Es compleixen quasi dotze mesos de la guerra a Ucraïna. Un temps suficient per entendre les tendències fonamentals d'aquest conflicte interimperialista i les seves vastes conseqüències per a la lluita de classes, l'economia i les relacions internacionals.
Aquestes són algunes de les conclusions més importants:
1.- L'imperialisme occidental no ha aconseguit els seus objectius. L'estratègia dissenyada pel Departament d'Estat nord-americà ha fracassat: Rússia no està derrotada, ni aïllada, ni les sancions econòmiques han aconseguit fer tòrcer el braç al règim de Putin. Mentre el PIB d'Ucraïna va retrocedir el 2022 un 30,4%, l'economia russa es va contreure tan sols un 2,5%, molt allunyat de la caiguda del 10% que els organismes occidentals pronosticaven el febrer de l’any passat. Fins i tot l'FMI ha millorat les previsions per a Rússia, i espera que el seu PIB pugui créixer un 0,3% el 2023.
Les dades que van sortint a la superfície en els articles periodístics més seriosos són concloents: "Entre el 24 de febrer i el 15 de desembre, la Unió Europea ha imposat 10.300 sancions a Rússia. Ja va pel desè paquet de sancions. Les sancions havien de servir perquè Rússia perdés la guerra, o, si més no, la guerra energètica. La ministra d'Exteriors alemanya, Annalena Baerbock, va dir que el seu propòsit era 'arruïnar' Rússia, i la presidenta de la Comissió, Ursula von der Leyen, va dir que el seu objectiu era 'desmantellar, pas a pas, la capacitat industrial de Rússia'. L'economia russa, però, no s’ha enfonsat. Els seus ingressos per exportació d'hidrocarburs han augmentat un 28% (...). La caixa que sosté la guerra de Moscou no ha estat pas buidada..."[1].
Un altre article publicat el passat 31 de gener a The New York Times insisteix en els punts següents: "el comerç rus sembla haver-se recuperat, en gran manera, al nivell anterior de la invasió d'Ucraïna el febrer passat (...). Per una banda, això podria deure’s al fet que a moltes nacions els ha resultat difícil abandonar Rússia. Investigacions recents han mostrat que menys del 9% de les empreses amb seu a la Unió Europea i al G-7 haurien venut una de les seves filials russes. I les firmes de transport marítim han vist un augment en l'activitat de les flotes que poden estar ajudant Rússia a exportar energia, aparentment eludint les restriccions occidentals sobre aquestes mateixes vendes (...). En general, les exportacions xineses a Rússia van batre un rècord al desembre, fet que va ajudar a compensar la forta caiguda en el comerç amb Europa. Els telèfons d'Apple i Samsung també sembla que comencen a trobar un camí de tornada a Rússia, desviats a través de països veïns amics (...). I la Xina ha augmentat les exportacions de semiconductors a Rússia, encara que les importacions totals de xips de Rússia es mantenen inferior als nivells anteriors a la guerra"[2].
2.- Tampoc el bloc dels aliats occidentals no és actualment més sòlid que fa un any. Alguns socis preferents dels EUA, com Turquia, l'Índia i l’Aràbia Saudita, han oscil·lat de manera evident cap a l'adversari. Les relacions comercials d'aquests països amb la Xina i Rússia s'han disparat exponencialment. Rússia ha continuat essent el principal país proveïdor de petroli d'Índia en desembre, amb un volum rècord d'1,25 milions de barrils diaris (bpd). Per primer cop ha superat els venedors tradicionals de cru a l’Índia, que abans eren l’Iraq i l’Aràbia Saudita, copant el 25% del total d’importacions índies, que és el tercer país consumidor i importador de cru del món[3].
Les compres xineses de petroli rus van assolir una mitjana d'1,72 milions de bpd l'any 2022, un 8% més que el 2021, superant l’Aràbia Saudita. I aquest últim país exporta el 25% del seu petroli a la Xina, una xifra que continua creixent. El en un altre moment ferm aliat dels EUA no només ha rebutjat les exigències de Biden perquè l'OPEP incrementi el preu del petroli, sinó que el passat mes de desembre, durant la visita a Riad del president xinès Xi Jinping, l’Aràbia Saudita i la Xina van acordar elevar les seves relacions fins a la categoria d'associació estratègica. I, el més important, una part substancial de l'intercanvi es farà utilitzant l’iuan, cosa que representa un pas més en la lluita contra el dòlar, que era fins ara la divisa hegemònica en el comerç internacional.
3.- La burgesia occidental, tant dels EUA com de la Unió Europea, ha estat incapaç de generar una mobilització de masses a favor de la seva agenda imperialista a Ucraïna, mentre que les que han reclamat la fi de les sancions a Rússia han guanyat un espai molt fort a Txèquia, Alemanya o Hongria. La majoria de l'opinió pública a Europa no dona suport a l'escalada per a enviar més material bèl·lic al règim de Zelenski.
4.- La falta de credibilitat del govern ucraïnès, malgrat la propaganda de guerra amb la qual els mitjans de comunicació occidentals insisteixen quotidianament, és un problema greu per als EUA i els seus aliats. La idea que l'Executiu Zelenski lluita per la democràcia i l'alliberament nacional d'Ucraïna ha estat qüestionada: els seus vincles amb organitzacions feixistes i la seva celebració del nacionalisme supremacista ucraïnès és tan evident, que els esforços per a blanquejar la seva imatge continuen sense calar en una dimensió necessària.
5.- Les conquestes territorials a Ucraïna per part de l'Exèrcit rus s'estan consolidant. Si els informes i les reflexions dels especialistes militars més seriosos del bàndol occidental són llegits atentament, es revela el que està ocorrent. Segons el Cap de l'Estat Major estatunidenc, el general Mark Milley, Ucraïna ha aconseguit el que ha pogut militarment. Més no és pas possible.
6.- La lluita per l'hegemonia a Europa i en el món és la pedra de toc d'aquesta guerra. La decadència de l'imperialisme nord-americà i els revessos econòmics i militars que ha recollit en l'última dècada —que es van escenificar amb la retirada dels marines de Kabul— van dur Washington a una batalla aferrissada contra la Xina. Fins ara, però, els seus esforços no han servit de molt. El capitalisme d'Estat xinès ha manifestat una gran força.
7.- Durant l'esclat de la pandèmia amb la seva política de covid zero i a l'economia global, la resistència de la Xina als embats dels seus competidors està fora de dubte. Al 2022 el seu superàvit comercial amb el món va registrar un nou rècord: 877.600 milions de dòlars, un 29,7% més que en 2021, i respecte als EUA va arribar als 404.100 milions de dòlars, un 1,8% més que l'any anterior[4]. Els avenços en intel·ligència artificial, producció, processament i comercialització de matèries primeres essencials, en el domini de les nombroses cadenes de subministraments, en les noves branques productives com el cotxe elèctric —la Xina controla el 77% de la producció mundial de bateries i és el mercat més gran de vehicles elèctrics, amb un 52% de les vendes mundials al 2021—, en la carrera espacial i en la seva maquinària militar... representen un cop devastador per als EUA. L'imperialisme xinès no ha necessitat, de moment, enviar tropes fora de les seves fronteres per a desafiar el colós estatunidenc i desplaçar el seu lideratge en nombrosos mercats nacionals i continentals.
8.- Washington és el focus que genera la inestabilitat més gran econòmica, política i militar en el món. El govern de Biden, celebrat per l'esquerra reformista com un adalil del progressisme i la democràcia, ha posat en marxa una agressiva agenda proteccionista, militarista i nacionalista. De fet, ha profunditzat totes les tendències prèvies del trumpisme a un nivell molt més agut.
9.- Imposant un rearmament general a tots els països de l'OTAN, començant per Alemanya, els seus plans han arribat molt lluny. Recentment, el Japó segellava sengles pactes amb els Estats Units i el Regne Unit d'assistència mútua militar en qualsevol escenari, i procedia a aprovar un paquet de rearmament que doblaria les seves despeses en defensa dels pròxims cinc anys, fins als 314.000 milions de dòlars, el 2% del PIB. El Japó es convertirà en el tercer país que gasta més en armes, després dels Estats Units i la Xina. I l'argument que el govern nipó ha esgrimit per justificar aquest moviment històric és clar: l'amenaça que suposa la Xina al Pacífic.
10.- Sí Àsia és un escenari fonamental d'aquesta batalla per a la supremacia, no ho és menys el Vell Continent. La intenció de Washington de disciplinar Europa, i especialment Alemanya, està propiciant una hecatombe econòmica. La indústria alemanya es troba en una fase recessiva, patint elevats costos de producció per a pagar el cru i gas importat dels EUA i d'altres mercats a quatre vegades el preu de l'energia russa. La factura energètica alemanya ha crescut el 2022 en 124.000 milions d'euros, que és un 31% més que al 2021. El sector químic del país, el més exposat als creixents costos de l'energia, espera que la producció caigui un 8,5% en 2022, segons l'associació industrial VCI, que adverteix sobre "enormes canvis estructurals en el panorama industrial d'Alemanya".
11.- Les divisions a la classe dominant alemanya són evidents i s'aniran aprofundint en els pròxims mesos. El govern encapçalat per l'SPD està corroït per contradiccions creixents. Si continua afrontant el futur immediat amb la submissió manifestada fins al moment, només contribuirà a aguditzar la crisi de la seva economia mentre que els EUA es beneficien de la guerra comercial que ha llançat sense cap mirament. Per aquesta raó no està descartat un gir brusc en l'orientació alemanya.
12.- La guerra imperialista és l'expressió acabada del carreró en el qual es troba el model de producció capitalista. Els estudis sobre la desigualtat i la concentració de la riquesa obscena en mans d'una minoria d’oligarques capitalistes proporcionen una radiografia bastant exacta del món. No ho diem els marxistes revolucionaris, ho diuen els informes dels organismes del capital internacional.
David Malpass, president del Banc Mundial, quan va presentar l'informe de perspectives mundials d'aquesta institució va assenyalar el següent: "Els països emergents i en desenvolupament s'enfronten a un període de diversos anys de creixement lent impulsat per una pesada càrrega del deute i escasses inversions; al mateix temps, el capital mundial és absorbit per les economies més avançades que enfronten nivells de deute públic extremadament alts i taxes d'interès creixents. El nivell baix de creixement i d'inversió empresarial agreujarà els retrocessos en matèria d'educació, salut, pobresa i infraestructura, que ja són devastadors, així com les creixents demandes derivades del canvi climàtic"[5].
13.- La guerra d'Ucraïna no és la causa de la crisi global del capitalisme, però sí que ha contribuït a fer-la més virulenta i extensa. La sacsejada en la base material del sistema, la pèrdua d'equilibri interior, s'està manifestant en la superestructura política amb fenòmens els precedents dels quals ens remunten als anys trenta del segle XX. Les divisions generalitzades de la classe dominant reflecteixen el grau de polarització social i política que s'ha assolit. Les tendències cap a l'extrema dreta, el bonapartisme i el totalitarisme són creixents en segment de pes de la burgesia mundial. El trumpisme, el bolsonarime no són accidents, com tampoc no ho són els girs, a dreta i esquerra, d'amplis estrats de les classes mitjanes, durament colpejades per la crisi. Les esquerdes del parlamentarisme burgès, dels partits tradicionals de la dreta conservadora són part del mateix fenomen. Tancar els ulls a esdeveniments que enfonsen les seves arrels en la descomposició del sistema és un greu error, però igual d'erroni és minimitzar o menysprear la resposta creixent dels treballadors de tot el món i les perspectives d'una lluita de classes aferrissada que s’instal·larà com un fet dominant.
14.- L'onada vaguística a Gran Bretanya i a França mostra la fortalesa del moviment obrer quan es posa en marxa, el seu poder objectiu. La insurrecció de les masses al Perú contra el Cop d'Estat assenyala que les condicions per a la transformació socialista de la societat estan madures, però aquestes s'encallen sempre en el mateix punt: l'absència d'una direcció revolucionària a l'altura de les necessitats històriques.
Què podem esperar en l’escenari bèl·lic a curt termini
Sens dubte, els càlculs inicials de Putin i el del seu Estat Major van ser equivocats. Pensar que derrotarien ràpidament l'Exèrcit ucraïnès i que podrien forçar la liquidació del govern de Zelenski, promovent fins i tot un cop militar, estava fora de lloc. Ells millor que ningú haurien d'haver arribat a la conclusió que els EUA no deixarien via lliure per a un resultat així.
Washington ha promogut aquesta guerra des de fa molt de temps. El seu afany per arraconar Rússia amb un bloc de països de l'antic Pacte de Varsòvia assimilats per l'OTAN, la seva insistència en trencar els acords de Minsk II, el seu armament i entrenament de l'Exèrcit ucraïnès en les batalles que es desenvolupen al Donbass des del 2014 i la seva determinació per empantanar Rússia, i indirectament la Xina, en un conflicte interminable per a assegurar el seu domini en el continent europeu expliquen per què s'ha arribat a la situació actual.
També és necessari insistir en què les tropes russes, incloent-hi els mercenaris del Wagner, no estan lluitant ni per la democràcia popular ni pel comunisme, ni tampoc no estan combatent contra el nazisme. Això últim no és més que un esquer del règim per a mantenir un suport social dins de Rússia, connectant amb la memòria històrica de la guerra contra la invasió nazi del 1941. Els interessos imperialistes de Putin i de l'oligarquia capitalista russa són evidents —el Donbass és una zona clau en reserves minerals, titani, zirconi, estronci, liti, urani, petroli...— i els embolcallen amb arguments defensius i nacionalistes. Com a anticomunista consumat i representant del xovinisme gran rus, Putin va deixar clar que es negava a considerar Ucraïna com una nació amb dret a la independència. Per a aquest nacionalista reaccionari el crim que van cometre Lenin i els bolxevics va ser permetre a Ucraïna exercir el seu dret a l'autodeterminació.
Els EUA i els aliats occidentals han proporcionat a Ucraïna una ajuda militar que pot superar els 200.000 milions de dòlars en només onze mesos. Quelcom així no té precedents. Pensar, llavors, que Zelenski està lliurant una guerra per la llibertat nacional és completament absurd. A aquest titella de l'imperialisme estatunidenc, enriquit com la seva camarilla amb aquest mannà, l'importa un pebrot el sofriment del poble.
Tot aquest suport, però, no ha permès canviar la correlació de forces d’allò essencial. En novembre Rússia es va retirar de la ciutat de Kherson per poder reordenar les seves tropes. I ha aconseguit recuperar la iniciativa que havia perdut. Ha fortificat les seves posicions i ha resguardat les seves línies de subministrament de la famosa artilleria de precisió ucraïnesa proporcionada pels EUA. Al Donbass està avançant. La presa de Soledar i el que està succeint a Bakhmut és un salt qualitatiu.
Rússia ha aconseguit que la batalla ara es produeixi en els seus termes, obligant Ucraïna a destinar part de les seves millors tropes i recursos en combats brutals en els quals l'Exèrcit rus participa de forma secundària: el pes el sostenen les forces milicianes del Donbass i mercenaris del Wagner. La intel·ligència alemanya ha reconegut més de cent morts al dia només en l'àrea de Bakhmut. Al mateix temps, la campanya de bombardejos russos a la infraestructura energètica està complicant molt la situació per a Ucraïna.
En les darreres setmanes, Washington i els seus satèl·lits (Gran Bretanya, Polònia, els bàltics, etc.) proposen obertament una escalada militar. Plantegen que és possible no només derrocar Rússia, sinó fer-la retrocedir de tota Ucraïna i fins i tot, expulsar-la de Crimea. Per aconseguir-ho recomanen l'enviament d'armes més pesants i ofensives, posant el focus en els tancs Leopard alemanys i en els Abrams dels EUA. Tot això amb el cor bel·licista de la premsa burgesa i la burocràcia de la UE desfermat.
Però cal ser més seriosos. La idea de derrocar amb aquest material Rússia probablement no se la cregui cap general de l’OTAN. Per a començar, no se la creu ni el cap de l’Estat Major nord-americà que, com hem citat, ja va plantejar al novembre que Ucraïna no podria avançar molt més després de la retirada de Kherson i que s’hauria de pensar en negociar.
En segon lloc, Ucraïna necessitaria molt més que tancs no només per a expulsar Rússia, sinó simplement per mantenir les posicions com fins ara. Necessita més tropes, per això Zelenski ja està posant sobre la taula un nou reclutament, i s'ha vist obligat a endurir les mesures per a fer-ho possible (a punta de fusell en molts casos), i per a mantenir la disciplina al front (incloent-hi l'augment de penes de presó pels soldats que desobeeixin ordres). No està clar, però, d'on traurà les desenes de milers d'homes necessaris per a aquesta ofensiva.
Necessita armes de tota mena, però no només això. Després d'esgotar els estoc d'origen soviètics, està rebent vehicles, canons i municions de molts tipus diferents. Això és un malson logístic que, abans o després mostrarà els seus límits. Tal com ha passat a Bakhmut, a on les retirades ucraïneses per falta de munició s'han constatat, el problema pot replicar-se.
Per a una ofensiva del tipus del que parla Washington no n’hi ha prou amb els Leopard, fan falta divisions senceres de l'OTAN. I, per a tenir un sentit de la proporció i fugir de la propaganda, cal valorar la distància real entre l'agressivitat dels EUA en tots els escenaris mundials i la seva capacitat real per a intervenir amb tropes.
Darrere d'aquesta actitud tan provocadora de l'imperialisme hi ha diferents factors que es combinen. Per un costat, respondre als revessos en el camp de batalla i continuar la propaganda de guerra. Per l'altre, tornar a posar el focus en Alemanya. Alemanya, però, és ja el segon país a proporcionar ajuda militar a Ucraïna després dels EUA. Per a Washington està clar que no és suficient. Berlín ha d'expiar les culpes dels seus negocis amb Rússia i la Xina i demostrar que és un "noi de confiança" posant-se a l’avantguarda de la guerra.
Això és el que passa en l'escenari públic, però mentre Washington està en mode provocació total, el director de la CIA es reunia en secret amb Zelenski per a dues coses: traslladar-li el que saben dels plans russos i, encara més important, dir-li que no saben quant de temps més podràs mantenir el nivell d'ajuda actual. En part ho va atribuir a la nova majoria republicana del Congrés, amb el qual podrien estar anticipant-se a un possible bloqueig republicà de més fons.
És impossible separar les pressions sobre Alemanya dels xocs amb els EUA per la guerra comercial declarada per Washington amb les seves polítiques proteccionistes. Forma part de les divisions que travessen l'imperialisme occidental en totes parts: dins dels EUA, entre la UE i els EUA, dins de la mateixa UE...
En aquests mesos Scholz ha estat fent evasives, esquivant la qüestió. Però al marge s'acaba. Dins del seu govern, Els Verds s'han convertit en la veu de Washington, com ja va ocórrer en el passat. La dimissió de la ministra de Defensa ha estat la imatge gràfica d'aquestes fractures. L'elecció del seu substitut, Boris Pistorius, un tipus de l'aparell de l'SPD escollit per Scholz per a fer front a les renovades pressions de Washington, no ha canviat substancialment l'escenari. Finalment, Alemanya ha dit que enviarà els Leopard, uns quinze i d'aquí a uns mesos. També el govern espanyol ha manifestat el seu desig d'enviar... la ferralla que tenen arrumbada en la base de Saragossa. És possible que amb aquest material es doni un tomb decisiu a la guerra i es pretengui arrencar a Rússia el control dels territoris que ja domina i fortifica?
El debat s'ha estès a l'enviament de caces de combat F-16 nord-americans i a la pressió sobre els països llatinoamericans perquè subministrin part del seu vell arsenal rus a Ucraïna. Aquest projecte, però, s'han estavellat contra un mur.
El govern ucraïnès es troba sotmès a fortes tensions que estan aflorant públicament. Els continus escàndols de corrupció que salpiquen l'entorn de Zelenski són un símptoma de descomposició i de les divisions internes que s'estan desenvolupant davant de les enormes dificultats que presenta el camp de batalla. És evident que després d'haver sabotejat les negociacions d'Istanbul, les condicions per a la pau són ara molt pitjors per a Ucraïna. El temps passa, i ho fa a favor de Rússia.
Els progressos de l'exèrcit rus al Donbass no signifiquen obligatòriament que la guerra acabarà aviat. Els avenços estan sent a costa de durs combats contra posicions fortificades per Ucraïna al llarg de vuit anys, i cada localitat presa obre la porta d'una altra localitat fortificada.
Per la seva part, Washington no pot permetre's perdre i continuarà sostenint com sigui l'Exèrcit ucraïnès. És veritat que, per una banda, aquesta intervenció és més "barata" que posar les teves tropes sobre el terreny, però al que s'enfronta la Casa Blanca és a continuar mantenint la guerra ucraïnesa a un cost econòmic i polític molt fort, que pot acabar generant una ruptura en el bloc aliat.
El que en aquests mesos haurien pogut ser avantatges per l'imperialisme occidental es desvaneixen dia a dia. Quan Putin va afirmar a principis de gener que les coses anaven "positivament" no sembla que estigués fent propaganda.
--
Notes
[1] “Imperis combatents. La gran ceguera”
[2] “Rússia evita els càstigs occidentals amb l’ajuda d’amics”
[3] “L'Índia compra a Rússia més d'un milió de barrils diaris de petroli”
[4] “El superàvit comercial de la Xina augmenta a $877.6B a mesura que creixen les exportacions”
[5] “La desacceleració abrupta i prolongada colpejarà amb força els països en desenvolupament”
