15 euros • 320 pàgines

En defensa del marxisme reuneix els escrits i cartes de Lev Trotsky al voltant de la crisi política desenvolupada durant els anys 1939 i 1940 al Socialist Workers Party (SWP), la secció americana de la Quarta Internacional.

Aquests textos ocupen un lloc excepcional en l'arsenal teòric del marxisme i representen una guia per entendre els fonaments programàtics i metodològics de la construcció del partit revolucionari, i també del materialisme dialèctic com a eina d'interpretació de la realitat. Un llibre la lectura -i periòdica relectura- del qual ha de ser una tasca prioritària per a tot militant.

Per a qui abordi per primera vegada aquest llibre, és important situar el context històric en què va ser escrit. La crisi interna del SWP es va deslligar mesos abans de l'inici de la Segona Guerra Mundial, quan alguns destacats intel·lectuals del partit van qüestionar les anàlisis de Trotsky sobre la naturalesa de classe de la Unió Soviètica. Aquest va ser el punt de partida, però la controvèrsia es va estendre ràpidament al rebuig del materialisme dialèctic com a mètode del marxisme i al qüestionament del centralisme democràtic. En definitiva, una lluita entre una tendència petit burgesa i l'ala proletària de l'organització.

El trotskisme nord-americà

Igual que altres seccions de l'Oposició d'Esquerra, la secció nord-americana va estar formada inicialment per militants expulsats del Partit Comunista per rebutjar les polítiques de Stalin. Durant diversos anys, el grup es va mantenir com una petita minoria, amb escassa capacitat d'influir significativament en la lluita de classes.

Però els esdeveniments de la dècada dels trenta van causar una important transformació en el desenvolupament i la implantació del trotskisme nord-americà. Aquests anys van estar marcats per convulsions socials i polítiques d'un extraordinari abast. El crac de la Borsa de Nova York a l'octubre de 1929 va ser el primer senyal d'una gran crisi econòmica que va afectar a tot el món capitalista durant més d'una dècada i que va tenir conseqüències devastadores per a la classe obrera.

Els acomiadaments massius i la pobresa creixent van esperonar la voluntat de lluita i un gir a l'esquerra de sectors importants dels obrers industrials. Entre altres conseqüències, això va provocar la formació d'una nova central sindical, el Congrés d'Organitzacions Industrials (CIO), que va començar a disputar l'hegemonia a la fins aleshores majoritària i reformista Federació Nord-americana del Treball (AFL).

L'auge de la lluita de classes als EUA, unit als trastorns interns de la Unió Soviètica i l'avanç del feixisme a Europa, va atreure cap al trotskisme nord-americà a un nombre important de figures del panorama intel·lectual de Nova York i de la costa est del país, i també a grups d'obrers radicalitzats.

El nombre de vagues va escalar tant en nombre com en intensitat i radicalitat dels seus objectius. El 1934 va ser un any decisiu, marcat per tres conflictes històrics: la vaga dels estibadors de la costa oest, que va desembocar en una vaga general de quatre dies a San Francisco, la vaga de gairebé dos mesos dels treballadors de l'Electric Auto-Lite Company a Toledo (Ohio) i la vaga general de Minneapolis, impulsada pels treballadors del transport i que va ser dirigida pel grup trotskista de la ciutat, amb el suport de tota la Lliga Comunista d'Amèrica, nom en aquell moment de la secció nord-americana de l'Oposició d'Esquerra.

La vaga de Minneapolis va culminar amb un ressonant triomf i va donar un fort impuls a la Lliga Comunista. Treballadors de tot el país van poder comprovar com l'estratègia i els mètodes del trotskisme donaven resultats i asseguraven la victòria, i en conseqüència van decidir unir-se a les seves files, procés que es va veure reforçat amb la incorporació a la Lliga d'un bon nombre dels sindicalistes que havien dirigit la vaga de Toledo.

Es va iniciar així una nova etapa en la història del trotskisme nord-americà. A mesura que els treballadors nodrien el partit, la seva composició social canviava i també es transformava la seva activitat quotidiana. Una organització orientada gairebé exclusivament al debat teòric i a les tasques de propaganda va passar a convertir-se en un partit amb arrels creixents en la classe obrera i que començava a tenir un paper significatiu en alguns fronts de la lluita de classes.

El paper dels trotskistes nord-americans es va fer encara més rellevant quan, a l'estiu de 1935, Stalin va llançar la política dels fronts populars, és a dir, les aliances dels partits comunistes amb els sectors suposadament democràtics de la burgesia. Els objectius revolucionaris quedaven ajornats indefinidament, les consignes socialistes s'abandonaven; a tot el món els partits comunistes fidels a Stalin van promoure acords amb la burgesia i van assumir un paper de contenció de les lluites obreres, propiciant així derrotes com la que va patir la Revolució espanyola. Als Estats Units, el Partit Comunista es va convertir en el principal defensor del president Roosevelt i de la seva política del New Deal.

La formació del SWP al gener de 1938 va ser un pas endavant que reflectia la creixent implantació del partit entre la classe obrera i les grans possibilitats que se'ls obrien a les forces del marxisme. Però cap gran transformació es produeix sense sacsejades, i el SWP no va ser una excepció. En defensa del marxisme és l'anàlisi i la resposta de Trotsky davant aquests fenòmens inevitables en el desenvolupament del partit revolucionari: "la clau de l'actual crisi consisteix en el conservadorisme dels elements petit burgesos, que han passat per una escola purament propagandística i que no han trobat encara el camí cap a la lluita de classes. La crisi actual és la lluita final d'aquests elements per l’autoconservació".

El caràcter de classe de l'Estat soviètic

Dos dels primers escrits d'aquest llibre -L'URSS en guerra i Novament i una vegada més sobre la naturalesa de l'URSS estan dedicats a aclarir el caràcter de l'Estat soviètic i la postura dels marxistes revolucionaris davant les iniciatives bèl·liques de Stalin i la imminent guerra mundial.

Trotsky caracteritzava la Unió Soviètica com un "Estat obrer degenerat", partint del fet que les conquestes revolucionàries d'Octubre de 1917 -fonamentalment la nacionalització dels mitjans de producció, el monopoli del comerç exterior i la planificació centralitzada de l'economia- havien suposat un cop decisiu a les relacions socials de producció capitalistes, obrint el camí a la transició al socialisme.

L'edificació del socialisme a Rússia mai va ser una tasca desvinculada del triomf de la revolució a Europa i la resta del món. De fet, la construcció de la Internacional Comunista, fundada al març de 1919, va ser un aspecte fonamental d'aquesta estratègia, i a ella van consagrar grans esforços Lenin, Trotsky i molts altres dirigents bolxevics.

Però les adversitats a les quals es van enfrontar els comunistes russos van ser colossals: l'escassetat i el col·lapse econòmic deguts a l'endarreriment històric de Rússia i la devastació causada per la Primera Guerra Mundial i la posterior guerra civil es van combinar amb el fracàs de la revolució a Alemanya, Àustria, Hongria, Itàlia..., que van augmentar l'aïllament del jove Estat obrer.

En aquestes condicions, les velles paraules de Marx es van materialitzar: "el desenvolupament de les forces productives és pràcticament la primera condició absolutament necessària per al comunisme, per aquesta raó: sense ell es socialitzaria la indigència i aquesta faria ressorgir la lluita pel necessari, fent rebrotar, conseqüentment, tot el vell caos". El triomf de la contrarevolució burocràtica encapçalada per Stalin i la seva camarilla es va forjar en aquestes condicions objectives negatives, àmpliament analitzades per Trotsky i els principals quadres de l'Oposició d'Esquerra russa.

Despullant la classe treballadora de l'exercici efectiu del poder polític, suprimida la democràcia obrera en l'administració de l'Estat i en el si del Partit Comunista, la burocràcia es va sentir l'àrbitre suprem entre les classes. Basant-se en el monopoli del poder polític i en la violència, va establir un règim totalitari per defensar els seus interessos i privilegis.
Però aquesta burocràcia no podia ser considerada una nova classe social. S'assemblava a una casta parasitària que obtenia els seus privilegis econòmics del robatori de la plusvàlua en el procés de distribució i de l'assignació de recursos per l'Estat que controlava, però el seu poder naixia precisament de la base material conquerida per la Revolució d'Octubre: l’economia nacionalitzada. La burocràcia es sustentava en un règim de bonapartisme proletari, utilitzant l'expressió de Trotsky, però els mitjans de producció no eren de la seva propietat, com sí que passa en el cas dels capitalistes.

Defensa de l'URSS

Com a conclusió de la seva anàlisi, Trotsky plantejava que el règim estalinista era intrínsecament inestable i que, a llarg termini, o bé desenvoluparia tendències cap al restabliment del capitalisme, o bé seria enderrocat per una revolució de la classe treballadora, una revolució que tindria un caràcter exclusivament polític, per a desallotjar del poder a la burocràcia i restablir la democràcia obrera perduda, conservant l'economia planificada i les relacions de producció conquistades a l'octubre.

Segons l'opinió de Trotsky, l'obligació dels treballadors de tot el món era defensar l'URSS enfront de l'imperialisme, malgrat els seus deformacions burocràtiques i de les polítiques contrarevolucionàries dels dirigents estalinistes. Aquesta era a més la millor manera de conjurar l'amenaça de restauració capitalista i prestar tot el suport necessari als sectors més conscients de la classe obrera soviètica per aixecar novament el programa genuí del bolxevisme. Només així es podria relligar el fil vermell de 1917 i recuperar el poder polític de les mans de la burocràcia usurpadora.

Aquestes postures de Trotsky van nodrir el programa de l'Oposició d'Esquerra i els bolxevic-leninistes a l'URSS i internacionalment, tot i la persecució de la qual van ser víctimes per part de l'aparell policial de Stalin. Però en aquests anys de revolució i contrarevolució, amb l'avanç del feixisme a Alemanya i Itàlia i la perspectiva d'una nova guerra mundial, Trotsky estava en minoria. Els partits comunistes de tot el món, aixoplugats sota la força protectora de la burocràcia estalinista, clamaven contra Trotsky i les seves idees, i proclamaven als quatre vents el "triomf definitiu" del socialisme a l'URSS.

A les files de l'esquerra crítica amb Stalin, i també en la pròpia Quarta Internacional, la pressió dels esdeveniments -especialment després del pacte de Stalin amb Hitler del 23 d'agost de 1939- va reforçar a les tendències que negaven el caràcter obrer de la URSS, concloent que les conquestes revolucionàries estaven liquidades per complet. Inevitablement, aquest argument portava a considerar a la burocràcia una classe social opressora, similar a la burgesia -de fet, alguns teòrics d'aquestes tendències qualificaven el règim estalinista de capitalisme d'Estat-, i conseqüentment a negar que la classe obrera mundial hagués de donar cap tipus de suport a la Unió Soviètica.

Aquests sectors, entre els quals s'enquadraven els intel·lectuals petit burgesos del SWP, no només consideraven a la burocràcia com una nova classe dominant, sinó que afirmaven també que l'estalinisme acabaria convergint amb l'Alemanya hitleriana i altres països feixistes per expandir el seu sistema social dictatorial per tot el planeta. Les intervencions de l'Exèrcit Vermell a Polònia i Finlàndia van donar un fort impuls als defensors d'aquestes teories en els àmbits universitaris dels EUA, quelcom que també es va deixar sentir en el si del SWP.

Dirigents destacats del partit, com el filòsof James Burnham, l'intel·lectual Max Shachtman o Martin Abern, van exigir als òrgans de direcció deixar de considerar l'URSS un Estat obrer i, en conseqüència, abandonar la seva defensa en cas d'un atac imperialista. Trotsky, James P. Cannon, el secretari general del SWP, i la tendència obrera del partit no només van oferir una resistència militant a aquesta ofensiva, sinó que, a més, en el curs de la controvèrsia van defensar brillantment el caràcter proletari del partit i el seu programa revolucionari.

La defensa del materialisme dialèctic i la construcció del partit revolucionari

Burnham, Shachtman i el sector que els hi donava suport, que eren minoria al Comitè Nacional del SWP, van seguir endavant amb la polèmica, encara que canviant l'accent del debat: una vegada que els seus arguments sobre la naturalesa de l'URSS i la burocràcia com a classe social van ser posats en evidència, van contraatacar qüestionant el "règim intern" del SWP i el materialisme dialèctic.

Primer de forma confusa, després en un to histèric, aquests intel·lectuals acadèmics i la seva base d'estudiants universitaris van denunciar el suposat "conservadorisme" i "burocratisme" de la direcció del SWP, i la seva incapacitat per entendre els "nous fenòmens polítics". El debat va girar entorn de qüestions candents de l'estratègia i el programa del partit, el seu règim intern -el centralisme democràtic, el paper dels treballadors, la posició dels sectors petit burgesos il·lustrats que s'acostaven a les seves files i com aconseguir la disciplina necessària per a forjar un instrument capaç de preparar les forces per enderrocar el capitalisme.

Davant la situació de crisi profunda del sistema i l'agudització extrema de la lluita de classes, les expressions més acabades de la qual van ser el triomf de Hitler i l'esclat de la Revolució espanyola, aixecar una nova direcció bolxevic capaç de substituir els socialdemòcrates i estalinistes es presentava com una tasca de vida o mort per a la classe obrera mundial.

Durant els deu anys transcorreguts des de la seva expulsió de l'URSS el 1929, Trotsky havia dedicat tots els seus esforços a la reorganització de les forces del marxisme revolucionari a través de l'Oposició d'Esquerra Internacional i, més tard, de la Lliga Comunista Internacional, precursora de la Quarta Internacional, fundada l'agost de 1938.

Trotsky coneixia de primera mà les dificultats i els obstacles que inevitablement sorgeixen en el procés de construcció d'un partit revolucionari en circumstàncies històriques adverses. Aïllat de les grans masses de la classe obrera per la campanya de calúmnies i persecucions desfermada per Stalin, que va suposar l'aniquilació de desenes de milers de comunistes a l'URSS, inclosa la vella guàrdia leninista, va haver de lidiar amb una capa de militants joves mancats d'inserció social a la classe obrera.

Molts dels joves que s'acostaven a les files de l'Oposició ho feien per rebuig a l'estalinisme, però no eren bolxevics ni leninistes en el sentit polític, i tendien a reflectir tots els prejudicis de l'ambient social petitburgès del qual provenien. El mateix es podia dir dels intel·lectuals (realment companys de viatge), que repudiaven el totalitarisme estalinista, però que no tenien una base teòrica marxista i eren completament permeables a les pressions de l'opinió pública burgesa.

Aquesta experiència va ajudar a Trotsky a comprendre ràpidament que el debat tancava un abast molt més gran que la discussió sobre la naturalesa de l'URSS o la postura davant la guerra. El que realment passava era que un sector del SWP, cedint a les pressions de la política burgesa i petit burgesa, posava en qüestió el caràcter proletari del partit. En aquestes circumstàncies, conciliar amb aquesta tendència només podria conduir a minar des de dins del propi partit els esforços per a construir una direcció revolucionària digna d'aquest nom.

Trotsky va aprofitar el debat obert per elevar el nivell polític i proporcionar a la secció nord-americana els fonaments teòrics per a bregar amb aquestes desviacions oportunistes -que afloren periòdicament en el moviment marxista, reflectint pressions d’altres classes-. Aquest combat va provocar protestes entre els intel·lectuals i la seva base de suport, quelcom que va brindar a Trotsky l'ocasió de recordar l’ABC del règim intern: "Què és la democràcia partidària per a un petitburgès 'il·lustrat'? Un règim que li permeti dir i escriure el que li plagui. Què és el 'burocratisme' per a un petitburgès 'il·lustrat'? Un règim en el qual la majoria proletària fa valer les seves decisions i la disciplina amb mètodes democràtics. Treballadors, tingueu-ho ben present!".

L'altre eix de la lluita fraccional va ser el rebuig d'aquests sectors petit burgesos a la dialèctica materialista com a mètode d'interpretació dels processos polítics, econòmics i històrics, essencial per traçar el programa polític del partit: "Anomenem materialista a la nostra dialèctica perquè les seves arrels no són al cel ni a les profunditats del 'lliure albir', sinó en la realitat objectiva, a la naturalesa. La consciència va sorgir de l'inconscient, la psicologia va sorgir de la fisiologia, el món orgànic va sorgir del inorgànic, el sistema solar va sorgir de la nebulosa. En tots els esglaons d'aquesta escala de desenvolupament, l'acumulació de canvis quantitatius va donar lloc a canvis qualitatius. El nostre pensament, inclòs el pensament dialèctic, és només una de les formes d'expressió de la matèria canviant. En aquest sistema no hi ha lloc per déu ni per al diable, ni per l'ànima immortal, ni per models eterns de lleis i morals. La dialèctica del pensament té un caràcter completament materialista perquè va sorgir de la dialèctica de la natura. (...) L'entrenament dialèctic de la ment -tan necessari per a un lluitador revolucionari com els exercicis amb els dits per a un pianista- exigeix que tots els problemes siguin tractats com a processos, i no com a categories immòbils".

En contra de l'opinió de Burnham, Trotsky insistia que el materialisme dialèctic és imprescindible per a garantir la pràctica revolucionària. La contundent separació que Burnham estableix entre l'acció política del partit i els principis teòrics o filosòfics sobre els quals es fonamenta és radicalment falsa. Sense un mètode correcte de pensament -explica Trotsky- és impossible comprendre la dinàmica interna dels esdeveniments històrics i dels fenòmens socials, en constant canvi. Un partit que no és capaç d'analitzar la realitat atenent les contradiccions i als potencials desenvolupaments que aquesta realitat amaga perd el fil conductor de la seva activitat pràctica i acaba engolit en el remolí de la política institucional burgesa, capitula davant l'oportunisme o es deixa arrossegar per fórmules sectàries.

El mètode dialèctic permet veure més enllà de l'allau d'esdeveniments immediats, emancipar-se de l’empirisme i el pragmatisme que conformen la filosofia política de la burgesa, i impedeix que les definicions i les categories emprades per a l'anàlisi dels fets s’ossifiquin i es converteixin en etiquetes buides que no es corresponen amb els canvis i transformacions que es produeixen en la lluita de classes.

Utilitzar la dialèctica és indispensable per comprendre el procés de presa de consciència i el paper objectiu que juguen les direccions reformistes per a fer-la retrocedir. És comú escoltar als grups sectaris pontificar sobre el baix "nivell de consciència" de les masses, per així responsabilitzar-les sempre de les derrotes, tot i que en l'acció hagin demostrat un precís instint revolucionari.

Trotsky és molt clar quan aborda aquesta qüestió fonamental: "Només els 'marxistes' vulgars, que interpreten la política com un 'reflex' simple i directe de l'economia, poden pensar que la direcció reflecteix directa i simplement a la classe. En realitat, la direcció, després d’alçar-se sobre la classe oprimida, sucumbeix inevitablement a la pressió de la classe dominant. La direcció dels sindicats nord-americans, per exemple, 'reflecteix' no tant al proletariat sinó a la burgesia. La selecció i educació d'una direcció veritablement revolucionària, capaç de suportar la pressió de la burgesia, és una tasca extraordinàriament difícil. La dialèctica del procés històric es mostra de forma brillant en el fet que el proletariat del país més endarrerit, Rússia, ha estat capaç d'engendrar, sota determinades condicions històriques, la direcció més clarivident i coratjosa que hàgim conegut. Per contra, el proletariat del país amb la cultura capitalista més antiga, Gran Bretanya, té, fins al moment, la direcció més servil i estúpida. (...) Els desil·lusionats i terroritzats pseudomarxistes de tot tipus parteixen del supòsit que la fallida de la direcció simplement 'reflecteix' la incapacitat del proletariat per complir la seva missió revolucionària. No tots els nostres oponents expressen amb claredat aquest pensament, però tots ells -ultraesquerrans, centristes, anarquistes, per no parlar dels estalinistes i els socialdemòcrates – descarreguen la seva responsabilitat per les derrotes sobre les esquenes del proletariat".

No tenim dubte que estem davant un llibre imprescindible per a la formació de les noves generacions de revolucionaris, i també de les veteranes.


Nova data del sorteig: 21 de novembre

se-rifa.png

 

Degut a la crisi del coronavirus aplacem el sorteig de la nostra rifa al dissabte 21 de novembre.

Escriu-nos i compra la teva papereta per a donar suport a la nostra lluita!

PERIÒDIC D'ESQUERRA REVOLUCIONÀRIA

bannerafiliacion2 01