La seua dimissió obri l’oportunitat als treballadors i joves per a lluitar per un futur millor
Al gener del 2014, el dia que Matteo Renzi semblava haver iniciat un camí imparable cap a la glòria després de ser nomenat cap de govern, vam escriure que era el principi del final del líder del Partit Democràtic (PD). El resultat del referèndum constitucional, en què Renzi va ser derrotat per quasi el 60% front a un 40%, demostra no sols la nostra previsió sinó l’absència de perspectiva de la classe dominant italiana. Es van basar en un líder que va demostrar ser un cotxe sense frens que més tard o més prompte estava destinat a estavellar-se. En realitat, el 4 de desembre del 2016 els italians van enviar un missatge clar i enèrgic, no sols al govern i primer ministre, també a tota la classe política, inclosa la que es va alinear amb el ‘No’.
Com publicava Sole24Ore (diari de la patronal industrial i financera), els sectors que van votar ‘Sí’ van ser principalment pensionistes, i les capes mitjanes i altes de la societat. Mentre, els treballadors pitjor pagats i es joves —precisament als que el govern ha dirigit la seua retòrica al llarg de tres anys— van assestar al govern un solemne colp. El vuitanta-u per cent dels que tenen entre 18 i 35 anys van votar ‘No’. La idea que seria possible muntar l’ona de ràbia social simplement guanyant debats televisius, prometent uns pocs euros als sectors més pobres de la societat, pronosticant un apocalipsi si guanyava el “no” i tractant de perseguir Bepe Brillo (líder del Moviment Cinc Estreles) i Matteo Salvini (líder de Lliga Nord) al seu terreny “anti casta política” i “anti Europa”, va demostrar ser una absoluta il·lusió. El mateix s’aplica a aquells que es van presentar com a defensors de la constitució, inclòs Grillo.
Els treballadors, la joventut i les classes mitges empobrides no van votar ‘No’ per a defensar “la millor constitució del món”. Ho van fer per a rebutjar aquells que en lloc de “demolir la vella política” (com tots diuen que van a fer) continuen aixafant la classe obrera i es burlaven d’ella parlant sobre un país que no existeix, on suposadament l’economia està millorant, les empreses estan contractant centenars de milers de joves amb contractes fixes i els impostos baixen. Aquesta és la única raó per la qual ha valgut la pena perdre un parell d’hores de treball i acudir a votar.
Una oportunitat
La derrota massiva de Renzi, la seua dimissió i l’aprofundiment de la crisi del PD —l’autèntic “braç armat” dels grans capitalistes durant els darrers cinc anys— representa un esdeveniment positiu i una oportunitat per als joves i treballadors que volen lluitar per un futur millor. No obstant això, per a que una oportunitat esdevinga un pas endavant ha d’anar acompanyada d’un anàlisi realista de la situació política i social. No hi ha una sola força política al camp del ‘No’ que puga ser un punt de referència per als que realment volen canviar la societat italiana. L’entusiasme pel “No” es pot utilitzar per a iniciar una discussió seriosa sobre una alternativa política d’esquerres capaç d’omplir els carrers i no els col·legis electorals. Però també existeix la possibilitat d’utilitzar-ho per a sembrar il·lusió en la idea que la dimissió de Renzi resol els nostres problemes, que pot renàixer un nou ‘centre esquerra’ o que la victòria del Moviment Cinc Estreles en les pròximes eleccions generals poguera ser una solució real als problemes dels treballadors, cosa que no s’ha produït en cap dels ajuntaments controlats pel moviment de Grillo. Òbviament, nosaltres defensem una alternativa de lluita clara.
Pròximament publicarem un anàlisi en profunditat sobre el vot al ‘No’ i les seues repercussions a Itàlia.
