A mitjan gener, Israel va declarar un alto el foc unilateral que, teòricament, posava fi a una de les seves incursions militars més sagnants sobre la Franja de Gaza. Quan es remouen els enderrocs queda en evidència l'escala de la devastació: han mort més de 1.300 palestins, es calcula que el nombre de ferits ascendeix a 5.000. La major part de la infrastructura està en ruïnes, incloses centrals elèctriques, subministrament d'aigua i sistemes de clavegueram, cases, mesquites i fins i tot escoles han quedat reduïdes a cendres.
Segons l'ONU, el cost de la reconstrucció de Gaza podria ascendir a milers de milions de dòlars. Segons publicava BBC News, citant l'informe que ha fet l'ONU, desenes de milers han perdut la seva llar, 1.500 fàbriques i tallers, deu depuradores d'aigua i 31 instal·lacions de seguretat estan seriosament danyades, segons el Palestinian Central Bureau of Statistics, la quantia econòmica dels danys podria ascendir a 1.900 milions d'euros.
La víctima més evidents d'aquesta guerra és la població de Gaza, el terrible sofriment de la qual és difícil d'imaginar. Encara que seria un insult al poble de Gaza establir una equivalència entre el seu nivell de sofriment i el de la població de Sderot, la situació per als residents de les ciutats frontereres d'Israel no s'ha d'ignorar. Per a ells també la situació és molt desagradable, tres han mort i les seves vides estan assotades per l'amenaça constant del llançament de coets.
Però què succeeix amb Hamas i la classe dominant israeliana? En quina situació queden els interessos de l'imperialisme nord-americà?
Derrota de Hamas
A pesar de les proclamacions oficials d'una "victòria popular", Hamas ha quedat seriosament afeblida. Encara que Israel no ha aconseguit destruir-la totalment, molts dels seus millors quadres han mort, inclosos membres de l’anomenada "Unitat Iran", formada per uns cent guerrillers entrenats per la Guàrdia Revolucionària Iraniana (Haaretz. 19/1/09). En marcat contrast, Israel no va sofrir un dany militar real, ha perdut només deu soldats.
Fins i tot el fracàs d'Israel al no recuperar a Gilad Shalit, el soldat israelià capturat, té una importància secundària, no trigaran molt a negociar el seu alliberament. Mentre el bombardeig israelià estava en la seva fase més cruel, Hamas portava a terme negociacions secretes amb Israel (amb mediació egípcia) i quan Israel va declarar l'alto el foc unilateral, Hamas no va trigar molt temps a declarar el seu.
A pesar de l'absurda pretensió de victòria per part de Hamas, aquesta derrota deixa als seus dirigents en una situació delicada on es veuran obligats a acceptar un acord en els termes dictats en la seva major part per Israel. Resulta il·lustratiu que gairebé ningú assistís a la desfilada de victòria organitzat per Hamas en la ciutat de Gaza: "Quan Hamas va convocar un míting per a celebrar el que denomina victòria històrica sobre els israelians, els ciutadans de Gaza es van quedar a casa. En el passat, Hamas podia reunir amb facilitat a desenes de milers en els carrers, en aquesta ocasió només els partidaris de l'organització miren la devastació i creuen que això es pot qualificar de victòria" (BBC News, 21/01/09). En realitat, l'acord negociat entre Hamas i Egipte equival a una rendició per part d'aquesta organització. Com escrivien en el periòdic israelià Haaretz, Amos Harel i Avi Issacharoff:
"La proposta egípcia en la seva majoria és dolenta per a Hamas. No suposa per a l'organització cap assoliment polític davant la població palestina que justifiqui la sang vessada, fins i tot imposa el retorn de l'Autoritat Palestina a Gaza, en forma de renovada presència en l'encreuament de Rafah (com condició per a la seva reobertura).
"Una vegada arribat l'alto el foc, les Forces de Defensa Israelians (FDI) es retiraran de les posicions capturades a Gaza i només llavors ambdues parts començaran a discutir l'obertura dels passos fronterers i l'aixecament del bloqueig, que era la raó per la qual Hamas es va embarcar en la guerra. El més que ofereix El Caire és un programa per a l'obertura dels punts fronterers i fins i tot això depèn de les negociacions, ja que començaran després d'arribar-se a l'alto el foc, i és difícil saber com i quan acabaran" (Haaretz, 15/01/09).
Hamas està preparada per a acceptar que els seus llocs fronterers estiguin sota el control de l'Autoritat Palestina, i aquesta ja ha demostrat moltes vegades estar preparada per a fer el treball brut d'Israel vigilant a les masses palestines, fins i tot per a les potències estrangeres. Segons un article aparegut en al-Sharq al-Awsetv (citat per Haaretz, 18/01/09), Hamas acceptarà que els llocs fronterers siguin vigilats per "observadors internacionals". Israel insistirà en l'objectiu d'impedir l'entrada d'armes a Gaza, i Hamas ara no està en situació d'oposar-se a això.
Així que, en lloc de l'autodeterminació Hamas es prepara per a ser regulada i, en la pràctica, desarmada per l'ocupant i les seves titelles. Per què? Perquè volen que els imperialistes els vegin com "responsables". Els seus atacs sobre Sderot i altres ciutats pretenen incrementar el seu poder de negociació, encara que la realitat és que tot just danyen a l'Estat israelià.
Un moviment com Hamas, fèrriament controlat des de dalt, que sufoca qualsevol dissidència (no oblidem que una de les primeres accions de Hamas al prendre el control de Gaza va ser atacar els locals de la Federació Sindical Palestina), allunya qualsevol suport potencial que pogués tenir entre els pobres i oprimits d'Israel, és totalment incapaç de construir el tipus de moviment de masses necessari capaç de representar una amenaça per a l'imperialisme i les seves titelles locals.
Com va succeir abans amb la OLP, Hamas probablement arribi a algun tipus de coexistència amb l'ocupant a canvi d'un grau limitat d'autonomia. Aquest fet desvetllarà les contradiccions internes que existeixen dintre del moviment. Com va ocórrer quan la OLP negociava els Acords d'Oslo amb Israel, la línia més dura, el Tanzim (moviment aglutinat al voltant de l'empresonat Marwan Barghouti) es va escindir; també en Hamas apareixeran fraccions que s'oposaran a aquesta traïció i s'escindiran (ja ha començat aquest procés amb una fracció dissident de Hamas que va posar una bomba prop de la frontera de Gaza assassinant a un soldat israelià).
No obstant això, tampoc aquestes fraccions oferiran una alternativa real, per exemple, Barghouti ha repetit constantment la seva disposició a negociar amb Israel. Hamas i la OLP no col·laboren amb Israel perquè obeeixi a una espècie de pla elaborat o conspiració, ho fan perquè la lògica dels seus moviments, cada vegada més, els impedeix mobilitzar una base de masses, i el fracàs del seu "lluita armada" (és a dir, atacs contra civils) enforteix el poder israelià i no els deixa altra opció sinó claudicar amb l'esperança de rebre a canvi algunes engrunes.
Una victòria pírrica per a Israel
Al principi, aquesta guerra semblava que seria una victòria aixafadora per a Israel. Després de polvoritzar Gaza i massacrar als seus habitants, Israel ha afeblit seriosament a Hamas com a força i, com diem, probablement sigui més mal·leable a l'hora d'asseure's en una taula de negociació. No obstant això, a pesar de tota la seva bravata militar no han aconseguit detenir els llançaments de coets contra el sud d'Israel: el primer coet llançat des de l"’alto el foc" va ser disparat el dimecres a la nit des del camp de refugiats del-Bureij i va caure sobri Kibbutz Re'im, en la regió Eshkol del sud d'Israel (Al Jazeera, 29/01/09). En realitat, Israel està actuant des d'una posició de debilitat, no de força. Per a començar, n'hi ha prou amb veure com Israel va retardar el llançament de la seva ofensiva terrestre fins que ja estava relativament avançada l'Operació Plom Fos, el que indicava temor a altra derrota, com la infligida per Hezbolà en 2006.
Més important encara, Israel ja no podrà tenir el suport incondicional d'EEUU per a les seves accions més bàrbares ni tampoc podrà mantenir la seva tossuderia en la negociació. Encara que, per descomptat, no tenim il·lusions que Barak Obama representi una ruptura amb els interessos del capitalisme nord-americà, sí representa a un ala distinta de la classe dominant nord-americana i de George Bush, un sector més conscient del disminuït poder d'EEUU i la necessitat de negociar amb els seus antics enemics.
Si els objectius regionals d'EEUU a l'envair l'Iraq eren establir una base des de la qual vigilar la rica regió petroliera, la realitat és que l'Iraq cada vegada està més sota la influència de Síria i Iran. EEUU necessitarà negociar amb ambdós països per a garantir els seus interessos polítics i econòmics en l’Orient Mitjà. Qualsevol acord haurà d'incloure almenys alguna cosa que en aparença signifiqui un avanç per a la qüestió palestina. El president iranià Ahmadinejad, en particular, destina molta de la seva retòrica cap a Palestina (amb freqüència recorrent al més cru antisemitisme). Enfront d'uns immensos problemes econòmics i el creixent augment de la combatividad de la classe obrera a casa, ell no es pot permetre ser vist com un tou en relació amb EEUU i Israel.
Per tant, els interessos d'EEUU passen perquè Israel arribi a algun tipus de compromís. No obstant això, els interessos de les classes dominants nord-americana i israeliana no sempre són idèntics. Com marxistes rebutgem la caracterització general d'Israel com un país que simplement està sota el control d'EEUU. La relació és dialèctica: EEUU té una considerable influència amb Israel perquè aquest rep un quantiós finançament d'EEUU (més de 3.000 milions de dòlars a l'any), però Israel també pot negociar dur amb EEUU ja que és el seu únic aliat fiable en la regió. EEUU no pot permetre's provocar massa a Israel. No obstant això, EEUU encara pot utilitzar la seva enorme ajuda econòmica per a eludir compromisos incòmodes d'Israel.
Deixant a un costat les maquinacions dels imperialistes i els seus lacais, l'atac d'Israel ha provocat una repulsa generalitzada en tot el món. En la mateixa Gaza, l'odi i el ressentiment sembrat no desapareixeran fàcilment. La naturalesa avorreix el buit, si Hamas es desacredita davant els ulls de les masses palestines, alguna cosa ocuparà el seu lloc i aquest alguna cosa podria ser molt més perillós per a Israel.
Les lliçons de la primera Intifada
La primera Intifada, o insurrecció, va començar el 1987, en el camp de refugiats de Jabalia a Gaza. La insurrecció va ser espontània, al principi sense la intervenció de la OLP, que encara estava en l'exili a Tunis. Ràpidament, es van crear i van triar comitès locals de defensa per a organitzar la resistència (a propòsit, Hamas es va oposar a aquests comitès). Els comitès van organitzar l'assistència mèdica, l'ajuda alimentària i xarxes independents d'escoles clandestines.
Desgraciadament, els palestins en la seva major part estaven desarmats i més de mil van morir en la carnisseria provocada per les represàlies israelianes. Encara així, la Intifada va continuar creixent, amb la seva tàctica de desobediència civil i vagues generals que van provocar a l'Estat israelià més problemes que els quals poden ocasionar els atacs amb coets de Hamas. Molt pocs israelians van ser objectiu de la primera Intifada i això va tenir un efecte profund en la consciència de les masses israelianes, qui per primera vegada van reconèixer als palestins com poble amb aspiracions nacionals pròpies.
Finalment, després de sis anys, Israel va haver de fer algunes concessions. La classe dominant israeliana va subornar a la OLP, que va tornar a Palestina i va prendre el control del moviment. Però les lliçons d'aquesta heroica insurrecció han de ser apreses: només amb vagues i desobediència civil de masses, mobilitzant a les masses palestines, la classe dominant israeliana pot ser amenaçada. Els milions de palestins que viuen a Israel ("àrabs-israelians"), amb freqüència en els treballs pitjor pagats, fàcilment podrien ser mobilitzats amb aquests mètodes i això tindria un efecte profund en l'economia israeliana.
La classe obrera israeliana
Tampoc hem d'oblidar a la classe obrera d'Israel. Els treballadors i pobres israelians no guanyen res amb l'opressió israeliana dels palestins. En canvi, les seves llibertats civils són erosionades en nom de la seguretat i l'immens pressupost militar té com a conseqüència retallades de la despesa pública i extensió de la pobresa. L'ajuntament de Tel Aviv dóna llicencies als promotors immobiliaris demolint els barris pobres per a construir gegantescs gratacels. La classe obrera israeliana hauria de ser l'aliat natural de les masses palestines. Però durant anys, la classe dominant ha aconseguit manipular hàbilment “l’amenaça de la seguretat” (per descomptat, ajudada pels atemptats terroristes contra civils israelians) per a crear un estat de por permanent, que duu als treballadors israelians a donar suport al seu estat enfront de la" amenaça externa".
No obstant això, aquesta situació no pot durar eternament. La incapacitat de la classe dominant israeliana per a resoldre les necessitats més bàsiques dels treballadors israelians crea enormes contradiccions que finalment sortiran a la superfície. Recentment, el Partit Comunista d'Israel, a pesar de l'associació de l’estalinisme amb l'antisemitisme, ha tingut una mica de creixement. També va tenir èxit en les eleccions municipals de Tel Aviv, per primera vegada en la història els candidats importants es dividien en línies de classe. D'una banda, el candidat de la burgesia, Ron Huldai, i per altre Dov Hanin, capdavanter del Partit Comunista que es va presentar com candidat de l'Anar Li'Kulano (Ciutat per a Tots). Hanin va rebre un 35% per cent dels vots, tot un èxit per al Partit Comunista, un partit que fins a fa poc tenia la seva major influència entre els ciutadans àrabs-israelians, i també un assoliment tenint en compte que l'esquerra es presentava dividida, a diferència de la dreta. El PCI també ha jugat un paper principal en la mobilització del moviment contra la guerra (encara que encara sigui petit) a Tel Aviv. A pesar del seu reformisme, el PCI és l'única força autènticament d'esquerres a Israel, amb el potencial tant d'oposar-se a l'ocupació com per a millorar les vides dels treballadors i pobres d'Israel i Palestina.
Es pot resoldre el problema?
Sobre la base del capitalisme aquesta qüestió és irresoluble. Israel mai permetrà un estat palestí genuïnament independent, que li privi d'un territori i recursos valuosos, que el pugui desafiar econòmicament. El millor que Israel pot oferir és una sèrie d'estats "batustan" desconnectats, que actuarien com fonts de mà d'obra barata per al capitalisme israelià i mercats per als seus productes.
L'única solució és l'eliminació del capitalisme. Per aquesta raó, és necessària la col·laboració revolucionària de les masses israelianes i palestines. Els esdeveniments a Egipte, on la classe obrera cada vegada és més i més combativa, són crucials. Només una Federació Socialista d'Orient Mig, on tots els pobles puguin viure amb llibertat, dignitat i autodeterminació, pot resoldre els problemes del sofriments de les masses de Palestina i Israel.
