Només una alternativa d'esquerres pot evitar que paguin els treballadors
Turquia va celebrar eleccions anticipades el passat 24 de Juny, a les quals l'AKP (Partit de la Justícia i el Desenvolupament) -partit en el Govern- i el president Recep Tayyip Erdoğan aparentment van triomfar. Però la decisió d’Erdoğan de convocar aquestes eleccions anticipades té el seu origen en la preocupació d’evitar que les eleccions es celebressin enmig d'una gran crisi econòmica, les manifestacions de la qual són cada vegada més agudes.
Ja abans de les eleccions, la moneda turca estava col·lapsant, havent perdut a lira turca des de principis d'aquest any el 20% del seu valor respecte al dòlar nord-americà, i al voltant del 60% durant els últims cinc anys. La inestabilitat causada per la imposició de polítiques dictatorials per part del règim i la creixent imprevisibilitat d’Erdoğan ha espantat els inversors estrangers, que van començar a retirar-se del mercat turc, apareixent-se el fantasma de la crisi econòmica. Però el règim sabia que el pitjor fins i tot encara estava per venir.
En aquestes circumstàncies es van celebrar les eleccions a Turquia. La urgència de cara a convocar eleccions anticipades indicava clarament que el règim sentia que no tenia temps abans que es produís un terratrèmol econòmic. Erdoğan sabia que la crisi podia agreujar-se i esclatar en qualsevol moment i per això va avançar les eleccions, per a protegir-se de la propera tempesta, i per a poder usar els diferents ressorts estatals per a suprimir possibles reaccions socials.
Tensions interimperialistes. El conflicte entre EUA i Turquia
Després de la celebració de les eleccions, Turquia ha començat a caminar cap a un col•lapse econòmic. Els contes d'Erdogan sobre la potència "rècord" de l'economia turca només van ser atesos pels seus partidaris, sent rebutjats pels "mercats" amb claredat i contundència. L'únic rècord que es va trencar va ser el de la depreciació de la moneda, devaluant de nou la lira turca un altre 30% des de les eleccions, imposant-se una pressió cada vegada més gran sobre els salaris i el nivell de vida de milions de treballadors i persones pobres .
El 10 d'Agost, el president nord-americà, Donald Trump, va plantejar mitjançant un tuit duplicar els aranzels sobre l'acer i l'alumini importats de Turquia, i va declarar que les relacions amb Turquia no eren bones. Oficialment, aquestes mesures es van imposar com un mitjà de cara a pressionar Turquia perquè alliberés el religiós nord-americà Andrew Brunson, ja sota arrest domiciliari a Turquia a causa de la seva presumpta participació en l'intent de cop d'Estat contra Erdoğan de 2016.
Realment es va produir aquesta escalada només per a defensar aquest pastor evangèlic, el nom del qual gairebé no s'havia escoltat abans d'aquesta crisi? Certament podem dir que no. Les relacions internacionals entre Turquia i els EUA s'han tensat des de fa força temps. Qüestions com la compra per part de Turquia del sistema de defensa antimíssils S-400 a Rússia, el suport dels Estats Units a les milícies YPG predominantment kurdes o el suport de Turquia als grups gihadistes a Síria, o el comerç sostingut de petroli amb l'Iran tot i les sancions dels Estats Units, han anat progressivament deteriorant les relacions entre els dos països. La "crisi del pastor evangèlic" no és més que un pretext per a legitimar nous moviments cada vegada més agressius per part dels dos països. Els aranzels punitius de Trump són un intent desesperat per a intentar tornar a disciplinar l'elit governant turca, tot i que fins ara han tingut justament l'efecte contrari.
Les accions de Trump no només van accelerar la caiguda de la lira i van sacsejar l'economia turca, també li van donar a Erdoğan l'oportunitat de justificar les seves teories de la conspiració. Segons Erdoğan, Turquia s'enfronta a una "guerra econòmica internacional" i a una "conspiració de forces estrangeres". Usant el seu domini sobre els mitjans de comunicació titelles, Erdoğan es va descriure a si mateix com una víctima d'aquestes forces estrangeres i de l'imperialisme nord-americà. Però els nivells històricament baixos de confiança entre la població sobre la fortalesa de l'economia turca estan ja posant en evidència que la narrativa del règim cala cada vegada menys entre una creixent capa de persones.
Del boom al desastre econòmic
Turquia es troba actualment en una dinàmica econòmica condicionada per factors interns i externs que es retroalimenten mútuament.
En primer lloc, el sistema capitalista global s'ha enfrontat, des del 2008, a una gran crisi econòmica i Turquia, com a part del mateix i contràriament al que es diu, no ha quedat al marge. La crisi de 2008 va ser la major des del Crack del 29, donant lloc al fet que els estats capitalistes injectessin massivament liquiditat de cara a salvar els bancs i les grans empreses d'una caiguda molt més gran. No obstant això, aquestes polítiques econòmiques no han permès superar la crisi, només atenuar els seus símptomes i posposar conseqüències encara més greus.
La crisi de 2008 es va situar principalment als EUA i Europa, colpejats amb major duresa en comparació amb les anomenades "economies emergents", que fins i tot, de vegades, es van beneficiar d'un flux de capital estranger que buscava inversions més rendibles. En aquest sentit, l'afirmació d’Erdoğan respecte a la crisi de 2008, assenyalant que "la crisi només serà tangencial per a nosaltres", va ser durant un temps parcialment certa. Però avui aquests països "en desenvolupament" (com l’Argentina, Brasil, Índia i Turquia) estan asseguts sobre un barril de pólvora, i degut a la bolcada en els fluxos de capital, són ells els que ara són colpejats o esperen a ser colpejats amb més contundència. Turquia es troba entre aquests països, i per això el Fons Monetari Internacional (FMI) va organitzar una unitat d'emergència, de cara a preparar-se en cas que Turquia s'enfronti a una fugida massiva de capital estranger i pugui necessitar urgentment de crèdit.
En segon lloc, si mirem tant a Erdoğan com al seu partit al govern, ens trobem davant d'un partit inconfusiblement neoliberal. A l'arribar al poder el 2002, l'AKP i Erdoğan van completar la integració de Turquia en el sistema capitalista neoliberal mundial impulsat i promovent privatitzacions, imposant baixos salaris, desregulant els horaris de treball i generalitzant l'ocupació precària i temporal.
La combinació d'aquestes polítiques neoliberals i l'afluència massiva de capital estranger va generar una quantitat considerable de capital a Turquia. El règim de l'AKP va encoratjar la inversió d'aquest stock de capital en el sector de la construcció. No obstant això, com hem vist ja, una economia que depèn del sector de la construcció acaba sent insostenible, ja que l'excedent i l'ocupació que crea són només temporals, tot i ser molt rendible a curt termini per a l'inversor individual. Si s'acaba per orientar tota una economia nacional per aquest camí, mai es podrà parar de construir, i això és exactament el que Erdoğan va intentar fer portant a Turquia a un cicle interminable de construccions. Com diu avui una dita popular a Turquia, Erdoğan "va enterrar l’stock de capital en ciment", és a dir, va crear una enorme bombolla immobiliària llesta per a esclatar en qualsevol moment.
D'altra banda, moltes grans companyies i bancs turcs han finançat aquestes inversions aprofitant-se del fàcil accés al crèdit barat estranger, fruit de la situació internacional. Per exemple, a finals de 2016, gairebé el 90% dels préstecs a empreses constructores turques es realitzaven en moneda estrangera. Ara, amb la lira turca depreciant-se acceleradament i el flux de capital estranger esgotant-se, aquests deutes, principalment en dòlars, estan augmentant ràpidament fins a nivells insostenibles. Atès que molts bancs i inversors financers, especialment a Europa, tenen una gran exposició als prestataris turcs, això podria provocar una reacció en cadena amb greus repercussions per a l'economia mundial. L'enduriment de les polítiques monetàries de la Reserva Federal dels Estats Units i altres bancs centrals només pot empitjorar les coses, no només ja per a Turquia, sinó també per a altres "economies emergents" que depenen en gran mesura de l'accés al capital estranger.
Cal una alternativa per a la classe treballadora
Tota crisi econòmica del capitalisme comporta factures que algú haurà de pagar. La qüestió de qui paga aquestes factures constitueix el nucli de la lluita de classes. La resposta preferida i òbvia dels capitalistes és que ho ha de fer la classe treballadora. En les èpoques d'expansió econòmica, el capitalisme explota la força de treball acumulant grans beneficis. No obstant això, quan arriba una crisi, busquen que pagui el compte la classe treballadora.
Els plans dels capitalistes per a la recuperació de Turquia no són diferents. En un informe publicat a l'Abril, l'FMI va fer ja algunes recomanacions a Turquia, plantejant retallar la despesa pública, promoure l'ocupació temporal, posar fi a l'augment dels salaris sobre la base de la pujada de la inflació i eliminar diferents ajudes estatals. De la mateixa manera, el "pla d'acció de 100 dies", que ha estat anunciat per diversos organismes públics a principis d'Agost, no ofereix absolutament res a la classe treballadora, sinó exactament el mateix: retallades i austeritat.
El ministre de Medi Ambient i Urbanisme, Murat Kurum, va demanar recentment "sacrificis pel bé de la nació". Però als grans magnats i als especuladors, que van obtenir enormes guanys durant aquest últim període, no se'ls fan crides perquè assumeixin també sacrificis. Només se'ls hi demanen als treballadors i a les famílies humils i pobres.
El recent acord de 15 mil milions de dòlars en assistència financera signat amb Qatar i la perspectiva d'un aprofundiment dels llaços econòmics amb Rússia podrien ajudar al règim turc a posposar el problema (el deute del país i la crisi monetària). Però no solucionaran els problemes sistèmics i crítics que enfronta l'economia turca ni evitaran que es produeixi un pas de comptes per al règim d'Erdogan, que havia construït gran part de la seva credibilitat política sobre la base del creixement econòmic.
A mesura que es vagi aclarint la dimensió de la crisi, s'obrirà a Turquia un període de qüestionaments i d'aixecaments socials i polítics massius. Aquests han de ser aprofitats per l'esquerra de cara a construir una organització de masses independent en defensa dels interessos de la classe treballadora. Aquesta organització ha de plantejar amb claredat la necessitat de donar una resposta socialista davant de la crisi actual, negant-se a pagar els deutes dels capitalistes, imposant el monopoli estatal en el comerç exterior, expropiant als bancs i a les grans empreses que controlen l'economia del país, i implementant un pla econòmic socialista elaborat democràticament i gestionat per la pròpia la classe treballadora.
