Qui va tenir l’honor de dinamitar la treva va ser la potència més bel·licista de la història: els Estats Units. El 18 de Setembre van bombardejar posicions militars d’Al-Assad a la ciutat de Deir ez-Zor, que resistien el setge de l’Estat Islàmic. Aquest suposat error es va desenvolupar durant una hora sencera i en aparent sincronia amb els “gihadistes”, preparats per l’ofensiva en el moment en que els avions americans van marxar. 90 soldats van morir.
Les treves són part de les guerres; serveixen per la batalla de la propaganda i pel reforç de les posicions i la preparació de noves batalles. A curt i mig termini, el drama de la guerra continuarà, perquè la internacionalització de la mateixa s’està fent més profunda. Síria s’ha convertit en el principal camp de batalla de les potències imperialistes globals i de la regió. El propi manteniment de la guerra és un fi en si mateix, ja que permet, a més d’obscens negocis armamentístics, mantenir la propaganda i la tensió “antiterrorista” que tan bé els hi sembla als governs burgesos per a criminalitzar la lluita.
Agudització de la lluita interimperalista
No hem d’oblidar mai que els principals responsables d’aquesta immensa i llarguíssima tragèdia són, juntament amb el sanguinari règim d’Al-Assad, els governs imperialistes. Uns i altres eren aliats a la pràctica, tots tenien el mateix objectiu: desviar, distorsionar, descarrilar, l’enorme potencial revolucionari de les masses síries, que per sobre d’ètnies i religions s’expressava fa cinc anys als carrers al calor de les insurreccions tunisiana i egípcia. Estats Units, Turquia, Aràbia, Qatar, probablement Israel, van inundar d’armes i mercenaris el país, i van enverinar amb idees sectàries el moviment. Els dirigents islamistes, que no van jugar cap paper a les manifestacions, van ser alliberats ràpidament de la presó pel règim siri, recolzat al mateix temps per Rússia i Iran, potencies igualment imperialistes.
La intervenció imperialista està donant un pas endavant en aquests últims mesos. Per primera vegada, l’Exèrcit turc de terra ha passat la frontera, i no per una escaramussa, sinó per a quedar-s’hi. La possibilitat d’un enfrontament directe entre tropes dels Estats Units i de Rússia està present a la situació.
A la intervenció sobre Síria, el factor de l’Estat Islàmic i d’al-Qaeda juga un paper d’excusa. Lubrica la propaganda bèl·lica. Però, a més a més de les evidents proves de complicitat dels Estats Units, Turquia i Aràbia en l’origen i desenvolupament de l’EI, aquests països tampoc poden amagar una enorme hipocresia, donat que, encara sent especialment monstruoses les atrocitats d’aquesta panda de delinqüents i il·luminats (s’han descobert fosses comuns amb les restes de 15.000 executats, la majoria simplement per ser xiïtes o iazidites), no hi ha cap diferencia de fons entre ells i qualsevol altre grup paramilitar sectari. La pràctica totalitat dels anomenats “rebels”, incloent la gran majoria de les milícies sota el paraigües de “l’Exèrcit Lliure Siri”, són integristes sunnites.
El paper dels kurds-siris
Els únics que podrien suposar una amenaça pels integristes de tots els tipus i, també pel règim, són els kurds i els seus aliats. Els seus avanços per Rojava (el Kurdistan siri) es van basar fonamentalment en la seva oposició a qualsevol sectarisme religiós o nacional i al protagonisme de la població mobilitzada a les ciutats. A l’Octubre passat, les milícies kurdes YPJ i YPG van donar un pas més i van constituir les Forces Democràtiques Síries (FDS).La majoria dels grups armats aliats dels kurds, ja siguin àrabs, turcmans o assiris, semblen ser grups d’autodefensa de determinades poblacions front a l’Estat Islàmic, i no es defineixen com grups religiosos. Les FDS diuen defensar “la unitat de les forces democràtiques” per aconseguir una Síria democràtica que respecti als seus diferents pobles i a la dona; també parlen de recuperar la revolució, segrestada per la invasió externa. A l’Abril van formar al territori que controlen (la majoria del Rojava) una Federació del Nord de Síria, d’uns 400 kilòmetres quadrats.
L’existència d’una zona alliberada d’integrisme i sectarisme, fora del control del règim d’al-Assad, i que basa la seva força en la participació popular, seria un malson per l’imperialisme, pel govern siri i pels “rebels”. Seria també un referent pels kurds de Turquia, actualment en mobilització contra la guerra “antiterrorista” del govern d’Erdogan. Cada un d’aquests motius és suficient per explicar la necessitat del règim turc d’intervenir de forma directa a Rojava.
Intervenció turca directa
Així, el 24 d’Agost, 200 militars turcs, 300 nord-americans i milicians islàmics proturcs, entraven a Yarábulus. Es va vendre com una operació contra l’EI, que dominava la ciutat. No obstant, era un avís contra les FDS, que estan a 90 kilòmetres. L’objectiu de la incursió turca no és alliberar del setge a Alep, a tan sols 70 kilòmetres, i on els seus aliats resisteixen amb prou feines... El seu objectiu són els kurds. El mateix Erdogan ho va reconèixer. Però, a més a més, els fets parlen per ells mateixos. Ell no es vol afrontar directament a l’Estat Islàmic, amb qui ha fet negocis tan bons (el seu propi fill s’ha beneficiat del contraban de petroli, segons va denunciar el govern iraquià). En arribar les seves tropes a Yarábulus, la ciutat estava buida de membres de l’EI; va haver qui es va passar a les milícies “rebels”, tan “gihadistes” com ells mateixos. Amb qui sí van mantenir combats els turcs va ser amb el Consell Militar de Yarábulus, format a iniciativa de les FDS per veïns àrabs i kurds de la ciutat justament dos dies abans de la intervenció turca, amb l’objectiu d’alliberar la ciutat de l’EI. A dos llogarets propers van matar a 40 civils i van ferir a 70, segons l’Observatori Siri dels Drets Humans. A més, diverses localitats controlades per les FDS van ser atacades per l’aviació, matant a 25 guerrillers kurd-siris.
El pròxim objectiu turc és Mambij, alliberat pels kurds fa dos mesos. Els Estats Units ha exigit a les FDS la seva retirada de Mambij, amenaçant amb donar permís a l’Exèrcit turc i amb retirar el recolzament militar que fins ara ha estat prestant als kurds a la seva lluita contra l’EI. Es demostra així quin era l’objectiu de l’imperialisme nord-americà en el seu recolzament logístic a l’ofensiva kurda contra els “gihadistes”: condicionar l’actuació de les FDS, convertir-les en dependents seves, i llimar el potencial revolucionari que poguessin tenir.
Les potències imperialistes, dóna igual si una o altra, les bandes islamistes, aliades o enemigues a conveniència, i el règim d’Al-Assad, tan sols poden oferir més sacrificis humans a l’altar dels seus beneficis. Enfront d’ells és imprescindible mantenir una política d’independència de classe, no recolzar-se en cap grup sectari ni subordinar-se sota cap concepte a cap bàndol imperialista, i defensar un programa nítidament revolucionari, nacionalitzant els mitjans de producció per posar-los sota la gestió democràtica dels treballadors siris, trencant amb el capitalisme.
