Amb motiu del 200 aniversari del naixement de Friedrich Engels, publiquem el gran text que Lenin va escriure evocant la seva trajectòria de militant revolucionari i el seu pensament polític. Una lectura imprescindible.
Quina gran torxa de la raó s'ha apagat!
Quin gran cor ha deixat de bategar! (1)
El 5 d'agost de 1895 va morir, a Londres, Friedrich Engels. Després del seu amic Karl Marx (mort en 1883), Engels va ser el més notable savi i mestre del proletariat contemporani de tot el món civilitzat. Des que el destí va relacionar Karl Marx amb Friedrich Engels, l'obra a la qual tots dos amics van consagrar la seva vida es va convertir en una obra comuna. Per això, per comprendre el que Engels ha fet pel proletariat cal entendre clarament la importància de la doctrina i l'activitat de Marx en pro del desenvolupament del moviment obrer contemporani. Marx i Engels van ser els primers en demostrar que la classe obrera, amb les seves reivindicacions, és el resultat necessari del sistema econòmic actual, que la burgesia crea i organitza inevitablement al proletariat. Van demostrar que la humanitat no es veurà alliberada de les calamitats que la colpeixen actualment pels esforços benintencionats d'algunes nobles personalitats, sinó per la lluita de classe del proletariat organitzat. Marx i Engels van ser els primers en deixar palès en les seves obres científiques que el socialisme no és una invenció de somiadors, sinó la meta final i el resultat inevitable del desenvolupament de les forces productives dins de la societat contemporània. Tota la història escrita fins ara és la història de la lluita de classes, del canvi successiu en el domini i en la victòria d'una classe social sobre una altra. I això continuarà fins que desapareguin les bases de la lluita de classes i del domini de classe: la propietat privada i la producció social caòtica. Els interessos del proletariat exigeixen que aquestes bases siguin destruïdes, de tal manera que la lluita de classes conscient dels obrers organitzats ha de dirigir-se contra elles. I tota lluita de classes és una lluita política.
En els nostres dies, tot el proletariat en lluita per la seva emancipació ha fet seus aquests conceptes de Marx i Engels. Però quan, en la dècada dels 40, els dos amics col·laboraven en les publicacions socialistes i participaven en els moviments socials del seu temps, aquests punts de vista eren completament nous. Per aquell temps hi havia molts homes amb talent i altres sense, molts honestos i altres deshonestos, que en l'ardor de la lluita per la llibertat política, en la lluita contra l'autocràcia dels monarques, la policia i el clergat, no percebien l’antagonisme existent entre els interessos de la burgesia i els del proletariat. Aquests homes ni tan sols admetien la idea que els obrers actuessin com una força social independent. D'altra banda, hi va haver molts somiadors, algunes vegades genials, que creien que n'hi havia prou amb convèncer els governants i a les classes dominants de la injustícia de les condicions socials existents, perquè així resultés més fàcil implantar en el món la pau i el benestar general. Somiaven amb un socialisme que triomfés sense lluita. Finalment, gairebé tots els socialistes i els amics de la classe obrera d'aquell temps (2) consideraven en general el proletariat com una úlcera i contemplaven amb horror com creixia en paral·lel al creixement de la indústria. Per això tots ells pensaven en com aturar el desenvolupament de la indústria i del proletariat, com aturar "la roda de la història". Contràriament a la por general davant el desenvolupament del proletariat, Marx i Engels xifraven totes les seves esperances en el seu continu creixement numèric. Quants més proletaris hi hagi, més gran serà la seva força com a classe revolucionària i tant més proper i possible serà el socialisme. Els serveis prestats per Marx i Engels a la classe obrera podrien expressar-se en poques paraules dient que van ensenyar-li a tenir coneixement i consciència de si mateixa, i van substituir les il·lusions per la ciència.
Heus aquí per què tot obrer ha de conèixer el nom i la vida d'Engels; aquest és el motiu que incloguem en la nostra recopilació –que, com tot el que editem, té per objectiu despertar la consciència de classe dels obrers russos– un esbós sobre la vida i l'activitat de Friedrich Engels, un dels dos grans mestres del proletariat contemporani.
Engels va néixer el 1820, a la ciutat de Barmen, província renana del regne de Prússia. El seu pare era fabricant. En 1838, abans d'acabar els estudis secundaris, es va veure obligat, per motius familiars, a emprar-se com a dependent en una firma comercial de Bremen. Aquest treball no li va impedir ocupar-se de la seva capacitació científica i política. Sent encara estudiant de secundària, va arribar a odiar l'autocràcia i l'arbitrarietat dels funcionaris del govern. L'estudi de la filosofia el va portar encara més lluny. En aquella època, en la filosofia alemanya predominava la doctrina de Hegel, de la qual Engels es va fer partidari. Tot i que el mateix Hegel era admirador de l'Estat autocràtic prussià, al servei del qual es trobava com a professor de la Universitat de Berlín, la seva doctrina era revolucionària. La fe de Hegel en la raó humana i en els drets d'aquesta, i la tesi fonamental de la filosofia hegeliana, segons la qual el món transcorre en un constant procés de canvi i desenvolupament, van conduir a alguns deixebles del filòsof berlinès (aquells que no volien resignar-se a la realitat) a la idea que la lluita contra aquesta realitat, la lluita contra la injustícia existent i el mal regnant, té també les seves arrels en la llei universal del desenvolupament perpetu. Si tot es desenvolupa, si unes institucions són reemplaçades per altres, per què han de perdurar eternament l'autocràcia del rei prussià o del tsar rus, l'enriquiment d'una ínfima minoria a costa de la immensa majoria, el domini de la burgesia sobre el poble?
La filosofia de Hegel parlava del desenvolupament de l'esperit i les idees: era una filosofia idealista. Del desenvolupament de l'esperit deduïa el desenvolupament de la naturalesa, el de l'home i el de les relacions entre els homes, el desenvolupament de les relacions socials. Marx i Engels van conservar la idea de Hegel sobre el perpetu procés de desenvolupament (3), però van rebutjar la seva preconcebuda concepció idealista; analitzant la vida real, van veure que el desenvolupament de l'esperit no explica el de la naturalesa, sinó que, per contra, l'esperit té la seva explicació en la naturalesa, en la matèria... Contràriament a Hegel i altres hegelians, Marx i Engels eren materialistes. Enfocant el món i la humanitat des del punt de vista materialista, van veure que, a l'igual que tots els fenòmens de la natura tenen causes materials, també el desenvolupament de la societat humana està condicionat pel desenvolupament de les forces materials, les forces productives. Del desenvolupament de les forces productives depenen les relacions que s'estableixen entre els homes en el procés de producció dels objectes necessaris per a satisfer les necessitats humanes. I són aquestes relacions les que expliquen tots els fenòmens de la vida social, les aspiracions de l'home, les seves idees i les seves lleis. El desenvolupament de les forces productives crea les relacions socials, que es basen en la propietat privada; però avui veiem també com aquest mateix desenvolupament de les forces productives desposseeix a la majoria de tota propietat, per concentrar-la en mans d'una ínfima minoria; destrueix la propietat, base de les condicions socials contemporànies, i tendeix a la mateixa finalitat que s'han plantejat els socialistes.
Aquests només han de comprendre quina és la força social que, per la seva situació en la societat contemporània, està interessada en la realització del socialisme, i inculcar a aquesta força la consciència dels seus interessos i de la seva missió històrica. Aquesta força social és el proletariat. Engels el va conèixer a Anglaterra, a Manchester, centre de la indústria anglesa, on es va traslladar el 1842 per treballar en una firma comercial de la qual el seu pare era accionista. Allà, Engels no es va limitar a romandre a l'oficina de la fàbrica, sinó que va recórrer els barris immunds on residien els obrers i va veure amb els seus propis ulls la seva misèria i calamitats. No conformant-se amb les seves observacions, Engels va llegir tot l'escrit fins aleshores sobre la situació de la classe obrera anglesa i va estudiar minuciosament tots els documents oficials al seu abast. Com a fruit de les seves observacions i estudis, el 1845 va aparèixer el seu llibre La situació de la classe obrera a Anglaterra. Ja hem assenyalat anteriorment en què consisteix el mèrit principal d'Engels com a autor d'aquest llibre. És cert que molts altres abans que ell van descriure els patiments del proletariat i van assenyalar la necessitat d’ajudar-lo. Però Engels va ser el primer en afirmar que el proletariat no només és una classe que pateix, sinó que la miserable situació econòmica en què es troba l'impulsa inconteniblement cap endavant i l'obliga a lluitar per la seva emancipació definitiva. I el proletariat en lluita s'ajudarà a si mateix.
El moviment polític de la classe obrera portarà inevitablement als treballadors a adonar-se que no els hi queda més sortida que el socialisme. D'altra banda, el socialisme només es transformarà en una força quan es converteixi en l'objectiu de la lluita política de la classe obrera. Aquestes són les idees fonamentals del llibre d'Engels sobre la situació de la classe obrera a Anglaterra, idees que tot el proletariat que pensa i lluita ha fet seves ara, però que llavors eren completament noves. Van ser exposades en un llibre amè on es descriuen de la manera més fidedigna i patètica les penúries del proletariat anglès. El llibre va constituir una terrible acusació contra el capitalisme i la burgesia. La impressió que va produir va ser molt gran. A tot arreu van començar a citar l'obra d'Engels com el quadre que millor representava la situació del proletariat contemporani. I en efecte, ni abans ni després de 1845 va aparèixer una descripció tan brillant i veraç dels patiments de la classe obrera.
Engels es va fer socialista a Anglaterra. A Manchester va tenir contacte amb militants del moviment obrer anglès d’aleshores i va començar a col·laborar en les publicacions socialistes angleses. En 1844, al passar per París camí d'Alemanya, va conèixer a Marx, amb qui ja es cartejava. A París, sota la influència dels socialistes francesos i de la vida a França, Marx també es va fer socialista. En aquesta ciutat va ser on els dos amics van escriure La sagrada família, o crítica de la crítica crítica. Aquesta obra, escrita en la seva major part per Marx i que va aparèixer un any abans que La situació de la classe obrera a Anglaterra, col·loca les bases del socialisme materialista revolucionari, les principals idees del qual hem exposat més amunt. La "sagrada família" és un sobrenom irònic donat a dos filòsofs, els germans Bauer, i els seus deixebles. Aquests senyors practicaven una crítica fora de tota realitat, per sobre dels partits i de la política, que negava tota activitat pràctica i només contemplava "críticament" el món circumdant i els successos que en ell ocorrien. Els senyors Bauer qualificaven desdenyosament el proletariat com una massa sense sentit crític. Marx i Engels es van enfrontar enèrgicament amb aquesta corrent absurda i nociva.
En nom de la veritable personalitat humana, la de l'obrer trepitjat per les classes dominants i per l'Estat, Marx i Engels exigien no una actitud contemplativa, sinó la lluita per un ordre social millor. I, naturalment, van veure que la força capaç de dur a terme aquesta lluita, en la que està interessat, era el proletariat. Abans de l'aparició de La sagrada família, Engels ja havia publicat a la revista Annals francoalemanys, editada per Marx i Ruge, el seu Estudi crític sobre l'economia política, on analitzava, des del punt de vista socialista, els fenòmens bàsics del règim econòmic contemporani com una conseqüència inevitable de la dominació de la propietat privada. La seva relació amb Engels va contribuir sens dubte a que Marx decidís ocupar-se de l'estudi de l'economia política, ciència en la qual les seves obres van causar tota una revolució.
Entre 1845 i 1847, Engels va viure a Brussel·les i a París, alternant els estudis científics amb les activitats pràctiques entre els obrers alemanys residents en aquestes ciutats. Allà, Engels i Marx es van relacionar amb una associació clandestina alemanya, la Lliga dels Comunistes, que els hi va encarregar una exposició dels principis fonamentals del socialisme elaborat per ells. Així va sorgir el famós Manifest Comunista de Marx i Engels, que va veure la llum en 1848. Aquest llibret val per toms sencers: encara avui, el seu esperit inspira i anima a tot el proletariat organitzat i combatiu del món civilitzat.
La revolució de 1848, que va esclatar a França i es va estendre després a altres països d'Europa occidental, va permetre que Marx i Engels tornessin a la seva pàtria. Allà, a la Prússia renana, van assumir la direcció de la Nova Gaseta Renana, un diari democràtic que es publicava a la ciutat de Colònia. Els dos amics eren l'ànima de totes les aspiracions democràtiques revolucionàries a la Prússia renana. Tots dos van defensar fins al final els interessos del poble i de la llibertat, contra les forces reaccionàries. Com és sabut, la reacció va triomfar, la Nova Gaseta Renana va ser prohibida i Marx, que mentre estava emigrat havia estat privat dels drets de súbdit prussià, va ser expulsat del país; pel que fa a Engels, després de participar en la insurrecció armada del poble i combatre en tres batalles per la llibertat, un cop derrotats els insurgents va fugir a Suïssa, des d'on es va traslladar a Londres.
També Marx va anar a viure a Londres; Engels no va trigar en emprar-se de nou en la mateixa firma comercial de Manchester en la qual havia treballat en la dècada dels quaranta, de la qual més tard es va convertir en soci. Fins 1870, Engels va viure a Manchester i Marx, a Londres, quelcom que no els va impedir estar en estret contacte, cartejant-se gairebé diàriament.
En aquesta correspondència, els dos amics intercanviaven les seves opinions i coneixements, i continuaven elaborant en comú el socialisme científic. En 1870 Engels es va traslladar a Londres, i fins 1883, any de la mort de Marx, van continuar aquesta vida intel·lectual compartida, plena d’un intensíssim treball. Com a fruit de la mateixa va sorgir, per part de Marx, El capital, l'obra més grandiosa del nostre segle sobre economia política, i per part d'Engels, tot un seguit d'obres grans i petites.
Marx va treballar en l'anàlisi dels complexos fenòmens de l'economia capitalista. Engels, en les seves obres, escrites en un llenguatge molt amè, sovint polèmiques, va abordar, sota el prisma de la concepció materialista de la història i de la doctrina econòmica de Marx, els problemes científics més generals i els diversos fenòmens del passat i del present. D'aquests treballs d'Engels citarem la polèmica obra contra Dühring (en ella, l'autor analitza els problemes més importants de la filosofia, les ciències naturals i la sociologia) (4), L'origen de la família, la propietat privada i l'Estat (traduïda al rus i editada a Sant Petersburg, 3ª ed. de 1895), Ludwig Feuerbach [i la fi de la filosofia clàssica alemanya] (traducció al rus i notes de G. Plekhanov, Ginebra, 1892), un article sobre la política exterior del govern rus (traduït al rus i publicat en Sotsial-Demokrat, nº 1 i 2, a Ginebra) (5), els seus magnífics articles sobre el problema de l’habitatge (6) i, finalment, dos articles, curts però molt valuosos, sobre el desenvolupament econòmic de Rússia (Frederic Engels sobre Rússia (7), traducció russa de V. Zasúlitx, Ginebra, 1894). Marx va morir sense haver pogut culminar la seva grandiosa obra sobre el capital. No obstant això, estava acabada en esborrany i, després de la seva mort, Engels va emprendre l'àrdua tasca de redactar i publicar els toms segon i tercer. En 1885 va editar el segon i el 1894, el tercer (no va tenir temps de redactar el quart) (8). Aquests dos toms van exigir-li moltíssim treball.
El socialdemòcrata austríac Adler va observar, amb raó, que, amb l'edició dels toms segon i tercer de El capital, Engels va erigir al seu genial amic un monument majestuós en què, involuntàriament, va gravar també amb traços indelebles el seu propi nom. En efecte, aquests dos toms de El capital són obra de tots dos, de Marx i d’Engels.
Les llegendes de l'antiguitat narren diversos exemples d’emocionant amistat. El proletariat europeu pot dir que la seva ciència va ser creada per dos savis i lluitadors les relacions dels quals superen totes les commovedores llegendes antigues sobre l'amistat entre els homes. Engels, en general amb tota justícia, sempre es col·locava darrere de Marx. "Al costat de Marx –va escriure a un vell amic seu–, sempre vaig tocar el segon violí” (9). El seu afecte cap a Marx mentre va viure i la seva veneració a la memòria del seu amic mort van ser infinits. Engels, el lluitador auster i pensador profund, era un home d'una gran tendresa.
Durant el seu exili, després del moviment de 1848-49 (10) Marx i Engels no es van dedicar només a la tasca científica. En 1864, Marx va fundar l'Associació Internacional dels Treballadors (11), que va dirigir durant un decenni. També Engels va participar activament en les seves tasques. L'activitat d'aquesta Associació Internacional, que, d'acord amb les idees de Marx, unia els proletaris de tots els països, va tenir una gran importància per al desenvolupament del moviment obrer. Però fins i tot després de la dissolució d'aquesta associació en la dècada dels 70, el paper de Marx i Engels com unificadors de la classe obrera no va cessar. Per contra, es pot afirmar que la seva importància com a dirigents intel·lectuals del moviment obrer va seguir creixent constantment perquè el propi moviment continuava desenvolupant-se sense parar. Després de la mort de Marx, Engels va seguir sent el conseller i dirigent dels socialistes europeus. A ell acudien, a la recerca de consell i orientació, tant els socialistes alemanys, les forces dels quals anaven en constant i ràpid augment malgrat les persecucions governamentals, així com els representants de països endarrerits, per exemple espanyols, romanesos, russos, que es veien obligats a sospesar i mesurar amb tota cautela els seus primers passos. Tots ells aprofitaven el riquíssim tresor de coneixements i experiències del vell Engels.
Marx i Engels, que sabien rus i llegien llibres publicats en aquest idioma, s'interessaven vivament per Rússia, seguien amb simpatia el moviment revolucionari del nostre país i mantenien relacions amb revolucionaris russos. Ambdós eren ja demòcrates abans de ser socialistes, i tenien profundament arrelat el sentiment democràtic d'odi a l'arbitrarietat política. Aquest sentiment polític innat, alhora que una profunda comprensió teòrica del nexe existent entre l'arbitrarietat política i l'opressió econòmica, així com la seva riquíssima experiència en la vida, van fer que Marx i Engels foren extraordinàriament sensibles en l'aspecte polític. Per això mateix, l'heroica lluita sostinguda per un grapat de revolucionaris russos contra el poderós govern tsarista va trobar la més viva simpatia al cor d'aquests dos revolucionaris provats. I, a l’inrevés, era natural que l'intent de donar l'esquena a la tasca immediata i més important dels socialistes russos (la conquesta de la llibertat política), en nom de suposades avantatges econòmiques, els hi semblés sospitosa i fins i tot la consideressin una traïció a la gran causa de la revolució social. "L'emancipació del proletariat ha de ser obra del proletariat mateix", ens van ensenyar sempre Marx i Engels (12). I per lluitar per la seva emancipació econòmica, el proletariat ha de conquerir determinats drets polítics.
A més, Marx i Engels veien amb tota claredat que una revolució política a Rússia tindria també una enorme importància per al moviment obrer d'Europa occidental. La Rússia autocràtica ha estat sempre el baluard de tota la reacció europea. La situació internacional extraordinàriament avantatjosa en què va col·locar a Rússia la guerra de 1870, que va sembrar per llarg temps la discòrdia entre Alemanya i França (13) per descomptat no va fer més que augmentar la importància de la Rússia autocràtica com a força reaccionària. Només una Rússia lliure, que no tingués necessitat d'oprimir els polonesos, finesos, alemanys, armenis i altres pobles petits, ni d'atiar contínuament a França i Alemanya una contra l’altra, donaria a l'Europa contemporània la possibilitat de respirar alleujada del pes de les guerres, debilitaria a tots els reaccionaris europeus i augmentaria les forces de la classe obrera europea. Per aquesta raó, també pel bé del moviment obrer europeu occidental, Engels va desitjar ferventment la instauració de la llibertat política a Rússia. Amb la seva mort, els revolucionaris russos han perdut al millor dels seus amics.
Memòria eterna a Friedrich Engels, gran lluitador i mestre del proletariat!
Notes
- Paraules extretes del poema En memòria de Dobroliubov, de Nikolai A. Nekrásov.
- En el seu prefaci a l'edició anglesa de 1888 de El Manifest Comunista, Engels explica que no el van poder titular "socialista" perquè en aquella època el socialisme "era un moviment de la classe burgesa (...) quelcom 'respectable', al menys en el continent". De fet, el Manifest té un capítol dedicat a criticar les diferents tendències d'aquest socialisme.
- Marx i Engels van assenyalar més d'una vegada que, en gran part, devien el seu desenvolupament intel·lectual als grans filòsofs alemanys, en particular a Hegel: "Sense la filosofia alemanya –va dir Engels– no existiria tampoc el socialisme científic". (Nota de l’Autor) [La frase d'Engels és del seu prefaci a l'obra de Marx La guerra camperola a Alemanya. Nota de l’Editor]
- És un llibre admirablement instructiu i de ric contingut. Per desgràcia només s'ha traduït al rus una petita part d'aquesta obra, que conté un esbós històric del desenvolupament del socialisme (Desenvolupament del socialisme científic, 2a ed., Ginebra, 1892). (N. de l'A) [Evidentment, Lenin es refereix a l'Anti-Dühring. "Desenvolupament del socialisme científic" va ser el títol amb que es va publicar a Rússia, el 1892, l'obra d'Engels Del socialisme utòpic al socialisme científic, basada en tres capítols de l'Anti-Dühring. N. de l'Ed.]
- Es tracta de l’article d'Engels "La política exterior del tsarisme rus", editat originàriament amb el títol "La política exterior de l'Imperi rus". || Sotsial- Demokrat: Revista literària i política editada pel grup Emancipació del Treball en 1890 a Londres i el 1892 a Ginebra; en total es van publicar quatre números.
- La seva compilació es titula Contribució al problema de l'habitatge. Existeix edició en castellà de la FUNDACIÓ F. ENGELS.
- Es tracta del article d'Engels "Sobre les qüestions socials a Rússia" i del seu epíleg.
- D'acord amb una indicació d'Engels, Lenin anomena quart tom de El capital a l'obra de Marx Teories de la plusvàlua. En el prefaci al segon volum, Engels va escriure: "Em reservo el dret de publicar la part crítica d'aquest manuscrit en concepte d’un IV volum de El capital, amb la particularitat que se suprimiran d'ell nombrosos passatges, esgotats en els toms II i III". Però Engels no va tenir temps de preparar aquest quart tom. Teories de la plusvàlua va ser publicat en 1905-1910, redactat per K. Kautsky.
- Vegeu la carta d'Engels a I. Ph. Becker, del 15/10/1884
- Es refereix a la revolució alemanya de 1848.
- Associació Internacional dels Treballadors (o Primera Internacional): Primera organització internacional del proletariat fundada a Londres per Marx en 1864. La Primera Internacional, encapçalada per Marx i Engels, va dirigir la lluita econòmica i política dels obrers dels diferents països i va lluitar fermament contra diversos corrents anti-marxistes (proudhonisme, bakuninisme, tradeunionisme i lassalleanisme), enfortint la solidaritat obrera internacional. Va deixar d'existir després de la conferència a La Haia (1872), encara que la seva dissolució oficial va ser en 1876. Lenin va assenyalar que la Primera Internacional "va establir els fonaments de l'organització internacional dels treballadors, per a preparar la seva ofensiva revolucionària contra el capital".
- Vegeu Marx: Estatuts provisionals de l'Associació Internacional dels Treballadors, Estatuts generals de l'Associació Internacional dels Treballadors; i Engels: Prefaci a l'edició alemanya de 1890 del Manifest Comunista.
- Al·lusió a la guerra franco-prussiana.
