Les eleccions al Regne Unit suposen la fi d'un cicle polític de malson. El partit tory pateix una derrota devastadora: aconsegueix tan sols 121 diputats i 6,8 milions de vots. Això significa un retrocés de 244 escons i un 51,5% menys que el 2019, quan van obtenir 13,9 milions de paperetes. Una catàstrofe històrica.
El fastig amb les retallades socials salvatges, l'empobriment, la corrupció institucional, les polítiques reaccionàries, bel·licistes i racistes s'ha traduït en un triomf contundent del Partit Laborista dirigit per Keir Starmer, que aconsegueix 9,6 milions de vots i 412 diputats, un increment de 210 escons respecte al 2019. No obstant això, Starmer no aconsegueix superar en vots els 10.2 milions que va aconseguir Jeremy Corbyn el 2019.
El fet que Starmer, un provat líder de l'ala de dretes en què confia la gran banca i la patronal, enemic declarat de Corbyn a qui va expulsar del partit, otanista i proimperialista convençut, hagi obtingut aquesta còmoda majoria, no vol dir que compta amb un xec en blanc. Ni molt menys. Totes les enquestes i sondejos ho assenyalen, i gairebé la meitat dels que han votat laborisme ho han fet amb una pinça al nas, sense confiar en el seu programa, però com la forma més immediata de fer fora aquesta casta de dretans corruptes i classistes que han arrasat els drets socials.
Pel que fa a la dreta han estat altres formacions les beneficiades de la caiguda dels tories. Els Liberal Demòcrates amb 71 escons, 61 més que el 2019, aconsegueixen 3,5 milions de vots, el 12,2%. Però és sobretot la formació reaccionària i nacionalista de Reform UK, encapçalada per Nigel Farage, la que es cruspeix un tros més gran dels vots conservadors: 4,1 milions, una xifra que tan sols es tradueix en 5 escons pel sistema de circumscripció electoral britànic, però que en percentatge total suposa el 14,3%. (1)
Una altra derrota sonada l'ha suportat el Partit Nacionalista Escocès (SNP) la representació parlamentària del qual queda polvoritzada: passa de 48 a 9 escons i d'1,2 milions a 685.000, una caiguda del 44,8%.
Una lectura marxista dels resultats
Les eleccions van ser convocades en un moment en què el Regne Unit es troba en una crisi sense precedents des dels anys setanta del segle passat, amb una economia estancada i el nivell de vida desplomant-se, i després d'una onada de vagues obreres el 2022/23 que van posar contra les cordes els Governs tories.
En menys de dos anys van passar pel 10 de Downing Street quatre primers ministres, confirmant també que la forma reaccionària i dretana en què es va dirigir el Brexit ha estat un complet fiasco i un complet atzucac per a les masses de la classe obrera britànica.
Al sisè país amb més riquesa del globus, un de cada tres nens viu en pobresa relativa i una de cada sis famílies treballadores en la indigència. Més del 7% de la població del Regne Unit travessa una situació de "pobresa alimentària". Mentrestant, l'NHS (sistema nacional de salut) arrossega una crisi perpètua que mai acaba per les retallades sagnants i les privatitzacions. Però igual passa amb l'educació pública o l'habitatge, que s'ha tornat un dret inaccessible per a milions de britànics.
L'estela de les privatitzacions i l'austeritat iniciada amb Margaret Thatcher ha estat continuada pels diferents Governs laboristes i conservadors que s'han succeït. Podríem estendre'ns en aquestes dades aclaparadores, que posen damunt la taula el retrocés social causat per l'austeritat.
Les retallades al dret a vaga i les polítiques racistes dels successius Governs conservadors van desfer una important resposta del moviment obrer a finals del 2022 i els primers mesos del 2023. Les vagues massives en importants sectors públics com els ferrocarrils, la sanitat o l'ensenyament van dur als carrers centenars de milers de persones, despertant una gran simpatia cap a la idea d'una vaga general per tombar els tories. Fruit d'aquesta radicalització van sorgir oportunitats per agrupar l'esquerra més combativa. Tanmateix, l'aliança entre la direcció burocràtica de les TUC i Starmer va aconseguir paralitzar la lluita en els moments decisius, i va actuar com un dic de contenció per evitar el que s'estava posant damunt la taula a la pràctica: l'organització d'una vaga general. (2)
Però el descontentament social continua sent profund i generalitzat, i ha buscat les lleres per expressar-se superant els límits que la burocràcia sindical i la dreta del Labour imposa. El fet que tant Rishi Sunak com Keir Starmer hagin tancat files amb el règim sionista de Netanyahu no ha impedit el desenvolupament d'un moviment de masses contra el genocidi a Gaza que ha convocat milions de persones en manifestacions massives.
El resultat és clar. Els milions de vots obtinguts per Starmer són més un reflex de l'odi cap al govern conservador després de 14 anys d'austeritat que un suport entusiasta a la política laborista. També cal ressenyar que les candidatures vistes com a l'esquerra del laborisme, tant independents com la dels Verds, guanyen 1,5 milions de vots més que el 2019, aconseguint gairebé 3 milions en total. Dels diputats independents elegits, que inclou també Jeremy Corbyn que escombra en la seva circumscripció el representant laborista oficial, cinc d'ells han guanyat davant candidats laboristes posicionant-se a favor del poble palestí i contra el sionisme de Starmer, i dos dels quatre diputats verds van centrar la seva campanya en el rebuig al genocidi a Palestina.
Tots aquests fets assenyalen l'extrema polarització que s'ha assolit i la tempestuosa lluita de classes que s'aproxima al bressol del parlamentarisme burgès.
La dreta laborista és més del mateix
El paper de Starmer com a garant de la pau social no és cap casualitat. Recolzat en la forta burocràcia sindical en un període de tensió imperialista, crisi de sobreproducció, polarització i descrèdit cap als conservadors, Starmer s'ha esforçat conscientment per guanyar-se el suport sòlid de la burgesia britànica i segellar un matrimoni durador.
D'una manera gens improvisada, Jim Ratcliffe, l'home més ric del país, donava el seu recolzament a Starmer a Bloomberg. Fins i tot el diari ultraconservador The Sun del magnat Rupert Murdoch es va adherir a la seva campanya. Això demostra la simpatia de l'oligarquia financera de la City londinenca a un Govern laborista que reconduís el vaixell després del desastre tory. Una alternativa molt més fiable i menys explosiva que apostar per l'histriònic Farage.
Aquest gir dretà va ser precedit per una intensa purga dins del partit laborista per aïllar tot el que feia mínim tuf a esquerres: més de 1.000 afiliats, des de Corbyn fins al mític director de cinema Ken Loach, van ser expulsats incloent la suspensió d'agrupacions laboristes senceres.
La caça de bruixes va ser el pas necessari per aprovar un programa capitalista agressiu: proposta de més retallades, desviament de fons públics a grans empreses, més retrocessos en els drets vaguístics, suport incondicional a Netanyahu i el genocidi sionista, i una agressiva política militarista. Els laboristes aposten per un govern que doni concessions mínimes mentre aplica el programa pactat amb la burgesia. D'aquesta manera la direcció dels sindicats podrà imposar la pau social i el govern garantir els beneficis capitalistes. (3)
Aquest gir no ha sembrat més que escepticisme entre les bases laboristes i sindicals i el jovent. Els reduïts rallies de Starmer han contrastat amb els mítings multitudinaris de Corbyn en el seu període com a dirigent laborista. Enmig del millor escenari possible per la decadència repugnant del partit tory, de descontentament social i polarització, els laboristes no han incrementat la seva base electoral.
També és destacable en aquesta anàlisi, perquè respon als mateixos símptomes, que les polítiques de retallades i austeritat aplicades per l'SNP a Escòcia i els escàndols de corrupció que van derivar en la dimissió de Nicola Sturgeon com a primera ministra han passat una gran factura al partit. A diferència de la resta del país, a Escòcia el laborisme registra una important pujada de vots. Els de Starmer passen d'1 a 37 diputats mentre que l'SNP en perd 39.
A Irlanda del Nord el Sinn Fein guanya les eleccions i es fa amb 7 diputats dels 18 que s'elegien, mentre els unionistes retrocedeixen en conjunt. Una dada molt significativa del gir a l'esquerra entre amplis sectors a Irlanda.
Aixecar una alternativa d'esquerra basada en la lluita de masses
Les 459 candidatures independents que s'han presentat a aquestes eleccions, la majoria a l'esquerra del laborisme, representen una xifra rècord. Agrupant activistes i joves que es mobilitzen contra el genocidi a Gaza i la complicitat tory i laborista, la majoria d'aquestes candidatures ha guanyat un significatiu suport social, destacant la seva atracció cap a votants musulmans. El mateix Starmer va perdre gairebé el 20% dels seus vots en favor de l'activista propalestina Andrew Feinsten. De fet, estem davant la major xifra de diputats a l'esquerra del laborisme presents al Parlament des de la postguerra. (5)
Aquest procés reflecteix un salt en la consciència. Com hem assenyalat ja, l'escepticisme cap al parlamentarisme està creixent entre milions de treballadors i joves, com assenyala una abstenció que creix set punts. Però els sectors més avançats, que han participat en les vagues obreres, en les mobilitzacions massives en defensa del sistema nacional de salut, en les multitudinàries manifestacions propalestines... també han fet un pas endavant expressant-se a través de les candidatures independents o amb un vot crític, molt crític, al laborisme en zones com el Red Wall, bastió laborista on els tories van guanyar el 2019.
La foto d'aquestes eleccions mostra un procés viu amb moltes contradiccions, on la dreta continua tenint suports molt estables entre amplis sectors de la classe mitjana que es lucren de l'especulació immobiliària i de l'explotació de la mà d'obra immigrant, però en què una alternativa d'esquerres decidida i revolucionària pot fer grans passos.
Per aconseguir-ho cal fer una caracterització clara de l'aparell laborista i de la burocràcia sindical, confrontant obertament amb el que és la millor i més valuosa corretja de transmissió de la burgesia dins del moviment obrer, però marcant distàncies amb les bandades oportunistes i ultraesquerres de les sectes que proclamen la imminent revolució socialista a la Gran Bretanya, i que en aquests comicis han rebut una resposta contundent als seus deliris.
La tasca dels comunistes revolucionaris és agrupar els activistes i militants més combatius, que no confien en Starmer, que són plenament conscients que actuarà com un agent de la burgesia i l'oligarquia financera, i posar-se al capdavant de la lluita als carrers, a les fàbriques, als sindicats, en els moviments contra el genocidi sionista a Gaza i de solidaritat internacionalista.
Aixecar enèrgicament la bandera d'un programa socialista, basat en la nacionalització de la banca i els grans monopolis, en el rescat a l'NHS, en la derogació de totes les lleis antisindicals i racistes, en la posada en marxa de plans d'emergència per resoldre el problema d'habitatge, contra la pobresa, per l'increment dràstic dels salaris... i fer una feina consistent, no agitació bufonesca, per ampliar la força organitzada dels que combatem pel socialisme en tots els àmbits, en els sindicats, a les universitats, als barris i les organitzacions socials.
Aquest és l'únic camí per respondre als desafiaments d'aquesta nova fase de la lluita de classes.
Notes:
(1) El sistema electoral de Regne Unit atorga un únic escó al candidat més votat en un districte. Això genera desajustos entre el nombre de diputats d'un partit i el percentatge de vot total que rep.
(2) Crònica del moviment vaguístic, que vam publicar des d'Esquerra Revolucionària el gener de 2023
(3) Balanç electoral d'ER després de les eleccions de 2019. Anàlisi sobre la derrota de Corbyn. La dreta del partit el va suspendre de militància l'octubre del 2020
(4) Manifest del Partit Laborista per a aquestes eleccions:
1. "Cap compromís polític a l’encalç de les missions del Partit Laborista importa llevat que defensem el primer deure de qualsevol govern: mantenir la seguretat del país. La pau i la seguretat es guanyen amb esforç i requereixen una vigilància constant"
2. "(...) els fonaments d'un bon govern: seguretat nacional, fronteres segures i estabilitat econòmica, però també exigeix una associació duradora amb les empreses per generar el creixement econòmic que necessitem. Cal centrar-se més en l'estratègia a llarg termini, no en les distraccions de curt termini que poden animar Westminster, i exigeix un rebuig final i total de la idea tòxica que el creixement econòmic és un regal d'uns pocs a molts." My plan for change
(5) La victòria de Galloway a Rochdale noqueja els laboristes i aterroritza els conservadors
