Onzena jornada de vaga general contra la reforma de les pensions
L'onzena jornada de vaga general convocada el 6 d'abril contra la reforma de les pensions va tornar a ser un èxit rotund. Milions de manifestants van participar a les més de 370 manifestacions organitzades per tot el país, expressant la seva ràbia i la seva fúria davant la negativa del president Macron a retirar una reforma rebutjada frontalment per la immensa majoria dels ciutadans.
De nou, com és habitual des de la vaga general del 23 de març, el govern va llançar a les seves forces repressives contra els manifestants i els va donar via lliure per cometre tota mena de brutalitats. Com era previsible, l'antidemocràtica aprovació per decret, del 16 de març passat, de la reforma de les pensions, davant la por de Macron de veure-la rebutjada a l'Assemblea Nacional, ha donat pas a la repressió més salvatge. Una lliçó pràctica de la veritable naturalesa de l'Estat burgès en un dels suposats bressols de la democràcia representativa.
Desesperació i impotència del govern Macron
Durant la vigília de la vaga la primera ministra Elisabeth Borne va mantenir una reunió amb els dirigents dels principals sindicats, en un intent d'aturar la mobilització. La cimera, que no va durar ni una hora, es va saldar amb un rotund fracàs per a Macron. Ni tan sols els sindicats més pactistes i dretans, com la CFDT, es van atrevir a esbossar un mínim acostament al govern. La determinació de Macron a no fer un pas enrere en aquest atac està empenyent la burocràcia sindical a continuar endavant amb unes mobilitzacions que, des de fa diverses setmanes, ja no depenen exclusivament de la seva voluntat.
Les vagues indefinides més importants –entre d'altres, les refineries, els recollidors d'escombraries, el transport, l'educació– han estat convocades per la pressió dels treballadors i treballadores sobre les seccions sindicals d'empresa sense que les direccions centrals dels sindicats hagin jugat cap paper en reforçar-les o estendre-les. Tampoc les centenars de manifestacions nocturnes que s'han estès per tota França han estat iniciativa de la burocràcia sindical, sinó que han sorgit com a expressió espontània de la indignació davant de la repressió i l'autoritarisme del president Macron.
Ara els ulls del govern i dels dirigents sindicals estan posats a la reunió del Consell Constitucional francès del proper 14 d'abril, que decidirà sobre la constitucionalitat de la reforma i, en cas que l'accepti, sobre la possibilitat de convocar un referèndum ciutadà que l'aprovi o la rebutgi. De moment, els sindicats han convocat una nova vaga general per al dia 13 i animen a continuar les accions de protesta el mateix dia 14. Aquesta convocatòria és, sens dubte, positiva, però clarament insuficient per doblegar Macron. Arribats a aquest punt no es pot mantenir il·lusions en les institucions de l'Estat burgès ni condicionar la mobilització a les decisions que pugui o no adoptar el Consell Constitucional.
L'experiència de la Reforma Laboral promoguda pel socialista Hollande el 2016 i aprovada també per decret no s'ha oblidat. En aquella ocasió els dirigents sindicals van desactivar les protestes amb l'excusa que la batalla s'hauria de donar a les instàncies judicials. El resultat va ser que la Reforma Laboral va entrar finalment en vigor aprofitant l'ambient de pau social imposat gràcies a la passivitat de les direccions sindicals i al seu paper desmobilitzador.
La negativa de Macron a retirar, o almenys modificar, la reforma de les pensions no és caprici. França, igual que la resta del món capitalista torna a trobar-se als inicis d'una nova crisi financera que, com acabem de veure en els casos de l'SVB o de Credit Suisse, requerirà que l'estat injecti quantitats ingents de diners públics a el sistema financer, fins i tot en volums més grans que en la crisi del 2008. Per compensar aquestes entregues de diners als capitalistes seran necessàries noves retallades i noves mesures d'austeritat que, inevitablement tornaran a aixecar una onada d'indignació entre la classe treballadora.
Macron i la burgesia francesa es preparen per a aquest escenari i per això no es poden permetre fer concessions que reforcin el moviment de la classe obrera i el jovent i multipliquin la seva confiança en les seves pròpies forces. Un exemple a més que s’estendria per tota Europa. La batalla va molt més enllà de les pensions i el moviment desafia ja no només la institucionalitat de l'estat burgès sinó els propis fonaments de l'ordre capitalista.
És el moment de donar el cop decisiu a la presidència de Macron, estenent les vagues per desembocar a una vaga general indefinida fins que el president caigui. L'organització d'aquestes vagues s'ha de recolzar en la constitució de comitès d'acció a totes les empreses i centres educatius que organitzin totes les tasques de la vaga i dirigeixin l'ocupació de llocs de treball i estudi, posant-los sota el control de la classe treballadora i el jovent.
El congrés de la CGT reflecteix l'ambient crític amb les direccions sindicals
Paral·lelament a aquests esdeveniments, el congrés recent de la CGT ha posat de manifest que entre les bases impera un ambient molt crític amb la direcció. Els dirigents sindicals no gosen fer els passos necessaris per culminar la lluita i fins i tot fan alguns passos enrere, com ha passat amb la vaga indefinida de recollidors d'escombraries de París, desconvocada per la CGT amb l'argument que “ja no queden vaguistes”. El rebuig de les bases ha estat tan fort que el sindicat ha hagut de tornar a convocar una vaga indefinida en aquest sector a partir del 13 d'abril.
La realitat és que les nombroses vagues, indefinides o parcials, de les darreres setmanes han estat el resultat de la pressió dels sindicalistes de base. Ells han estat qui han mantingut la lluita viva els dies sense convocatòria oficial de vaga i qui han creat l'ambient de lluita que ha posat Macron contra les cordes.
El resultat d'aquest aixecament des de sota ha estat que per primera vegada a la història de la CGT l'informe d'activitat de la direcció sortint ha estat rebutjat pel plenari dels delegats. Les crítiques a la manca de decisió i fermesa de Philippe Martinez i la resta de dirigents han estat molt dures i els delegats han rebutjat la suposada feblesa de la “correlació de forces” que la direcció esgrimeix com a justificació a les seves vacil·lacions. Aquesta feblesa es deuria, segons la direcció sortint, a factors com la divisió sindical, la “marginalització” del sindicalisme i fins i tot a les accions de protesta de seccions sindicals d'empresa davant de la conducta antidemocràtica dels dirigents. Totes aquestes males excuses van ser rebutjades pels delegats que van exigir clarament un canvi de rumb a la CGT.
Tot i aquest ambient crític, però, el resultat del congrés no va estar a l'alçada de les exigències dels delegats. Tot i que la candidata avalada per Martinez va ser majoritàriament rebutjada, en l'elecció de la nova direcció, que no es vota al ple de delegats sinó que és elegida pel reduït nombre de dirigents que componen el Comitè Confederal, l'aparell de la CGT va aconseguir imposar-s'hi. L'ala esquerra del sindicat, agrupada al corrent UnitéCGT i encapçalada per Olivier Mateu i Emmanuel Lépine, va quedar fora del màxim òrgan de direcció tot i que el plenari de delegats els va donar el 36,5% dels vots.
Però aquest resultat no ha desanimat els sindicalistes d'UnitéCGT que surten del congrés enfortits i disposats a continuar la batalla. Segons les seves paraules “Unitat CGT ocuparà plenament el seu lloc en aquesta batalla d'idees. Volem una CGT a l'alçada del que està en joc!”.
Una vegada més, es comprova que la lluita de classes sacseja també les més consolidades i aparentment imbatibles burocràcies sindicals. És el moment que UnitéCGT presenti obertament al moviment el seu programa de lluita i converteixi la seva majoria real entre les bases a la majoria oficial de la CGT.
L'empenta de La França Insubmisa
La França Insubmisa, l'organització més gran de l'esquerra francesa, també ha sentit l'empenta de la lluita de masses. El seu dirigent Jean-Luc Mélenchon s'ha convertit en un referent per al moviment, animant a intensificar la mobilització als carrers i criticant la farsa de la democràcia parlamentària.
Promovent una caixa de resistència per sostenir les vagues, LFI ha posat en evidència les debilitats dels seus dirigents sindicals. Els càrrecs públics de LFI han estat a primera línia als piquets i han patit en carn pròpia la duresa de la repressió. Els seus dirigents juvenils han promogut l’ocupació d’universitats i liceus i han donat un important impuls a la mobilització del jovent.
Aquest paper d'impulsor de la lluita ha col·locat LFI al punt de mira de la repressió de l'Estat. Diversos militants dels Joves Insubmisos, inclosa Emma Fourreau, una dels seus dos dirigents estatals, han estat detinguts per la seva participació a les mobilitzacions. Al mateix Mélenchon li han obert els tribunals de París una investigació per “ultratge públic cap a persones dipositàries de l'autoritat”, en un intent clar d'intimidar-lo.
Però a més de la repressió, el pitjor atac a LFI sorgeix de les mateixes files dels NUPES (Nova Unió Popular Ecològica i Social), la coalició electoral promoguda per LFI i que agrupa també el PS i el PFC.
El Partit Socialista, malgrat pertànyer a NUPES, va promoure una candidatura pròpia en una recent elecció parcial al departament d'Ariege. En aquest departament el Consell Constitucional francès, amb arguments espuris, va cessar la diputada de NUPES vencedora a les últimes eleccions generals i va ordenar repetir la votació. El PS va presentar una candidata al marge de NUPES que, amb el suport de totes les forces de dreta, des dels macronistes fins als feixistes, va aconseguir guanyar la votació davant de la diputada de NUPES cessada, Bénédicte Taurine.
El PCF, lluny de condemnar aquesta infame traïció del PS, va aprofitar l'oportunitat per atacar Mélenchon i intentar minar la seva autoritat entre l'esquerra. En una entrevista del setmanari L’Express publicada aquesta mateixa setmana, Fabien Roussel, secretari general del Partit Comunista Francès, declarava que “La NUPES està superada. Cal agrupar molt més enllà”. I ell mateix explicava que amb aquest “més enllà” es referia a Bernard Cazeneuve, antic primer ministre socialista que va abandonar el PS en protesta per l'aliança amb LFI i va formar un partit minúscul que va reunir el sector més reaccionari del PS i que ha donat un suport obert a Macron. Sens dubte, aquesta operació, una mena de Sumar a la francesa, tindrà tot el suport mediàtic i financer que sigui necessari. La burgesia francesa no estalviarà mitjans per destruir LFI i molt més ara que han trobat al PFC un aliat disposat a dinamitar la NUPES des de dintre.
La millor defensa davant aquests atacs és que LFI doni un nou pas endavant i proposi a la classe treballadora i el jovent un programa i un pla de lluita capaç de transformar radicalment la realitat francesa. Vèncer la batalla de les pensions no és suficient. Cal acabar amb la dictadura del capital financer, que amenaça obertament el futur de la immensa majoria de la població francesa, i emprendre resoludament el camí de la transformació socialista de la societat, començant amb l'expropiació del sistema financer i els monopolis que avui, a través de Macron, governen de facto França.
La lluita de classes ha deixat enrere les propostes d'Assemblea Constituent i Sisena República que són els eixos del programa de LFI. Les propostes de reforma de l'Estat burgès i d'una regulació més gran del capitalisme per llimar les seves injustícies han quedat sobrepassades pel desenvolupament dels esdeveniments. Avui, la revolució socialista torna a estar a l'ordre del dia com a única alternativa viable a l'horitzó de pobresa, guerra i crisi ecològica i climàtica a què ens aboca el sistema capitalista. Totes les condicions estan donades perquè siguin la classe treballadora i la joventut francesa els primers en marxar per aquest camí, enviant així un senyal perquè la classe treballadora i el jovent de tot el món emprengui amb fermesa el camí que conduirà a la seva emancipació.
