El passat 5 d'abril Pedro Sánchez visitava la feixista Giorgia Meloni, actual primera ministra italiana, com a part de la seva gira preparatòria de la presidència que ostentarà l'Estat espanyol al Consell de la UE i que començarà al juliol.
Una visita tan suau i amistosa, tan de bon rotllo, que ha provocat una gran nàusea a tots els activistes de l'esquerra que no oblidem els crims del franquisme i les polítiques de la ultradreta que patim a molts territoris, com Madrid, Andalusia o Castella i Lleó.
Quina hipocresia la de Pedro Sánchez a Roma. I quin contrast més cínic amb les seves declaracions els últims mesos sobre la urgència de frenar la ultradreta i la seva entrada a les institucions.
Tal era la sintonia entre tots dos mandataris, com els anomenen els mitjans del sistema, que durant la reunió Pedro Sánchez va assenyalar: “estimada Giorgia, trobaràs un Govern espanyol que vol tenir les millors relacions amb el Govern italià. Estic encantat d’estar aquí”. Sense comentaris.
Pedro Sánchez i els seus assessors s'han cuidat molt de denunciar la política reaccionària de Meloni, la seva agressiva agenda homòfoba, o les mesures criminals respecte als refugiats i els immigrants. Ni tan sols han tingut en compte la tragèdia que a finals de febrer es produïa a la costa de Calàbria amb el naufragi d'una barcassa que ja ha deixat més de 90 morts i desenes de desapareguts. Una massacre que molt possiblement es podria haver evitat, si les autoritats italianes haguessin anat al rescat només conèixer la situació d'aquesta embarcació.
A l'ofensiva contra la immigració
Pedro Sánchez vol passar a la història per defensar els drets socials. Però només és una façana, xerrameca i teatre. Quan té l'oportunitat de parlar clar calla blanquejant aquests feixistes sense cap pudor.
O potser li ha agafat per sorpresa que només uns dies després de la seva visita el Govern italià hagi declarat l'estat d'emergència a tot el territori nacional per frenar l'arribada de migrants? Per suposat que no.
Per justificar aquesta barbaritat racista la ultradreta italiana, igual que els seus homòlegs en altres països, ha intentat vendre una vegada i una altra el discurs de la invasió i d'una arribada massiva insostenible que posa en perill la societat i cultura italiana i europea. Però més enllà de la propaganda feixista que, en aquest context de crisi salvatge del sistema capitalista pretén enfrontar i dividir la classe treballadora nativa i estrangera, les dades són força concretes.
Segons un ampli article publicat a El Salto “el nombre de persones estrangeres a Itàlia és més o menys constant –al voltant dels cinc milions de persones– des de fa 10 anys, fins i tot en els períodes de més desembarcament de migrants”. El Govern italià defensa que aquesta mesura és necessària per fer front a l'arribada d'unes 30.000 persones des de començament del 2023. Però aquestes xifres són completament ridícules. En realitat Meloni propulsa el racisme institucional per mantenir la seva base social de suport, i desviar l'atenció a les crítiques creixents que s'aixequen contra el seu Govern.
En realitat hi ha recursos materials de sobres per acollir a Itàlia, a l’Estat espanyol i al conjunt de la Unió Europea, a totes les víctimes de les guerres imperialistes, de l'espoliació i la fam que genera el sistema capitalista en desenes de països oprimits i saquejats. Però sota la lògica d'aquest sistema els refugiats tenen dret a ser-ho només si provenen d'Ucraïna i poden ser emprats com a material de propaganda a la guerra que l'OTAN lliura contra Rússia. Per a la resta, per a centenars de milers d'homes, dones i nens, el destí són els camps de concentració a Grècia o Turquia, com feien els nazis amb els jueus, els vaixells flotants que són presons com a Gran Bretanya, o la mort a les tanques, com va passar a Melilla sota la gestió del ministre d'Interior Marlaska.
Meloni parla obertament i duu a terme sense embuts la política racista que la UE ha beneït. Ella no s'amaga en discursos rimbombants a favor dels drets humans com fa la socialdemocràcia. De fet, se’n en riu d'una socialdemocràcia que està fent el mateix, però esgrimeix una hipocresia menyspreable per enganyar l'opinió pública.
Meloni ja va aprovar al desembre un decret que limita significativament les operacions de rescat a la Mediterrània per part de les diverses ONG, assignant-los ports de desembarcament llunyans respecte al punt del rescat i prohibint els anomenats “rescats múltiples”. D'altra banda, el “decret Cutro”, aprovat pel seu Govern després del naufragi a Calàbria, va introduir penes més severes per als anomenats “pateristes”, però cap per impedir la mort de centenars de migrants a la Mediterrània. Aquestes mesures han dificultat encara més els rescats per part de les ONG i han fet encara més durs els viatges a través de la ruta del Mediterrani central, però no han provocat cap sanció per part de la UE, ni cap crítica de Pedro Sánchez durant la seva melosa visita a Roma.
El Govern italià decideix ara l'estat d'emergència perquè permet pressionar Brussel·les i exigir noves ajudes econòmiques si vol que Itàlia serveixi de mur de contenció per a l'entrada a Europa de migrants. De fet, la declaració d'emergència reservarà cinc milions d'euros provinents del Fons d'Emergències Nacionals per impulsar batudes massives i detencions, juntament amb l'ampliació dels CPR existents (Centres de Permanència per a la Repatriació, homòlegs als CIE espanyols) i en facilitarà la repatriació i expulsió de migrants. Però també dota l'executiu de poders extraordinaris que permeten derogar normes de l'ordenament vigent, fet que suposa un avenç en les polítiques repressives i bonapartistes.
La socialdemocràcia aplana el camí a l'extrema dreta
La política de l'extrema dreta en matèria d'immigració no sorprèn ningú, el que és vergonyós és que Pedro Sánchez parli de combatre la ultradreta mentre avala les seves polítiques, i fins i tot les imita moltes vegades. Ho va fer recolzant l'actuació criminal del Govern del Marroc i dels policies espanyols a la tanca de Melilla l'estiu del 2022, o com quan el 2019 va mantenir retingut l'Open Arms al port de Barcelona i li va impedir sortir a fer operacions de rescat.
Al fòrum de Davos Pedro Sánchez deia el següent referint-se a Vox i a les organitzacions ultradretanes a Europa: “Hem d'impedir que aquestes forces polítiques arribin a les institucions i destrueixin la UE des de dins. L’amenaça és molt real. Especialment als països on aquestes forces d'ultradreta tenen el suport dels grans partits conservadors, que els hi estan obrint les portes dels Governs”. Però aquestes paraules es converteixen en paper mullat quan les polítiques del PSOE no es diferencien en aspectes centrals de les de la dreta i fins i tot de la reacció més crua.
Pedro Sánchez plantejava en aquest fòrum: “També lluitem contra la por, la desconfiança, l'egoisme, la xenofòbia i el desastre ambiental”, però per lluitar contra tot això calen polítiques concretes que expropiïn els grans monopolis i la banca, i posin a disposició de la classe treballadora, de la majoria de la població, tots els recursos necessaris per garantir una vida digna.
No es pot combatre la ultradreta defensant el sistema que engendra les condicions materials per a la seva aparició. Aquesta és la lliçó que la vergonyosa actuació de Sánchez davant de Meloni ens ha deixat clar.
