Als països àrabs s’està desenvolupant l’inici de la revolució proletària, socialista, com a l’Amèrica Llatina, no d’una revolució democràtica com miren d’inculcar els mitjans de comunicació burgesos i la socialdemocràcia. Malauradament, els mitjans de l’estat veneçolà i la diplomàcia no són conscients encara del que està passant. A l’estatal Agencia Venezolana de Noticias i altres mitjans de l’estat, alhora que es defineix per fi el que ocorre a Egipte i Tunísia com a revolució, es presenta el moviment revolucionari de les masses a Líbia com un complot de l’imperialisme i la dreta contra Gaddafi. El mateix va passar quan es va iniciar el moviment revolucionari de les masses iranianes el 2009. Si volem ajudar a la revolució socialista al món àrab i alhora augmentar el suport a la revolució veneçolana entre les masses treballadores de tot el món és hora de canviar aquesta orientació equivocada.
L’extensió de la revolució àrab es desenvolupa no per dies, sinó per minuts. Informes recents de diferents mitjans informen de durs enfrontaments entre manifestants contra el govern de Gaddafi i l’exèrcit que estan propiciant desenes de morts, les últimes informacions assenyalen que prop de 300 a tot el país. Informes a Al-Jazzeera assenyalen que avions de la força aèria estan bombardejant parts de la capital, Trípoli. A l’igual que a Egipte o Tunísia, les masses han perdut la por i estan disposades a anar fins al final, fins i tot sacrificar les seves vides per aconseguir la victòria i la sortida de Gaddafi. El que confirmen aquestes manifestacions és el profund malestar en el si de la població del país contra el règim que porta més de 40 anys en el poder. Les hores de Gaddafi estan comptades.
Malauradament, els mitjans de l’estat veneçolà i la diplomàcia no és conscient encara del que està passant. D’una forma equivocada durant els últims anys la política del nostre govern a l’Orient Pròxim ha estat la de “l’enemic del nostre enemic és amic meu”, substituint una política de solidaritat internacionalista genuïna amb l’aliança amb règims dictatorials, que enfrontats als Estats Units temporalment, per qüestions de prestigi o d’influència, mantenien alhora als seus pobles subjugats i oprimits: s’ha imposat desafortunadament una realpolitik en els assumptes exteriors, particularment a l’Orient Pròxim. És hora de canviar aquesta orientació equivocada.
Visió equivocada dels esdeveniments revolucionaris a Líbia
Davant d’aquesta orientació equivocada, s’està imposant la realitat. A la pàgina web d’AVN es posa títol a un informe especial sobre el que passa als països àrabs: “Com el poble veneçolà, nacions àrabs s’alcen per derrocar dictadures”. En aquest s’explica la revolució que s’està donant en les últimes setmanes. En canvi, crida l’atenció el particular anàlisi que es fa dels esdeveniments a Líbia. En aquest s’assenyala: “Líbia, La República Àrab Líbia Popular i Socialista també està sent objecte d’atacs per part del govern dels Estats Units, d’Israel i altres països en coalició amb la dreta internacional”.
“Es tracta d’un procés dirigit a desprestigiar al líder Muammar Gaddafi i tapar els èxits d’aquella revolució, que pot exhibir orgullosa l’esperança de vida més alta d’Àfrica (74 anys), el PIB nominal més alt d’aquell continent, el primer lloc a l’índex de Desenvolupament Humà del continent i el poder adquisitiu més alt d’Àfrica, entre altres fites”.
Durant els últims anys, tant Gaddafi com els dirigents iranians, amb Ahmadineyad al capdavant, han estat presentats a Veneçuela com a “amics”, “governs afins”, “lluitadors antiimperialistes” o “revolucionaris”. La realitat és que aquests règims –que en determinats moments han entrat en contradicció amb l’imperialisme nord-americà pels seus propis interessos capitalistes o com un mitjà de desviar el malestar que existeix entre les masses dels seus països- no són en absolut revolucionaris. Ni el règim libi ni l’iranià tenen cap afinitat real amb la revolució veneçolana.
Davant la revolució en marxa a Tunísia i a Egipte, que va despertar les simpaties i l’instint revolucionari de les bases bolivarianes, Gaddafi va donar suport als dictadors pro-imperialistes Mubàrak i Ben Alí i va justificar i va donar suport a la repressió contra els pobles egipci i tunisià. Quan aquella mateixa mobilització revolucionària de masses s’ha traslladat als carrers de Líbia, la seva resposta ha estat reprimir de manera sagnant als treballadors i joves. Mentre que a Veneçuela hi ha plens drets democràtics i la classe obrera s’ha posat en marxa per intentar desenvolupar el control obrer, crear consells de treballadors i sindicats classistes, ocupar les fàbriques abandonades, etc., a Líbia i Iran es reprimeix sistemàticament als treballadors per organitzar sindicats i defensar els seus drets. Mentre que a Veneçuela s’han frenat les privatitzacions, el règim iranià, durant els últims anys, ha privatitzat desenes d’empreses i el règim libi ha obert les portes del país a les multinacionals imperialistes. A la mateixa ocupació imperialista de l’Iraq, el règim iranià ha col·laborat amb aquesta al dividir en línies religioses la resistència. Diferents moviments i organitzacions xiites recolzades i finançades per Teheran han col·laborat en diferents moments amb el govern d’ocupació. Tot això hauria de ser suficient per comprendre que, més enllà dels seus discursos demagògics, aquests règims no poden ser recolzats pels revolucionaris veneçolans. Per contra, és un deure per als revolucionaris veneçolans enviar un missatge de suport a les masses àrabs en lluita.
Com ajudar des de Veneçuela a la revolució àrab?
La revolució en marxa al món àrab és una inspiració per a les masses a tot el món. El president Chàvez i el govern veneçolà haurien de deixar de creure en les teories conspiratives que dictadors com Gaddafi intenten promoure per justificar la seva negativa a abandonar el poder i basar-se en l’instint magnífica i la voluntat revolucionària que estan demostrant les masses obreres i populars d’aquests països. Haurien de declarar el seu suport incondicional a la revolució que estan protagonitzant, i, traient conclusions de l’experiència pròpia de la nostra revolució, crida a les masses de tot el món àrab, des de Tunísia a Líbia o Iran, a no aturar la seva lluita fins assolir el poder, desenvolupant consells de treballadors i comunals basats en portaveus elegits i revocables, prenent les fàbriques per a posar-les a funcionar sota control obrer i popular, nacionalitzant les principals empreses sota control dels treballadors i el conjunt dels oprimits. Això animaria encara més la lluita revolucionària en aquests països i contribuiria a derrotar els plans de l’imperialisme, que espantat per l’empenta revolucionària al món àrab, mira de reconduir la situació a tots els països i avortar la situació revolucionària que s’ha obert.
Aquesta és també la millor manera de combatre les calúmnies que llença l’imperialisme contra la nostra revolució, mirant d’equiparar a un revolucionari honest com el President Chàvez amb dictadors com Mubàrak o Gaddafi, i d’aconseguir que tant entre els joves i treballadors dels països àrabs com entre els de la resta del món (que veuen amb entusiasme i simpatia la revolució al món àrab) augmenti també el suport a la revolució veneçolana.
El reportatge d’AVN abans esmentat continua amb la visió equivocada del que està passant a l’Orient Mitjà i particularment a Líbia. Darrera dels esdeveniments als països àrabs no està l’imperialisme nord-americà, sinó la indignació de les masses àrabs contra l’opressió, incloent-hi a Líbia i Iran. El que està massacrant a la població líbia és l’exèrcit de Gaddafi, per defensar els seus privilegis, no la sisena flota. Avui és Líbia, però demà pot ser perfectament l’Iran. A les mobilitzacions del 2009, el comandant Chàvez va donar suport a la repressió de les manifestacions contra el règim d’Ahmadineyad, justificant-lo sobre la base de que aquestes mobilitzacions tenien el mateix contingut reaccionari que la “revolució taronja”. Els que van sortir al carrer a Teheran i a tot el país reclamaven drets democràtics i millora de les condicions de vida, l’imperialisme mirava de dur l’aigua al seu molí. Aquests suports debiliten la influència de la revolució bolivariana entre les masses oprimides i els treballadors del món. Milions de persones a l’Iran o Líbia, que simpatitzaven amb la nostra revolució en un primer moment, estan cada cop més confusos i decebuts en veure el suport del govern veneçolà a uns governs dels seus països que no apliquen cap política socialista, revolucionària ni antiimperialista, sinó que els exploten i oprimeixen i quan es mobilitzen el carrer envien l’exèrcit o la policia a reprimir-los.
L’actitud de l’imperialisme nord-americà davant la revolució àrab
L’actitud de l’imperialisme nord-americà està inspirada en el desig de posicionar-se el millor possible en aquests esdeveniments. La llei suprema per a l’imperialisme USA no és la fidelitat als seus gossos de presa, el futur dels seus titelles se subordinen als seus interessos immediats. L’imperialisme té informes detallats del nivell de putrefacció interna d’aquests règims i pretén situar-se, recolzant demagògicament la mobilització de masses, per aconseguir un avantatge política de cara al futur. En canvi, l’imperialisme nord-americà no és un bloc homogeni, també hi ha divisions sobre com actuar. Al sector més obertament reaccionari de la CIA i el pentàgon no veuen molt clar tots aquests canvis, encara que siguin inevitables. A més a més, la política d’Obama no està contenint l’onada de revolucions, sinó que l’està esperonant. Moltes persones a Washington han d’estar profundament disgustades davant de cada declaració d’Obama o Hillary Clinton recolzant la mobilització de masses, quan aquesta està tombant a aliats estratègics dels EUA o amenaçant interessos estratègics dels EUA com a Bahrein, seu de la V flota. Sobretot quan és previsible que un dels règims més reaccionaris de la zona, com és el de l’Aràbia Saudita, s’encomani de l’onada revolucionària, amenaçant el control de la meitat de la producció de petroli mundial.
L’actitud de l’imperialisme nord-americà pot enganyar a algunes persones entre l’esquerra, particularment a Veneçuela. Potser pensen que els règims que surtin d’aquests moviments revolucionaris puguin ser règims afins a l’imperialisme nord-americà: raonen que sense una direcció revolucionària i amb la pressió imperialista, la revolució quedarà avortada i només servirà als interessos ianquis. Aquestes són les mateixes il·lusions d’Obama. Per això també, l’intent de confondre per part de la burgesia internacional mirant d’equiparar el que s’esdevé al món àrab amb la caiguda de l’estalinisme el 1989.
Berlín 1989 – El Caire 2011. Dos moviments diametralment oposats
Hi ha una diferència fonamental entre el que està passant ara i el que va passar aleshores. El 1989, la caiguda de l’estalinisme va ser fruit d’un moviment de masses que tenia en els seus inicis un caràcter revolucionari però que en absència de direcció va derivar en la restauració del capitalisme a l’est d’Europa. La burocràcia estalinista estava tan podrida que no va aguantar ni un assalt i tots els buròcrates es van passar amb armes i bagatges a l’agenda capitalista. La crisi va ser suscitada pel col·lapse de la gestió burocràtica de l’economia nacionalitzada. La classe obrera de l’est d’Europa estava confosa i desmoralitzada per dècades de discursos dels buròcrates estalinistes que, alhora que parlaven de govern dels treballadors i de socialisme, s’enriquien i governaven despòticament. La major part de la classe treballadora havia desenvolupat escepticisme cap a les idees del socialisme. La repressió ferotge contra les idees del socialisme representades per l’oposició d’esquerres a l’URSS, encarnades en la figura de Lev Trotsky, va trencar els ponts polítics entre les tradicions de la revolució russa i les noves generacions i va escapçar la que podria haver estat una revolució política contra la burocràcia que conduís a un règim sa de democràcia obrera.
Inici de la Revolució socialista als països àrabs
El que s’esdevé a Egipte i Tunísia té un caràcter diferent. L’economia d’aquests països és capitalista i els seus governs han impulsat dècades d’atacs ferotges a les condicions de vida de les masses. La irrupció de les masses és fruit de dictadures que sostenen la propietat privada dels mitjans de producció. Després d’aconseguir el primer objectiu, derrocar als tirans, el moviment obrer ha irromput a l’escena amb el seu mètode habitual de lluita, la vaga general i ocupacions d’empreses. Va ser la vaga general del proletariat industrial a Egipte, juntament amb la joventut obrera desocupada, la que va acabar liquidant el règim de Mubàrak. A Tunísia van ser les bases de la UGTT, la direcció de la qual havia col·laborat activament amb Ben Alí, les que van imposar la vaga general del 14 de gener que va tombar el dictador. Els treballadors volen, després d’anys de misèria, millors salaris, cases i hospitals. Això els enfronta directament amb el capitalisme. Per a això es concreta la idea de democràcia d’aquesta forma. El que estem veient als països àrabs és l’inici de la revolució proletària, socialista, en aquests països, no d’una revolució democràtica com miren d’inculcar els mitjans de comunicació burgesos i la socialdemocràcia. Després de dècades d’opressió, les masses han dit prou i s’han posat en marxa. Per a derrotar-les, per a tornar a introduir al geni dins de la làmpada, faran falta molts esforços, perquè la correlació de forces és molt favorable a les masses. La cadena de comandament de l’exèrcit està trencada i l’estat burgès mig descompost per l’acció revolucionària de les masses obreres i populars. El procés s’allargarà anys per l’absència d’un partit marxista de masses que les dugui a la presa del poder, encara que el moviment instintiu de la classe obrera tendeix a elaborar consignes socialistes i tendeix cap a la presa del poder. Com a factor a favor del moviment revolucionari de les masses hi ha la no existència de partits estalinistes o socialdemòcrates amb base de masses i autoritat per poder frenar el moviment i mirar de contenir-lo dintre de formes democràtiques, com va succeí a molts països, l’exemple més clar dels quals, entre altres, va ser l’Estat espanyol a l’anomenada “transició democràtica”, a on les direccions estalinistes i socialdemòcrates van arribar a un acord perquè el capitalisme seguís dempeus i amb l’aparell estatal del franquisme sense càstig pels seus crims. A l’imperialisme europeu, li agradaria una sortida d’aquest tipus, que miraran d’impulsar amb gran dificultat pels factors abans assenyalats.
És per això que s’ha iniciat una era revolucionària al món àrab que amenaça amb estendre’s per tot el món. En el fons, són els primers moviments de la revolució socialista mundial. El que passa al món àrab, si té un paral·lelisme, és amb l’Amèrica Llatina de l’última dècada, amb la irrupció de les masses buscant una sortida a la crisi del capitalisme. I per això, repetim, aquest procés que s’inicia aquí, i el primer episodi del qual van ser les mobilitzacions a l’Iran el 2009, s’allargarà anys amb alces i baixes, a on revolució i contrarevolució miraran d’imposar-se. Les masses buscaran una direcció revolucionària que les porti al poder. Això ho veurem en els propers anys.
Inestabilitat i revolució durant anys als països àrabs. L’imperialisme no controla res
Algú creu que l’imperialisme nord-americà aconseguirà règims estables i afins? Res més lluny de la realitat. La inestabilitat ja hi és i no marxarà. Tant a Tunísia com a Egipte les masses estan xocant amb els nous governs que no són sinó l’ombra allargada de la dictadura i l’imperialisme. El fonamentalisme islàmic no ha jugat cap paper i està desprestigiat entre les masses. Només is després d’anys la contrarevolució aconsegueix vèncer, es podrà arribar a algun tipus de règim burgès estable, però per ara, a curt termini, això és pot descartar. Revolució i contrarevolució és el que depara la lluita de classes al món àrab. I en aquest procés les masses, traient conclusions ràpidament, cada cop més avançades, sobre la base de la seva experiència, s’apropen a les idees del socialisme científic, del marxisme, molts cops sense ser-ne conscients.
La dialèctica de la història s’ha manifestat d’una forma clara. Dècades d’explotació sense esperança, s’han transformat, en setmanes, en un alçament que està marcant el camí a milions. Com passa a la història de les revolucions, els més oprimits i endarrerits, s’han transformat en avantguarda de la lluita per un món millor, un món socialista, sense empresaris, sense banquers ni buròcrates.
Corregir els errors comesos
La revolució bolivariana ha d’aprendre d’aquest moviment inspirador i corregir per part de la seva direcció, del govern bolivarià, els errors comesos: els règims de Líbia i Iran són dictadures capitalistes, no règims revolucionaris.
Al final de l’article d’AVN s’assenyala correctament: “Manipulació. El Govern dels Estats Units, Israel, governs europeus, la dreta internacional i l’oposició veneçolana han mirat de confondre al poble, mirant de fer un símil entre el Govern del President Chàvez i el del recent derrocat Hosni Mubàrak”.
“Aquests factors han mirat, sense èxit, d’escalfar el carrer buscant relacionar a Chàvez amb la imatge del dictador egipci, per presentar la idea que el poble veneçolà ha de demanar la renúncia del mandatari bolivarià”.
“És ben clar que és la dreta veneçolana la que té similituds amb els governs derrocats per aquests pobles i que aquests s’erigeixen victoriosos tal com avui ho fa el poble veneçolà en la construcció del seu futur socialista”.
Amb la caiguda imminent de Gaddafi passarà el mateix. Per això cal donar un gir a la política exterior de la revolució, que en comptes de guanyar-nos el suport de les masses a Europa, l’Orient Mitjà o els EUA, és utilitzada per l’imperialisme nord-americà contra nosaltres. De la mateixa forma que a l’interior del país no hi ha una burgesia patriota, socialista o honesta enfrontada a la burgesia “vendepatria”, a l’exterior els governs enfrontats als EUA no són els nostres amics. Aquests són governs capitalistes que oprimeixen els seus pobles. Les masses àrabs, de Líbia, Egipte, Tunísia, Iran o Síria, són les úniques amb les que ens podem aliar per lluitar pel socialisme a tot el món.
