El 31 de desembre de 1958, el dictador cubà Fulgencio Batista s'havia reunit per celebrar el cap d'any amb un número reduït dels seus partidaris al campament de Columbia. Allà es va representar un teatre acordat per endavant amb el dictador en el que el general Eulogio Cantillo, en nom de les forces armades, va demanar a Batista la seva renúncia "per restablir la pau que tant necessita el país". El dictador, abans de fugir del país, va nomenar Cantillo com a cap suprem de les forces armades. El règim de Batista, ja a les seves acaballes, tractava de canviar de cara per salvar Cuba per als EUA i els seus lacais locals. Però tot era ja inútil.   

El Moviment 26 de Juliol, que havia iniciat la lluita de guerrilles contra Batista tres anys abans, el 2 de desembre de 1956, amb el desembarcament a la platja Las Coloradas, a l'Orient cubà, estava a punt de prendre el poder.  La maniobra dels sequaços de la dictadura i de l'imperialisme era clara: permetre la sortida de Batista i instal·lar una junta militar comandada per Cantillo, canviar perquè res no canviés. Per damunt de tot, l'imperialisme volia defensar els seus interessos a l'illa, i per a això era necessari canviar de personal. El M26-J va respondre amb una crida a la vaga general. El missatge de Fidel Castro per Radio Rebelde, ja a les primeres hores de l'1 de gener de l'any 1959 va ser contundent:   

"¡Revolución sí, golpe militar no! ! Escamotearle al pueblo la victoria, no, porque sólo serviría para prolongar la guerra! (...) El pueblo y muy especialmente los trabajadores de toda la República deben estar atentos a Radio Rebelde y prepararse urgentemente en todos los centros de trabajo para la huelga general, para iniciarla, apenas se reciba la orden, si fuese necesario, para contrarrestar cualquier intento de golpe contrarrevolucionario".  

L'ordre de vaga general revolucionària es va retransmetre minuts després. A l'Havana les masses van sortir al carrer a celebrar la fugida del dictador odiat i, junt amb els revolucionaris presos al Castillo del Príncipe que es van amotinar, van procedir a prendre control dels punts clau de la ciutat, edificis oficials, estacions de policia, etc. Les forces del Che Guevara i Camilo Cienfuegos encara es trobaven a una distància considerable de la capital, a Las Villas, però l'aparell de la dictadura s'erosionava com un castell de cartes, els sicaris fugint tan de pressa com podien.  

Al final del dia Fidel Castro es dirigia a la multitud a Santiago de Cuba, després de la rendició de les tropes allà estacionades, i es juramentava un nou govern presidit per Manuel Urrutia. El 2 de gener el Che i Cienfuegos entraven triomfalment a l'Havana i queia la junta militar de Cantillo. La vaga general es va prolongar des del mateix 1 de gener fins al dia 4, garantint la victòria revolucionària i l'enfonsament final del putrefacte aparell de la dictadura batistiana.  

El 8 de gener Fidel Castro arribava a la capital i s'instal·lava el nou govern d'Urrutia, amb José Miró Cardona com a primer ministre. La revolució havia triomfat. En menys de tres anys el capitalisme hauria de ser abolit a la petita illa del Carib.   Cinquanta anys després d'aquells esdeveniments la maquinària burgesa del revisionisme històric treballa a tot vapor per desvirtuar la importància de la revolució cubana i els seus assoliments.  La premsa burgesa de tot Amèrica Llatina i de l'estat espanyol publica articles escrits per contrarevolucionaris cubans, preferiblement per aquells que en un primer moment van tenir alguna relació amb la revolució però que la van abandonar quan aquesta inexorablement va ser empesa a trencar amb el capitalisme, per exemple, a Xile El Mercurio entrevista a Hubert Matos (1).

L'argument central de tota aquesta campanya no és que a Cuba el 1959 no era necessària una revolució, això seria massa bast. L'argument, més sibil·lí, és que la revolució va ser segrestada pel comunisme i l'autoritarisme i que aquest, en 50 anys, ha demostrat la seva incapacitat per desenvolupar el país. A Argentina La Nación titula: “Un sueño de libertad que derivó en una pesadilla de opresión " (2).  

Afegeixen, a més, que ja el 1958 Cuba era un país desenvolupat, minimitzant així els assoliments de la revolució.   Encara que aquest argument ha estat repetit fins a la sacietat seguint al peu de la lletra un mateix guió, podem prendre com mostra l'article "Medio siglo después, Cuba no tiene mucho que mostrar" d'Andrés Oppenheimer que publica el diari espanyol El País el 2 de gener (3).

El "prestigiós" periodista del Miami Herald per a Amèrica Llatina es treu una sèrie de xifres de la màniga per arribar a la conclusió que la revolució cubana no és que no estigués justificada, sinó que "no va valer la pena". "Otros países latinoamericanos, como Costa Rica y Chile, lograron más que Cuba sin sacrificar libertades básicas y a un costo muchísimo menor en sufrimiento humano. " Quina barra! Així que a Xile no es van sacrificar "les llibertats bàsiques" i hi va haver un cost baix "en sofriment humà". Que els ho expliquin als milers d'afusellats per la dictadura de Pinochet.

Oppenheimer, que coneix aquests fets ja que és especialista en Amèrica Llatina, es queixa del cost humà de la revolució (que el quantifica en l'exili del 10% de la població), però no ens diu res de països com Equador, El Salvador, Guatemala, Mèxic i molts altres on milions de persones han hagut d'emigrar, deixant enrere a les seves famílies, jugant-se la vida per creuar les fronteres i finalment sofrint l'explotació capitalista més brutal, el racisme institucional, la violència policial, etc. En el cas de l'Equador, senyor Oppenheimer, els emigrants representen un quart de la població total. Parlem de costos humans!   

Tanmateix, les dades no menteixen i convé, en aquest 50 aniversari, recordar-los una vegada més. L'esperança de vida en néixer a Cuba avui en dia (dades de l'Informe de Desenvolupament Humà de les NNUU del 2005) és de 77.7 anys (62 el 1959), gairebé el mateix que la dels EUA (77.9), molt superior a la de la veïna Haití (un país capitalista i lliure, senyor Oppenheimer) on és de 59.5, i substancialment superior a la de Brasil (71.7). La taxa d'alfabetització adulta és a Cuba del 99.8%, mentre que al Brasil amb prou feines assoleix el del Brasil 88.6%, sent també superior a la taxa d'alfabetització adulta de Xile (95.7%) i Costa Rica (94.9%).

En realitat, segons el mateix informe de les Nacions Unides, Cuba és el quart país d'Amèrica Llatina amb el major Índex de Desenvolupament Humà (per davant de Costa Rica, per cert). Si mirem les xifres de mortalitat infantil (morts per cada 1000 nascuts vius), segons les dades gens sospitoses de propaganda comunista del World Factbook de la CIA del 2008, la situació a Cuba (5.93 avui contra 78.8 en 19594), és molt millor que als propis EUA (6.30), que a Xile (7.90), que a Costa Rica (9.01, senyor Oppenheimer!) i que Brasil (26.67), per no parlar de l’Haití on la taxa és de 62.33 morts per cada 1000 nascuts vius. Aquestes dades no ens haurien de sorprendre ja que, segons les dades més recents del Banc Mundial (una altra font fora de tota sospita), Cuba és el segon país del món amb major quantitat de metges per cada 1.000 habitants (5.91), mentre que els EUA en tenen només 2.3, Brasil 2.06, Xile 1.09, Costa Rica 1.32 i Haití amb prou feines 0.25.  

Però aleshores, si la revolució "no va valer la pena", quina és la Cuba que defensa doncs el senyor Oppenheimer? El 1958 Cuba era el bordell dels EUA. Un quart de la població era analfabet i el percentatge de nens que estudiaven era més baix que en els anys 20. El 1954 el 15% de les cases de la ciutat i només l'1% de les del camp tenien bany. Alhora, a l'Havana circulaven més Cadillac que a qualsevol altra ciutat del món. Menys de 30.000 propietaris posseïen el 70% dels terrenys agrícoles, mentre que el 78,5% dels camperols ocupaven només el 15% del total.5 El 20% de la població activa estava condemnada a l'atur crònic, mentre que un altre 20% de treballadors agrícoles treballaven 4 mesos a l'any en la safra i es morien de gana en condicions miserables la resta de l'any.   

La dependència de l'imperialisme nord-americà era total. "Cuba comprava als EUA no solament els automòbils i les màquines, els productes químics, el paper i la roba, sinó també arròs i fesols, alls i cebes, greixos, carn i cotó. Venien gelats de Miami, pans d'Atlanta i fins i tot sopars de luxe des de París," relata Eduardo Galeano, en el seu clàssic ‘Las venas abiertas de América Latina’. . "Tretze ingenios nord-americans disposaven de més del 47% de l'àrea sucrera total (...).

La riquesa del subsòl -níquel, ferro, cobre, manganès, crom, tungstè- formava part de les reserves estratègiques dels EUA, les empreses de les quals amb prou feines explotaven els minerals d'acord amb les variables urgències de l'exèrcit i la indústria del nord. Hi havia a Cuba, el 1958, més prostitutes registrades que obrers miners". (6)  Per moltes mentides que deixin anar el senyor Oppenheimer i companyia, de no haver estat per la revolució, Cuba seria avui un país pobre i endarrerit en el qual la majoria de la població viuria en la desocupació, la misèria, l'analfabetisme i moriria de malalties curables, com els veïns Haití i la República Dominicana.  Per això els marxistes revolucionaris celebrem la revolució cubana i defensem les seves conquestes de manera incondicional.   

El caràcter de la revolució   

La revolució que va triomfar fa 50 anys tenia un programa democràtic avançat, d'alliberament nacional i reforma agrària, amb un alt contingut social, però que no es plantejava l'abolició del capitalisme per portar endavant aquestes tasques. Qualsevol que llegeixi els discursos dels dirigents de la revolució en aquells primers mesos d'eufòria, els decrets que es van dictar, les mesures que es van prendre es pot adonar que el socialisme no era a l'agenda, encara que no és menys cert que hi havia elements dins de la direcció revolucionària que ja en aquell temps es consideraven socialistes o comunistes. La composició del primer govern després de la caiguda de Batista és una bona mostra del que diem. El president Urrutia, un jutge sense cap trajectòria revolucionària, era políticament un conservador i a més un notori anticomunista. El primer ministre Miró Cardona, advocat, era un burgès conservador sense cap militància revolucionària. També burgesos conservadors i sense militància revolucionària eren el ministre d'hisenda, López Fresquet, i el ministre d'estat, Agramonte.  

A les seves memòries "Gobierno revolucionario Cubano. Primeros pasos", el que va ser ministre de la presidència en aquella època, Luis M. Buch, ho descriu clarament:  "Con estas características, no es de dudar que en los EEUU y entre los grandes intereses económicos hubiera un clima de relativa confianza, y que los compañeros que habían proclamado la necesidad de una revolución profunda tuvieran ciertas reservas, algunas de las cuales persistirían por meses o años sobre algunos de nosotros."(7).   

Tanmateix, en realitat, no era possible aplicar aquest programa democràtic nacional avançat sense xocar de front amb els interessos dels EUA, que controlaven l'economia del país, i de l'aliança estreta de terratinents i burgesos que eren els seus lacais locals. El desenvolupament de la revolució cubana entre 1959 i 1962 és una confirmació brillant de la teoria de la revolució permanent que Trotsky havia formulat sobre la base de l'experiència de la revolució russa.   

En aquest text, que continua sent de gran actualitat, Trotsky explica com en l'època de la dominació imperialista, la burgesia dels països capitalistes endarrerits és incapaç de resoldre els problemes de la revolució democràtica nacional (la reforma agrària i l'alliberament respecte de l'imperialisme). "Respecte als països de desenvolupament burgès retardat, i en particular dels colonials i semicolonials, la teoria de la revolució permanent significa que la resolució íntegra i efectiva dels seus fins democràtics i de la seva emancipació nacional tan sols es pot concebre per mitjà de la dictadura del proletariat, empunyant aquest el poder com a cabdill de la nació oprimida i, abans que res, de les seves masses camperoles." (8).   

L'intent de fer precisament el contrari, portar endavant la reforma agrària i reafirmar la sobirania nacional, sobre la base d'una aliança amb la burgesia "progressista" (antibatistiana) i sense trencar amb el capitalisme, va demostrar ser totalment impossible. Progressivament, en la mesura que la revolució era conseqüent, particularment en relació amb la reforma agrària, s'anaven esqueixant els elements burgesos. Ja el 16 de febrer de 1959 Fidel substitueix a Miró Cardona en el càrrec de primer ministre. Però és precisament la primera llei de reforma agrària, el maig d'aquell any, el que va precipitar la ruptura oberta amb els elements més burgesos. L'11 de juny són substituïts quatre ministres (inclosos el d'Agricultura que s'havia oposat a la llei de reforma agrària). El 18 de juliol es produeix la renúncia del president Urrutia. L'octubre, ja en un clima de provocacions contrarevolucionàries i atacs armats es produeix la traïció del comandant Hubert Matos, cap militar de Camagüey. Mentre els sectors burgesos trencaven amb la revolució, el suport per a la mateixa entre obrers i camperols augmentava i se solidificava. L'aplicació de la reforma agrària, la rebaixa de lloguers, tarifes elèctriques i telefòniques, eren conquestes palpables que el poble estava disposat a defensar. Ja a partir de març i a iniciativa del Cercle de Treballadors de San Antonio de los Baños es comencen a formar milícies d'obrers, estudiants, camperols, professionals i mestresses de casa, que posteriorment s'estenen per tot el territori nacional.   

En una successió de cops i contracops, provocacions de la burgesia cubana i principalment de l'imperialisme nord-americà a les que el govern revolucionari responia de manera decidida, el caràcter de la revolució es va anar radicalitzant. Durant l'any 1960 es decreten progressivament la nacionalització de les empreses estrangeres, dels bancs estrangers, fins que, per a quan Fidel proclama el caràcter socialista de la revolució, el 16 de març de 1961, en la vigília de l'intent d'invasió de Platja Girón, ja el capitalisme havia estat, a tots els efectes, abolit a Cuba.  Els esdeveniments i el ritme vertiginós de la revolució cubana en aquells primers anys contenen una lliçó important. No es poden resoldre els problemes fonamentals que afecten les masses d'obrers i camperols als països capitalistes endarrerits, ni es pot aconseguir un autèntic alliberament del jou de l'imperialisme sense trencar amb el règim de propietat capitalista. Només l'expropiació dels interessos i propietats dels imperialistes, els terratinents i de la burgesia local pot garantir les condicions per començar a resoldre les tasques democràtiques nacionals pendents.   

La primera dècada, debats i conflictes   

La revolució cubana es produeix en el punt àlgid de la guerra freda. En trencar amb el capitalisme, la dirigència cubana és empesa inexorablement en direcció a l'URSS, tanmateix aquest procés no va ser exempt de conflictes i de dificultats. L'URSS el 1959, estava molt lluny de ser el país revolucionari que Lenin i Trotsky havien dirigit entre 1917 i 1924. La usurpació del poder per part de la burocràcia estalinista havia canviat profundament el caràcter del règim. Una dictadura autoritària havia substituït la democràcia soviètica dels primers anys. Encara que es mantenia la propietat estatal dels mitjans de producció i la planificació de l'economia, que havien permès a l'URSS donar passos endavant de gegant, la burocràcia tenia un punt vista profundament conservador i contrarevolucionari. La política exterior de la burocràcia estalinista es basava en l'anomenada "coexistència pacífica" en oposició a l'internacionalisme revolucionari de la Rússia soviètica de Lenin i Trotsky.  

A Cuba, l'estalinisme havia tingut un impacte desastrós en les polítiques del partit comunista cubà (més tard Partit Socialista Popular), portant-lo fins al punt de participar amb dos ministres en el govern de Batista de 1940-44. Per a molts revolucionaris cubans el 1959, el PSP no era una organització genuïnament revolucionària. Els dirigents del PSP es van trobar en moltes ocasions a la dreta de Fidel quan es van dur a terme les nacionalitzacions els anys 1959-61. Malgrat això l'atracció de l'URSS com a aliat per a la petita nació que acabava d'alliberar-se del jou d'una gran potència imperialista a només 90 milles de distància era molt forta. Però no s'ha d'oblidar que els dirigents de la revolució cubana no provenien de l'estalinisme i tenien una base de suport propi, havien realitzat la seva pròpia revolució i no depenien completament de l'URSS Durant els primers anys de la revolució, l'acostament a l'URSS va ser ple de conflictes i contradiccions, incloent purgues contra els estalinistes dins de les organitzacions revolucionàries, com la purga contra la "micro-fracció" d'Escalante.  

Potser va ser el Che Guevara el que va expressar de manera més aguda aquestes contradiccions. Per a ell, la idea de la "coexistència pacífica" era, correctament, una idea contrarevolucionària. Clarament Fidel i el Che concebien la revolució cubana com a part de la revolució a l’Amèrica Llatina i de manera més general com a part de la lluita dels pobles colonials contra l'imperialisme. Aquesta concepció xocava frontalment amb la política exterior de la burocràcia soviètica i va portar a enfrontaments en molts partits comunistes del continent. L'error del Che va ser el tractar de prendre els mètodes del focus guerriller, que havia triomfat a Cuba per un conjunt de circumstàncies particulars, i generalitzar-los per a tots els països.  El rebuig de l'estalinisme era molt fort entre una generació de revolucionaris que havien arribat al marxisme a través de la seva pròpia experiència en la revolució cubana.  

L'equip del Departament de Filosofia de la Universitat de l'Havana va rebutjar els manuals soviètics de "marxisme-leninisme" i va elaborar el seu propi currículum, basat directament en els texts originals de Marx, Engels i Lenin, i dels clàssics de la filosofia, per estudiar el marxisme. El mateix grup de joves revolucionaris va iniciar la publicació de la revista Pensamiento Crítico, en la qual es debatien obertament i de manera crítica diferents visions del marxisme. Al terreny de les arts, la cultura i el cinema hi va haver duríssimes polèmiques públiques contra l'intent dels estalinistes d'imposar el "realisme soviètic" i la censura de tot el que d'aquest s'apartés. El Che Guevara va oposar una línia de planificació de l'economia i d'industrialització a la línia dels estalinistes d'utilitzar mecanismes de mercat i incentius materials en la gestió de l'economia.   

Tanmateix aquell període va arribar a la seva fi a començaments dels anys 70. El fracàs de l'intent d'estendre la revolució a nivell continental del Che el 1967 va marcar l'aïllament internacional de la revolució. El fracàs de la safra dels 10 milions el 1970, que va portar a la dislocació de l'economia del país, va marcar la completa dependència econòmica de Cuba respecte a l'URSS, que es va segellar amb l'entrada en el COMECON el 1972.  Aquesta dependència de la revolució cubana respecte a l'URSS estalinista va tenir importants conseqüències a tots els terrenys: en la discussió de les idees (es van tancar tant el Departament de Filosofia de l'UH com la revista Pensamiento Crítico), en les arts i la cultura (l'infame "Quinquenni Gris" de repressió i censura), en la política exterior, en la política econòmica, etc.   

Cuba resisteix la caiguda de l'URSS   

Tanmateix, malgrat aquest procés d'estalinització, la revolució cubana no estava morta i la seva vitalitat i arrelament entre les masses va sorgir de nou a la superfície a finals dels anys 80 amb la caiguda de l'URSS. Durant gairebé dues dècades, l'economia de Cuba, sotmesa a l'embargament dels EUA, havia quedat completament vinculada a la de l'URSS i els països de l'Est. Es podria discutir fins i tot si aquesta integració no es va produir d'una manera distorsionada, que va frenar el desenvolupament d'una base industrial pròpia a Cuba, una cosa que havia defensat el Che.

El que sí que és clar és que l'impacte de la caiguda de l'estalinisme va ser catastròfic des d'un punt de vista econòmic.  L'URSS comprava sucre cubà a preus més alts que els del mercat mundial (9) i li venia a Cuba productes de tot tipus (des de maquinària i peces de recanvi a menjar i combustible) a preus menors que els del mercat mundial, a més de proporcionar-li crèdits en condicions molt favorables que després Cuba podia usar al mercat mundial. El 63% de les importacions d'aliments de Cuba provenien de l'URSS, així com el 80% de les importacions de maquinària. El 80% dels intercanvis comercials de Cuba es produïen amb l'URSS i el bloc de l'Est.  

Tot això va desaparèixer de la nit al dia. Entre 1989 i 1992, la capacitat d'importació de l'economia cubana va caure en un 70%. No només Cuba quedava sense la possibilitat d'un intercanvi comercial en termes extremadament favorables, sinó que deixava de tenir accés a divises per comprar al mercat mundial. Això es va reflectir en una caiguda del Producte Intern Brut de Cuba d'un 2.9% el 1990, un 10% el 1991, un 11.6% el 1992 i un 14.9% en 1993 (10). Entre 1989 i 1993 la caiguda acumulada del PIB va ser d'un 35% (comparable al crack del 29 als EUA), la caiguda de les exportacions del 79%, la caiguda de les importacions del 75% i la caiguda de la inversió bruta del 61% (11).   

Aquestes xifres econòmiques ens donen només una idea superficial de l'enorme cost humà que va tenir el col·lapse de l'economia, problemes de falta d'aliments, de falta de vitamines, d'absència gairebé total de transport, de falta de combustible per generar electricitat (amb les consegüents apagades), etc. A tot això s'uneix l'impacte polític, la devastadora campanya ideològica de la classe dominant a nivell mundial de que el "socialisme havia fracassat", l'ensorrament de tot un sistema que havia estat punt de referència per a Cuba durant 20 anys, del qual no s'havia fet cap crítica... I malgrat tot Cuba va sobreviure el que es va anomenar el "període especial en temps de pau".  A l'URSS, la direcció del mal anomenat Partit Comunista, va dirigir i va organitzar la restauració del capitalisme amb l'objectiu de convertir-se ells mateixos en capitalistes, mitjançant el robatori i l'espoli de la propietat estatal. A Cuba, la revolució va resistir i va rebutjar la restauració del capitalisme, malgrat totes les penalitats. Va ser una època en què va florir de nou l'esperit de la revolució cubana des del més profund. La voluntat d'un poble que havia conquerit la llibertat de no tornar a ser esclau. Malgrat les enormes dificultats i patiments la revolució cubana va superar aquell període i ho va fer per motius polítics.   

L'economia cubana al mercat mundial   

Alhora, van prendre una sèrie de mesures econòmiques (les primeres des de 1988) que significaven concessions importants al capitalisme, a la necessitat d'inserir-se en l'economia mundial, una necessitat indefugible, però que alhora implica profunds desequilibris i perills per a l'economia planificada a Cuba. Entre elles es troben l'obertura a la inversió estrangera, la potenciació del turisme com a font de divises (amb totes les contradiccions que això genera), la legalització del dòlar, la descentralització del comerç exterior, l'obertura dels mercats lliures agropecuaris i la creació de les cooperatives camperoles, la legalització (controlada) del treball per compte propi i alguns petits negocis, etc.  Aquestes mesures, imposades per la necessitat immediata de sobreviure, comportaven grans perills.

La inserció de Cuba al mercat mundial es produïa en termes d'intercanvi totalment desiguals. L'economia cubana es basava principalment en matèries primeres i serveis, i necessitava importar béns manufacturats de tot tipus. Les mesures d'obertura que es van prendre, fins i tot si estiguéssim parlant d'una economia planificada forta, capaç de produir béns d'equip i maquinària, amb un sector industrial fort i capaç de competir al mercat mundial, significaven la penetració de l'economia de mercat a tots els porus de la societat cubana.  

Els canvis que s'estaven impulsant podien acabar creant una dinàmica incontrolada i irreversible cap al capitalisme. A partir del 2003 el govern cubà va donar un gir cap a la recentralització de l'economia. Es va eliminar la circulació del dòlar (encara que es manté el pes cubà convertible, CUC, que té l'avantatge sobre el dòlar que està sota el control de l'estat), es va recentralitzar el comerç exterior, es van limitar les concessions als cuentapropistas, i es va limitar la inversió estrangera i les empreses mixtes.  El factor decisiu és la debilitat de l'economia cubana. En l'actualitat, aquesta es basa principalment en els ingressos per turisme, per l'exportació de serveis (principalment metges cubans a Veneçuela i altres països), les remeses que envien els cubans residents en l'exterior (principalment en els EUA), i l'exportació de níquel. El paper de la indústria en l'economia cubana és extremadament feble i orientat majoritàriament cap a la indústria turística.  

Tots aquests punts generen contradiccions i desequilibris en la societat cubana. La dependència del turisme significa d’una banda que una part important de la limitada producció agrícola cal destinar-la a aquest sector en detriment de l'alimentació de la població cubana en general, a més que tots aquells que tenen accés o contacte amb el turisme poden aconseguir pesos convertibles (CUC) amb què comprar productes per completar el seu consum mensual. El que un taxista o el porter d'un hotel o el que lloga una habitació pot aconseguir un dia equival al salari mensual d'un treballador de la construcció o d'un mestre o d'un metge. Aquesta situació desvalora completament el valor del salari, genera un dèficit de mestres i metges, provoca que una part important de la població visqui de ‘lucharla’, és a dir, usant mètodes semilegals o il·legals d'aconseguir ingressos (el robatori a la feina, el desviament de recursos públics, el treball per compte propi de manera legal o il·legal).

El més perillós d'aquest fenomen és que fomenta la idea de la solució individual als problemes en oposició a la solució col·lectiva.  L'exportació de serveis mèdics (que segons algunes xifres representa ja el 50% del valor total de les exportacions de béns i serveis, gairebé el doble que el turisme), significa que si hi ha uns 25.000 metges cubans a l'estranger això repercuteix negativament en l'atenció sanitària a Cuba, un dels assoliments més importants de la revolució.  Les remeses dels cubans a l'estranger, que assoleixen uns 1.100 milions de dòlars (12), també són una altra font de contradiccions, ja que no arriben a tots els segments de la població per igual, augmentant la desigualtat social i a més contribuint a reforçar la desvaloració del salari com a font d'ingrés.  Finalment les exportacions de níquel estan subjectes a la volatilitat del mercat de metalls en l'actual crisi capitalista. El preu mitjà del níquel en el 2008 ha estat un 41% inferior al del 2007, i un 80% menor que el rècord que va assolir aquell any.  Alhora, l'economia cubana és altament dependent d'aquests ingressos en divises per poder comprar al mercat mundial tots els productes que necessita (des de menjar fins a autobusos per al transport públic) i que no es produeixen a l'illa. Aquesta necessitat de divises s'ha vist augmentada pels efectes dels huracans que van fuetejar Cuba en el 2008, amb un cost econòmic d'uns 10.000 milions de dòlars (un 20% del PIB), destruint collites, habitatges i infraestructures.   

La revolució mundial, única solució als problemes de la revolució cubana   

Tot això ve a reforçar la idea que, en última instància, l'única solució real per a l'economia cubana és ni més ni menys que l'extensió de la revolució a altres països. Aquest és precisament la segona part de l'equació de Trotsky a "La Revolució Permanent":   "El triomf de la revolució socialista és inconcebible dins de les fronteres nacionals d'un país. Una de les causes fonamentals de la crisi de la societat burgesa consisteix que les forces productives creades per ella no poden conciliar-se ja amb els límits de l'Estat, nacional.(...). La revolució socialista comença a la palestra nacional, es desenvolupa en la internacional i arriba al seu terme i rematada en la mundial. Per tant, la revolució socialista es converteix en permanent en un sentit nou i més ampli de la paraula: en el sentit que només es consuma amb la victòria definitiva de la nova societat en tot el planeta.(...) La divisió mundial del treball, la subordinació de la indústria soviètica a la tècnica estrangera, la dependència de les forces productives dels països avançats d'Europa respecte a les matèries primeres asiàtiques, etc., etc., fan impossible l'edificació d'una societat socialista independent a cap país del món." (13)   

Això que era cert en els anys 20 quan el revolucionari rus posava per escrit les conclusions teòriques de l'experiència de la revolució d'octubre, és encara més cert avui en dia, quan la interpenetració de l'economia mundial ha assolit un grau extrem.  Alhora, les condicions revolucionàries són ara molt més avançades a tota l’Amèrica Llatina i a tot el món que el 1989. El desenvolupament de la revolució a Veneçuela ha proporcionat ja (mitjançant l'intercanvi de metges per petroli en condicions avantatjoses) un punt de suport important per a la revolució cubana, tant des d'un punt de vista econòmic, com des d'un punt de vista polític. Això confirma la necessitat de l'extensió de la revolució a nivell internacional com a única sortida per a la revolució cubana. I això malgrat que a Veneçuela encara no s'ha produït l'abolició del capitalisme (i si no es produeix, no només la revolució veneçolana serà derrotada, sinó que també es donaria un cop dur a la revolució cubana).   

Per aquest motiu és necessari que la política exterior de la revolució cubana es basi fermament en l'internacionalisme proletari. Les lliçons de la revolució cubana per a Veneçuela, Bolívia, l'Equador, etc., són clares: només amb l'expropiació d'imperialistes, terratinents i capitalistes és possible començar a plantejar-se la resolució dels problemes més apressants de les masses de treballadors i camperols.   

La lluita contra la burocràcia i la corrupció   

Tanmateix, no tots els problemes a què s'enfronta la revolució cubana sorgeixen directament del seu aïllament o són externs a ella. En un important discurs que Fidel va pronunciar a la Universitat de l'Havana el 17 de Novembre del 2005 (14), el dirigent cubà ja va advertir que la revolució corria el perill d'auto-destruir-se, i va assenyalar a la burocràcia, la corrupció i els nous rics com problemes centrals.  És inevitable que en qualsevol societat on hi hagi recursos limitats es desenvolupi la burocràcia i la corrupció, però l'única manera de combatre aquests fenòmens, que són com una gangrena per a l'economia planificada, és mitjançant la democràcia obrera, mitjançant el control minuciós per part dels treballadors de l'economia i l'administració de l'estat. Si els treballadors, de manera col·lectiva, no se senten amos del país, amos dels mitjans de producció, si no se senten partícips de la presa de decisions (particularment les més difícils, les que afecten a la distribució de recursos escassos), llavors se sembra la llavor de la desmoralització, de l'escepticisme. Com molt encertadament assenyalava el comunista cubà Frank Josué Solar Cabrales "L'única solució per a Cuba és, d'una banda, incentivar, aprofundir mecanismes de control obrer, que en determinats moments han estat conjunturals, fer-los sistemàtics, institucionals en l'economia i la política cubanes” (15)   

El relleu de Fidel per Raúl va obrir a Cuba una gran expectativa de canvi. Es va obrir la discussió dels problemes que afecten el país al nivell més ampli. Centenars de milers de cubans van participar i van reafirmar el seu suport al socialisme i alhora van assenyalar els problemes a què s'enfronta la revolució i a què s'enfronten els cubans dia a dia.  Arran d'aquest debat tanmateix, només es van aplicar algunes reformes secundàries (liberalització de la tinença de telèfons mòbils, de la venda de determinats electrodomèstics, de la possibilitat d'allotjar-se en hotels), que en realitat només afavoreixen a aquells sectors que tenen un accés més directe als CUCs, i per tant fomenten les incipients desigualtats socials. A més d'aquestes, se n'han pres altres que potencien els "estímuls materials", com per exemple l'eliminació del màxim salarial que es pot rebre en compensació per l'augment de la producció, una mesura que també augmenta la desigualtat social.   

Cuba cap a la "via xinesa"?   

En el debat que s'ha obert a Cuba està clar que hi ha una forta tendència a prevaler les solucions "pràctiques", administratives, d'eficiència, per sobre de les mesures polítiques. La premsa burgesa internacional especula molt sobre si Raúl Castro advoca o no per una "via xinesa" a Cuba, és a dir, la introducció progressiva de mesures de mercat que porti en última instància a la restauració del capitalisme. Òbviament aquesta seria l'opció preferida per part de la burgesia internacional. En mitjans oficials cubans s'insisteix que Cuba és diferent de Xina, que les condicions són diferents i que no es poden copiar models. Tanmateix, el que sí que és cert és que hi ha una forta tendència entre els economistes cubans a potenciar precisament aquest tipus de mesures de mercat que a la Xina van portar a la restauració del capitalisme.   

Per exemple, Omar Everleny, subdirector de l'influent Centre d'Estudis de l'Economia Cubana de la Universitat de l'Havana, en una entrevista publicada al diari mexicà La Jornada, parla de la necessitat de potenciar la inversió estrangera, la petita i mitjana empresa privada, la descentralització de l'activitat econòmica i el paper del mercat en l'economia. Posant com a exemple el cas del Vietnam, Everleny assenyala: "En un país i en una economia, així sigui socialista, el mercat ha de ser un component important. Caldria discutir en quina proporció, però crec que una quota de mercat és vital per al procés de desenvolupament en les condicions de Cuba. El Vietnam ha aconseguit introduir el mercat i és una economia amb altes taxes de creixement, amb un benestar creixent, i avui marca pauta en les primeres exportacions mundials de productes bàsics." (16)   

El mateix Omar Everleny repeteix les mateixes idees en un recent article: "L'economia cubana necessita amb urgència una profunda transformació estructural amb èmfasi en la descentralització. És necessari incloure, en una estratègia d'aquest tipus, el disseny de formes de propietat no estatal, no sols a l'agricultura sinó també al sector manufacturer i de serveis. L'Estat ha de reservar-se un paper regulador i concentrar la seva energia als sectors estratègics. Els 50 anys de socialisme cubà demostren, amb algunes excepcions, que la recentralització i les polítiques orientades a allunyar el mercat han provocat recessions econòmiques i situacions adverses. No és aquest el camí que s'hauria de seguir en el futur. L'Estat ha de passar d'un rol d'administrador general a un de regulador general, sense que per això canviï el projecte socialista a què han apostat els cubans. No hi ha cap dubte, i el temps serà testimoni, que aquesta reforma del sistema econòmic ha d'incloure el paper del mercat, la regulació estatal de les formes de propietat i l'organització empresarial." (17)

Sembla prou clar el que Everleny proposa: l'extensió de la propietat privada al sector manufacturer i de serveis, rebutjar polítiques que s'allunyin del mercat i que l'estat, lluny de planificar l'economia simplement "la reguli". Per molt que Everleny afirmi que això no significa un canvi "en el projecte socialista", el socialisme que proposa és molt semblant al "socialisme de mercat amb característiques xineses", és a dir, el capitalisme. No és per casualitat que el seu article hagi estat publicat a la revista Nueva Sociedad de la Fundació F. Ebert de la social democràcia alemanya, és a dir, el braç amable de la contrarevolució capitalista.   

Armando Nova, també del CEEC, insisteix en la necessitat de donar plena autonomia a les empreses (cooperatives de diversos tipus) del sector agrícola, per a que aquestes "disposin de l'autonomia que necessiten per poder decidir com combinar eficientment els factors productius, obtenció de recursos productius, disposar i decidir sobre el seu producte acabat, beneficis econòmics, en definitiva, materialitzar el sentiment d’amo" (18)   

En un recent estudi molt interessant sobre l'estat actual de l'economia cubana, Jorge Mario Sánchez Egozcue, del Centre d'Estudis dels Estats Units de l'UH i Juan Triana Cordoví, del Centre d'Estudis de l'Economia Cubana, posen èmfasi en les mateixes propostes: la recuperació del sector agropecuari (que segons ells requeriria inversió privada estrangera), el rellançament de la petita i mitjana empresa (en forma privada, ja sigui cooperativa o no, amb l'objectiu de "generar un teixit empresarial que contribueixi a elevar l'eficiència del sistema en el seu conjunt"), i reactivar la inversió estrangera (ampliant-la a nous sectors i potenciant-la amb "transformacions en l'àmbit legal") (19)   

A aquestes mesures que es proposen, preses en el seu conjunt, se'ls pot dir "via xinesa" o d'una altra manera, però a la pràctica són les mateixes mesures que es van prendre inicialment a la Xina amb l'objectiu de desenvolupar l'economia i que van acabar amb la restauració del capitalisme. En el cas cubà, l'aprofundiment d'aquest tipus de mesures no només tindria el risc de portar a la restauració del capitalisme, sinó que a més ni tan sols no aconseguiria els resultats econòmics que ha tingut la Xina, precisament perquè les condicions són diferents. Entre altres factors, Cuba no compta amb una reserva massiva de mà d'obra barata, ni amb la capacitat de l'estat per crear infraestructures per a indústria exportadora i a més la recessió econòmica mundial ha fet desaparèixer els mercats exportadors amb els quals Xina va comptar en un primer moment.  Algunes d'aquestes mesures ja s'han començat a aplicar, particularment en relació amb el camp, la descentralització de les decisions i el vincle entre el salari i la productivitat en el treball.   

Autogestió?   

Com a part d'aquest debat sobre la renovació del socialisme cubà alguns han avançat la idea de l'autogestió com a via de sortida. Pedro Campos i d'altres han firmat un document en el qual plantegen 13 mesures programàtiques com a part del debat cap al VI Congrés del partit a realitzar-se en aquest any (20). Sens dubte, el document planteja una sèrie de propostes interessants, incloent la formació de "consells de treballadors en tots els centres laborals". És clar que Pedro Campos està profundament preocupat pels problemes als quals s'enfronta l'economia cubana i tracta de buscar una solució que passi per la participació plena dels treballadors en la gestió de l'economia i la presa de decisions en tots els nivells. En això estem d'acord.   

Tanmateix, la idea central que planteja el document ens sembla no només errònia, sinó a més molt perillosa. Bàsicament proposa que en les petites i mitjanes empreses "la propietat sobre els mitjans de producció s'atorgaria directament als treballadors "en forma plena, per mitjà de venda, al comptat o a crèdit, o la cessió per part de l'Estat”, i que "les empreses d'interès nacional o estratègic siguin cogestionades entre l'estat i el Col·lectiu de Treballadors, on tota la propietat i l'administració podrien ser o no compartides pel nivell estatal corresponent lliurada parcial o totalment en usdefruit o arrendament als treballadors". En totes aquestes empreses, es canviaria "la forma de pagament de salari per la repartició equitativa de part de les utilitats".  És a dir, es lliurarien les empreses en propietat als treballadors que en elles treballen i aquests, en lloc de rebre salaris s'hi repartirien els beneficis. Aquest sistema és molt semblant a l'"autogestió socialista" que es va aplicar a Iugoslàvia i que va portar al desastre econòmic en aquest país i el seu posterior desmembrament (21).

El tipus de mentalitat que aquest tipus de forma de propietat i de repartiment de beneficis inevitablement genera no és col·lectiva sinó individual de cada grup de treballadors en cada empresa. Si hi hagués per exemple dues empreses del transport a la mateixa ciutat, els treballadors de cada una d'elles es veurien empesos a competir amb els de l'altra empresa per treure majors beneficis per repartir entre ells mateixos (això és exactament el que va succeir a Iugoslàvia).  

A més, aquest sistema d'incentius materials individuals en cada empresa deixa de costat el problema de com gestionar els serveis públics, és a dir empreses que no necessàriament generen beneficis sinó que proporcionen un servei a la societat. Per exemple el transport públic, o la salut, o l'educació. Quines utilitats tindrien empreses d'aquest sector perquè els seus treballadors se les poguessin repartir? L'autogestió provocaria desigualtats extremes entre treballadors de diferents sectors. Per exemple, si els preus del níquel al mercat mundial cauen dramàticament, els treballadors d'aquest sector tindrien molt poques utilitats per repartir, mentre que els del sector de la biotecnologia es repartirien sucoses utilitats. El repartiment dels beneficis en aquest exemple no dependria per a res de la qualitat del treball d'aquest grup de treballadors sinó de factors externs a ells. Això generaria un èxode de treballadors dels sectors menys rendibles o deficitaris (salut, educació, transport públic, níquel, per exemple) als sectors més rendibles (turisme, biotecnologia), recreant els mateixos problemes que es pretén resoldre.  El que el salari dels treballadors depengués dels beneficis portaria a reproduir tots els problemes que enfronta el model cooperativista en una economia capitalista. Els treballadors es veurien obligats a explotar-se més per treure beneficis per poder repartir, o per treure més beneficis que els treballadors de l'empresa de la competència, mitjançant jornades laborals més llargues, més intenses, deixant de costat aspectes de seguretat i higiene, etc. Entenem que en el sistema proposat per Campos hi haurà competència ja que parla de què "els controls estatals monopòlics al mercat intern que existeixen en l'actualitat, hauran de desaparèixer i donar pas a l'activitat mercantil".  En definitiva l'autogestió amb mercat porta inevitablement al capitalisme, i no es diferencia tant de les propostes d'aquells que advoquen per mesures de mercat, incentius materials i la privatització de petites i mitjanes empreses que ja hem analitzat anteriorment. Lluny d'alliberar els treballadors, aquest programa els convertiria en capitalistes.   

Camila Piñeiro Harnecker ha criticat tant els que advoquen per mecanismes de mercat per incentivar la producció com els que com Pedro Campos proposen que els treballadors siguin propietaris directes de les empreses en les quals treballen. En un interessant article publicat a la revista Temas, Camila Piñeiro argumenta que "la participació dels treballadors en l'administració de les empreses no sols contribuiria al seu desenvolupament ple, sinó que també seria una font de motivació ben important" (22).   

En la seva brillant anàlisi de la degeneració estalinista de l'URSS, León Trotsky va insistir en la mateixa idea quan va dir que "l'economia planificada necessita la democràcia obrera de la mateixa manera que el cos humà necessita l'oxigen". Els treballadors han de ser i sentir-se realment amos dels mitjans de producció i de l'estat i participar directament i eficaçment en la gestió de l'economia i l'administració dels assumptes públics. Però el programa que recull més fidelment aquestes necessitats és el programa de la democràcia obrera i la planificació democràtica dels mitjans de producció, el programa de Lenin i Trotsky.  

Rearmar ideològicament la revolució cubana   

També a Cuba hi ha un corrent que tracta de buscar una solució als problemes a què s'enfronta la revolució cap a l'esquerra. A la Fira del Llibre de l'Havana del 2008, un espai que ve sent de debat i discussió, l'escriptor cubà Desiderio Navarro ho va expressar de la següent forma: 'La història més recent ha demostrat que un socialisme sense crítica i sense participació col·lectiva està condemnat a acabar com un dels pitjors capitalismes', i afegia que rebutjava tant els "experiments perestroikos com els de les ombres chinescas".  L'experiència de l'anomenat Taller Bolchevique (23), una sèrie de reunions i debats sobre la història de l'URSS i de Cuba des d'un punt de vista "crític socialista" i que va culminar amb una reunió de 500 joves en commemoració de la revolució d'Octubre en el 2007 (24) és una mostra del ferment de discussió i idees que existeix. Aquesta reunió, convocada de manera militant i que reivindicava obertament el caràcter revolucionari del marxisme i l'herència silenciada de la revolució russa (incloent la de Trotsky) va ser una demostració també que és possible interessar a la joventut en la defensa de la revolució des d'un punt de vista clarament anticapitalista.

Aquest debat, per ara, es concentra en els mitjans intel·lectuals i entre els joves universitaris i no és exempt de dificultats. Dins de l'aparell de l'estat hi ha sectors estalinistes, procapitalistes o que simplement se senten amenaçats pel debat d'idees i que li posen traves.   

La discussió d'idees és necessària, el rearmament ideològic de la revolució cubana és indispensable per al seu enfortiment. Però no totes les idees són iguals. Al mar regirat de la discussió hi ha aquells que defensen idees reformistes, que plantegen que és possible un "socialisme" però amb mercat, que fa falta major "democràcia" (quan el que volen dir és "democràcia burgesa"). Els marxistes revolucionaris en aquest debat defensem dues idees centrals: per a nosaltres la defensa de la revolució cubana passa pel socialisme internacional i l'autèntica democràcia obrera.  

Sens dubte la revolució cubana, als seus 50 anys, es troba en una cruïlla. Enfrontada a dificultats econòmiques i polítiques, sotmesa al bloqueig de l'imperialisme, als atacs més insidiosos d'aquells sectors de la burgesia que volen una "obertura" per restaurar el capitalisme, a aquells que dins de l'illa també defensen una via xinesa que en realitat porta al capitalisme i als que defensen l'estatus quo de la burocràcia que al final també porta al col·lapse de la revolució.  

El context internacional és favorable a la revolució, des del punt de vista de la lluita de classes. La revolució s'estén per l’Amèrica Llatina. La crisi del capitalisme (que portarà també a la crisi al "model xinès") desacredita al sistema davant dels ulls de milions de treballadors de tot el món i també davant d'aquells que a la pròpia Cuba poguessin tenir il·lusions en ell.   

En aquesta situació, les reserves socials i polítiques de suport a la revolució, si es vinculen a la defensa de l'internacionalisme proletari i la democràcia obrera, es poden convertir en un poderós i decisiu factor en la lluita per preservar i ampliar les conquestes assolides per l'economia planificada i obrir definitivament un futur socialista per a Cuba i tota l’Amèrica Llatina.   

Ara més que mai:  

Visca la revolució cubana!  

Visca la revolució socialista mundial!        

1. El Mercurio, 28 diciembre, 2008. Hubert Matos fue uno de los primeros que conspiraron contra la revolución desde dentro, una especie de general Baduel de la revolución cubana.

2. http://www.lanacion.com.ar/nota.asp?nota_id=1086535&pid=5624946&toi=6262  

3.http://www.elpais.com/articulo/internacional/Medio/siglo/despues/Cuba/tiene/mucho/mostrar/elppgl/20090102elpepiint_6/Tes  

4 Aunque los datos oficiales cubanos para el 2008, acabados de publicar, sitúan la mortalidad infantil en un 4,7 por 1.000 nacidos vivos, la más baja de la historia.

5. Citado en "La Revolución Cubana. Pasado Presente y Futuro". Fundación Federico Engels. Madrid 2004. http://www.engels.org/docu/cuba/indice.htm

6 Eduardo Galeano. Las venas abiertas de América Latina. SXXI Editores. México 1971.

7. Luís M. Buch. Gobierno Revolucionario. Primeros Pasos. Ciencias Sociales, La Habana 2004. P.196

8. León Trotsky, La revolución Permanente, Tesis fundamentales, http://www.marxists.org/espanol/trotsky/revperm/rp10.htm

9. La URSS pagó como promedio 36.4 centavos por libra de azúcar crudo en el período 1975-1989 cuando el precio en el mercado mundial para el mismo período era de 11.49 (J.L. Rodríguez, El desarrollo económico y social de Cuba, 1990, p. 292).

10. Cita a Ricthard Gott, Cuba. A new history. Yale University Press, 2004

11. Anicia García, CEEC Universidad de La Habana, 2007

12. Segons estimacions coincidents de la CEPAL i l'Oficina Nacional de Estadística de Cuba per a l'any 2004.

13. León Trotsky, La revolución Permanente, Tesis fundamentales, http://www.marxists.org/espanol/trotsky/revperm/rp10.htm

14. Versión taquigráfica oficial revisada por el autor: http://www.cuba.cu/gobierno/discursos/2005/esp/f171105e.html

15. La revolución cubana en la encrucijada - Cuba y el debate del socialismo del siglo XXI. In Defence of Marxism. 22 de enero, 2008. http://www.marxist.com/cuba-y-el-socialismo-del-siglo-xxi.htm

16. Cuba requiere "soltar todas las fuerzas productivas". La Jornada, 16 de marzo, 2008. http://www.jornada.unam.mx/2008/03/17/index.php?section=mundo&article=031n1mun

17. Omar Everleny. La economía en Cuba: un balance necesario y algunas propuestas de cambio. NUEVA SOCIEDAD No 216, julio-agosto de 2008. http://www.nuso.org/upload/articulos/3533_1.pdf

18 Armando Nova. "La necesidad de un modelo agrícola eficiente", en Cuba Siglo XXI, La Habana, Agosto 2008. http://www.nodo50.org/cubasigloXXI/economia/novag2_310808.pdf

19. Jorge Mario Sánchez Egozcue y Juan Triana Cordoví, Un panorama actual de la Economía Cubana, las transformaciones en curso y sus retos perspectivos. DT Nº 31/2008 - 26/06/2008. Real Instituto Elcano. http://www.realinstitutoelcano.org/wps/portal/rielcano/contenido?WCM_GLOBAL_CONTEXT=/Elcano_es/Zonas_es/DT31-2008

20. Pedro Campos y varios compañeros. Cuba necesita un socialismo participativo y democrático. Propuestas programáticas. 17 agosto, 2008. http://www.kaosenlared.net/noticia/cuba-necesita-socialismo-participativo-democratico-propuestas-programa

21. Per a una crítica detallada de l'autogestió iugoslava vegeu Michael Lebowitz  "Siete preguntas difíciles: Problemas de la autogestión yugoslava" (2005) i "Lecciones de la autogestión yugoslava" (2004).

22. Camila Piñeiro Harnecker. El socialismo requiere la solidaridad, y ésta no se construye apelando al egoísmo. Revista Temas #52 (octubre-diciembre 2007). http://www.nodo50.org/cubasigloXXI/politica/pineiro_310108.pdf