La detenció de 22 membres de la Mesa Nacional de Batasuna que es trobaven reunits en Segura (Guipúscoa) ha estat rebuda per l'esquerra abertzale, en declaracions recollides per Gara, com una "declaració de guerra" per part del Govern de Zapatero. Aquestes detencions massives, que com marxistes vam rebutjar frontalment, anticipen una major escalada repressiva, un enfortiment d'ETA i una retallada dràstica dels drets democràtics que acabaran afectant al conjunt de la classe treballadora i la joventut, com estem veient amb la resposta judicial davant el qüestionament de la monarquia.

La ruptura del "alto el foc permanent" per part d'ETA després de les eleccions de maig de 2007 va facilitar al PP llançar-se al coll del govern del PSOE per haver obert una via de negociació amb l'organització armada basca, al mateix temps que exigiria a Rodríguez Zapatero una nova escalada repressiva amb la il·legalització de ANV, EHAK i la persecució del conjunt de l'esquerra abertzale.

La dreta espanyola es va veure enfortida en els seus plantejaments al trobar-se amb una actitud feble per part del Govern del PSOE disposat a cedir davant les seves pressions. Els exemples d'això han estat nombrosos, però potser el més escandalós va passar aquest estiu amb la decisió de l'aparell del PSOE de lliurar en safata el govern de Navarresa a UPN-PP a pesar que una majoria de ciutadans havien expressat clarament el seu suport al canvi i a pesar que això suposava una greu crisi interna en el si del PSN i les JSN, la direcció de les quals va dimitir en ple.

Totes aquestes concessions al PP al seu torn han animat a la dreta a llançar una nova ofensiva a favor de la "ensenya nacional". El PP va presentar en el Congrés una resolució, que va ser rebutjada, perquè s'inhabiliti als alcaldes que no facin onejar la bandera d'Espanya. A Pamplona l'alcaldessa Yolanda Barcina va cargolar literalment la bandera rojigualda al terra per a impedir que els regidors de ANV l'amaguessin darrera les cortines i el dia de la Hispanitat el PP ha promogut manifestacions rojigualdas amb l'extrema dreta franquista, grups nazis i falangistes. Qualsevol concessió per part de la direcció del PSOE als hereus polítics de la dictadura franquista els anima a continuar pel camí de retallar els drets democràtics assolits per la classe treballadora durant la anomenada transició.

Les dues cares del PNB i la seva actual crisi

La burgesia espanyola no és l'única que vol retallar els drets democràtics. El PNB s'aplica en la mateixa tasca, com va demostrar la brutal repressió a la manifestació a Sant Sebastià el 9 de setembre amb dos-cents Ertzaines participant en el major desplegament repressiu per a un sol acte contra l'esquerra abertzale. El partit de la burgesia basca s'ha mogut en el terreny de l'ambigüitat al llarg de la seva història, el que lògicament li ocasiona problemes en moments de polarització política com l'actual. Sentint-se desplaçat durant el procés negociador entre el Govern i ETA, el PNB va registrar a més una important pèrdua en les eleccions municipals. La seva estratègia d'acostar-se a Madrid i participar activament en la repressió de l'esquerra abertzale juntament amb una política obertament de dretes que ha retallat la despesa social basca de forma dramàtica, va arribar a amenaçar amb reproduir una escissió com la que van tenir en 1984. Aquest és el motiu pel qual la direcció ha sacrificat a Imaz para promoure la candidatura de Urkullu que, representant la mateixa línia, és segons diuen, "menys parlador". No hi ha doncs canvis d'estratègia en la direcció del PNB sinó girs tàctics que busquen esquarterar, per qualsevol mètode, a l'esquerra abertzale que competeix en el seu graner electoral: repressió d'una banda i promeses de consulta i sobirania futura per un altre, amb la finalitat de col·locar-se amb avantatge davant les pròximes cites electorals per a seguir oprimint a consciència a la classe treballadora basca.

La proposta llançada per Ibarretxe de celebrar una primera consulta el 25 d'octubre del 2008 i una altra després de les eleccions autonòmiques, ha estat resposta amb absoluta visceralidad per part del Govern central i de la dreta espanyola, com ja va succeir amb el pla Ibarretxe, aprovat per la càmera basca i rebutjat en el Congrés dels Diputats. Res de nou. Aquests plans són una cortina de fum en un moment on els temes socials, atur, habitatge, educació, sanitat ocupen per primera vegada en molts anys el centre de l'escena política i que han obligat al govern a realitzar alguns gestos referent a això. Que això ocorri demostra el descontentament existent entre amplis sectors de la classe treballadora i la joventut amb la política del govern del PSOE que va arribar al poder com a conseqüència de importantíssimes mobilitzacions al crit de ZP "no nos falles". Una situació que no és més que un pas més en el previsible auge de la lluita obrera que provocarà les turbulències en els mercats financers i el sector immobiliari, la congelació salarial, l'augment de l'atur i les alces contínues dels tipus d'interès que exerceixen una pressió bestial sobre les rendes més baixes.

Davant d'accions individuals, la lluita de masses de la classe treballadora

La repressió encoratja les accions armades d'ETA en lloc d'acabar amb elles. El franquisme va fracassar en el seu intent d'acabar amb ETA, igual que la guerra bruta i les il·legalitzacions del PP digui el que digui l'abundant propaganda que s'ha fet en sentit contrari. La debilitat que ETA està demostrant abans i després de la ruptura de la treva té les seves causes en una divisió creixent en les seves files com a conseqüència d'un menor suport a les accions armades fins i tot entre l'esquerra abertzale els militants de la qual no viuen en urnes de cristall. Des del 11-S del 2001 es veu el caràcter reaccionari del terrorisme islàmic i la utilització que d'ell es fa per a retallar els drets democràtics a EEUU, Europa etc. Per contra, la lluita de masses, amb els mètodes de la classe obrera i un programa socialista, està creant les condicions per al enderrocament del capitalisme en països com Veneçuela i en el conjunt del continent llatinoamericà. Aquest és el mirall on hem de mirar-nos els revolucionaris.

La repressió, lluny de dividir a ETA i a l'esquerra abertzale, provoca tot el contrari, uneix a qualsevol organisme que la sofreix. Enforteix al sector més dur. Solament cal pensar que en aquests moments els jutges estan dictant les mateixes penes per exercir el dret de reunió o ser membres d'una organització política que per pertànyer a una organització armada, el que en la pràctica és una recepta acabada perquè una capa de joves no l'ho pensin més. Aquesta política defensada intransigentment pel PP no busca acabar amb ETA sinó per contra que ETA no s'acabi, ja que de la seva existència un sector de l'aparell estatal obté grans privilegis i té les mans lliures per a continuar amb els seus plans repressius.

On està la solució?

La ruptura del "alto el foc permanent" d'ETA, just després d'unes eleccions municipals on ANV es va presentar com una opció de suport al procés de pau obtenint molt bons resultats ha estat un gran error que va enxampar desprevinguda a la pròpia esquerra abertzale. La desorientació i el descoratjament van ser molt forts ja que durant mesos les bases que eren escèptiques a l'inici del procés, com es va veure en l'acte d’Anoeta, es van veure bombardejades per part dels seus dirigents amb frases triomfalistes al·ludint a l'excepcional moment històric que es presentava, als canvis en la direcció del PNB i coses per l'estil.

Rebaixar el sostre reivindicatiu a una autonomia de quatre províncies i el dret de decisió dels bascos després de l'atemptat de la T4 en Baralles on van morir dos joves equatorians no va assolir tampoc cap resultat. No obstant això la negociació havia d'haver continuat. Que els presos sortissin al carrer per a fer activitat política i que el testimoni de l'alliberament nacional i social d’Euskal Herría passés a les mans de la classe treballadora, en lloc de comandos armats clandestins, representava un salt endavant.

En el fons com vam dir els marxistes a l'inici de la negociació i va reconèixer ETA al final, l'única cosa que havia damunt de la taula i que haurà en el futur, com hem vist en altres conflictes similars, és un canvi de presos per armes igual que a Irlanda. La resta de suposades concessions, com ha ocorregut amb el Sinn Fein, solament són en realitat maniobres per a amarrar a aquestes organitzacions al terreny polític institucional.

ETA, amb els seus mètodes, no podrà arrencar mai a l'Estat les reivindicacions per les quals lluita, de la mateixa manera que l'Estat no pot acabar amb ETA per la via policial.

Encara que la repressió de l'estat ajudi a ETA a recuperar-se, a llarg termini les coses no canviaran per a ella. En l'actual època de crisi orgànica del capitalisme el terrorisme individual, com veiem amb els atemptats islamistes, permet a la burgesia tenir excuses per a enfortir l'aparell coercitiu de l'estat i retallar els drets democràtics per a aplicar-se'l a la classe treballadora i les organitzacions d'esquerra.

En sentit contrari tenim l'exemple d'Amèrica llatina, on vam assistir a un corrent insurreccional i revolucionari a Veneçuela, Equador, Bolívia, etc. Aquesta si és una alternativa realista: avançar en el camí de la lluita de masses de la classe treballadora per l'autèntic socialisme que és l'únic que pot resoldre la qüestió nacional i els altres problemes que sofrim la classe treballadora, la joventut i els pobles oprimits del món.