Amb la convocatòria de les eleccions generals de maig de 2012, la burgesia grega tenia un objectiu polític central: substituir al govern “tècnic” de Papademos, imposat per la Troika el novembre de 2011, per un altre amb un suport electoral suficientment ampli com per atribuir-se la legitimitat necessària enfront del moviment al carrer. En canvi, l’ascens de Syriza i els mals resultats de Nova Democràcia (ND), sumat al col·lapse del PASOK, ni tan sols els va permetre formar govern, havent de convocar noves eleccions un mes després. Era un escenari que ni la burgesia grega ni l’europea havien contemplat, amb l’agreujant per a ells que la victòria de Syriza era una possibilitat real, el que obria la porta a la formació d’un govern d’esquerres amb la participació del KKE.
Per assegurar-se la victòria, la campanya de la por desfermada pels capitalistes grecs i europeus va ser brutal, augurant el caos i la guerra civil; aquest factor, junt amb les vacil·lacions de la direcció de Syriza (que tot i així va millorar els seus resultats de maig), va permetre, a curt termini, que la burgesia salvés la situació, però també va ser una advertència que fins i tot en el terreny electoral no hi havia cap garantia d’estabilitat per al seu sistema. De fet, les últimes enquestes, de forma pràcticament unànime, apunten a un greu retrocés dels principals partits que conforme la coalició de govern (ND, PASOK i Dimar), especialment del PASOK, que podria arribar a caure des d’un 44% que va obtenir el 2009 fins a un marginal 5%. La socialdemocràcia grega està enfonsada en una crisi de calat històric i Syriza no només es consolida com la principal opció de l’esquerra, sinó que esdevindria la primera força política si les eleccions se celebressin en aquests moments. En el costat oposat d’aquest procés de polarització política en augment, els feixistes d’Alba Daurada se situen com a tercera força, superant el 10% d’intenció de vot.
Increment de la repressió de l’Estat i dels grups feixistes
Els capitalistes han arribat a la conclusió que la democràcia burgesa ja no és tan eficaç com en el passat per mantenir la seva dominació; per això fan servir de forma molt més oberta la basa de l’autoritarisme i la repressió, revelant que l’estima de la burgesia pels principis democràtics, quan estan en perill els seus interessos fonamentals, brilla per la seva absència. Aquestes tendències repressives troben una base de suport actiu en les bandes feixistes i els sectors més reaccionaris de l’aparell de l’Estat, que no van ser depurats després de la caiguda de la Dictadura dels Coronels, el 1974. De fet, ambdós estan completament relacionats.
La intensa activitat desfermada per Alba Daurada –que té com a bandera política fonamental el racisme contra els immigrants i l’odi a l’esquerra i que es nodreix dels elements més lumpen de la societat-, no seria possible sense el suport actiu de l’aparell estatal, especialment de la policia, i el finançament dels empresaris. És vox populi que a moltes comissaries es recomana de forma oberta recórrer als serveis dels membres d’Alba Daurada per “resoldre” problemes de delinqüència corrent a canvi d’una donació “voluntària”. A la tardor passada, el diari britànic The Guardian va publicar un reportatge sobre abusos policials i la complicitat entre aquesta formació ultradretana i membres de les forces de seguretat. El ministre d’Ordre Públic, Dendias, va amenaçar amb accions legals contra el diari, sense que s’hagin fet efectives. Al reportatge es denunciaven tortures de la policia a uns quinze detinguts en una manifestació antifeixista. L’advocat d’alguns d’ells, Dimitris Katsaris, afirmava: “Això no és només un cas de brutalitat policial. Això passa tots els dies a les persones arrestades per protestar contra l’augment del partit neonazi a Grècia. Aquest és el nou rostre de la policia, amb la col·laboració de la justícia”. Els testimonis dels detinguts deixen ben clar l’ambient de reacció que es respira a les comissaries: “em van escopir i em van dir que moriria amb els nostres avis a la guerra civil”.
Al mateix reportatge, un oficial superior de la policia grega denunciava que Alba Daurada està infiltrada en la policia i que els governs successius i comandaments policials han fet els ulls grossos davant d’aquests “focus de feixisme”, assenyalant que l’Estat, a través del Servei Nacional d’Intel·ligència, és completament conscient d’aquestes activitats des de fa anys. L’Estat mantenia als elements feixistes “en reserva” per fer-los servir contra l’esquerra. Aquest oficial va expressar la seva convicció que els grups feixistes actuen com a agents provocadors a les manifestacions per generar enfrontaments entre manifestants i policia, o fins i tot entre els mateixos manifestants. Segons dades que es van publicar immediatament després de les eleccions, el 50% dels policies van votar a Alba Daurada.
L’actuació d’aquests grups feixistes assoleix cada cop una gravetat major. Se senten tan impunes que les agressions han arribat a afectar als mateixos diputats de Syriza, com per exemple a Dimitris Stratulis, que va ser agredit en el mes de desembre per tres membres d’Alba Daurada en el descans d’un partit de futbol, al crit de “et matarem”. El 4 de gener es va organitzar un atac per part de militants d’AD a un barri de gitanos en què va participar un diputat de la ultradreta, que ja havia protagonitzat altres atacs a immigrants i que manté el seu escó amb total impunitat. El 17 de gener, dos dels seus simpatitzants van assassinar a un jove pakistanès. Un portaveu de la comunitat pakistanesa ha denunciat repetidament que si recorres a la policia davant les agressions constants d’AD “et detenen per no tenir els papers en regla”. També va assenyalar que “si un empresari vol fer-te xantatge, amenaça amb cridar a Alba Daurada”.
La lluita contra les bandes feixistes d’AD no es pot deixar en mans de la legalitat burgesa. Com va passar als anys trenta, l’Estat capitalista protegeix, finança i arma a aquestes organitzacions. La classe obrera, els seus sindicats i els seus partits, són els que han d’encapçalar el combat contra aquests elements, a través de comitès d’autodefensa que s’han de crear a les fàbriques i als barris.
Onada d’”atemptats” i criminalització de l’esquerra
La ultradreta se sent completament emparada no només per la policia sinó per la dreta “democràtica” en el govern, que està incorporant com un dels eixos centrals del seu discurs la criminalització de Syriza i KKE. La bastimentada d’aquest discurs és la vinculació de l’esquerra amb la violència terrorista, la inestabilitat i el caos. Així va passar després d’una sospitosa cadena d’atemptats contra periodistes, polítics i institucions a mitjans de gener, que incloïa una amenaça de bomba en el Tribunal Suprem i un suposat atemptat contra el primer ministre Samaràs, al despatx del qual es van trobar virolles de bales disparades per un kalàixnikov. Just en aquests dies, amb la violència en el centre del debat polític, el Parlament aprovava 21 lleis per decret, sense cap debat ni publicitat.
Aquesta onada d’”atemptats” té tot l’aspecte de ser una maniobra organitzada per sectors del mateix aparell de l’Estat amb l’objectiu de crear un clima de tensió que paralitzi la protesta social (no oblidem que el govern de Samaràs en els seus vuit mesos d’existència ha hagut d’enfrontar-se ja a tres vagues generals, una de les quals de 48 hores, i molts conflictes sectorials i aturades parcials) i creï les condicions per justificar una intervenció “excepcional” de les forces repressives per posar ordre en la situació. La història està plena d’actuacions semblants, organitzades pels serveis secrets de l’Estat, amb l’excusa de “lluita contra els extremismes”, i que busquen esclafar el moviment obrer i les seves organitzacions, retallar les llibertats democràtiques, fins i tot propiciar cops d’Estat.
De fet, després dels atemptats, Nova Democràcia no va trigar ni un segon a acusar Syriza d’incentivar-los, vinculant qualsevol crítica a les mesures del govern amb la violència i el terrorisme.
Mentre s’acusa de violència a l’esquerra, la permissivitat i la connivència dels dirigents de ND amb els feixistes és pública i notòria. El ministre d’Ordre Públic va defensar com a legal que els diputats d’Alba Daurada entrin armats al parlament quan vuit d’ells ho van intentar al desembre amb l’argument de “que tenien llicència d’armes”. La dona del líder d’AD, propietària d’un prostíbul d’Atenes, famosa per les seves declaracions referint-se als immigrants com a “subhumans que han envaït la pàtria contaminant-la de malalties”, acaba de ser col·locada al Consell d’Europa gràcies a l’abstenció de Nova Democràcia. L’enterrament recent de Nikolaos Dertilís, penúltim supervivent de la Junta Militar i responsable directe de la mort d’un estudiant el 1973, va esdevenir un acte de reivindicació de la dictadura en què van participar vuit diputats d’AD; Nova Democràcia va ser l’únic partit que no va condemnar aquesta apologia d’una dictadura que va perseguir, torturar i assassinar a milers d’activistes i treballadors grecs.
El clima repressiu que el govern està impulsant afecta també a la llibertat d’expressió. A l’octubre va tenir ressò internacionalment el cas del periodista grec Vaxevanis, que va estar a punt d’anar a la presó per fer pública la coneguda com a “llista Lagarde”, en la qual apareixien els noms i cognoms de 2.000 milionaris grecs que van evadir el seu capital a Suïssa. Un altre cop a la llibertat d’expressió es va produir també aquest mes, quan dos presentadors de la televisió pública van ser acomiadats després de fer-se ressò del cas citat de tortures policials publicat per The Guardian. S’ha de destacar la reacció de la plantilla, que va secundar una vaga de 24 hores exigint la readmissió dels seus companys.
Vagues al Metro d’Atenes i a la Marina Mercant. De la repressió brutal a la convocatòria de vaga general
Tota aquesta ofensiva antidemocràtica té com a objectiu principal el moviment obrer i els seus sectors més avançats. Hi ha una campanya sistemàtica, impulsada des del govern i de la que es fan ressò tots els mitjans afins, que consisteix en repetir un cop i un altre que “el pitjor dels ajustos ja ha passat”, que s’està “a punt de sortir de la crisi” i que l’únic que posa en perill aquesta perspectiva, del tot infundada, són les vagues i manifestacions de protesta de la classe treballadora i els plantejaments de l’esquerra, predisposant als sectors més endarrerits i passius de la societat contra la lluita i associant-la al caos, la violència i la inestabilitat. Aquesta campanya política ha estat acompanyada de mesures pròpies d’una dictadura, com ha posat de relleu la militarització per posar fi a les vagues del Metro d’Atenes i de la Marina Mercant, a finals de gener i principis de febrer, respectivament.
La vaga de Metro d’Atenes va començar el 17 de gener, amb caràcter indefinit i sense serveis mínims. La seva reivindicació fonamental era oposar-se a una reducció salarial d’entre el 25% i el 50%, preservant el dret a un conveni col·lectiu propi. Malgrat els atacs continus del Govern i dels mitjans de comunicació, el suport social a la vaga va ser molt gran. Tot l’engranatge de l’Estat va començar a funcionar per criminalitzar, aïllar i donar un cop exemplar a aquests treballadors. Així, un tribunal va dictaminar que la vaga era il·legal, autoritzant el Govern a recórrer a la Llei de Mobilització Civil de 1974, una mesura d’excepció que contempla penes de presó d’entre tres mesos i cinc anys per a qui desobeeixi la prohibició de la vaga. La implicació directa de Samaràs revela clarament el temor que la lluita de Metro esdevingués el detonant d’un moviment vaguístic que s’estengués a més sectors, impulsat per baix i amb un alt grau de radicalització que acabés paralitzant completament el país i fins i tot fes caure el govern. Samaràs va dir: “El poble grec ha fet grans sacrificis i no puc permetre cap excepció”. Efectivament, si el govern hagués fet una concessió en aquesta lluita el dic de contenció s’hagués trencat. Així, a la matinada del 25 de gener, centenars d’antiavalots van assaltar la cotxera ocupada i van posar fi a la vaga.
En canvi, malgrat la repressió, la perspectiva d’una nova onada vaguística contra el govern no està en descartada en absolut. Els treballadors d’autobusos i ferrocarrils, en una actitud desafiant, van continuar en vaga fins el 29 de gener. L’acció despòtica del govern va incrementar les simpaties cap als treballadors del Metro, repetint-se vagues de solidaritat en altres sectors, com la dels treballadors de la companyia estatal d’electricitat, que van convocar immediatament una vaga de 24 hores. Els dies 31 de gener i 1 de febrer van declarar més vagues, de 24 hores, entre els metges i infermers dels hospitals estatals; de 48 hores els treballadors de la marina mercant; i ADEDY, principal sindicat del sector públic, va convocar una aturada parcial de 4 hores. El 5 de febrer, després de sis dies consecutius de vaga dels treballadors de la Marina Mercant, i després de decidir continuar endavant amb aquesta, el Govern, de nou, va recórrer a la militarització. En resposta, la Confederació Panhel·lènica de Marins (PNO) va bloquejar els tres ports de l’Àtica (la regió d’Atenes), incloent-hi el Port de El Pireu, on uns 1.500 treballadors es van concentrar, i GSEE i ADEDY es van veure obligats a convocar d’immediat una vaga de 24 hores a la regió de l’Àtica per al dimecres 6 de febrer.
La lluita de classes a Grècia ha arribat a un punt crític. El recurs a mesures repressives tan greus per part del govern no és un símptoma de la seva fortalesa. Al contrari, indica una extrema debilitat i desesperació enfront de la persistència i la tenacitat del moviment obrer. La militarització de les vagues ha radicalitzat encara més als treballadors. La fuetada de la contrarevolució ha animat a la revolució i és en aquest context en què, finalment, les centrals sindicals GSEE i ADEDY han anunciat la convocatòria de vaga general per al 20 de febrer. Una vaga contra un govern que es troba suspès en l’aire, que és vist com una simple terminal dels dictats del capital financer i és més odiat que mai per la població, degut, justament, a l’ús de la repressió contra els treballadors.
Un programa revolucionari. Els treballadors han de prendre el poder
En les circumstàncies històriques actuals del capitalisme mundial, les bases per a una democràcia burgesa estable s’estan desfent, sobre tot en els esglaons dèbils del sistema. És evident que les tendències bonapartistes s’estan reforçant en el si de la classe dominant grega, tot i que una altra cosa és que juguin, a curt termini, la carta d’una dictadura. Si ho fessin, podrien precipitar la revolució a Grècia i fins i tot radicalitzar encara més la protesta social a tot el sud d’Europa, creant les condicions d’una situació prerevolucionària. El moviment obrer grec està molt actiu i alerta i no ha dit la seva última paraula. La correlació de forces és clarament favorable a la classe obrera, per l’ambient general de lluita i el profund descrèdit de les institucions burgeses i del sistema capitalista. Això no vol dir que les tendències repressives de l’Estat, combinat amb les agressions de les bandes feixistes, no siguin una advertència seriosa, ni que aquesta situació favorable per a la revolució duri indefinidament.
El nivell brutal de destrucció de les forces productives i d’empobriment de la població a què ha portat la crisi capitalista al poble grec no ha tocat fons i amenaça amb dur la societat a una situació de verdadera barbàrie. La dinàmica infernal de retallades i aprofundiment de la crisi està molt lluny d’haver aturat. Des que es va firmar el memoràndum per al primer rescat el 2010, l’economia ha disminuït un 20% -i segons càlculs del govern ho farà un 4% més durant el 2013-, l’índex d’atur s’ha duplicat, afectant ja al 27% de la població activa (deu punts més segons fonts no oficials) i al 56,6% entre els menors de 25 anys.
El 2011 el 21,4% de la població es trobava per sota del llindar de pobresa, sobrevivint amb menys de 500 euros al mes i el 28,4% no podia cobrir les seves necessitats bàsiques (menjar, vivenda, calefacció...). Els ingressos disponibles de les famílies ha caigut un 10,6% i el salari mitjà al sector públic s’ha reduït un 20%. En canvi, el 2012 el preu del gasoil per a calefacció havia pujat més del 40% respecte el 2011, i el govern ha retirat el subsidi per a la seva compra a 50.000 persones que l’havien demanat. També el 2012 més de 60.000 empreses van tancar, tots els dies 2.800 persones perden la seva ocupació i tots els mesos es talla la llum a 30.000 llars i negocis per impagament. Més de 500.000 nens passen gana i una de cada tres famílies pensa en emigrar. Mentre la taca de la misèria i la descomposició social s’estenen, l’evasió d’impostos per part dels rics arriba anualment a 28.000 milions d’euros i d’altres milers de milions surten del país.
La qüestió central en aquest moment és la necessitat que els partits de l’esquerra, el KKE i, especialment, Syriza, formació en la que en l’últim any han confluït gran part de les expectatives de transformació de la societat, defensin una alternativa clarament socialista, portin a terme un front únic i organitzin a les masses de la classe obrera per derrocar el capitalisme, fent-se amb el control directe de les palanques de poder polític i econòmic. El que està en joc a Grècia és la lluita per qui controla aquesta societat, els capitalistes o els treballadors. Com vam assenyalar a la declaració de la Corrent Marxista Revolucionària de març de 2012: “al poder de la burgesia hem d’oposar el poder dels treballadors: impulsar la formació de comitès revolucionaris a totes les empreses, indústries, escoles, universitats i barris. Comitès basats en les assemblees, els membres dels quals ha de ser elegits democràticament pels treballadors i la joventut per dur a terme els treballs de la revolució socialista: el control obrer de la producció, i de la vida social; l’organització d’una vaga general indefinida i amb ocupacions per prendre el control dels centres de poder econòmic i polític; l’establiment d’un Parlament Revolucionari integrat pels delegats de tots aquests comitès per adoptar les mesures descrites anteriorment; l’organització de l’autodefensa de la classe obrera, a cada fàbrica, a cada sindicat, a cada centre d’estudi, a cada barri; una crida fraternal als soldats i fins i tot als membres dels sindicats de la policia a servir el poble, establint comitès revolucionaris i plens drets democràtics en el seu si; i l’extensió d’aquest pla d’acció al conjunt de la classe obrera europea: sota la UE dels capitalistes i els banquers no hi ha sortida, però sota una Grècia fora de la UE però capitalista tampoc. És necessari alçar la bandera de l’internacionalisme proletari que porta inscrita la consigna dels Estats Socialistes d’Europa”.
