La setmana passada, en un atac sorpresa, la força aèria israeliana va entrar a Gaza i va començar l'atac. Dissabte, la força aèria va estar acompanyada pels atacs de l'armada, l'entrada de tancs i soldats a la franja, provocant una mort i destrucció de dimensions horribles. Fins ara, la llista de morts palestins està en 526 persones, amb 2.500 ferits. Els portaveus israelians, en particular el ministre de defensa Ehud Barak, ens recorda que "només és el principi". Els mitjans de comunicació israelians es complauen insistint en què la "majoria" de les víctimes són soldats d'Hamas. No sabem exactament com definir un "soldat d'Hamas", però el fet que 107 de les víctimes assassinades fossin nens fa que ens costi creure aquest tipus d'excuses. La naturalesa d'aquest atac és evident. Sembla ser que des de la guerra de 1967 Israel no utilitzava aquest tipus d'atac aeri massiu.

Aquest atac va estar precedit per una sèrie de maniobres enganyoses per part d'Israel per agafar per sorpresa Hamas. Israel seguia amb la pretensió de mantenir negociacions sobre l'alto el foc i fins i tot va permetre l'entrada de mercaderies a Gaza. Aquest engany no hauria de sorprendre ningú que conegui la forma de pensar d'Ehud Barak, va utilitzar les mateixes tàctiques enganyoses per tranquil·litzar la situació amb els colons dretans jueus d'Hebron abans d'evacuar-los per la força.

Un polític en una posició tan alta normalment no utilitza aquestes tàctiques llevat que estigui desesperat. La desesperació de Barak és el que hi ha darrere d'aquest atac sense precedents. Aparentment l'atac va arribar en un moment especial per a Barak, perquè podria ajudar-lo a millorar la seva posició en les enquestes davant de les pròximes eleccions generals. Aquestes enquestes mostraven que el seu partit podria rebre en les pròximes eleccions el menor nombre de vots aconseguits fins a la data. Durant molt temps Barak va retardar l'atac per no donar la impressió que actuava sota la pressió dels seus oponents. Volia portar-se ell tots els honors. Barak planeja basar-se en una ona de sang palestina per aconseguir un major nombre d'escons en el parlament.

En molts sentits, aquest atac guarda similituds amb el fiasco libanès de 2006. També és un fracàs sorprenent per a Israel des del mateix moment en què es va gestar en les ments retorçades de Barak i els seus generals. Com en el Líban, també aquí l'exèrcit no ha aconseguit detenir els coets llançats sobre Israel. Hamas va llançar cents d'ells ininterrompudament, assassinant 3 israelians un dia i ferint-ne alguns més. Tampoc no seria sorprenent si el que vol l'exèrcit és incitar els israelians contra els palestins i mantenir el seu suport per a aquesta operació. Com en el Líban, també aquí l'operació no té un propòsit concret. És obvi que no pot destruir Hamas, que segurament es rearmarà dins d'uns mesos quan acabi l'operació. Tot apunta a un atac de violència aleatòria per part de l'exèrcit i sense una altra raó òbvia que la simple revenja. La diferència entre aquesta operació i la libanesa és que ara els mitjans de comunicació són plens de lloances al ministre de defensa i a l'exèrcit.

Col·laboració amb l'imperialisme

¿Com explicar una situació on han agitat tant a les masses israelianes com per crear una situació mental vegetativa i miop l'objectiu de la qual és "venjar-se dels palestins"? No s'hauria de subestimar, és la psicologia bel·licista de l'elit dominant israeliana que ha estat inculcant a les masses israelianes. Els mitjans de comunicació, l'exèrcit i els polítics han estat col·laborant per donar la impressió que el llançament de coets des de Gaza ha convertit els assentaments israelians en un lloc similar a una zona de guerra. En realitat, des de 2004, molt abans de l'inici d'aquesta operació militar, el nombre d'israelians assassinats per aquests coets és inferior a 15. Per situar les coses en perspectiva, el nombre de treballadors israelians morts en accidents laborals en aquest mateix període va ser 10 vegades superior a aquest número. Aquesta dada també és similar al nombre d'israelianes que moren en accidents de tràfic en menys de dues setmanes. Si Barak realment vol protegir les vides israelianes a través de mètodes militars, hauria de mobilitzar per força aèria contra la burgesia israeliana i els buròcrates estatals responsables de la seguretat en el transport i no contra les masses palestines.

L'exèrcit converteix la vida dels israelians dels assentaments colons de Gaza en una realment temorosa. Els indueix un sentiment de pànic utilitzant per a això mitjans com les sirenes, mesures arbitràries de "defensa" com abaixar-se i ocultar-se, obligant la població a refugiar-se als refugis antiaeris, tot com a resposta a uns coets que representen una amenaça mínima per a la seguretat. Tot aquest horror està dissenyat amb un objectiu: fer que els israelians recolzin corrents la continuïtat del control d'Israel sobre Gaza, i d'aquesta manera pressionar o ajudar polítics elegits democràticament perquè segueixin la línia que correspon amb els interessos imperialistes.

En l'actual crisi econòmica, el control de Gaza és crucial per a l'imperialisme israelià, més encara que durant la primera insurrecció palestina de 1987. Sobretot, satisfà la gana que té l'exèrcit de despesa en armaments. L'exèrcit i els polítics sota la seva influència, han demostrat estar molt disposats a fer la guerra en qualsevol període quan les seves prerrogatives fiscals estan en perill.

El més crucial per a l'imperialisme israelià, tanmateix, és mantenir l'estabilitat de l'OAP "moderada" a Cisjordània que proporciona a Israel nombrosos recursos en termes d'una de les mans d'obra més barates del món, un mercat captiu de què depèn l'absorció de l'excedent israelià, a més de la terra i l'aigua que necessita desesperadament Israel. Això requereix "pacificar" Gaza per garantir que el terrorisme no es llisca a Cisjordània i soscava el règim de l'OAP.

Això no vol dir que Gaza no tingui cap valor per a Israel. Malgrat els seus massius nivells de pobresa, la realitat és que les masses de Gaza depenen de les mercaderies que arriben des d'Israel i que dóna als capitalistes israelians un avantatge quan es tracta d'un mercat captiu, és a dir, com a perspectiva a llarg termini. Això també podria explicar per què l'exèrcit israelià ha fet molts esforços per destruir els túnels pels quals es passaven mercaderies de contraban procedents d'Egipte i que fossin els primers objectius de l'operació.

Què vol Hamas?

A diferència del reduccionisme econòmic del sentit comú que molts a l'esquerra comparteixen, els grups terroristes no solament neixen de la pobresa. Com en el cas de l'OAP, Hamas té el seu origen en la petita burgesia palestina. Utilitzen a les masses i el seu sofriment sobretot com un instrument per aconseguir els seus interessos de classe que en aquest context inclouen posicions i ocupacions més lucratives. Després que Israel coaptés a l'OAP, col·laborant amb ocupacions creades especialment per a membres de l'OAP (les ocupacions creades sota la capa de l'"Autoritat Palestina"), Hamas volia també el seu tros de pastís.

Va començar reunint el suport de molts palestins frustrats davant de la traïció de l'OAP, utilitzant entre altres coses actes terroristes de revenja contra els israelians. Alhora, utilitzava tàctiques similars al terrorisme per convèncer Israel que s’assegués a negociar, corrent el risc de la revenja militar, més que diplomàtica, d'Israel.

Com la classe dominant israeliana, Hamas també es beneficia de l'ocupació. La utilitza per aconseguir suport pels mateixos mètodes populistes de la retòrica i accions violentes utilitzades pels polítics israelians. També gaudeix dels beneficis polítics i econòmics a través del control del contraban de mercaderies a Gaza, com Israel, és a dir, es beneficia també del mercat captiu de Gaza.

En aquesta situació alguns a l'esquerra internacional senten la temptació de recolzar Hamas. Normalment diuen que malgrat la ideologia reaccionària de Hamas, s'ha de recolzar a causa de la seva "lluita progressista contra l'imperialisme israelià". La bogeria d'aquesta idea resulta òbvia si analitzem Hamas des d'un punt de vista materialista i ens preguntem què ocorreria si Hamas guanyés aquest conflicte? Debilitaria l'imperialisme israelià com pretenen els idealistes d'esquerres? Una victòria de Hamas només podria significar que Israel hauria de negociar amb ella i donar concessions polítiques similars a les que té l'OAP. La relació imperial d'Israel cap als palestins podria adoptar una forma diferent, però continuaria intacta. Com sota el capitalisme Palestina no pot estar totalment separada d'Israel i sempre dependrà d'aquest país, un moviment d'alliberament nacional que es limiti a lluitar dins dels límits del capitalisme no pot anar en cap altra direcció.

A més, els líders burgesos i petit burgesos del moviment d'alliberament nacional normalment tendeixen a empènyer el proletariat de la nació oprimida perquè acceptin la seva direcció, perquè són conscients del poder polític dels treballadors. Va ser aquesta aliança entre els treballadors sud-africans i els dirigents de l'ANC (Congrés Nacional Africà) el que va fer caure el règim de l'apartheid. Però aquí Hamas ha fet molt pocs esforços per aconseguir una aliança amb els treballadors palestins. Fins al moment el que ha fet sobretot és assetjar els seus sindicats. Així que Hamas només té el poder del terrorisme i els enfrontaments amb l'exèrcit israelià per aconseguir concessions d'Israel. Es basa en un jonc trencat i les seves credencials "antiimperialistes" semblen una mica exagerades.

Hi ha sortida?

Estem entrant en un altre cicle de violència entre la classe dominant israeliana i Hamas. Aquests cicles van començar amb l'obertura d'Israel a l'OAP el 1994. Cada cicle provoca a Israel una resposta més violenta. Tanmateix, l'exèrcit no té intenció de mantenir-se durant molt temps enredat a Gaza. Aquesta operació podria ser una mica més llarga i molt més violenta que la dels seus predecessors perquè la campanya electoral de Barak té això en consideració. Encara que també és cert que una vegada acabi, l'operació sempre deixa darrere de si els requisits previs per a la següent operació.

El xovinisme sionista que va caracteritzar els primers dies de l'operació, a poc a poc és substituït per la por d'una altra debacle com la del Líban. Els periodistes pregunten constantment als líders polítics i militars pels objectius reals que pretén aconseguir aquesta operació. Les respostes són sempre ambigües i il·lusòries, com "canviar radicalment la situació de dissuasió". En aquest context, l'anunci que va fer Barak dissabte era especialment alarmant. Va dir que l'operació seria llarga i que costaria nombrosa víctimes. Ningú no sap el perquè d'aquesta operació, però sí que serà un perill per a la futura estabilitat del sistema polític israelià: després que desaparegui el xovinisme, la llista de morts augmentarà i les masses començaran a fer-se moltes preguntes.

Per a consternació de la classe dominant israeliana, milers de jueus i palestins es van manifestar contra la guerra aquest dissabte a Tel Aviv. Aquest és un fet sense precedents. En la guerra libanesa va costar dos mesos de conflicte sagnant perquè apareguessin les primeres protestes. Els manifestants són constantment assetjats per contramanifestants sionistes que demostren estar molt espantats per l'incipient moviment de protesta israeliana. Per ara és petit, però els sionistes són conscients que es tracta de la vertadera clau de la seva caiguda.

En moltes ocasions hem repetit que no hi pot haver cap solució dins dels límits de la política burgesa, ni per a aquest ni per a qualsevol altre conflicte polític important al món. No obstant això, per ara Israel i Palestina són privats de qualsevol altra forma de política. Mentre persisteixi aquesta situació continuaran aquests cicles de violència. Podem estar segurs, a partir de la impossibilitat d'una solució a aquesta situació sota el capitalisme, sorgiran noves forces polítiques en ambdós costats. La naturalesa d'aquestes forces és impossible de preveure en aquesta etapa. Però si no es basen en la col·laboració revolucionària dels treballadors i pobres, palestins i israelians, contra els seus mutus opressors, no hi haurà cap canvi progressista dins de les fronteres palestino-israelianes.

Vídeo de la manifestació contra la guerra a Israel