Lluitar pel dret a l’autodeterminació i el socialisme!
La qüestió nacional catalana torna a ser al centre de la lluita política. Des del govern del PP i la cúpula de l’aparell de l’Estat, i passant per la direcció del PSOE i de Ciutadans, s’aviva la campanya espanyolista amb l’al·legació del “respecte a la legalitat” i “defensa de la Pàtria”. Una unió sagrada que recopila reforços a una croada que fa venir records d’èpoques passades: la Conferència Episcopal dicta la seva condemna envers les pretensions independentistes, els empresaris tenen por de la fugida de “capitals” de Catalunya, els mitjans de comunicació publiquen editorials apocalíptics, i en Rajoy compareix de manera solemne des de Béjar (Salamanca) per assegurar que “res ni ningú trencarà Espanya”.
El caràcter antidemocràtic de l’espanyolisme arriba fins al punt d’intentar impedir que es debati el dret a decidir –tal i com van fer PP i Ciutadans-, que finalment va ser rebutjat fins i tot al Tribunal Constitucional. Totes les pomposes declaracions defensant la democràcia esdevenen una autèntica fal·làcia quan al final tracten d’impedir que els catalans puguin exercir plenament el dret d’autodeterminació, votar i decidir lliurement.
Però la crisi entorn a la qüestió catalana no té només aquest front obert; s’aguditza també per les dificultats de la dreta nacionalista per aconseguir el recolzament de la CUP a la investidura d’en Mas. Les contradiccions en aquest cas són tan evidents que, sense descartar res, la possibilitat d’unes eleccions anticipades s’obre camí.
Ciutadans, PP i PSC s’ofereixen per salvar a en Mas.
Davant la urgència d’en Rajoy, l’Albert Rivera i el Pedro Sánchez per reunir-se i discutir els passos que s’han de fer davant la terrible amenaça que suposa l’aprovació d’una resolució al Parlament, s’amaga un cinisme complet. Per què no han tingut aquesta mateixa reacció davant els milers de desnonats, expulsats de les seves llars? Per què no es mostren tant vehements davant l’augment vertiginós de la pobresa, que ja assoleix gairebé el 30% de la població? Potser aquesta situació no mereix un “pacte per Espanya”?
Òbviament, aquí entra també el càlcul electoral. Els tres partits se n’adonen dels vots que els hi pot donar la qüestió catalana davant el 20D. Per descomptat que això no els impedeix donar la mà a en Mas per obrir les negociacions i garantir un Govern estable a Catalunya. Des del PSC no han tingut escrúpols en plantejar a Convergència un “Govern de progrés”. També la portaveu de Ciutadans – la mateixa que encapçala la crítica a en Mas per la corrupció que ofega el seu partit- ha declarat que no tindria cap problema en sostenir un nou govern dels mateixos corruptes, si en Mas i CDC donen l’esquena a les seves aspiracions independentistes. Aquí veiem on estan els principis a la política burgesa, i el cinisme i la demagògia amb les quals actuen els defensors de la pàtria i la unitat d’Espanya. L’important és assegurar la governabilitat: que els de sempre, els bancs i les multinacionals, que la elit política, continuïn fent bons negocis mitjançant el sofriment de la majoria.
Mas i Convergència acorralats: hem de fer-los fora definitivament de la Generalitat
Artur Mas i el seu partit, immers en una profunda crisi i acorralat pels constants i sagnants casos de corrupció (3.000 milions s’han descobert als Pujol a paradisos fiscals), tracten desesperadament de mantenir-se al Govern. Aquests fets, i l’oposició de la CUP a la investidura d’en Mas a les primeres votacions, estan obrint fissures molt importants dintre de CDC i el Govern en funcions. El veterà dirigent de Convergència, Antoni Fernández Teixidó, ha dimitit dels seus càrrecs orgànics. “No em veia al full de ruta representat al programa electoral de Junts pel Sí, molt allunyada de la nostra tradició política”. També el conseller d’Economia, Mas-Colell, va manifestar per primera vegada en públic el seu rebuig total a les concessions realitzades a la CUP, a la vegada que avisava de la ruptura amb la seva base social. Però les declaracions més cridaneres, i de major pes, han estat les pronunciades per Francesc Homs, que ha sigut la mà dreta d’en Mas els darrers anys com a portaveu del Govern i és l’actual candidat de CDC a les eleccions generals. Homs va rebaixar clarament les expectatives del procés independentista, optant per obrir un procés de diàleg amb el govern central orientat a una reforma constitucional pactada, tot indicant que no hi ha majoria suficient per assolir la independència. Més clar, l’aigua.
Sembla evident que la “cremor independentista” de CDC està cedint. Com assenyalem els marxistes, de vegades l’aparell polític de la burgesia –en aquest cas, de la burgesia catalana- pot dibuixar una línia pròpia i d’objectius contradictoris amb els interessos globals de la classe a la qual representa. El gruix d’avantatges polítics i econòmics que gira entorn la Generalitat, de la qual viuen milers d’arribistes i que ha estat alimentada pels governs de Convergència, va pressionar per a que en Mas i els seus correligionaris pugessin al carro de l’independentisme. Era la millor manera per sortejar la forta mobilització social que posava en qüestió la seva política de retallades salvatges. La senyera independentista, i els atacs reaccionaris del PP i de l’aparell de l’Estat, els hi van proporcionar combustible suficient per mantenir el recolzament de la seva base. Però de cap de les maneres el gran capital català va estar d’acord amb aquest camí, ni de bon tros en convertir-se en ostatges de la CUP.
Portar endavant la resolució de “desconnexió” enfront l’oposició de l’aparell de l’Estat demanava un procés massiu de desobediència civil, que comptés amb la participació i organització de les masses i especialment de les masses treballadores, com va passar a Irlanda i en altres processos d’autodeterminació. No és aquest el cas. Convergència mai enfrontarà aquest camí, per la seva part tot quedarà en paraules, preparant la retirada com més abans millor.
La CUP ha de ser coherent. Cap recolzament a en Mas ni al partit de les retallades.
La negativa de les CUP a investir en Mas està posant en una situació crítica el partit de l’oligarquia catalana. Aquesta negativa i els seus plantejaments i llenguatge anticapitalistes –que són atacats constantment des de Convergència i el seu entorn- han col·locat a les CUP com a referència per a milers de joves i treballadors a Catalunya, que veuen com a possible un canvi real.
La pressió exercida sobre la CUP tracta de trencar amb aquestes resistències, i atreure-les cap a la lògica del parlamentarisme burgès i la col·laboració de classes. Per aquest motiu és completament negatiu que els dirigents de la CUP continuïn insistint en les negociacions amb Convergència, que les portin a terme a més de forma secreta, i que continuïn mantenint qualsevol esperança d’aconseguir un pacte amb la burgesia catalana que al mateix temps beneficiï la causa dels explotats. Qualsevol fórmula que encobreixi tant la investidura d’en Mas com la formació d’un Govern amb Convergència seria un error fatal, i donaria empenta al partit de les retallades i la corrupció per aplicar les mateixes polítiques amb un altre discurs.
També Catalunya Sí que es Pot i Podem tenen una gran responsabilitat. La defensa d’un referèndum legal vinculant no es pot fer si després es vota juntament al bloc del No a la resolució de “desconnexió”. Una posició de classe independent hauria estat l’abstenció, però mai votar NO, i presentar una declaració pròpia en favor de l’autodeterminació i de la lluita pel socialisme, denunciar la posició espanyolista i antidemocràtica del PP, i manifestar un complet rebuig a la política i les maniobres de la burgesia catalana.
Els darrers quatre anys milions de treballadors ens hem enfrontat als carrers amb les retallades de Convergència i del PP. I si alguna cosa ha demostrat l’experiència és que no és suficient amb el vot, no és suficient amb comptar amb més forces als ajuntaments i als parlaments. La clau pel canvi polític és la mobilització de les masses, l’organització i la defensa d’un programa socialista, revolucionari, internacionalista, que vagi al fons del problema. Només d’aquesta manera farem realitat també el dret d’autodeterminació.
