El president Donald Trump es va reunir amb el nord-coreà Kim Jong-un el 12 de juny a Singapur. La cimera va ser catalogada d'històrica. Trump, fidel a les seves formes, sembla que ha anat més enllà del que pretenien el seu govern i caps militars al prometre la congelació de les "provocadores" maniobres militars dirigides pels EUA i fins i tot obrint el camí a una possible reducció de les tropes nord-americanes estacionades a Corea del Sud.

Va ser "històrica" ​​perquè fins ara cap president nord-americà s'havia reunit amb un líder de Corea del Nord. Va ser un dels majors esdeveniments del 2018 per als mitjans de comunicació, que van enviar 2.500 periodistes a Singapur. Milions de persones a les dues Corees i arreu del món es van sentir alleujades al comprovar que semblava estar fora de l'agenda la perillosa política nuclear de l'any passat.

No obstant això, serà un "procés de pau" inestable i tortuós, amb un alt risc de patir contratemps i fins i tot fracassar. El capitalisme i l'imperialisme no tenen solucions reals, com no les té per a l'Orient Mitjà ni tan sols per als propis EUA.

Triomf de Trump?

Trump probablement s'enganyi a si mateix pensant que ha col·locat als EUA al seient del conductor a Corea, robant l'espai de la Xina i que pot dictar el futur del procés. Això és altament improbable.

El major guanyador de l'acord és Kim Jong-un, que s'ha compromès a molt poc i en canvi, si Trump no es desdiu de les seves declaracions, aconseguiria concessions importants per part dels EUA: el final dels exercicis militars amb Corea del Sud i la reducció del nombre de tropes nord-americanes estacionades allà, que actualment són 28.000.

Xi Jinping és un altre vencedor. Per ara la Xina manté la mà ferma al timó. També pot presumir que la seva posició ha estat reivindicada. El règim de Xi va decidir donar suport a les sancions més dures de Trump si aquestes eren aprovades per l'ONU, però defensava el diàleg en lloc de les amenaces. El règim xinès va llançar la proposta de "congelació per congelació", primer rebutjada per Trump i ara acceptada: els EUA suspenien els exercicis militars conjunts a canvi que Corea del Nord congeli les seves activitats nuclears.

D'ara en endavant la situació serà molt complicada. Hi ha altres potències importants, no només els EUA i la Xina, amb grans interessos en el que passa. Els capitalistes de Corea del Sud tenen la seva pròpia agenda i és significatiu que la principal empenta per a la cimera Trump-Kim procedís de Seül i el president Moon. Els interessos de supervivència de la dictadura nord-coreana, que sempre han regit el seu excèntric comportament, poden produir més convulsions i sobresalts.

El contingut real de l'acord és molt vague i amb poques especificacions. El comunicat de Singapur té 400 paraules, comparat amb les 110 pàgines de l'acord nuclear amb l'Iran, que Trump va denunciar com "horrible" i del qual es va retirar al maig. La paraula "verificació", per a confirmar que Pyongyang ha complert els passos acordats per a fer marxa enrere en el seu programa nuclear, està completament absent.

Les dues parts han acordat només grans idees ambicioses, com el treballar per un "règim de pau" a la península coreana. Els EUA accepten proporcionar garanties de seguretat (Trump fa nou mesos amenaçava amb "destruir totalment" Corea del Nord) a canvi d'un compromís vague de desarmament nuclear del règim de Kim.

L'acord prepara el camí per a eliminar les armes nuclears?

Deixant de banda la hipocresia dels EUA -l'únic estat que utilitza armes nuclears en una guerra pretén tenir l'autoritat moral davant altres països que desenvolupen aquestes armes-, és gairebé segur que el règim de Pyongyang no renunciarà a totes les seves armes nuclears. La reducció parcial, la renúncia a alguns sistemes de míssils de llarg abast que poden arribar a EUA, per exemple, és possible a canvi de grans suborns i incentius financers.

En un discurs recent, l'assessor de Seguretat Nacional de Trump, John Bolton, va dir que Corea del Nord hauria de seguir el "model libi", i aquesta idea no ajudarà a canviar d'opinió a Kim Jong-un. Gaddafi, que va renunciar al programa d'armes nuclears de Líbia el 2003, posteriorment va ser derrotat pels EUA i assassinat.

La redacció actual del comunicat diu que Corea del Nord "es compromet a treballar per a la desnuclearització completa de la Península de Corea". Això és una abstracció diplomàtica i situa el règim nord-coreà en una posició forta per a maniobrar i aconseguir concessions màximes a cada pas que doni. Aquesta sempre ha estat la seva estratègia. La part nord-americana no és tan estúpida com per a no veure que l'acord està ple de forats, però ells, i en particular Trump, volien fer-ho de qualsevol manera. Aquest és el punt clau per a comprendre el que ha succeït.

Un gir abrupte

És un gir molt abrupte per als EUA sota la presidència de Trump. Els anteriors governs dels EUA en gran mesura s'han guiat per la idea que el règim nord-coreà estava a punt de col·lapsar. Conseqüentment, l'aïllament diplomàtic, econòmic i les sancions podrien accelerar aquest procés o obligar al règim a negociar des d'una posició de debilitat. Era el més favorable, en lloc d'una acció militar molt arriscada per a aturar el desenvolupament d'armes nuclears de Pyongyang.

El que ha canviat és que cert grau d'estabilització econòmica a Corea del Nord ha fet que el col·lapse del règim sigui menys probable a curt termini. A més a més, l'escenari regional també està canviant, especialment amb l'escalada del conflicte entre els EUA i la Xina. Aquesta és l'altra raó principal per al profund canvi de rumb del govern nord-americà.

Nombrosos estudis han demostrat als líders nord-americans la inviabilitat d'un "atac militar quirúrgic" contra les instal·lacions nuclears de Corea del Nord. Probablement es convertiria en una guerra que els EUA podrien guanyar militarment però, amb o sense un horrible intercanvi nuclear, la devastació seria colossal, a Corea del Nord i del Sud, al Japó i fins i tot zones de la Xina. EUA perdria Àsia i generaria un sentiment de masses contra els EUA a tota la regió. En aquest escenari l'economia global probablement també entraria en una crisi important.

Els anteriors governs dels EUA van negociar pactes molt més durs i cars sobre el programa nuclear nord-coreà amb el pare de Kim, Kim Jong-I, durant els anys noranta ( 'Acord Marc') i durant els 2000 (Converses de les Sis parts). Tots dos acords van fracassar. L'acord difús que ha negociat Trump, en realitat, ho podria haver aconseguit EUA en qualsevol moment en aquests darrers vint anys.

Aquest acord amb Kim no és només un producte de la idiosincràsia de Trump, de la seva imprevisibilitat. És un reflex del declivi de poder de l'imperialisme nord-americà en l'escenari mundial i especialment a Àsia, on en cada front xoca amb el creixent poder de la Xina. Aquesta situació està portant a polítiques aventureres i més desesperades.

Què pretén aconseguir Trump?

El govern Trump es caracteritza pel caos, i busca desesperadament obtenir algun èxit. Però més enllà d'esperar que els selfies amb Kim Jong-un li suposin un suport electoral més elevat, l'acord permet als EUA lliurar-se d'una situació potencialment perillosa. Trump també veu una oportunitat, creu que si l'acord porta a un procés més profund de "normalització" enfortiria la posició nord-americana a l'Àsia a costa de la Xina i altres rivals.

Per a tal finalitat Trump va recórrer a un equip de producció de Hollywood que va fer un vídeo promocional de 4 minuts mostrant a Kim i la delegació nord-coreana, i com una onada d'inversions nord-americanes transforma Corea del Nord i la converteix en una nova economia "miracle". En la seva conferència de premsa a Singapur, el president Trump va deixar pas al magnat immobiliari. "Pensi-ho des d'una perspectiva de béns arrels", va afirmar. "Per exemple, ells [Corea del Nord] tenen platges estupendes. Imagineu que en qualsevol moment ells explotessin els seus canons a l'oceà. Jo li vaig dir, noi observa aquestes vistes. No seria això un gran condomini? "

Algunes persones al govern nord-americà alberguen l'esperança "d'atreure" Corea del Nord al camp nord-americà a costa de la Xina i Rússia, tots dos a la seva frontera. D'acord amb aquest escenari, a canvi d'una massiva ajuda econòmica i garanties militars, unit a un procés de reunificació amb el sud (la reunificació completa a "l'estil alemany" és poc probable), el règim nord-coreà acceptaria juntament amb el sud formar part del paraigua militar i de seguretat nord-americana, constituint una amenaça per als interessos de la Xina i Rússia.

El paper de la Xina

Encara que l'escenari anterior és improbable, aquest preocupa al règim xinès que ja compta amb moltes dècades d'experiència amb les maniobres diplomàtiques del règim, per no dir enganys. Això explica per què Kim i Xi Jinping han mantingut converses per tercera vegada en pocs mesos; fins ara no es coneixien. La Xina està utilitzant el seu poder econòmic i fins i tot una amenaça militar implícita per a intentar mantenir en la seva línia a un aliat espinós i bloquejar qualsevol moviment cap a un eix Trump-Kim a costa de la Xina.

La Xina és el principal soci econòmic de Corea del Nord, representa un 90% del seu comerç. Però abans del col·lapse de la Unió Soviètica al 1991, el règim del pare de Kim, Kim Il-Sung, va maniobrar entre Moscou i Beijing, utilitzant tàctiques extorsionadores similars a les actuals de Kim.

La recerca d'un acomodament amb l'imperialisme nord-americà per a contrarestar la seva dependència de la Xina ha estat una de les principals raons del programa nuclear de Corea del Nord. Kim sense cap mena de dubte espera beneficis, aconseguint concessions en seguretat, accés a l'economia global, acords d'inversió i altres, jugant amb Corea del Sud, Japó i Rússia i especialment aprofitant l'enfrontament EUA-Xina.

Tot i el que Trump pugui creure, de cap manera és segur que l'imperialisme nord-americà surti enfortit d'aquesta cimera davant un nou enfrontament entre potències imperialistes. La Xina pressionarà de diferents maneres per a assegurar que a les actuals converses tingui un paper important en qualsevol acord i en un futur programa de seguiment del seu compliment. Trump és tan impredictible com Kim Jong-un i podria utilitzar les negociacions per a obtenir avantatges en altres conflictes amb la Xina, com la ràpida escalada d'una guerra comercial.

Però Trump també és conegut per les seves tendències "aïllacionistes" i les seves anteriors amenaces de retirar tropes nord-americanes no només de Corea del Sud sinó també del Japó, on hi ha estacionades 50.000 tropes, no es faran realitat llevat que aquests governs "paguin tots els costos". Això també va unit al desig de Trump d'augmentar les exportacions nord-americanes a Àsia que s'ha convertit en el mercat d'armes que creix més ràpid en el món.

L'aparentment inesperada oferta a Kim Jong-un de reduir o retirar tropes nord-americanes de Corea del Sud ha creat més incertesa sobre les intencions reals nord-americanes. Encara que sembli improbable, almenys a curt termini, una retirada militar dels EUA de Corea i Japó, sobre la base d'un capitalisme estripat podria desencadenar una carrera armamentística encara més ferotge a la regió amb el Japó i Corea del Sud probablement construint les seves pròpies armes nuclears . Aquest esdeveniment alarmaria el règim xinès.

L'estratègia del règim de Kim

Des del col·lapse de la Unió Soviètica, el principal suport econòmic de Corea del Nord i que gairebé va portar a una implosió de la seva economia, el règim nord-coreà s'ha mogut per un objectiu primordial: garantir la seva supervivència. Aquest és l'origen del programa nuclear de Corea del Nord com a part de la seva política exterior tradicional de cridar l'atenció.

La supervivència del règim no és una qüestió ideològica, no té res a veure amb el "comunisme" o l'estalinisme o l'oposició al capitalisme. L'elit molt rica i privilegiada de Corea del Nord està formada per al voltant d'un miler de famílies i la majoria amb connexions militars. Comprenen que si l'Estat i el règim col·lapsen o és absorbit, com Alemanya de l'Est (l'antiga RDA), en una Corea capitalista "democràtica" dirigida pel capitalisme sud-coreà on l'ala dretana anticomunista encara té un considerable poder, ells serien tractats sense pietat amb judicis, presó o qüestions pitjors.

A causa d'això, la política de Kim és assegurar sobre qualsevol base la continuïtat del seu règim, ara atrinxerat en el que és similar a la tercera generació d'una "monarquia". Des de finals dels anys noranta el règim ha experimentat diverses reformes capitalistes de mercat, però a causa de l'aïllament econòmic i a les sancions imposades pels EUA els seus intents de seguir l'exemple de la Xina s'han vist frustrats.

Ara és probable que Kim Jong-un utilitzi l'impuls del seu acord amb Trump, que enforteix el seu control del poder, per a llançar una nova fase de reformes procapitalistes. El règim, amb el suport de Seül i Pequín, impulsarà una ràpida relaxació de les sancions internacionals i espera nous acords econòmics, especialment amb el capitalisme sud-coreà.

Perspectives

La televisió estatal nord-coreana va donar una cobertura massiva a Singapur en la seva informació de la cimera, entrevistant ciutadans corrents, promovent la ciutat-estat com una història d'èxit brillant per a un "capitalisme d'estat autoritari". Les reformes econòmiques a Corea del Nord per tant no aniran acompanyades d'una "relaxació política" o "democratització". La Xina de nou en aquest aspecte serà el model.

L'estat sud-coreà amb la seva "democràcia estil occidental" no té cap desig d'estendre el seu sistema polític més enllà de la frontera, comprenent que necessita el govern autocràtic al nord per a mantenir controlada a una societat molt pobra, per a bloquejar l'arribada de refugiats a sud, les protestes de masses, la sindicalització i les vagues de les forces de treball barates del nord, que esperen explotar ara àmpliament els capitalistes del sud gràcies als acords econòmics aconseguits després de la cimera.

Els drets democràtics sempre s'han aconseguit mitjançant la lluita de masses des de baix, no a través d'acords entre governs i elits governants. Aquesta va ser l'experiència en la pròpia Corea del Sud on les vagues de masses dels anys vuitanta van acabar amb el govern dels generals. La classe obrera, organitzada democràticament en partits socialistes de masses, és la clau per a aconseguir una pau real i el final de la brutal dictadura a les dues Corees, a la Xina i a tota la regió, acabant amb el capitalisme i l'amenaça d'intervencions imperialistes dels EUA o qualsevol altra potència.