El que és evident és que aquest cop ha sigut molt barroer. Ha mobilitzat a un sector minoritari de l’exèrcit, que no ha demostrat suficient determinació per a imposar la seva voluntat (un exemple clar d’això és permetre que Erdogan volés en avió des de la costa del Màrmara fins a l’aeroport d’Istanbul, viatge anunciat prèviament per ell mateix per a demostrar precisament la fermesa de la qual han mancat els colpistes). Els militars rebels tampoc van prendre les principals ràdios i televisions privades, que es van convertir en altaveus del Govern (des d’una d’elles Erdogan va cridar a sortir als carrers). Enfront de les vacil·lacions colpistes, la determinació d’Erdogan va ser decisiva. Un sector de la població, fonamentalment la base social de l’AKP (2), va rodejar els tancs, va olorar la indecisió i va passar a la ofensiva arrabassant el control dels tancs en molts casos. El cop es va desfer ràpidament, encoratjant així l’activitat de les bandes de lúmpens de l’AKP, que es van dedicar a l’assetjament i l’assalt de seus kurdes, activistes de l’esquerra i grups d’alevis (minoria religiosa).
Del cop militar, al cop civil d’Erdogan
Immediatament, Erdogan s’ha posat mans a l’obra, donant la volta a l’aparell estatal com si d’un mitjó es tractés. Una gegantesca purga està en marxa. De moment, 60.000 funcionaris han sigut acomiadats o cessats dels seus llocs, entre ells, entre ells més de 6500 funcionaris, a més de militars i jutges, entre altres. Molts d’ells han sigut detinguts. Entre ells dos membres del Tribunal Constitucional que fa pocs dies es van oposar a la reforma judicial prevista que supedita la justícia als criteris d’Erdogan (3). La neteja de l’aparell és un pas gegantesc cap a la instauració d’una dictadura oberta, disfressada de “règim presidencialista”. I és una posada a punt per a atacar l’enemic principal, tant d’Erdogan com de la burgesia internacional: el moviment obrer i l’esquerra kurda i turca, representada majoritària en l’HDP (que, recordem, fa un any va aconseguir el 13% dels vots tot i la repressió i a múltiples traves legals, i que està en procés de il·legalització).
Aquest cop fallit ha afavorit tant als islamistes que fins i tot hi ha rumors d’autocop. El que sí que sembla evident és que els poderosos serveis d’intel·ligència, totalment controlats per Erdogan, coneixien la temptativa, i van deixar fer. També sembla que el cop es va precipitar davant una imminent depuració de l’exèrcit, el dia següent, cosa que explicaria la deficient execució. Les llistes de suposats colpistes (que inclouen, per descomptat, opositors i tebis amb el poder del dictador), òbviament, ja estaven fetes abans del cop.
Comunicat del moviment kurd
La Unió de Comunitats del Kurdistan (que engloba al partit HDP, a la guerrilla del PKK i a les guerrilles kurd-sirianes YPJ i YPG) ha publicat un comunicat que resumeix l’essència del que ha succeït: “un poder antidemocràtic porta endavant un intent de cop per a derrocar un altre poder autoritari”. “Ja existia una tutela militar abans del intent de cop que es va donar ahir”, ja que “fa un any, Tayyip Erdogan i el Palau de Gladio van donar un cop sobre els resultats de les eleccions del 7 de Juny (...). El feixisme de l’AKP va fer una aliança amb tots els poders feixistes i amb una part de l’exèrcit (...) amb la finalitat d’eliminar el moviment d’alliberament kurd i els poders de la democràcia. El feixisme de l’AKP va mobilitzar a l’exèrcit a les ciutats i pobles kurds, va incendiar les ciutats i va massacrar a centenars de civils”. “El control del poder polític sobre el poder judicial (...), l’eliminació de la immunitat parlamentària (...), l’engarjolament de milers de polítics del DHP i DBP [partits kurds], constitueix un cop major al donat en aquest intent de cop”. No menys greu, dins de totes aquestes mesures encaminades cap a una dictadura oberta, és la repressió policial i parapolicial als grups de l’esquerra en la pròpia Turquia, i la utilització sistemàtica del terrorisme gihadista per a atacar al moviment i crear un clima de terror.
A més a més, el partit d’extrema dreta MHP (les bandes feixistes del qual, Els Llops Grisos, ensagnaven Turquia als 80 i encara fan el treball brut al Govern) es va posicionar immediatament amb Erdogan.
Per descomptat, el triomf del cop no hagués suposat cap millora per a les masses turques i kurdes. El comunicat dels colpistes anunciava el manteniment dels acords internacionals (la OTAN, la coalició antigihadista- que és la cobertura legal per al saqueig de Síria-...), demostrant així els seus forts llaços amb l’imperialisme. De fet, desenes dels generals purgats són de la base turca i nord-americana de Incirlik, i la majoria dels alts oficials colpistes van estudiar als Estats Units. La participació en el cop de gran part dels militars d’alt rang responsables de la sagnant repressió en el Kurdistan també és molt significativa del seu caràcter reaccionari.
Però, com diu el comunicat citat, “descriure Tayyip Erdogan i als dictadors feixistes de l’AKP com si fossin democràtics després d’aquest intent de cop, és un enfocament més perillós que el intent de cop en si mateix”. I, òbviament, aquest és l’enfocament del imperialisme i dels seus mitjans de comunicació. Ells no són principistes en quant a quin sector de l’aparell estatal o de la burgesia controla el poder, sempre i quan es mantinguin els seus interessos. Quan es desconeixia l’abast i la seriositat del cop, la majoria dels governs de la Unió Europea es van mantenir en silenci. En una roda de premsa conjunta a Moscú de Serguei Lavrov (canceller rus) i John Kerry (enviat d’Obama), el primer (com a representant d’una potència que des de fa dues setmanes és nou aliat tàctic d’Erdogan) va condemnar sense pal·liatius el cop, mentre Kerry es limitava a desitjar “estabilitat, pau i continuïtat”, preparant el terreny per a una interlocució fluida amb els colpistes, si arribaven a triomfar. Boris Johnson, nou ministre d’Exteriors britànic, amb connexió clara amb un sector important de l’aparell estatal nord-americà, només va dir estar “molt preocupat pels esdeveniments”. Obama només va condemnar clarament el cop quan ja era evident que fracassava, i coincidint amb la detenció dels principals capitosts, i en quant el cap de l’OTAN va parlar va haver una cascada de declaracions en la mateixa línia.
L’imperialisme manté el suport a Erdogan
Al imperialisme li dóna igual si el gat és blanc o negre, mentre caci ratolins. En quant van veure que Erdogan guanyava la partida, es van desfer en elogis al triomf de la “democràcia turca”, de les “institucions constitucionalment establertes”, i més xerrameca de l’estil. Els mitjans de comunicació turcs, sotmesos excepte honroses excepcions a l’autoritat del nou sultà, són definits per l’editorial de El País com a “baluards de la democràcia i les llibertats dels ciutadans” (4). El cop civil protagonitzat per l’islamista és convenientment amagat, o presentat com una depuració d’elements antidemocràtics. I, per descomptat, els governs de la UE i d’Estats Units seguiran donant màniga ampla a Erdogan per tal de seguir massacrant el Kurdistan en silenci.
Quin contrast el tractament cap a aquest sàtrapa, per part de l’anomenada “comunitat internacional” (és a dir, les institucions aixecades per l’imperialisme), amb la seva actitud cap a la revolució veneçolana. Estem ja acostumats a veure a Obama, Merkel, Hollande, Rajoy, Sánchez i companyia presentar com a presos polítics a ultradretans i promotors d’assassinats com Leopoldo López, i a una oposició burgesa que utilitza tot aquest tipus de mitjans per a arribar al poder, com democràtica. ¿Escoltarem a aquests senyors declarar la seva defensa del govern legítimament constituït, de la democràcia veneçolana, si demà hi hagués un cop per a acabar amb el govern de Maduro? És evident que no. I és que, on hi ha interessos de classe en joc, els capitalistes i els seus representants només juguen amb els termes “drets humans”, “democràcia” o “llibertats” per amagar-los, amb total menyspreu a l’avenir de milions de persones. Un últim exemple d’això és la nova primera ministra britànica, Theresa May, disposada a “matar a cent mil homes, dones i nens innocents”, amb bombes nuclears; això sí, només si és necessari...(5)
La conjunció d’interessos entre la camarilla d’Erdogan i el imperialisme no significa que no hi hagi o sorgeixin tensions. La recent aliança del turc amb Putin, que li ha portat a defensar públicament- per primer cop- la necessitat de dialogar amb el president sirià, Baixar al-Àssad (ja veurem quant dura aquesta lluna de mel turc-russa), demostra al imperialisme nord-americà el perill de la imprevisibilitat del sàtrapa turc. Les vacil·lacions nord-americanes davant del cop han tensat les relacions fins el punt de que el ministre de Treball turc, Süleyman Soylu, assenyala que ells han organitzat el cop; també afirma que “les ambicions i els plans d’Estats Units estan darrere del terror al sud-est de Turquia [El Kurdistan Nord], així com a Síria i a Irak”. Per la seva part, el primer ministre turc, Binali Yildirim, amenaça a Washington: “el no lliurament de Fethullah Gülen seria una decepció, i ens plantejaríem si USA és un amic de veritat”.
El momentani reforçament d’Erdogan no acabarà amb la polarització social i política a Turquia ni estabilitzarà el país, tot el contrari. Els seus plans bonapartistes passen per la reforma constitucional a través, possiblement, d’un referèndum (més aviat un plebiscit), i prèviament intentarà arrasar sense contemplacions amb els focus de resistència, especialment l’HDP, tot el moviment kurd, el moviment sindical... Utilitzant com fins ara tot el pes de l’aparell estatal- i en això sí que estan d’acord tots els sectors d’aquest-, i també a les bandes gihadistes, absolutament infiltrades per l’Estat turc. L’anunciada restauració de la pena de mort serà utilitzada especialment contra l’esquerra i el poble kurd. Aquesta és la democràcia turca que defensen els governs burgesos d’Occident. “La solució no és ni el cop civil d’Erdogan ni el cop militar, sinó una tercera via, l’enfortiment de la lluita dels pobles”, ha declarat el PKK. Una lluita que necessita de l’arma d’un programa revolucionari.
- Teòleg musulmà, líder del moviment anomenat Hizmet, considerat un Opus Dei musulmà, i que es va infiltrar a l’aparell estatal, incloent l’exèrcit, amb el beneplàcit d’Erdogan. Amb més connexions amb Estats Units (on viu) i Europa que l’actual president, va trencar amb ell fa tres anys, i des de llavors els seus seguidors han sigut purgats sistemàticament i el seu poderós grup de comunicació posada al servei del Govern.
- Partit d’Erdogan.
- La detenció d’aquests dos jutges té l’efecte d’assegurar la lleialtat a Erdogan del Tribunal Constitucional, que fa poc va ordenar la llibertat de dos periodistes, acusats de injúries per denunciar el subministrament oficial d’armes als gihadistes. Erdogan es va vanar de desobeir aquesta ordre i va prometre que prendria les mesures per a que no es repetissin decisions judicials similars.
- http://elpais.com/elpais/2016/07/17/opinion/1468781843_502293.html. El titular de l’editorial és ‘Erdogan ha d’aprofitar per a reforçar la democràcia i unir al país’. Significatiu…
- http://internacional.elpais.com/internacional/2016/07/18/actualidad/1468877477_403820.html
