La massacre desfermada pel govern sionista, colonialista i feixista de Netanyahu contra el poble palestí continua sense treva. La violència genocida busca reduir a cendres la Franja de Gaza i, si és possible, expulsar la seva població a Egipte per annexionar-se definitivament el territori. El que semblava un somni dels sectors més llunàtics i supremacistes de la ultradreta sionista, amb una neteja ètnica i mètodes propis dels règims feixistes durant els anys 30, s'està convertint en una realitat.

Un somni que els sectors més fanàtics dins del Govern i la cúpula militar, que marquen el to, volen completar desplaçant la població palestina de Cisjordània i ampliant al sud del Líban, fins al riu Litani, la seva intervenció militar. D'aquí les seves constants provocacions per intentar escalar el conflicte. L'objectiu és evident: expandir les fronteres i culminar el seu projecte imperialista del Gran Israel.

El règim sionista imposa el terror nazi

Les xifres d’aquesta destrucció bàrbara resulten insuportables. Prop de 30.000 morts, més de 10.000 nens i nenes, i un 90% de víctimes civils; 60.000 ferits i 1,9 milions de desplaçats, pràcticament la totalitat de la població de Gaza. Desenes de milers de cases destruïdes i centenars de milers de famílies palestines sense sostre a ple hivern. I una perspectiva de fam i epidèmies que amenaça amb un extermini massiu. Tal com ha assenyalat l’ONU, ens trobem davant d’un escenari apocalíptic.

Però aquesta estratègia, com la de qualsevol règim feixista i militarista, no és una casualitat, ni fruit només de la bogeria dels sectors més fanatitzats, sinó una política calculada que busca generar el màxim terror i la màxima commoció, per poder aconseguir el més ràpidament possible tots els seus objectius. Una estratègia que inclou execucions de presoners de guerra i població civil, imitant el modus operandi de les Waffen SS a l’est d’Europa.

No es tracta únicament dels partits ultraortodoxos d’extrema dreta que criden a exterminar obertament els palestins, es tracta del Likud, partit tradicional de la dreta que comparteix internacional amb la CDU alemanya, el Partit Conservador anglès o el PP a l’Estat espanyol, del qual els dirigents també parlen sense pèls a la llengua de causar una nova Nakba. Es tracta de la cúpula de l’exèrcit, de sectors amplis de la burgesia que volen fer negoci amb la neteja ètnica, i també de la oposició liberal i laica que ha ingressat al Govern de Netanyahu o que es manté fora però sense qüestionar un àpex l’actuació genocida de l’exèrcit israelià a Gaza.

Un genocidi avalat i finançat pels EUA i Europa

Tots aquests crims poden ser executats amb total impunitat pel Govern de Netanyahu perquè compta amb el ferm recolzament de l’Administració Biden, de la UE i els Governs europeus, i també de les corruptes dictadures del món àrab. Aquest suport, que implica mantenir totes les relacions econòmiques i negocis amb Israel, i el subministrament massiu de material militar i matèries primeres necessàries per mantenir l’ofensiva, és decisiu.

Les declaracions de Biden o Blinken a favor que Israel realitzi operacions més "quirúrgiques", i eviti morts "innecessàries" de civils, o sobre la necessitat de respectar la solució dels dos Estats, mostren que fins als seus més ferms aliats es donen compte de l’envergadura del genocidi. Però fins i tot aquestes crides han caigut en sac foradat.

El Govern ultradretà de Netanyahu sap molt bé que els necessiten i que tenen via lliure. Més enllà d'alguns xocs verbals, el suport diplomàtic nord-americà, frenant qualsevol resolució a l'ONU, i la seva vasta ajuda econòmica continuen i continuaràn sense treva.

I exactament el mateix podem dir de la UE i els Governs europeus. Les llàgrimes de cocodril de Borrell o Pedro Sánchez, i els seus discursos buits sobre com d’insuportables resulten les morts de civils, no han impedit que es mantinguin tots els acords i negocis amb Israel ni que continuï l’exportació de material militar per aixafar el poble palestí.

Les constants declaracions sobre el dret d’Israel a defensar-se, que també Pedro Sánchez ha pronunciat, i les visites de tots els mandataris europeus per reunir-se amb Netanyahu, han suposat un suport polític crucial, legitimant aquest criminal de guerra.

Una política d’apaivagament no gaire diferent de la que van seguir les anomenades potències "democràtiques" europees, i també EUA, davant l’ascens de Hitler, permetent-li, més enllà d’algunes crítiques verbals, conquerir els Sudets, donar suport a Franco, envair Àustria, imposar una dictadura feixista militar sagnant, perseguir i massacrar els jueus, els militants d’esquerra i minories com els gitanos, i rearmar-se fins a les dents per preparar la massacre de la Segona Guerra Mundial.

Ni els països àrabs, ni l’Iran, ni la Xina, són aliats del poble palestí

Però Netanyahu i els seus socis feixistes no només compten amb el suport occidental. També es beneficien de la política col·laboracionista dels Governs àrabs, que de nou no han mogut un sol dit pel poble palestí, i amb la completa passivitat de l’imperialisme xinès i rus, que fa gestos diplomàtics a l’ONU però l'únic que volen és continuar fent bons negocis a la zona, consolidar els seus acords comercials i evitar a tota costa una escalada militar.

Si els països àrabs, l’OPEP i Rússia plantegessin un embargament de petroli i gas tant a Israel com als EUA i Europa, estarien en condicions de forçar una treva i evitar més atrocitats de l’Estat sionista. Però no és el cas. Pel que fa a l’Iran o Hizbulla al Líban, ens trobem davant de Governs i organitzacions integristes i burgeses, lligades a potències imperialistes com la Xina i Rússia, i que defensen, per damunt de tot, els seus negocis i interessos geoestratègics, reprimint els seus pobles amb acarnissament quan s’alcen exigint drets democràtics i justícia social.

La causa del poble palestí mai trobarà solució si se subordina a un o altre bloc imperialista, o a una o altra potència regional. Només compta amb un aliat ferm: la solidaritat internacionalista de la classe obrera i el jovent, que amb les seves mobilitzacions massives, amb les accions contra empreses sionistes, i amb l’arma de la vaga, estan generant problemes a molts d’aquests Governs. Només així es podrà forçar l’Estat sionista a aturar aquesta massacre.

Israel, punta de llança de l’extrema dreta mundial

Que l’extrema dreta a tot el món hagi agafat amb les dues mans la causa sionista, defensant obertament el genocidi, no és cap casualitat. El Govern de Netanyahu és el representant més avançat i brutal d’aquesta nova realitat.

Netanyahu i els seus aliats estan aprofitant la guerra per aprofundir la seva deriva dictatorial i una militarització encara més gran de la societat israeliana. Han repartit més de 30.000 armes entre grups paramilitars de colons d’extrema dreta, no només de cara a colpejar la població palestina, sinó de cara a confrontar la dissidència interna, tant a la població àrab-israeliana com als sectors laics, d’esquerres i feministes que s'oposen a aquesta deriva dictatorial teocràtica.

Recentment s’ha presentat una legislació a la Kesnet per poder intervenir les comunicacions de qualsevol ciutadà sense necessitat d’autorització o control judicial, i s’ha aprovat una norma que converteix en delicte el simple "consum de material terrorista", sense especificar què es considera com a tal. Una norma que suposa segons nombroses ONGs introduir la "vigilància del pensament" al més pur estil orwellià i que no té parangó encara en cap país del món.

Des del 7 d’octubre s’ha prohibit qualsevol manifestació, protesta o acció contra la guerra o que suposi mostrar algun tipus de solidaritat amb el poble palestí, interrogant-se i detenint-se desenes de persones. Unes prohibicions avalades, davant sentències anteriors, pel mateix Tribunal Suprem considerat per l’oposició liberal com l’últim garant de la "democràcia" davant Netanyahu i el seu Govern. Ara es veu també amb claredat el paper dels tribunals com a part de l’aparell de l’Estat sionista.

Aquest procés de militarització està suposant desviar cada vegada més recursos a la guerra i al lobby militar en un país on la pobresa i la desigualtat no han deixat d’estendre's, afectant avui el 30% dels nens, una de les xifres més altes de l’OCDE.
Netanyahu i els seus socis, com tota l'extrema dreta mundial, combinen la repressió contra els drets democràtics i un rabiós bel·licisme, amb polítiques ultracapitalistes per desmantellar les restes de l'Estat de benestar i qualsevol tipus de despesa social, imposar retallades i privatitzacions, i garantir grans negocis als empresaris amb exempcions massives d'impostos, subvencions i ajudes. Això és el que ha portat Israel en l'última dècada a convertir-se en un dels països amb més desigualtat i pobresa de l'OCDE, atiant la lluita de classes dins de les seves fronteres.

Com ja hem explicat, abans de l'atac de Hamas i l'actual ofensiva sobre Gaza, Israel estava vivint les majors protestes de la seva història.

Unes protestes i una polarització social alimentades, com en altres països, per la lluita contra la ultradreta més reaccionària, i que es va manifestar fins i tot en l'actitud de milers de reservistes negant-se a servir en l'exèrcit mentre continués al poder Netanyahu.

Aquesta lluita de classes ha estat conjurada a curt termini per l'ofensiva militar, i trigarà a reviure amb la potència anterior. Òbviament, el descontentament segueix latent i s'expressa en les protestes massives que s'estan vivint a Tel Aviv. Però el problema continua sent que aquestes mobilitzacions, igual que les anteriors a la guerra, no contemplen una denúncia enèrgica del genocidi contra el poble palestí i la responsabilitat del sionisme en un règim d'apartheid i d'opressió nacional despietat.

La classe treballadora, els moviments socials i l'esquerra militant israeliana només podran fer front a l'amenaça de la reacció, i al seriós perill d'una deriva dictatorial trufada de fanatisme religiós, combatent en primer lloc el seu propi Estat, l'Estat sionista i les seves polítiques racistes i colonialistes contra el poble palestí. Mentre no es destrueixi aquest Estat, expropiant en primer lloc la burgesia sionista, i no es garanteixi la completa autodeterminació del poble palestí, no hi podrà haver justícia social i estaran cada vegada més amenaçats els drets democràtics de les masses oprimides israelianes.

L'alliberament del poble palestí implica lluitar pel socialisme

La lluita d'alliberament nacional del poble palestí ha estat traïda en múltiples ocasions i ha arribat a cap de carrer fruit de la política dels seus dirigents.

Quan el 1987 la Intifada, un aixecament revolucionari de masses als territoris ocupats, va posar contra les cordes l’Estat d'Israel, despertant entre d’altres coses la solidaritat activa d'importants sectors de la classe obrera israeliana, la direcció de l'OLP va dur la batalla a un complet fracàs amb els Acords d'Oslo i la solució dels dos Estats patrocinada per l'imperialisme nord-americà.

La suposada solució "realista", que va ser defensada com un inevitable pas intermedi cap a l'alliberament, ha arraconat encara més la població palestina en territoris tutelats per l'Estat sionista i, a la pràctica, convertits en grans presons a cel obert on els ciutadans són refugiats a la seva pròpia terra.

Aquest règim d'apartheid ha estat legitimat internacionalment de la mà de l'OLP i l'Autoritat Nacional Palestina (ANP), que actua com a contractista d'Israel assumint el paper de policia i reprimint el seu propi poble alhora que fa sucosos negocis amb la burgesia sionista.

L'abandonament de qualsevol perspectiva socialista, subordinant-se a la burgesia àrab i a la pròpia burgesia palestina, ha estat la causa d'aquest desastre.

Una subordinació que també practica Hamas, dependent financerament d'una dictadura ultracapitalista corrupta com la de Qatar, o de l'Estat islàmic burgès de l'Iran, enemic jurat del moviment obrer i els oprimits. Una alternativa revolucionària i socialista xoca inevitablement amb el programa reaccionari i burgès de Hamas, els dirigents del qual a l'exili són alts executius d'empreses que fan grans negocis amb Sudan, Turquia i fins i tot amb l'Estat d'Israel. Que l'esquerra militant, palestina i internacional, se subordini acríticament a Hamas no ajudarà en res a la lluita del poble palestí, com no va ajudar al seu dia la subordinació a Arafat i a l'OLP.

Les posicions de Hamas en aquests últims anys també han estat clares, acceptant des del 2017 en els seus propis estatuts els Acords d'Oslo i la solució dels dos Estats, sota les fronteres del 1967, i negociant el 2021 la seva possible integració a l'OLP a canvi de la celebració d'eleccions però garantint que la presidència seguiria en mans del corrupte Abbas. Un acord que estava tancat però que Israel va bloquejar de cara a continuar amb els seus plans expansionistes.

La causa del poble palestí podrà triomfar amb la lluita de masses, utilitzant l'eina de la vaga general, a través de comitès populars que impliquin en la batalla el conjunt dels oprimits, com va ocórrer en la primera Intifada, amb la solidaritat internacionalista, també dins d'Israel, i recorrent a l'autodefensa armada basada en la participació i el control democràtic dels treballadors i el jovent palestí, contra les camarilles integristes, cesaristes i corruptes.

La lluita per l'alliberament nacional de Palestina és una qüestió de classe i el seu èxit depèn del triomf de la revolució socialista a l’Orient Mitjà.

Una revolució que requereix de la unitat dels treballadors palestins, israelians i de la resta del món àrab, per destruir l'Estat sionista i expropiar la seva burgesia, i també per derrocar la burgesia àrab i palestina, lligada per infinitud d'interessos a Israel, EUA i Occident.


PERIÒDIC D'ESQUERRA REVOLUCIONÀRIA

bannerafiliacion2 01