara li presenten la factura de la recessió. A tot arreu s'ataquen els nivells de vida. Per defensar els beneficis dels empresaris i banquers, cal reduir els salaris, augmentar les hores i intensitat del treball, i reduir la despesa en escoles, hospitals i habitatges. Això significa que fins i tot les condicions de vida semicivilitzades aconseguides en el passat ara estan amenaçades. En les condicions actuals no es pot aconseguir cap reforma significativa sense una lluita seriosa. La idea que és possible aconseguir-ho mitjançant el compromís amb els empresaris i els banquers és falsa fins a la medul·la.

La idea de la "unitat nacional" per combatre la crisi és un engany cruel. Quina unitat d'interessos pot existir entre els milions de treballadors i els super-rics explotadors? Només pot ser la unitat del cavall i el genet que clava els seus esperons al llom. Els dirigents dels partits socialistes, laborista i d'esquerres que van aprovar les "mesures contra la crisi" que suposen regals abundants als banquers, retalls i austeritat per a la majoria de la societat, el que fan és trair els interessos de la gent que els van elegir. Aquells dirigents sindicals que argumenten que en una crisi "tots hem de treballar fent-nos costat" i imaginen que és possible obtenir concessions mitjançant la moderació salarial, acceptant totes les imposicions dels empresaris, aconseguiran el contrari del que pretenen. La debilitat convida l'agressió! Cada pas enrere que donem, els empresaris n'exigiran tres més. Pel camí de la col·laboració de classes i de l'anomenat nou realisme només hi ha noves derrotes, tancaments de fàbriques i reduccions dels nivells de vida.

Mentre augmenta de manera inexorable la desocupació, també augmenta el cost de la vida. La gasolina, el gas, l'electricitat, els aliments, tot ha pujat, mentre que els salaris s'han congelat i els beneficis de les grans empreses energètiques es disparen. En el període passat els economistes burgesos deien que havien "domat la inflació". Que ridículs sonen avui aquests arguments! Les famílies que ahir vivien amb dos salaris ara viuen amb un, o cap. La lluita per la vida assumeix ara un significat cada vegada més cruel per a milions de persones. La inflació i l'austeritat simplement són les dues cares de la mateixa moneda. No poden servir als interessos de la classe obrera. Rebutgem totalment tots els intents de col·locar la càrrega de la crisi, la desorganització del sistema bancari i totes les altres conseqüències de la crisi del sistema de benefici sobre les espatlles de la classe treballadora. Exigim ocupació i condicions decents de vida per a tots.

L'única solució a l'ascens galopant dels preus és l'escala mòbil salarial. Això significa que les negociacions col·lectives haurien de garantir una pujada automàtica dels salaris en relació amb l'increment dels preus dels béns de consum. Els banquers i els seus representants polítics diuen a les masses: no podem oferir salaris més alts perquè això provocarà inflació. Però tot el món sap que els salaris són els que intenten sempre assolir als preus i no al contrari. La resposta és l'escala mòbil de salaris, mitjançant la qual els salaris automàticament es vinculin als increments del cost de la vida. Tanmateix, fins i tot això no és suficient. Els índexs oficials d'inflació estan canviats perquè subestimin la dada real d'inflació i, per tant, se'ls demana als treballadors que demanin augments salarials que no superin aquestes xifres falses. Per aquesta raó és necessari que els sindicats siguin els que elaborin la taxa real d'inflació, basada en el preu de les necessitats bàsiques (lloguers inclosos i costos d'habitatge) i la revisin contínuament. Totes les reivindicacions salarials s'haurien de basar en això.

Les nostres reivindicacions:

1) Un salari i una pensió decents per a tots!

2) Escala mòbil salarial, vinculant els augments salarials amb l'increment del cost de la vida.

3) Els sindicats, cooperatives i associacions de consumidors són els que han d'elaborar l'índex real del cost de la vida en lloc de l'índex "oficial" que no reflecteix la verdadera situació.

4) Creació de comitès de treballadors, mestresses de casa, petits comerciants i aturats per controlar els augments de preus.

5) Abolició de tots els impostos indirectes i introducció d'un sistema fortament progressiu d'impostos directes. Supressió de tots els imposats als pobres i que paguin els rics.

6) Reducció dràstica de la factura de combustible! Això només es pot aconseguir mitjançant la nacionalització de les empreses energètiques, la qual cosa ens permetria imposar controls de preus als preus del gas i a l'electricitat per als consumidors. No més beneficis a costa de la població!

Els sindicats

Al període actual, els treballadors més que mai necessiten les seves organitzacions de masses, sobretot els sindicats. El sindicat és la unitat bàsica d'organització. No serà possible lluitar per la defensa dels salaris i nivells de vida sense sindicats poderosos. Per això els empresaris i els seus governs sempre tracten de soscavar els sindicats i restringir la seva esfera d'acció mitjançant la legislació antisindical.

El llarg període de boom ha afectat els dirigents sindicals, els quals han abraçat la política de col·laboració de classes i s'han convertit en "sindicats de serveis", precisament quan les condicions per a aquest tipus de coses han desaparegut. Els dirigents sindicals de dretes són la força més conservadora de la societat. Diuen als treballadors que "tots som al mateix vaixell" i que tots hem de fer sacrificis per sortir de la crisi, que els empresaris no són l'enemic i que la lluita de classes és una cosa "passada de moda".

Lloen la negociació entre l'assalariat i el Capital, que consideren com el "nou realisme". En realitat és el pitjor tipus d'utopia. És impossible reconciliar interessos de classes mútuament excloents. En les condicions actuals l'única manera d'aconseguir reformes i augments salarials és a través de la lluita. De fet, serà necessari lluitar per defensar les conquestes del passat que a tot arreu estan amenaçades. Això està en contradicció directa amb la política de col·laboració de classe defensada pels dirigents sindicals, que reflecteixen el passat, no el present ni el futur.

En els seus intents de castrar els sindicats i convertir-los en instruments per controlar els treballadors, la classe dominant utilitza tot el seu poder per corrompre a la cúpula dels sindicats i enredar-los amb l'Estat. Ens oposem a tots aquests intents i defensem l'enfortiment i democratització de l'organització sindical a tots els nivells. Els sindicats han de ser independents de l'Estat i han de controlar els seus dirigents, i obligar-los a lluitar enèrgicament pels interessos dels treballadors.

Els dirigents sindicals reformistes, a qui els agrada pensar de si mateixos que són pràctics i realistes, en realitat són totalment cecs i obtusos. No tenen la més mínima idea de la catàstrofe que està preparant la crisi del capitalisme. Imaginen que és possible sortir del pas, acceptant retalls i altres imposicions amb l'esperança que tot finalment anirà bé. S'aferren a les "bones relacions" amb els capitalistes i imaginen que ells poden canviar el seu comportament. Al contrari, tota la història demostra que la debilitat convida l'agressió. Per cada pas enrere que nosaltres donem, els empresaris n'exigiran tres més.

Fins i tot quan es veuen obligats, a causa de la pressió des de baix, a convocar vagues i vagues generals, fan tot el que està en el seu poder per limitar aquestes accions a simples gestos, limitats en el temps i el seu abast. Quan es veuen forçats a convocar manifestacions de masses, les converteixen en espectacles i carnavals amb globus i bandes musicals, sense cap contingut de classe combatiu. Per als dirigents això és només una vàlvula d'escapament. Per als sindicalistes seriosos, al contrari, les vagues i manifestacions són una forma d'aconseguir que els treballadors comprenguin el seu poder i preparar el terreny per a un canvi fonamental de la societat.

Fins i tot en el període anterior ja existia un corrent subterrani de descontentament a causa dels atacs contra els drets dels treballadors i la legislació antisindical. Ara sortirà a la superfície i trobarà una expressió a les organitzacions de masses de la classe obrera, començant pels sindicats. La radicalització de la base entrarà en conflicte amb el conservadorisme de la direcció. Els treballadors exigiran una transformació total dels sindicats, de dalt a baix, i lluitaran per transformar-los en verdaderes organitzacions de lluita.

Defensem la construcció de sindicats de masses, democràtics i combatius, que siguin capaços d'organitzar a la majoria de la classe obrera, formar-la i preparar-la pràcticament, no només per a una transformació radical de la societat, sinó per a la direcció real de l'economia en una futura societat socialista democràtica.

Les nostres reivindicacions:

1) Total independència dels sindicats de l'Estat.

2) Final de l'arbitratge forçós, no als acords anti-vagues i altres mesures que restringeixen el marge d'acció dels sindicats.

3) Democratització dels sindicats i que estiguin fermament controlats pels militants!

4) Supressió de l'elecció per tota la vida! Elecció de tots els dirigents sindicals amb dret a revocació!

5) Contra la burocràcia i l'arribisme! Cap dirigent sindical no pot cobrar un salari superior al d'un obrer qualificat. Totes les despeses han d'estar disponibles per ser inspeccionats per la militància.

6) No a la col·laboració de classe! Per un programa militant que mobilitzi als treballadors en defensa de les ocupacions i els seus nivells de vida.

7) Per la unitat sindical sobre la base de les reivindicacions abans esmentades.

8) Control per la base, incloent-hi l'enfortiment dels comitès de delegats sindicals i la creació de comitès de vaga durant aquestes i altres conflictes com una forma de garantir la màxima participació del major nombre de treballadors.

9) Per la nacionalització de les palanques principals de l'economia i la creació d'una democràcia industrial on els sindicats jugarien un paper clau en l'administració i control de tots els centres de treball. El sindicalisme no és un final en si mateix, sinó només un mitjà per a un objectiu, que és la transformació socialista de la societat.

La joventut

La crisi del capitalisme té uns efectes particularment negatius en el cas de la joventut, que representa la clau per al futur de la raça humana. La decadència senil del capitalisme amenaça amb soscavar la cultura i desmoralitzar a la joventut. Capes senceres de joves no veuen sortida a aquest atzucac, convertint-se en carn de canó de l'alcoholisme, les drogues, la delinqüència i la violència. Quan els joves són assassinats per un parell de sabates d'esports hem de preguntar en quin tipus de societat vivim. La societat anima la gent jove que aspiri a tenir productes de consum que no es pot permetre, després aixequen les mans horroritzats pels resultats.

Margaret Thatcher, la màxima predicadora de l'economia de mercat, va dir en certa ocasió que la societat no existeix. Aquesta filosofia nociva ha tingut els resultats més devastadors des que va ser posada en pràctica fa trenta anys. El cru individualisme ha contribuït poderosament a crear un esperit d'egoisme, avarícia i indiferència cap als sofriments dels altres que s'ha filtrat com una metzina al cos de la societat. És l'essència real de l'economia de mercat.

La verdadera mesura del nivell de civilització d'una societat és com aquesta cuida els seus ancians i joves. Partint d'aquesta mesura, aquesta societat no aconsegueix la classificació de societat civilitzada, més aviat la d'una societat que està a punt de la barbàrie. Fins i tot en el període de boom ja existien símptomes de barbàrie en la societat, amb una onada de crim i violència, i la proliferació d'actituds antisocials i nihilistes entre una capa de la joventut. Però aquest ambient és un reflex fidel de la moralitat del capitalisme.

Els reaccionaris protesten estrepitosament per aquesta situació però, com que no poden admetre que aquest tipus de coses són la conseqüència del sistema social que ells defensen, són impotents per proposar cap solució. La seva única resposta és omplir les presons amb joves, que aprenen com ser verdaders criminals en lloc de ser simples aficionats. I així entrem en un cercle viciós d'alienació social, drogoaddicció, degradació i crim.

La "resposta" de l'establishment és criminalitzar la joventut, culpar-la dels problemes generats per la pròpia societat, augmentar la política repressiva, construir més presons i dictar sentències més dures. En lloc de solucionar el problema, aquestes mesures només poden agreujar-lo i crear un cercle viciós de crim i alienació. Aquest és el resultat lògic del capitalisme i l'economia de mercat, que tracta les persones com simples "factors de producció" i subordina tot a la recerca de beneficis. La nostra resposta per a la joventut és: organitzeu-vos i uniu-vos al costat de la classe obrera en la lluita contra el capitalisme i pel socialisme!

La crisi del capitalisme significa més desocupació i un nou deteriorament de la infraestructura, educació, sanitat i habitatge. Aquesta decadència dels nivells civilitzats comporta el risc de més desintegració social. Suposarà un augment del crim, del vandalisme, del comportament antisocial i la violència.

És necessari prendre mesures urgents per evitar que noves capes de la joventut s'enfonsin al pantà de la desmoralització. La lluita pel socialisme significa la lluita per la cultura en el seu sentit més ampli, elevar les aspiracions dels joves i donar-los un objectiu en la vida, que sigui més que la supervivència a un nivell amb prou feines superior al dels animals. Si tractes a les persones com animals es comportaran com animals. Si els tractes com éssers humans reaccionaran en conseqüència.

Els retalls en l'educació, l'eliminació de les beques i la imposició de taxes i préstecs d'estudis signifiquen l'exclusió dels joves de la classe obrera de l'educació superior. En lloc de ser adequadament formats per satisfer les necessitats de la societat i tenir accés a la cultura, la majoria dels joves estan condemnats a una vida de treball pesat i ocupacions no qualificades mal pagades. Alhora, es permet a les empreses privades interferir en l'educació, tractant-la cada vegada més com un altre mercat on aconseguir beneficis.

Les nostres reivindicacions:

1) Educació decent per a tots els joves. Programa massiu de construcció d'escoles i un sistema veritablement gratuït de tots els nivells educatius.

2) Supressió immediata de les taxes estudiantils i introducció d'una beca digna per a tots els estudiants que volen accedir a l'ensenyament superior.

3) Ocupació garantida per a cada estudiant en abandonar els estudis amb un salari decent.

4) No al domini i explotació de l'educació pel gran capital. Fora l'empresa privada de l'educació!

5) Creació de clubs juvenils ben equipats, biblioteques, poliesportius, cinemes, piscines i altres centres recreatius per als joves.

6) Programa de construcció d'habitatge públic accessible als estudiants i parelles joves.

"Viabilitat"

La crisi del capitalisme significa que a tot arreu els banquers i capitalistes volen posar tota la càrrega de la crisi sobre les espatlles de la gent que menys es pot permetre pagar-la: els treballadors, la classe mitjana, els aturats, els ancians i els malalts. L'argument que repeteixen constantment és que, com que hi ha crisi, no podem millorar i ni tan sols mantenir els nivells de vida.

L'argument que no hi ha diners per pagar les reformes és una falsedat descarada. Hi ha molts diners per a armes i per pagar les guerres criminals d'agressió a l'Iraq i l'Afganistan. Però no hi ha diners per a escoles i hospitals. Hi ha molts diners per subvencionar els rics, com hem vist amb el petit regal de Bush de 700.000 milions de dòlars als banquers. Però no hi ha diners per a les pensions, hospitals o escoles.

L'argument sobre la "viabilitat" per tant cau pel seu propi pes. Una reforma concreta és "viable" o no depenent de si és per a l'interès d'una classe determinada o no. En última instància, independentment de si és viable (és a dir, si es podrà posar en pràctica) depèn de la lluita de classes i de la correlació real de forces. Quan la classe dominant està amenaçada amb perdre tot, sempre estarà disposada a fer concessions que "no es pot permetre. Això es va poder veure el maig de 1968 a França, quan la classe dominant francesa va concedir un important augment salarial i millores importants en les condicions i hores de treball per acabar amb la vaga general i aconseguir que els treballadors abandonessin les fàbriques que havien ocupat.

El començament de la crisi pot provocar commoció al principi, però aviat es transformarà en ràbia quan la gent comenci a ser conscient que se'ls demana que paguin el pes de la crisi. Hi haurà canvis sobtats en la consciència, que es pot transformar en un lapse de 24 hores. Un gran moviment en un sol país important pot provocar un canvi ràpid de tota la situació, com va ocórrer el 1968. L'única raó per la que això encara no ha ocorregut és perquè la direcció de les organitzacions obreres de masses va a remolc dels esdeveniments i no aconsegueix presentar una alternativa real. Tanmateix, ja hi ha símptomes de canvi.

En el període recent hi ha hagut vagues generals i manifestacions de masses a tot Europa. A Grècia des que el 2004 va arribar al poder el partit de dretes Nova Democràcia hi ha hagut nou vagues generals. En els primers sis mesos de 2008 a Bèlgica vam presenciar una onada de vagues no autoritzades que recordaven als anys setanta. El moviment es va estendre ràpidament i espontàniament d'un sector a l'altre. El març de 2008 l'Empresa de Transport de Berlín (BVG) va estar paralitzada a causa d'una vaga llarga i combativa dels conductors, del personal de manteniment i de l'administració. Després d'anys de concessions per part dels sindicats, els treballadors han dit prou. Milers d'estudiants van prendre els carrers de l'Estat espanyol el dimecres 22 d'octubre últim per protestar contra els plans de privatitzar l'educació universitària i oposar-se a qualsevol pla de fer pagar als treballadors la crisi capitalista a través de retalls en educació, sanitat i altres serveis públics.

A Itàlia els estudiants s'estan mobilitzant. Centenars de milers d'estudiants de secundària i universitat, al costat de professors i pares, s'estan mobilitzant per tota Itàlia contra l'intent de Berlusconi de privatitzar encara més l'educació. Això ha portat a ocupacions d'instituts i universitats. La resposta del govern ha estat amenaçar amb l'ús de la policia armada contra els estudiants. El dissabte 11 d'octubre 300.000  treballadors i joves es van manifestar a Roma en una manifestació convocada per Rifondazione Comunista.

Tot això demostra que els treballadors no es quedaran de braços creuats mentre es destrueixen les seves condicions de vida. L'escenari està preparat per a un apogeu de la lluita de classes. Els treballadors no estan interessats en la lògica del sistema de benefici. El nostre deure és defensar els interessos de la nostra classe i millorar les condicions de vida dels treballadors a uns nivells que s'aproximin a una vida civilitzada. Si hi ha diners per als banquers, llavors hi ha diners per finançar el tipus de reformes que necessitem per fer de la societat un lloc apte per viure!

Defensa dels drets democràtics!

Durant més de mig segle els treballadors d'Europa Occidental i Amèrica del Nord van creure que la democràcia era una cosa fixa i permanent. Però això és una il·lusió. La democràcia és una construcció molt fràgil i només és possible als països rics on la classe dominant pot fer determinades concessions a les masses per mitigar la lluita de classes. Però quan les condicions canvien, la classe dominant als països "democràtics" pot passar a la dictadura amb la mateixa facilitat que un home passa d'un compartiment de tren a un altre.

En condicions d'intensa lluita de classes, la classe dominant començarà a girar en direcció a la reacció. Es queixarà que hi ha massa vagues i manifestacions i exigirà "ordre". Recentment, a Cossiga, un demòcrata cristià que va ser ministre d'interior a Itàlia durant els anys setanta, més tard president de la República i ara senador vitalici, li van preguntar què s'hauria de fer amb les manifestacions d'estudiants. Va respondre el següent:

"Deixa'ls seguir durant un temps. Retirar a la policia dels carrers i campus, infiltrar-se en el moviment amb agents provocadors disposats a tot, deixar als manifestants uns deu dies que devastin botigues, cremin cotxes i posin les ciutats potes enlaire. Després d'això, després d'haver guanyat el suport de la població, garantir que el so de les sirenes de les ambulàncies sigui molt més baix que la dels policies i els carabinieri, les forces de l'ordre haurien d'atacar despietadament els estudiants i enviar-los als hospitals. No detenir-los, perquè els jutges els alliberarien immediatament, colpejar-los i també als professors que fomenten el moviment".

Aquesta és una advertència del que podem esperar en el pròxim període d'intensa lluita de classes a Itàlia i a altres països. En el futur, a causa de la debilitat dels dirigents reformistes, és possible que poguessin instal·lar algun tipus de dictadura bonapartista (policíaca-militar) en un país europeu o un altre. Però en les condicions modernes aquest règim seria molt inestable i probablement no duraria gaire.

En el passat, a Itàlia, Alemanya i Espanya existia una pagesia i petita burgesia importants, que formaven la base de masses de la reacció. Això ha desaparegut. En el passat, la majoria dels estudiants procedien de famílies riques i recolzaven els feixistes. Ara la majoria dels estudiants són d'esquerres. Les reserves socials de la reacció són molt limitades. Les organitzacions feixistes són petites, encara que poden ser extremadament violentes, la qual cosa reflecteix debilitat, no fortalesa. A més, després de l'experiència de Hitler, la burgesia no té intenció de lliurar el poder als gossos rabiosos. Prefereixen basar-se en els "respectables" oficials de l'exèrcit, utilitzant com a auxiliars les bandes feixistes.

Ja en el període recent a tot arreu s'han atacat els drets democràtics. Utilitzant l'excusa de la legislació antiterrorista, la classe dominant està introduint noves lleis que restringeixen els drets democràtics. Després dels atemptats terroristes de l'11 de setembre, Bush molt de pressa va aprovar la Llei de Seguretat Interior (HSA). L'administració Bush intenta destruir les bases del règim democràtic establert per la Revolució Americana i moure's cap a una forma de dominació lliure de lleis restrictives. A la Gran Bretanya i altres països s'han aprovat lleis similars.

Lluitarem per la defensa de tots els drets democràtics conquerits per la classe obrera en el passat. Sobretot, defensarem el dret de vaga i manifestació, ens oposem a totes les restriccions legals als sindicats. Tot el món ha de tenir el dret d'afiliar-se a un sindicat i junt amb altres treballadors defensar els seus drets. Molt sovint els defensors del capitalisme oposen socialisme a democràcia. Però les mateixes persones que s'atreveixen a acusar els socialistes de ser antidemocràtics i es presenten com a defensors de la democràcia, sempre han estat les més ferotges enemigues de la democràcia. Obliden de manera convenient que aquests drets democràtics van ser conquerits per la classe obrera fa temps en una lluita acarnissada contra els rics i poderosos que es van oposar enèrgicament a qualsevol reivindicació democràtica.

La classe obrera està interessada en la democràcia perquè ens proporciona unes condicions més favorables per al desenvolupament de la lluita pel socialisme. Però comprenem que sota el capitalisme la democràcia ha de tenir necessàriament un caràcter restringit, unilateral i fictici. Quina utilitat té la llibertat de premsa quan tots els grans diaris, revistes i cadenes de televisió, sales de reunió i teatres, estan a les mans dels rics? Mentre la terra, els bancs i els grans monopolis segueixin a les mans d'uns quants, totes les decisions realment importants que afecten a les nostres vides es prendran, no en els parlaments i pels governs elegits, sinó rere les portes tancades dels consells d'administració dels bancs i grans empreses. La crisi actual ha tret a la llum aquesta realitat perquè tots la puguem veure.

El socialisme és democràtic o no és res. Defensem una verdadera democràcia on el poble prengui a les seves pròpies mans l'administració de la indústria, la societat i l'Estat. Aquesta seria una genuïna democràcia, i no la caricatura que tenim ara, on tots poden dir (més o menys) el que volen, però les decisions importants que afecten a la nostra vida es prenen darrere de les portes tancades per petits grups no elegits per ningú en els consells d'administració dels bancs i grans monopolis.

Les nostres reivindicacions:

1) Derogació immediata de totes les lleis antisindicals.

2) Dret de tots els treballadors a unir-se a un sindicat, a un piquet i a manifestar-se.

3) Dret a la llibertat d'expressió i llibertat de reunió.

4) No a les restriccions dels drets democràtics amb el pretext de presumptes lleis antiterroristes.

5) Les organitzacions de treballadors han de rebutjar la idea equivocada de la "unitat nacional" amb governs i partits capitalistes amb el pretext de la crisi. Aquests últims són els responsables de la crisi i volen passar la factura a la classe obrera.

Un altre món és possible: el socialisme

Algunes persones equivocadament diuen que el problema rau en els avenços de la ciència. Creuen que seríem més feliços a una casa de fang treballant esllomats des de l'alba fins al vespre als camps. Això és una bestiesa. La manera d'aconseguir la verdadera llibertat per desenvolupar el potencial d'homes i dones fins a la seva plenitud està precisament en el màxim desenvolupament de la indústria, l'agricultura, la ciència i la tecnologia. El problema és que aquests instruments poderosos del progrés humà són a les mans d'individus que els subordinen al benefici, distorsionant el seu propòsit, limitant la seva aplicació i retardant el seu desenvolupament. Està clar que la ciència hauria descobert fa molt temps ja una cura contra el càncer o trobat una alternativa neta i barata als combustibles fòssils si no estigués encadenada al carro del benefici.

La ciència i la tecnologia només podran materialitzar el seu tremend potencial quan s'alliberi de l'abraçada sufocant de l'economia de mercat i es posi al servei de la humanitat en un sistema de producció democràtic i racional, on prevalguin les necessitats de la societat i no els beneficis. Això ens permetria reduir les hores de treball al mínim, alliberant així homes i dones de les llargues jornades d'esclavitud en el treball i permetent-los desenvolupar el potencial físic, intel·lectual o espiritual que puguin tenir. Aquest és el salt de la humanitat "del regne de la necessitat al regne de la llibertat".

Després de la caiguda de la Unió Soviètica els defensors del vell ordre estaven exultants. Parlaven de la fi del socialisme i fins i tot del final de la història. Ens en van prometre una nova era de pau, prosperitat i democràcia, gràcies als miracles de l'economia de lliure mercat. Ara, només quinze anys després, aquests somnis s'han reduït a un munt de cendres. No queda pedra sobre pedra d'aquestes il·lusions. Els problemes seriosos requereixen mesures serioses. No és possible curar el càncer amb una aspirina! El que fa falta és un canvi real de la societat. El problema fonamental és el propi sistema. Aquells experts econòmics que afirmaven que Marx no tenia raó i que les crisis capitalistes eren aigua passada (el "nou paradigma econòmic") han demostrat estar equivocats.

L'últim boom econòmic va tenir totes les característiques del cicle econòmic descrit per Marx fa molt temps. El procés de la concentració de capital ha assolit nivells sorprenents. Hi va haver una orgia de fusions i un augment de la monopolització, assolint proporcions inimaginables. Aquest procés no va portar com en el passat al desenvolupament de les forces productives. Van tancar fàbriques com si fossin capses de mistos i milers de persones es van quedar sense ocupació. Ara aquest procés s'accelerarà, a mesura que el nombre de fallides i tancaments augmenti segons passen els dies.

Quin és el significat de tot això? Estem presenciant la dolorosa agonia d'un sistema social que no mereix viure, però que es nega a morir. Això no és sorprenent. Tota la història ens demostra que cap classe dominant no renuncia al seu poder i privilegis sense lluitar. Aquesta és l'explicació real de les guerres, el terrorisme, la violència i la mort que són les característiques de l'època en la que vivim. Però també presenciem els dolors de part d'una nova societat, una societat justa, un món adequat perquè visquin homes i dones. A través d'aquests esdeveniments sagnants, en un país després de l'altre, està naixent una nova força, la força revolucionària dels treballadors, camperols i joves.

George Bush està borratxo de poder i imagina que el seu poder no té límits. Desgraciadament, n'hi ha alguns a l'esquerra que creuen el mateix. Però estan equivocats. Una onada revolucionària recorre Amèrica Llatina. La revolució veneçolana va ser un terratrèmol que va provocar ones sísmiques a tot el continent. El moviment de les masses a l’Amèrica Llatina és la resposta definitiva a tots els que diuen que la revolució ja no és possible. No solament és possible, sinó absolutament necessària, si es vol evitar un desastre per al món en un futur pròxim.

Milions de persones comencen a reaccionar. Les massives manifestacions contra la guerra de l'Iraq van fer sortir a milions de persones al carrer. Aquest va ser un senyal de l'inici d'un despertar. Però el moviment mancava d'un programa coherent per canviar la societat. Es va acabar el temps per als cínics i escèptics. És el moment de fer-los a un costat i lluitar. La nova generació està disposada a lluitar per la seva emancipació. Busca una bandera, una idea i un programa que pugui inspirar-la i dirigir-la cap a la victòria. Això només pot ser la lluita pel socialisme a escala mundial. L'elecció que té davant de si la raça humana és socialisme o barbàrie.