El 23 d'abril se celebrarà la primera volta de les eleccions presidencials enmig d'una gran crisi social i política. Fa ara un any es vivia una de les lluites més importants de les últimes dècades contra de la reforma laboral del govern Hollande-Valls. Centenars de milers de joves i treballadors van participar en manifestacions, vagues i piquets, finalment el govern va aprovar la llei recorrent a un article de la constitució que permet aprovar lleis sense necessitat de debat o votació al parlament. Tot s'encaminava cap a una vaga general però al final els dirigents sindicals van optar per la taula de negociació.

L'any 2017 ha començat amb l'augment de la conflictivitat laboral, ara la reforma laboral s'ha de concretar en cada empresa i els treballadors estan resistint els atacs. Però a més, el clima social segueix caldejant-se. Després de la impressionant Marxa de les Dones a EUA s'ha convocat una vaga internacional de dones coincidint amb el 8 de març, i a França han fet seva aquesta crida les organitzacions estudiantils i els sindicats, sobretot la CGT. Sens dubte la vaga serà important.

Les "banlieues" esclaten

Un altre esdeveniment que demostra el grandíssim malestar social que viu França ha estat el nou esclat juvenil en les banlieues (suburbis) el febrer passat. Aquests barris pobres de la perifèria de les grans ciutats, on malviuen entre 10 i 12 milions de persones en la seva majoria immigrants i l'atur juvenil supera el 40%, són els més copejats per la crisi. Són veritables guetos que sofreixen el continu assetjament policial, insults, detencions i batudes arbitràries gairebé diàriament. En una d'elles va ser detingut en Theo, un jove francès d'origen africà que va rebre una brutal pallissa que li tindrà 60 dies de baixa laboral i que va ser violat amb una porra per quatre policies. Aquesta agressió ha tornat a vessar el got, desbordant la ràbia popular no només a Aulnay-sous-Bois, on viu el jove, sinó en altres barris de la perifèria de París, i exigint justícia.

Aquest tipus d'incidents són habituals, com també la impunitat policial. Al novembre del 2005 l'explosió social viscuda en les banlieues de gairebé 300 ciutats franceses va acabar amb gairebé 3.000 detinguts i 10.000 automòbils cremats. L'origen va ser una altra batuda policial indiscriminada en la qual van morir dos adolescents carbonitzats en un transformador elèctric. Deu anys de procediment van acabar en l'absolució dels culpables.

Valls derrotat a les primàries del PS

En aquest context Hollande va renunciar a la reelecció després de conèixer que les enquestes no li donaven més del 4% dels vots, i va apostar tot perquè Manuel Valls fos el candidat del PP. La sorpresa, per a alegria de molts treballadors i militants del partit, va ser la seva derrota en les recents primàries enfront de Benoît Hamon, aquest va ser un dels dos ministres que van dimitir en protesta per les mesures d'austeritat aplicades pel govern del PS en 2014.

El triomf contra tot pronòstic d'Hamon, que va atropellar a Valls, reflecteix el rebuig a les retallades socials i atacs als drets dels treballadors aplicats pel PS i, en particular, a Manuel Valls que representa a l'ala més dretana de la direcció socialdemòcrata. Hamon ha connectat amb l'ambient generalitzat de descontentament que també afecta a les files del PS, presentant-se amb un programa més d'esquerres: proposa reduir la jornada laboral a 32 hores, o la derogació de l'última reforma laboral. És un context polític similar al que va portar a Corbyn a la direcció del laborisme britànic o a l'èxit de Sanders a les primàries demòcrates nord-americanes.

El gran problema d'Hamon és l'enorme descrèdit del Partit Socialista després de cinc anys en els quals han controlat tot -presidència, govern, cambres legislatives, principals ajuntaments i governs locals- i en els quals han realitzat la mateixa política que la dreta, aplicant les retallades més salvatges dels últims cinquanta anys. El PS travessa una crisi severa, afectat per divisions internes, i són molts els que temen que segueixi el camí del PASOK grec i s'enfonsi en les properes eleccions.

Un altre factor per al triomf d'Hamon ha estat l'oferiment a Jean-Luc Mélenchon i als Verds de formar una candidatura conjunta per a les presidencials. Mélenchon ha agraït l'oferta però ha deixat clar que en cap cas serà a costa de France Insoumise (França Rebel), la coalició que encapçala al costat del Partit Comunista per a les presidencials; tampoc cedirà en aspectes com la derogació de la reforma laboral o la fi de l'estat d'emergència. Aquesta formació és l'única que està responent a la demagògia de Le Pen i compta amb el suport d'un sector d'activistes sindicals i juvenils.

Crisi de la dreta

El problema per a la burgesia francesa és que en paral·lel al desastre del PS transcorre la crisi dels partits tradicionals de la dreta, que han vist com les seves principals figures queien una després d'una altra per la seva implicació en escàndols de corrupció. Fa uns mesos semblava que el candidat presidencial seria Sarkozy, però va haver de renunciar en ser imputat per un delicte de "finançament il·legal d'una campanya electoral". Encara que en les primàries va vèncer François Fillon, no obstant això, podria ser substituït en els propers dies com a candidat perquè li acaben d'imputar, al costat de la seva esposa, per un delicte de malversació de fons públics.

Precisament, la crisi de la dreta és un dels principals factors de l'ascens del Front Nacional (FN), en primer lloc en totes les enquestes publicades. En els últims temps Marine Le Pen ha intentat allunyar al FN d'idees com l'antisemitisme, per donar una imatge més respectable, i ha recorregut a una demagògia populista similar a la utilitzada per Trump, presentant-se com una candidata anti establishment, atacant a la Unió Europea, les deslocalitzacions empresarials... D'aquesta forma sembla que està aconseguint capitalitzar la crisi de la dreta tradicional i, fins i tot, atreure alguns sectors molt copejats per la crisi en el camp i en zones anteriorment industrialitzades i ara abandonades. Aquesta polarització a la dreta d'un sector de la societat conviu i és l'altra cara de la polarització i radicalització que també es dóna a l'esquerra. Però en l'ascens de formacions com el FN tenen una responsabilitat directa les polítiques dels dirigents de la socialdemocràcia, que han capitulat completament davant el capitalisme.

L'altra figura en ascens en aquestes eleccions és Emmanuel Macron. Aquest banquer, ministre d'Economia amb Hollande i impulsor de les primeres retallades del seu govern, així com de la llei de liberalització de l'economia, va acabar abandonant el PS. A l'abril de 2016 va crear el moviment En Marche! i es presenta com el candidat de la regeneració política davant els múltiples casos de corrupció. La seva popularitat ha pujat com l'escuma, entre altres factors per l'enorme atenció que rep dels mitjans de comunicació i pel suport d'un sector creixent dels capitalistes francesos que el veuen com el candidat amb més possibilitats per fer front a Le Pen, la victòria de les quals els dóna vertigen, doncs desencadenaria una crisi política i econòmica que tindria repercussió més enllà de les fronteres franceses, començant per la pròpia descomposició de la UE.

A poques setmanes de les eleccions hi ha molta incertesa sobre els resultats, però una cosa és ben clara: França ha entrat en una nova fase en la qual la lluita de classes s’accentuarà.